> Univers madur: 2016

29 de novembre de 2016

Els llops ja no viuen als boscos


L’1 de juliol d’enguany, l'escriptora gurbetana Teresa Saborit va guanyar el XI premi 7Lletres de contes amb el recull “Darrere la porta” que aquest novembre ha estat editat per Pagés Editors, dins de la col·lecció Lo Marrraco, amb el títol “Els llops ja no viuen als boscos”.

«Els llops ja no viuen als boscos» és un recull de 7 relats, narrats en primera persona, que recorren els 7 pecats capitals amb veu d'infant, la veu de tots aquells nens que callen quan un «llop» els ataca.

Amb la seva habitual energia, la Teresa Saborit ha organitzat un “booktour” per donar-li la benvinguda, de manera que durant el seu viatge per la blogosfera, en cada parada es parlarà d’un dels relats que formen el recull.
Aquest viatge té la primera parada en el meu univers madur, i jo us parlaré del relat “Gola”.

Gola ve preludiat per un fragment del conte clàssic «El soldadet de plom» (Hans Christian Andersen,1918), en què s'inspira.  Com aquell soldadet, el nostre protagonista no sap ben bé com ha arribat a la situació en què es troba, però "encara fa per manera de mantenir-se test", fidel al seu crit de guerra “Avant, soldat sempre gosat.  Por de morir no et fa fugir!”; un crit de guerra que l'encoratja i que alhora l'arrela a un entorn encara amic, quan el seu món encara era un món d'infants i els monstres marxaven amb una cançó de la mare.

És difícil resumir un conte sense incórrer en el risc d'explicar-ho, cosa que lògicament no vull fer.  És el que tenen els contes!  Només us diré que és la història de dos nens que perden la mare i d'un pare que perd el món i es refugia poc a poc en la beguda; així que en realitat és la història de dos nens que perden la mare i el pare i tota la seva quotidianitat i es veuen abocats a un dia a dia molt allunyat de la infantil innocència que els hi pertocaria.
L'acció del conte transcorre en un curt lapse de temps, tot just unes hores si arriba; el temps de fer el que cal fer, com moltes altres nits, sense fer-se gaires preguntes ni plantejaments, amb una paorosa acceptació d'una responsabilitat que no li correspon, amb una infantil esperança de que tot acabi bé, amb el subtil alleujament de descobrir que –per sort- avui el monstre no hi és.  Durant aquest breu espai de temps, les reflexions del protagonista –que no són reflexions sinó el relat d'una realitat acceptada com natural- ens acompanyen pels esdeveniments que han provocat la situació.

El llenguatge és planer, com correspon al parlar d'un nen, però transmet perfectament un seguit de sentiments i sensacions que no busquen la compassió ni la llàgrima, ni tan sols la indignació, sinó únicament anar explicant el que passa.  Potser això fa la història més colpidora encara.
M'ha corprès especialment la disculpa que el nen fa del papa quan el monstre se'l menja i encara que té l'aparença del papa i fa veure que ho és, en realitat en Joan (el germà petit) i ell saben que no ho és.  No sé si és amor incondicional o la necessitat urgent de creure que la situació encara és salvable i que en algun moment el monstre marxarà del tot i el papa tornarà a ser el papa, i la vida tornarà a ser normal.
En definitiva, aquest conte ens apropa un d'aquests “llops” que ja no viuen al bosc però que continuen sent un perill ocult; ens el posa a l'escala, a casa del veí o a la nostra pròpia.   En aquest cas, més greu encara, perquè se suposa que casa nostra, la família –i més durant la infantesa- és on ens hem de sentir més protegits i estalvis, i no pas a l'inrevés.

Ara que m'he llegit un dels contes hauré d'anar corrent a la llibreria per aconseguir el llibre sencer i descobrir els altres “llops”.  Segur que si la resta de relats m'agraden tant com aquest, pagarà la pena.

Friso per descobrir què ens explicarà l'Àlex Hernàndez sobre el següent conte.  Propera parada el  seu blog Àlex Heroll.


Teresa Saborit («Tere SM» a la xarxa) és escriptora, narradora oral, conductora de tallers de creació literària i especialista en gamificació de projectes literaris.  És també la fundadora i dinamitzadora de VullEscriure.cat, web pel foment de la creació literària en català, i la podeu trobar al seu blog personal “La Llibreta Vermella”.

25 de novembre de 2016

Morir d'amor

Aquell vespre, com tants altres, podria haver estat perfecte.  La xemeneia encesa; tu i jo sols, al costat; jo tan enamorat –només has de veure com et miro d'embadalit; tu tan maca, dolça i somrient.
Però no,  puta fastigosa!
Com sempre, l'havies d'espifiar!
Ja em diràs que et costava ser una dona com cal i mostrar-me l'amor i el respecte que em mereixia; jo que t'estimava com ningú t'havia estimat mai.  Tampoc  no demanava tant! 
Que no havia estat jo treballant tot el dia mentre tu jugaves a cuinetes i casetes?  I no em surtis ara amb que això també és treballar i que vas cansada o que no t'ha donat temps.
Ja voldria saber jo on perdies el temps!  Segur que sorties a fer-te mirar amb aquella faldilla que et tenia dit que no t'has de posar.
Doncs ja no ho faràs més!  I la culpa és només teva; m'hi vas obligar.  A veure si surts ara a remenar el cul amb aquesta cara cremada.  Sort en tens que jo t'estimo igualment.
Au vinga!  Posa't la màscara i sigues bona amb mi, que t'estimo com ningú t'estimarà mai.
Rere la màscara, el rostre inert d'ella havia emmudit i el seu cos sense vida amenaçava amb perdre el seu posat i les bones formes. 
Morir d'amor no havia estat ben bé el que ella somiava quan es va enamorar.

#Niunamenys  #EnsVolemVives  #EnsVolemLliures


Fotografia: muntatge de la fotògrafa polaca Weronika Gesicka
A proposta del bloc Escribe fino

14 de novembre de 2016

Viatges de tardor







Fulles humides:
vaixells d'un gran viatge
sobre la gespa.


A coberta, la pluja,
ha mullat les hamaques.






Com a proposta del Niporepte 196 - Anem de viatge.
Fotografia de l'instagram


11 de novembre de 2016

Paradoxa

Fotografia: Oprisco

Instal·lada en un món aspre i hostil; envoltada de gegants de ferro que amenacen immobilitzar-la amb els seus llargs apèndixs, filamentosos, electritzants; se sent arrossegada cap al costat fosc, les tenebres, el no-res. 
I es resisteix. 
Lluita amb totes les seves forces per mantenir-se en la llum encara que sigui abraçant-se, desesperada, a un dels pocs ginys que la poden salvar.
Al seu voltant, el testimoni mut dels que no ho han aconseguit.
En el seu interior, la certesa de la paradoxa: només els tentacles que l'amenacen poden fer funcionar l'artífex de la seva salvació.

A proposta del bloc Escribe fino

8 de novembre de 2016

Lectures en blanc



És la lectura
intensa capbussada
en altres vides.

Vaig fer aquest haiku per participar al Niporepte 195. Llençar-s'hi. de RC, però la imatge del llibre obert, de les línies mig esborrades, d'aquest homenet agafat com per no perdre el punt de referència, m'ha derivat a altres imatges, algunes força manides però inevitables:
  • la vida com un llibre en blanc on anem escrivint dia a dia;
  • la memòria com aquest lligam que ens manté units a la nostra vida, al que hem fet i viscut;
  • els records compartits com una relectura més o menys parcial d'aquest llibre escrit.
Però, ai las! i si perdem el lligam i se'ns esborren les pàgines? què fem d'aquestes ratlles mal escrites o desaparegudes? quin sentit té anar escrivint?  Quina angoixa!

En blanc les fulles
de la vida viscuda.
Cruel desmemòria.

O potser la mateixa desmemòria ens permet rellegir aquestes pàgines en blanc sense adonar-nos que abans les havíem escrit, i senzillament dibuixem altres imatges o les farcim de nous records, ficticis, volàtils, efímers ...

Amb traç d'infant
segueix construint imatges
que es desdibuixen.


La imatge (genial) és obra de Pawel Kuczynski, un il·lustrador polonès que retrata, sense paraules i amb una visió força crítica, molts aspectes de la nostra actualitat (societat, govern, mitjans de comunicació, economia, etc).  Treta de Paul Kkuczynski - Art Work.


1 de novembre de 2016

Repòs



Reposen els morts rere els xiprers.

Han bescanviat casa seva
per nínxols estrets
i xerren amb els veïns de sempre
des del silenci etern que s’ensenyoreix
de pensaments i somnis;
amb la veu del record,
espessa, feixuga,
                     estranyament madura,
com un murmuri somort sota la pluja.

Reposen els morts rere els xiprers
i el cansament se’ls muda
                             en avorriment.

24 d’octubre de 2016

Gestos



Pell a la pell.
No ens calen les paraules
quan parla el gest.

* * * * *

Amb gest senzill,
atrapen la tendresa
entre els seus dits.


A proposta del Niporepte 193: Mans entrellaçades.
Fotografia: Couple's hands touching, close-up (B&W) de Christian Adams (a Getty Images)


19 d’octubre de 2016

Llaços, cicatrius i cremalleres


Vestiré el meu pit
amb un llaç rosa
per tapar una cicatriu
afortunadament absent,
però serà ...
del tot insuficient.
No podrà el meu llaç
tenallar la por,
ni eixugar el lament d'uns ulls
que ploren desesperança.
No amagarà el meu llaç
la ràbia descoberta en el mirall,
ni resoldrà dubtes i incerteses.
Només, potser, serà el meu llaç,
una mà resseguint amb tendresa
òrgans mutilats, pits decapitats,
per esborrar cicatrius interiors
i descobrir l'anhel de la vida
com un nou gust al paladar.
* * * * *
De poc servirà, però,
el meu llaç rosa
si no em treu de la boca
la cremallera
que les cicatrius han pintat
sobre els pits escapçats,
i que m'emmudeix el crit.
No pot tapar el meu llaç
altres retallades que amputen,
no només el pit,
sinó el nostre futur.

Retallar -o no invertir- en prevenció, en investigació i en cobertura sanitària ens fa més febles i vulnerables; i conserntir-ho ens fa còmplices -amb llaç o sense- però còmplices.

Fotografia:  Fragment de la portada del llibre Cicatrius (in)visibles d'Eumo Editorial, il·lustrada per Dani Torrent


4 d’octubre de 2016

Despertar a Dakar



Sobre la tàpia,
canten els ocells mentre
el dia aguarden.

Com  a proposta del Niporepte 191 - Despertar a RC.


Aquesta és la primera fotografia que vaig fer al Senegal.  Està feta, gairebé de matinada, des de la finestra de la meva habitació en un barri de Dakar (crec que era Liberté 6, però em costa ubicar els límits) i és que em va sorprendre molt en una ciutat, i més en una de tan caòtica i pol·luïda com és Dakar, despertar-me amb el cant dels ocells i mirar per la finestra per descobrir entre obres permanents i cases semiacabades, aquesta munió de cantaires voladors.  

La segona fotografia que vaig fer va ser de la part de sota de la mateixa paret: un solar on hi vivia una família amb tres nens que feia la vida (cuinava, menjava, rentava, jugava) al carrer tret del moment de dormir que es posaven a cobert (i no sempre).  No gaire més enllà, casetes modernes amb cotxes ostentosos a la porta; tot un exercici de contrasts que em va costar de conciliar.


No tinc clara la meva primera impressió de Dakar; crec que va ser un sentiment contrariat: contradicció entre el que esperava trobar/sentir i el que vaig trobar/sentir.  No sabria dir perquè, però no era gens com me l'esperava; com diria aquell: ni millor ni pitjor, diferent.

Amb els dies i les nostres incursions per diferents zones (algunes recurrents) de la ciutat, vaig descobrir que Dakar no hi ha només una, sinó que hi caben molts Dakar en ella.
Alguns, el Dakar caòtic, contaminat, sorollós, multitudinari, acollidor, alegre, conciliador i acolorit, el trobes pertot; però hi ha també el Dakar modern i el decadent; l'elegant i el brut; el de les platges polides i el de les deixalles (i les cabres) a la platja; l'opulent i ric, i el pobre, i també el gairebé míser.
Alguns amics m'han parlat d'un Dakar glamurós, nocturn i cosmopolita "que no té res a envejar a Madrid o Barcelona" (cito textualment), però com no em moc per aquests ambients. no ho sabria dir.  Amb tot, em mereixen tota la credibilitat i per tant deixo constància.

En definitiva, que Dakar és un remolí de contrasts i un monument viu i constant a la diversitat.  Hores d'ara, però, encara no sabria definir-la amb un sentiment clar,

3 d’octubre de 2016

Migrants, somnis i tardor


Una galeta:
una llum d'esperança
en la foscor.
A proposta del NIPOREPTE 184. El migrant de la galeta
Fotografia: Darrin Zammit Lupi






Passa la vida
i en la seva xarxa
atrapa els somnis

A proposta del Niporepte 187. Atrapasomnis





El banc espera,
entre les fulles mortes,
el teu retorn.
El meu anhel més íntim
de fusta es disfressa.
A proposta del Niporepte 190. La tardor


29 de setembre de 2016

Pedro, RESISTE!


Més enllà del format histriònic del missatge llançat per IZ dissabte passat, per gaudi dels guionistes del Polònia que ben segur s'hi haurien abonat avui si no fos perquè la convulsa actualitat del PSOE els haurà donat arguments encara més esperpèntics; més enllà de la forma, deia, subscric el missatge.

Dissabte passat semblava que la resistència que li demanava IZ es referia al PP i a la pressió exercida per arrencar-li, sinó un vot afirmatiu, com a mínim una abstenció que els hi permeti apoltronar-se durant 4 anys més i mantenir-se en el poder que han utilitzat en el seu propi profit sense cap desgast aparent.

A dia d'avui, però, Pedro Sánchez té un problema més gran i el té a casa, on els "seus" li han fet al llit per a alegria dels seus rivals.

Una catèrvola de barons, caducs i rancis, que estarien més guapos callats perquè cada cop que obren la boca puja el pa, el culpen dels mals resultats a Galícia i Euskadi, que vinculen a la seva negació d'investir Rajoy i recolzar el PP.
A mi em sembla que és justament el discurs d'aquests barons i el seu posicionament en aquest i molts altres temes, els que allunyen fins i tot el seu electorat de sempre.

Al marge de compartir o no l'ideari socialista, de qüestionar fins a quin punt el PSOE el subsciru encara, i d'estar o no d'acord amb les seves postures; sense justificar un Pedro Sánchez que possiblement podria haver estat més executiu i més clar en ocasions anteriors; em sembla una falta d'ètica i una molt mala notícia el que està passant.
Així que sí:  Pedro, RESISTE!  Resisteix al PP, però també a tots aquests socialistes de pega que pretenen perpetuar-se fent un seguidisme nefast.


27 de setembre de 2016

Deixa'm dir-te

Riells del Montseny, 27.09.1986
Comença l'aventura

Deixa'm dir-te,
a risc de ser poc original,
que t'estimo.
 
Deixa'm dir-t'ho
en veu molt baixa
-un íntim xiuxiueig a cau d'orella-
i cridar-ho als quatre vents
perquè tothom ho sàpiga:

T'estimo.                          
Deixa-m'ho dir un cop,
i un altre, i encara molts més,
fins el cansament:

T'estimo.                           

T'estimo
amb la sòlida base dels anys compartits
però també -encara-
amb la innocència maldestra
del primer amor
quan els nostres cossos es buscaven
amb la descarada arrogància de la joventut,
i més tard
quan es recorrien pausats
a la recerca de racons amagats,
car l'amor és descoberta.
  
T'estimo
en la intensitat d'una mirada
o el lleu contacte d'un cast bes.
 
T'estimo
mentre anem de la mà
per camins que encara
hem de dibuixar.

14 de setembre de 2016

Piragües d'esperança


La fotografia està feta a la platja de Saint Louis, al nord de Senegal, una tranquil·la tarda -gairebé capvespre- de bany en família.  Al fons, uns pescadors surten en piragua.

Aquests dies pel Senegal, però, ens han parlat molt d'altres piragües que salpen direcció Canàries, moltes de les quals no arriben a port; dels amics, cosins, veïns, fills i germans que han marxat i s'han perdut per sempre;  dels amics, cosins, veïns, fills i germans que han marxat i han tornat després més pobres, alcohòlics, "bojos", perduts per sempre; dels constructors de piragües que s'enriqueixen amb aquest èxode, amb la necessitat, amb el desesper dels necessitats; del nostre silenci respecte aquestes morts, ara que hem posat el focus en altres misèries; de la seva impotència; del desencant; de la no-esperança.

Potser per això, perquè tinc molt present encara aquestes converses, la fotografia em fa pensar en les piragües que marxen perseguint un somni i en els amics, cosins, veïns, fills i germans que -de la platja estant- se'ls miren amb tristesa, amb angúnia, amb esperança, amb un adéu al cor i un somriure fingit als ulls.

Aquestes altres fotos estan fetes a Oussouye, a la Casamance.  Per molt que oficialment ja no hi surten piragües cap a Canàries (i segurament és cert que el seu nombre ha disminuït força), aquesta que s'estava construint tenia les "Illes Afortunades" com a destí i una capacitat de 100 persones.


Buscant poetes senegalesos (no en coneixia cap), em vaig topar amb un poema de Habib Demba Fall que s'escau molt amb el tema.  El vaig trobar en el seu blog MON PERMIS DE PENSER on compartia algunes perles del seu rosari "Le chapelet de rêves", i comentava que la vida d'aquells fugitius tròpics es redueix a:

L'èxode dels sense esperança
El temps marca l'estació de l'èxode
dels desesperançats,
l'estació de l'èxode vers la seva esperança,
l'estació dels emigrants.
Els supervivents dels mars han vist la mort de prop.
Han vist
els condemnats de totes les misèries,
les despulles d'ànimes torturades
de totes les memòries de tots els esclavatges.
Han vist
ostatges de les esperances de tots els anhels,
el trencament de totes les il·lusions,
de totes les memòries de totes les misèries.
Han vist.
El no-res han vist
en les aurores obsedides pels grans atzucacs,
la buidor en l'escassetat.

No l'he trobat traduït al català i he fet un intent de traducció (perdoneu la meva poca traça), però us el deixo també en francès perquè el pugueu gaudir com cal.
Si algú s'anima a fer-ne una millor traducció, li estaré absolutament agraïda.

L’exode des sans espoirs
Le temps lance la saison de l’exode
des sans espoir
la saison de l’exode vers leur espoir
la saison des migrants
Les rescapés des mers ont vu la mort de près
Ils ont vu
bagnards de toutes les misères
les décombres des âmes torturées
de toutes les mémoires de tous les esclavages
Ils ont vu
otages des espérances de toutes les envies
les fractures de toutes les illusions
de toutes les mémoires de toutes les misères
Ils ont vu
Néant ils ont vu
aux aurores hantées par les impasses grandes
la gueule du vide sur les disettes


19 d’agost de 2016

Amb ulls "tubaab"

Tubaab (o tubab) és el terme amb què els senegalesos es refereixen als blancs/occidentals, i què em van assegurar que sentiria sovint; però he de dir que jo només ho he sentit dir als nens i majoritàriament fora de l'àrea de Dakar, no sé si perquè tenen el terme més arrelat o perquè els hi sorprèn més la nostra presència.
M'expliquen que és un mot que prové de la Gàmbia i que deriva de "two bob" la tarifa estàndard que els colonialistes britànics utilitzaven per pagar els gambians per fer petits treballs, i que després es va ampliar per referir-se a l'amo o patró que pagava la tarifa i, per extensió a tots els blancs que es deixen caure per aquelles terres.


En qualsevol cas, i per lluny que em senti de colonialistes, amos o patrons que originaren el mot, és innegable que la meva mirada té un biaix tubaab.  Per molt que no em vulgui deixar guanyar per idees preconcebudes ni prejudicis, una part important de la meva visió està condicionada per una forma de vida -i sovint uns valors- molt diferents, i aquesta diferència fa que em sorprenguin, em meravellin, em fascinin o m'indignin coses absolutament naturals allà; explicar-ho sense aquests ulls tubaab, seria com no explicar de veritat el meu viatge.

Em torno del Senegal amb moltes fotos per fer: imatges que se m'han quedat a la retina però que per pudor, per por d'ofendre, per respecte, i també -no ho negaré- per no sentir-me absolutament "guiri", no he capturat amb la càmera.  I això que darrerament acostumo a fer moltes fotos, algunes força absurdes, sense cap valor estètic; fotos que més que per l'àlbum són disparadors de records: tinc poca confiança en la meva memòria o potser massa ànsia de que no se m'escapi res, i aquestes fotos m'ajuden a recordar un moment, una conversa, una olor.

Ara em toca endreçar les fotos de la càmera i recuperar les que m'he guardat als sentits: l'excusa perfecte per reviure un viatge per un país que se'ns ha quedat dins.


15 d’agost de 2016

Cap al país de la teranga

Quan en Roger ens va dir que se n'anava de voluntari al Senegal -a part de molts altres plantejaments- vam decidir que era una bona excusa per anar-hi de vacances i començar a descobrir l'Àfrica negra que fins ara desconeixíem.

L'inici de les vacances venia marcat per la data d'acabament de les seves colònies ja que la idea era aprofitar que ell ja hi era, i anar-hi la resta de família per fer la nostra pròpia descoberta.  Al final no vam ser tots ni tampoc tots els dies que primer havíem planejat, però les coses vénen com vénen i finalment la matinada de l'1 d'agost aterràvem a Dakar després de fer escala a Casablanca on van "oblidar" les nostres maletes.  Per sort per nosaltres i desesper d'en Roger i els seus amics que ens esperaven morts de cansament a les portes de l'aeroport, tres hores després arribava un altre vol de Casablanca que sí que les portava i que ens va permetre ficar-nos al llit a les 5 de la matinada, cansats però amb tot.


D'aquest primer contacte amb Senegal em vaig quedar amb algunes impressions que després he anat confirmant amb més o menys certesa.  La primera va ser que als senegalesos no els hi agrada fer cues i que l'ordre d'aquesta no significa res, però que tampoc s'enfada ningú quan s'increpen entre ells.   La segona -digueu-me superficial- és com de guapos, esvelts i elegants són els senegalesos i senegaleses en general (i no parlo de com vesteixen sinó d'un posat natural).  I, per descomptat, la seva amabilitat i cordialitat que hem ratificat tots els dies.

El dia de la nostra arribada a Dakar ens van acollir a Notre Dame d'Afrique, la comunitat de Pères Piaristes (aquí escolapis) amb qui en Roger ha col·laborat en les colònies d'infants.  Va ser un plaer estar amb ells, conèixer els altres monitors (quina energia gasten!) i compartir impressions amb els altres voluntaris que també havien acabat les seves colònies.
No em correspon a mi parlar de les colònies ni fer-ne cap tipus de balanç, però sí que destacaria d'aquestes converses la sensació generalitzada dels voluntaris de que en certs aspectes potser havien donat més feina que no pas ajudat, especialment per una qüestió d'aclimatació, coneixement de costums i hàbits, etc.; però també la seguretat de què havia significat aquesta experiència pel seu creixement personal i per fer-los esdevenir "agents del canvi" (gran paraula) en quant a saber treballar i aconseguir avançar amb accions concretes i petits moviments que ajuden a prendre consciència i fan que les grans estructures es vagin movent.

En breu us explico algunes cosetes del viatge i d'aquest sorprenent i acollidor país ;-)


Fotografia a l'aeroport de Ziguinchor, a la Casamance.
* teranga: hospitalitat, acollida, calidesa



18 de juliol de 2016

Yes, I can

La superació és una actitud en la vida.
El cas dels atletes paralímpics -tot i el poc seguiment mediàtic i de públic que tenen aquestes competicions- ho fa molt més evident: són realment superhumans, i són la cara visible de molts altres superhumans quotidians que no defensen rècords olímpics, gestes èpiques ni victòries pírriques però han de viure limitacions que condicionen o dificulten el seu dia a dia.

Altres limitacions no són tan evidents, però suposen un repte constant que sovint no som capaços de valorar si no ens hem d'enfrontar a ells.  Petits moments o grans esforços que són vitals per avançar.

Com deia, la superació és una actitud.  Per això vull dedicar aquest vídeo als superhumans que diàriament s'enfronten als seus reptes particulars -a vegades grans limitacions a ulls de tohom; a voltes, neguits absurds o ridículs per altra gent- i aconsegueixen superar-los; i quan no ho aconsegueixen, ho tornen a intentar sense defallir.
Vosaltres sou els meus superherois particulars.

13 de juliol de 2016

Seguirem vivint, entre somriures i nassos


Hi ha moments en què no pots deixar de ser conscient de la pròpia fortuna; ni pots evitar sentir-te proper a molts companys desconeguts amb qui comparteixes projecte; i fins i tot et sents congraciat amb una empresa -la teva- de la que canviaries moltes coses però mai el seu suport a les iniciatives solidàries dels seus treballadors.
Un d'aquests moments es repeteix cada any quan fem el lliurament del xec amb les aportacions del Teaming (només 1€ al mes) al projecte del curs que acaba, i donem la benvinguda al nou projecte; i ja sabeu que m'agrada compartir aquí aquests moments.

Dimecres 29 va tenir lloc a l'Auditori de TVC l'acte de lliurament del xec als Pallapupas (projecte Teaming 2015-16), i la presentació del nou projecte pel curs 2016-17 que és "Seguirem vivint", proposat per Elisabet Pedrosa, companya de CR i mare de la Gina


En Francesc Pérez, en nom de la comissió Teaming va presentar l’acte i va fer de conductor.

En primer lloc va intervenir Tom Morgenstern, responsable de Comunicació i Màrqueting de Pallapupas, que va agrair al Teaming i a tots els treballadors de la CCMA el seu suport al projecte.
L'aportació de 6.762€ recollits durant aquests 12 mesos possibilitarà que més de 600 nens siguin visitats pels Pallapupas.  En Tom ens va explicar que els Pallapupas volen omplir de riure els hospitals i altres espais que d'entrada semblen freds i difícils, però que no ho han de ser; i també va dir que tot i que els nens són el seu principal objectiu, també treballen amb gent gran i tenen un projecte de Teatre social. 
En aquest punt, l'Elisabet Pedrosa, que per les seves circumstàncies personals ha tingut l'ocasió de conèixer la feina dels Pallapupas, els hi va voler agrair l'experiència perquè, en paraules seves, “trenca la dinàmica tan angoixant” de tot un món de gent que gairebé hi fa vida als hospitals, i per a la qual és molt important aquest punt de desconnexió. En aquest sentit, els beneficiaris dels Pallapupas no només són els pacients, sinó també els familiars (especialment germans) i la resta de personal.
Tom va remarcar la importància de la col·laboració del personal sanitari per traslladar als Pallapupas les necessitats de cada pacient.



L'Elena Aguilar va lliurar el xec en nom dels treballadors membres del Teaming CCMA.



Posteriorment, en Sergi Navarro (pediatra) i Sílvia Ciprés (DUE) van presentar el projecte de Cures Pal·liatives Pediàtriques.

En Sergi va comentar que no es parla amb normalitat de la mort dels nens i que, tot i que a casa nostra la mortaldat infantil no és gaire elevada, és una realitat que cal afrontar; i va explicar que l'objectiu no és acompanyar la mort sinó omplir de vida el període fins a la mort.
Sílvia ens va parlar de l'evolució del projecte (algunes xifres en la presentació adjunta) i va voler destacar que la tendència d'on moren els nens (casa o hospital) no és significativa perquè cada família ho viu diferent i perquè per morir a casa no només ho has de voler, sinó també has de saber i poder fer-ho.
El projecte és crear una unitat per arribar a més famílies i fer-ho al lloc on les famílies vulguin o ho necessitin.  Hi ha molta feina a fer i el projecte es vertebra en sis punts:
  1. Assistència (24 hores / 365 dies), perquè en alguns moments 1 hora pot semblar dies per a una família en una situació crítica
  2. Atenció interdisciplinar: la unitat comprèn pediatres, infermeres, Treballador Social, Psicòleg i Agent espiritual
  3. Unitat del Dol: grups de pares
  4. Formació dels professionals
  5. Xarxa de cures pal·liatives a Catalunya: actualment la seva és l'única unitat de tot Catalunya
  6. Web de suport: important disposar d’un espai propi dins de la web de l'hospital
El Teaming ajudarà bàsicament al punt 2, que volen ampliar amb suport als germans, que són els grans oblidats d'aquests processos.
En definitiva, la mort d'un infant (fill) és un procés terrible i difícil que només es pot tractar treballant-ho, i la forma de treballar-ho varia molt segons el suport rebut, com evidencia la diferencia entre els escrits de Sergio del Molino i Elisabet Pedrosa que han passat per tràngols similars però amb un suport diferent.


Ja en el temps de preguntes, va sortir el tema de com de sorprenent és el fet que la unitat de cures pal·liatives, que està dins de l'estructura de l'Hospital de Sant Joan de Déu, no rebi cap finançament de l'hospital i es sostingui a través de finançament privat.
Més enllà de les retallades i la crisi, cal plantejar-se un problema de mentalitat ja que hi ha poca cultura social de conviure amb la mort i fins ara s'ha prioritzat molt més salvar la vida per sobre de la qualitat d'aquesta vida, cosa que paradoxalment té un cost molt superior.
L'Elisabet va reivindicar que en una societat del benestar, s'hauria de prioritzar l'atenció a les situacions excepcionals.

En base a la seva experiència, l'Elisabet comentava que el moment d'entrada a pal·liatius és un moment molt dur, perquè existeix el tabú de la mort, i passar a pal·liatius és com arribar al punt final. Per contra, un cop viscuda l'experiència, considera que un diagnòstic de mort, o de no arribar a la vida adulta, no és un final sinó l'inici d'un procés d'acompanyament fins el moment de la mort. Un procés que, amb l'ajuda i el suport de l'equip de cures pal·liatives pediàtriques, pot ser molt menys terrible i pot permetre a la família la presa de certes decisions.

   

Us deixo a continuació el document de presentació (ppt) del projecte de Cures Pal·liatives.

   

Podeu llegir més sobre altres projectes Teaming, en aquest enllaç

24 de juny de 2016

Per Sant Joan ...






De fustes velles
són fets els esglaons
que enlairen somnis.


* * *

Cremem tresors
per encalçar la lluna.
Temps de fogueres.






En resposta al NIPOREPTE 181. Fogueres del pleniluni de RC.

17 de juny de 2016

Cos, llum i forma


Et vol trencada,
però la teva llum
et don la força.

Diu la Paige Bradley que li sembla que des del moment en què naixem, el món té un contenidor fet a mida per encabir-nos: un NIF, un nombre de la seguretat social, un gènere, una carrera, etc.; i es planteja si estem més definits pel nostre contenidor que no pas pel que som per dins, si seríem capaços de reconèixer-nos si ens expandíssim més enllà dels nostres cossos, si seguiríem sent capaços d'existir fora del nostre contenidor.  Aquest és el sentit de la seva escultura Expansion.

Quan l'he vista jo he pensat més aviat en el cos trencat de tantes dones sotmeses, maltractades, humiliades, que només tenen la seva força interior per continuar existint, per resistir.  Una força que sovint desconeixen; una llum que a força d'amagar-la s'ha anat apagant i que necessita la nostra veu, el nostre suport, el nostre costat per seguir lluint, lluitant, existint.

Com proposta del Niporepte 180 - Cos, llum i forma

13 de juny de 2016

Estrips

Fotografia de Jan Sochor 
      

Rere l'estrip
descobreix un nou món
inassolible.
Quin tel més fi separa
les nostres realitats.

Encuriosit,
a través d’un estrip
el món albira.
Fotografia d’Aaron Ufumeli
  

En resposta a la proposta del Niporepte 179 - El món a través d'un estrip

8 de juny de 2016

Dibuixat amb fang

 

És de nit i l’absència de sol ho fa tot més trist encara.  No hi ha prou estels en el cel negre per alleugerir el pes feixuc de cada dia.
Voldria sentir el silenci que, mal que desangelat, seria segur més amable que els sanglots desconsolats dels infants que no entenen on són ni què fan aquí; o el xiuxiueig amorosit dels pares per fer-los passar el plor.  Aquest lament somort que la fosca amplifica, se li clava a l’ànima i li empeny les mans contra el filferro d’una tanca que els havia de protegir i, en realitat, els empresona.  
Si tanca els ulls encara pot recordar casa seva, el seu món, la seva vida abans que un fat cruel li desfés.  Però no triga a obrir-los perquè entre els records es colen amics que s’hi van quedar allà, i altres que ho han fet pel camí, i les llàgrimes amenacen de negar-li novament el coll, i ella ja no vol plorar més.
Un moviment subtil li allibera les mans del tancat  i les hi guia a la panxa, cada dia més rodona, més viva.  Descobreix el contorn d’un peuet diminut que li dibuixa als llavis un somriure esperançat.  Suca el dit a la terra molla i amb el fang es pinta el mateix somriure a la panxa, i també un sol, i una flor; i voldria seguir pintant tot de coses maques per si el fill pogués veure a través de la pell el món que li tocarà viure.




Per participar en la  Primavera de Microrelats Indignats 2016 que, a proposta del bloc La colina naranja, pretén que el 20 de juny de 2016 la xarxa s'ompli de microrelats que tractin sobre els refugiats de qualsevol punt del planeta.

20 de maig de 2016

14 de maig de 2016

Escales









Entre la fosca
i un lluminós dia:
unes escales.







En resposta a la proposta del NipoRepte 176 de Relats en català.
Fotografia d'Helena Bonals.


13 de maig de 2016

Fugir d'ella, o de jo



La mirada suplicant deia tot el que la seva boca -absent- havia de callar. 
Aquell jo seu maldava per fugir d'aquella ella seva, que percebia freda i distant, i que semblava tenir-ho tot controlat i romania immutable.  No se n'adonava que era just aquella impertorbabilitat de gèlida estàtua el que l'empenyia a marxar.
Volia viure.  Fugia lliure.  Viure lliure?


Fotografia de Flora Borsi
A proposta del bloc Escribe fino




10 de maig de 2016

Paraules secretes



Paraules secretes
que parlen de tu i de mi,
i no són al diccionari
                              però tenen sentit.

Paraules que són murmuris
de moments còmplices,
                                    o, a voltes, crits.

Paraules que parlen d'amor
quan les dius amb els dits.

Paraules que són un nom
          que no ho és,
però ets                 
tu.



8 de maig de 2016

Paraules d'amor



No els hi arribaven les paraules per parlar d’aquell amor que els desbordava l’ànima.

Van buscar-les en els llibres, per si algú les havia pogut capturar, i van descobrir que la literatura sencera fugia del paper per dibuixar-los l’amor.


Cortazar, in memoriam 



Fotografia de Vincent Bourilhon
A proposta del bloc Escribe fino



29 d’abril de 2016

Paradisos prohibits



Cada dia descobria en el seu rostre noves promeses de paradisos que convidaven a perdre-s'hi.   La por d'esborrar-les, però, l'aturava cada cop que volia menjar-se'l a petons.

Finalment, no va arribar mai al paradís.






Fotografia: Summer Heart de Beau Frank
A proposta del bloc Escribe fino

23 d’abril de 2016

El primer Sant Jordi


A peu dret, nerviós, s'esperava a la porta de l'escala, sense saber ben bé què fer amb la rosa.
Les comares que passaven somreien amb tendresa, potser enyorades de tanta jovenesa.

21 d’abril de 2016

Contrasts

A vegades els contrasts són tan evidents com la nit i el dia, la foscor i la llum, el pla i la pujada. 
D'altres, però, són dues visions d'una mateixa -i única- realitat.
Són les escales
promesa de sortida
al final del túnel.

* * * * *

La llum revela
que la foscor s'acaba,
i fa pujada.


Fotografia de la meva cosina Helena (no us perdeu les seves fotos a @lesoquesvanvestides).   Crec que és el Carrer de Sant Llorenç, al call jueu de Girona (gironins, ja em corregireu).

PD: Com a proposta del Niporepte 174: Contrasts a RC.

19 d’abril de 2016

Caos i serenor


Enmig del caos,
l'arbust en flor m’arrela
i m’asserena


Fotografia de Pawel Kucharski, treta del blog trianarts a partir d'una proposta del Niporepte 173


27 de març de 2016

8 de març de 2016

Ni mudes, ni a la gàbia

Del blog Cuaderno de viaje, una il·lustració de Monica Carretero (Momo) per al cartell de la UGT.
Compartida al meu facebook el 8 de març de 2013
El facebook, que és molt xivato i que darrerament s'entesta en recordar-me posts passats, com si estigués ja en aquell moment de la vida en què només ens queda mirar enrere amb un punt de nostàlgia i un munt de desmemòria,
(estoooo ..., per on anava?, ah! sí)
El facebook, deia, m'ha recordat els posts d'altres 8 de març i m'he adonat que bàsicament tots ells fan referència al dia de la dona treballadora, i he pensat que això deu voler dir alguna cosa.  Segur que indiquen la meva preocupació o motivació al respecte, però dissortadament, el que més clarament signifiquen és que en tots aquests anys en què es celebra/reivindica la data, no hem avançat gaire; és més (suposo que també per l'augment d'informació), tinc la sensació que cada cop són més paleses les diferències i les injustícies.

Tant de bo ser dona no signifiqués res més que un cos determinat amb una certa especialització biològica; potser una sensibilitat diferent, però no necessàriament; potser algunes aptituds o predisposicions naturals degudes a certes característiques morfològiques, però res determinant.

Tant de bo ser dona no fos l'excusa per certs abusos i vexacions, per renuncies forçades, drets anul·lats, o somnis truncats.

Tant de bo ser dona no impliqués mai haver de vèncer la culpabilitat de no ser una dona tradicional i deixar certs rols per perseguir un somni; ni tampoc la de ser justament una dona tradicional i que aquest rol sigui el teu somni.

Tant de bo ser dona -que d'altra banda no és una opció que en general hom esculli lliurement- no fos diferent que ser home, i fos només ser persona.

Però ara per ara no és així.
De manera que mentre arriba el dia que puguem celebrar que cap dona és discriminada, vexada, maltractada, sotmesa o anul·lada pel fet de ser-ho, només ens queda el camí de la reivindicació.  I una sincera mirada interior per no caure en els paranys que volem denunciar.


16 de febrer de 2016

Flors i ombres

No sabia ben bé en quin moment aquell amic indestructible que havia trobat en el veí del cinquè, va desvetllar la seva veritable identitat i va esdevenir el seu pitjor i més tenebrós malson.

Només sabia que volia escapar d'ell i dels seus foscos desitjos; fugir d'aquell infern i reprendre la seva vida; desempallegar-se d'aquella presència hostil que ja no era presència física però continuava sent hostil.


Cap amagatall no seria suficient.


Ho va comprendre quan el va veure a la paret, convertit en la seva pròpia ombra, oferint-li una flor com tantes vegades ho havia fet: una ofrena de pau, una disculpa encoberta, el gest d'amor que ella anhelava.

Però ella ja no volia cap flor, no al preu de les seves.  Li havia costat molt fer-se el seu propi ram i no pensava renunciar-hi per res.  Sí, cap amagatall no seria suficient, però ella no pensava tornar-se a amagar; miraria al front amb decisió fins recuperar del tot la seva vida i la seva ombra.


Fotografia: Self-abandonment d'Alice Wellinger
A proposta del bloc Escribe fino


15 de febrer de 2016

Fusells


Si heu anat mai a l'Almeria Teatre, ja sabreu que és un teatre íntim, acollidor i de petit format.  En el cas de Fusells, la disposició de la sala accentúa, encara més, la proximitat als actors i a l'obra.

Fusells és una adaptació de l'obra de Bertolt Brecht "Els fusells de la Sra. Carrar" que se situa als inicis de la Guerra Civil espanyola, quan la caiguda de Màlaga (febrer de 1937) va provocar l'èxode massiu per la carretera d'Almeria fins a Motril (que marcava la frontera entre els dos bàndols), o bé la incorporació al front dels que encara quedaven a casa.

És una obra intensa que, més que narrar una història, ens qüestiona sobre la neutralitat i, amb l'excusa de la guerra, ens planteja com qualsevol fet social i/o polític ens incumbeix individualment i col·lectivament més enllà de posicionaments morals i religiosos perquè, com diu el lema de l'obra: "Hi ha moments a la Història en què no es pot ser neutral".

L'escena, una habitació que no ho acaba de ser, o bé un tros de platja, on fan la vida i des d’on vigilen la barca del germà que és a pescar, mentre la ràdio dels veïns desgrana notícies i discursos sobre la guerra.

Els actors són joves, molt joves i ho fan molt bé.  Potser aquesta jovenesa ha obligat al director Daniel J. Meyer a canviar les relacions familiars dels protagonistes (la Sra. Carrar no és la mare sinó la germana gran, i el cunyat passa a ser un cosí), però el canvi no desdiu l'obra ni la seva intenció.
Resulta molt divertit i creïble Quim Àvila en el paper de germà petit (Josep), un adolescent ple de rauxa que només frisa per marxar al front a lluitar per la República; molt vital Jaume Madaula fent de cosí (Pedro) primer amable, amical  i després incisiu i revoltador, amb una única intenció amagada que esdevé la causa de l'obra; Cristina Arenas (Teresa Carrar) fa un paper molt mesurat i maternal,  amb un posat contingut de voler i doldre; Jordi Llovet broda un mossèn que no acaba d'estar d'acord però tampoc condemna; i, per acabar, Georgina Latre, amb dos papers petits que no li permeten gaire lluïment, però que dibuixa una real i entranyable veïna.

En resum, una companyia, la Descartable teatre, també jove i amb inquietuds de teatre contemporani, que m'apunto per anar seguint.  I una obra, curta i de bon passar, que us recomano totalment.


5 de febrer de 2016

Penjada al vent


Havia trobat romàntica la idea de suïcidar-se penjada dels seus cabells, però un error terrible en l'elaboració del pentinat va engegar en orris el seu propòsit.
Ara, penjada al vent, no sabia què li feia més mal, l'estrebada dels cabells o la patètica imatge que oferiria a qui la rescatés.

Fotografia de Mike Dempsey
A proposta del bloc escribe fino