> Univers madur: 2012

31 de desembre de 2012

Amb pas agraït


Aquest no ha estat, en general, un bon any, però jo em sento en el fons molt afortunada, i vull aprofitar aquest moment de balanços i recomptes per donar les gràcies

No us penseu, però, que sóc dels frikis que donen gràcies per les penalitats i els mals moments perquè aquests et fan créixer -tot i que estic convençuda que som molt més forts que no ens pensem i que ens creixem en els moments fotuts i n'aprenem.
No, jo vull donar les gràcies perquè sóc realment afortunada.

Vull donar les gràcies per tenir una parella amb qui compartir moltes coses i descobrir espais propis i retrobar-nos i ser-hi; per uns fills que creixen i m'omplen d'orgull, i em fan seguir al peu del canó, i em reciclen en molts aspectes; per uns pares i germans que, malgrat les nostres diferències i les pròpies famílies, continuen sent el referent del meu model de família, i hi són sempre; pels amics comptats i sincers, que són els de veritat; pels companys de cafè i cerveses, que ens fan riure i amb qui compartim bons moments, encara que no anem més enllà; per una feina -que no sé si durarà gaire tal com van les coses- però que m'agrada i em satisfà; pels companys de relats i els lectors del bloc que em permeten conrear un espai propi, íntim i creatiu.

Fins i tot donaré les gràcies per tota aquesta gent que em provoca un rebuig frontal, una intensa indignació, una impotència inexpressable.  Ells em fan adonar de com de necessari és treballar per aconseguir les fites que volem assolir, em fan més ferma en algunes postures i em fan reflexionar sobre altres.  Els detesto, i les ganes de fer-lis front em fan buscar alternatives més enllà de les postures còmodes.

Bé, 2012 s'acaba i, com diu la Mafalda, l'any 2013 serà un any valent perquè sinó no sé com s'animaria a venir.

Us desitjo a tots un trosset petit de felicitat, d'aquesta felicitat que t'escalfa el cor i et fa sentir bé amb tothom i, sobretot, amb un mateix.  Perquè si tenim aquest petit tros de felicitat, segur que de retruc tenim tot allò que realment volem i necessitem; i perquè sentir-nos feliços (amb aquesta felicitat petita, interna i sincera) ens fa millor persones i així l'any 2013 serà molt millor.


24 de desembre de 2012

Temps de Nadal





Temps d'amor, felicitat i desigs,
temps de família i amics,
temps de retrobar i d'enyorar,
temps de somnis i propòsits,
temps de balanços i reptes,
temps d'il·lusions d'infants.

Temps de Nadal





 
En Roger m'ha fet notar que aquest any hem desnonat el nen Jesús i família perquè -coses de l'espai i el temps- no hem muntat cova ni pessebre sinó que els hem posat a l'aixopluc de l'arbre.  Prometo solemnement que no era aquesta la meva intenció; res més lluny de la meva voluntat ni del meu tarannà.
 
En descàrrrec meu, en Marc ha suggerit que potser no els havíem desnonat sinó que havien estat ells que, voluntàriament -coses de la solidaritat-, han deixat el pessebre per estar-se amb el bou i la mula; que té pebrots que després de 2012 anys els hagin fet fora de l'establia.  Perquè dic jo que si algú tenia tot el dret i tota la lògica d'estar dins de l'estable, eren els animals mes que no pas aquesta estranya família.  Creences al marge, convindreu amb mi que una mare prenyada d'un àngel, un marit banyut consentidor i uns Reis Mags que ja no venen d'Orient sinó d'Andalusia -i això que en aquells temps la Terra era plana i Andalusia i l'Orient no semblen compartir punts cardinals- no són l'estampa més realista del món; i que hores d'ara el Papa se'n preocupi d'aquests temes, encara ho és menys.

Bé, el cas és que som Nadal  i m'agrada.  M'agrada l'ambient, m'agrada celebrar les festes en família, m'agrada cantar nadales, m'agrada tota aquesta alegria, els bons propòsits, la cara dels nens a la cavalcada de Reis.
També m'agrada pensar que algun dia serem capaços de fer que Nadal sigui tot l'any.

Bon Nadal a tothom, i els millors desitjos per l'any vinent.

Que cada dia sigui un nou naixement a la il·lusió, a la llibertat, a la millora, a l'harmonia, a la Pau, a l'amor i a totes les coses bones que podem imaginar i oferir.
 

18 de desembre de 2012

Gebrada



    No pot el gebre
    esmorteir la vida.
    Batec de grèvol.
     
    *****
    Llaminadures
    ensucrades de gebre,
    del fred revifen.

En resposta a la proposta del Niporepte 70:  Gebrada de Relats en català.

16 de desembre de 2012

Presentació de "Les estrelles"


Dissabte, a la presentació del llibre de relats "Les Estrelles", ens vàrem reunir una bona colla d'amics i companys relataires.  I no us penseu que va ser només presentar un nou llibre!  Com l'ocasió mereixia, va ser un acte farcit de sorpreses i il·luminat per un munt d'estrelles.

La  Montse Medalla, presidenta de l'ARC, va obrir l'acte i va llegir un fragment de “El petit príncep”, per recordar-nos que tots som posseïdors de les estrelles.
La Mercè Bellfort, ens va parlar de les estrelles reals, les que tenim a la Terra, els nostres éssers estimats.  Per la seva banda, en Joan Abellaneda, ho va fer sobre les estrelles fantàstiques, aquelles que són producte de la nostra imaginació.

També  varem explicar contes: ens van acompanyar entranyables gatets (“Negranit, un conte d’estels fugaços i amistats eternes”, de Francesc Aunión), varem fer esferes de llum amb aprenents de bruixots (“Els bruixots i les estrelles”, d’Antònia Puiggrós) i un tió xerraire ens va ajudar a arreglar un petit desgavell amb l'estrella del pessebre (“Una estrella per a un pessebre”, de Joan Gausachs).

















També va haver temps per fer un repàs a les estrelles de l'ARC:
  • les que han vist la llum en paper:  7 publicacions ja a la col·lecció "Relataires",
  • les més petites:  els "nostres" nens relataires, petits en edat però grans en imaginació i futur,
  • les més grans: un petit homenatge, molt merescut, al suport i dedicació dels relataires que hi participen en tot tipus de tasques
  • la que ens uneix: la nostra llengua, la que ens permet expressar-nos des del cor i amb el cor, la que no volem perdre mai i que va provocar unes sentides paraules de la Montse Medalla  i la Mercè Bagaria; la lectura d'un manifest de l'ANC L'H en veu de la Núria Gausachs; i també una declaració de compromís amb la llengua per part de l'ARC.
I per acabar, no podia faltar la foto de família dels autors dels contes i també l'oportunitat de compartir amb altres relataires un bon àpat.



M'ho vaig passar molt bé explicant contes, tot i que estava molt refredada (i dopada) i no les tenia totes. He de dir que el somriure de l'Arnau (company d'escenari) i la bona predisposició del "públic" ho va fer molt fàcil.
La Mercè Bagaria va enredar la seva filla Clàudia per fer de gat i va resultar un encert;  també la Lucía la seguia remenant la cua.
La música que acompanyava els contes l'havia triat la Núria Claverol, que també va organitzar la posada en escena de la presentació (heu vist quins estels més vermells i macos?).

Per cert, les fotos les he pispat de relataires que havien assistit a la presentació; a tots ells moltes gràcies.  Podreu trobar moltes més, així com tastets dels contes i altres detalls de la presentació, a la pàgina de "Les Estrelles" al Facebook.


14 de desembre de 2012

Fràgil equilibri

Obra de la fotógrafa rusa Tatiana Mikhina

Cerca la ballarina respostes en l'infinit.

Barbeta alçada, mirada inquieta i peus de punta:  eteri àngel a punt d'iniciar el vol.

La tulipa, enamorada, es vincla per vestir-li la fragilitat amb pètals de seda i besar-li els batecs d'un sospir tremolós.

Fràgil equilibri d'un amor impossible.


13 de desembre de 2012

Autobiografia momentània



Les neurones, cansades d'intentar connectar-se entre elles inútilment, van decidir prendre's unes vacances.

Aprofitant la deserció, els mocs havien conquerit tots els racons del seu cap; li havien envaït per complert els sins de la cara i rajaven a dojo pel nas; li amagaven els ulls plorosos i premien amb força les dents i les oïdes, tota ella submergida en un zumzeig constant.
Era, decididament, un bon moment per tancar els ulls i intentar dormir.

Àpali, bona nit i tapa't.

10 de desembre de 2012

Trencadís



A vegades em sembla que vivim en un abisme de despropòsits calculats, premeditats, provocats amb l'únic objectiu de fer pujar la crispació, de dur-nos al límit de la racionalitat, de l'aguant, de la bona predisposició per la germanor.  I quan em sembla que difícilment superarem aquest nivell de despropòsits, el llindar s'eixampla, o creix, o tot alhora, i tornem a assistir a un foc creuat d'afirmacions que no es poden creure ni els que les pronuncien amb total impunitat.
Tots contra tots.

A vegades em sembla que vivim en una societat on alguns (potser pocs, però poderosos) tenen l'únic objectiu de trencar-ho tot, d'esmicolar drets i voluntats, com si fóssim rajoles de colors.  I quan ens esforcem en recomposar-nos, maldestrament i amb pocs recursos, encara ens venen el resultat com el seu èxit.  Serem com el trencadís que, vestit de modernisme, ja no és trencat sinó art.

I entretant, avui fa 64 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans; una declaració que parla de drets, llibertats, educació, sanitat, seguretat social, igualtat, justícia, treball; en total 30 articles.  I a la premsa, i al nostre dia a dia: fam, guerra, odi, violència, por, malalties, desnonaments, explotació laboral, barris marginals, analfabetisme, racisme, pedofília, xenofòbia i homofòbia.
Com diu la Cristina, "Llegir els 30 articles de la declaració tenint en compte el que està passant arreu del món és, senzillament, una broma de molt mal gust".

Per cert que la foto és d'un carrer de Montevideo, on sembla ser que quan cal arreglar una vorera, ho han de pagar els veïns, i a Ciudad Vieja hi ha un senyor que s'hi dedica a arreglar les peces trencades i les substitueix per trencadís que ell mateix prepara amb restes de rajoles de mosaic.  Podeu veure més imatges al bloc de La lectora corrent.


Una nota de color en el gris del carrer.  Una mica d'optimisme trencadís.


4 de desembre de 2012

Morir una mica

  

Tinc el cor esquinçat en bocinets menuts
que no sabré recollir
tot i l'esforç titànic que hi dedico.

I creuré que sí, que ho he fet,
que els pedaços de l'ànima reconstruïda
han encaixat i torno a tenir-la
sencera i sense cicatrius.

Però,
com viure la mort
i no morir una mica?

El vent colpeja la càmera
i el paisatge estèril s'omple de voltors,
carronyaires famolencs d'altres víctimes
-més febles, més afamades,
prostrades, retudes, vençudes-
que només esperen ja el solc
d'una letal ferida.

I potser també nosaltres som voltors,
àvids d'una història que ens corprengui,
d'una imatge que ens commogui fins el límit,
que ens faci sentir més humans, més íntegres.

Com viure la mort
i no morir una mica?
Només la denuncia justifica el testimoni,
car no voldrem ser
               còmplices del silenci.

En resposta a la proposta del Repte Poètic Visual 237:  Mort.

Fotografia de Kevin Carter feta al Sudan i que li va valdre el Premi Pulitzer1994.  D'ella va dir "És la foto més important de la meva carrera, però no n'estic orgullós, no vull ni veure-la, l'odio."

2 de desembre de 2012

"H" d'Harmonia






L'harmonia total d'aquest món està formada per una natural aglomeració de discordances.
(Lucio Anneo Séneca)      






Nuada nuesa 

Nuada nuesa de branca eixuta
empara de vida continguda;
tal vegada arrel salobre
de platja i aigua,
tal volta sarment banyat
de marinera rosada.

Nuada nuesa de branca eixuta
que es desborda en ombra
de línies de lluna al sol ardent,
estrelles argentades de sirena
nívia, morena, transparent.

Nua bellesa de cos daurat,
miratge d'una flor que s'esfulla
per mostrar-se essència,
i s'acarona de sol i de sal
per besar la pell i la sorra.

Nua bellesa de cos daurat,
promesa de riu transitable
on navegar vespres i albades
en un viatge repetit i oblidat,
quotidiana aventura
d'un demà verge.


Aquesta entrada forma part del projecte Sentimentari.   Clica si vols saber-ne més.

A proposta del Repte Poètic Visual 236:  "Formentera: sol i nuesa" de Relats en Català.
Fotografia de Carles Fernández Serra.


1 de desembre de 2012

Dia Mundial de la SIDA



Aquell dia el telèfon va sonar diferent.  Em recordo encara, mig asseguda sobre la taula del despatx, penjant el telèfon amb un cert neguit i intentant desxifrar el motiu de la trucada.
- Ei, hola!  Ja heu tornat? Com ha anat per Argentina?
- Bé. Escolta et trucava perquè ens hem de veure.  No et preocupis, eh, no passa res, però quedem aviat.
No et preocupis?  Això no pintava gens bé.  L'Albert i jo teníem una amistat còmoda i sincera, d'aquelles que no requereixen veure's a diari, ni recórrer a l'àlbum de fotos per mantenir-se viva; podíem passar-nos setmanes sense parlar-nos, però estàvem allà, al costat, ben a prop.  Definitivament, la seva trucada no pintava gens bé.

Després van venir els dies més durs: el cansament, la pèrdua de la feina, l'allunyament d'alguns amics i molts coneguts; la medicina tradicional i l'alternativa, els vidents i els guaridors; la malaltia constant, la ceguesa, la decrepitud; la por, la ràbia i el saber que no hi havia res a fer.  
L'Albert tenia SIDA i, fa més de vint anys, aquesta era una paraula maleïda, un terror que immobilitzava, una sentència de mort.
L'Albert va morir de SIDA vuit mesos després de la seva trucada; el seu company, l'Hugo, ho va fer un any després que ell.  Potser avui no haguessin mort.
Actualment la SIDA és gairebé una infecció crònica i controlable, mercès als avenços científics que han permès desenvolupar medicaments per al seu tractament; però la millor manera de tractar la malaltia continua sent la prevenció.

Parlant de la SIDA, un dia l'Albert em va dir: 
Nosaltres no sabíem res de la SIDA, ni de com es contagiava ni de com es prevenia.  Ara sabem que estem malalts perquè s'ha manifestat, però segurament ja fa temps que la teníem; i durant molt de temps, anirà creixent el nombre de malalts que ja estan contagiats però no ho saben.  El que no té sentit és que la gent que està sana es contagii a partir d'ara.  Ara ja se sap com es passa la malaltia i és molt fàcil evitar-ho: no es tracta de deixar de fer res, només es tracta d'utilitzar el preservatiu.
 Potser no és tan simple com deia l'Albert.  Hi ha altres vies de transmissió a més de la sexual, però és evident que la prevenció continua sent el millor camí.
I per prevenir cal educar i parlar sense embuts; unir esforços per generar una major consciència del que suposa el VIH / SIDA i mostrar solidaritat.

27 de novembre de 2012

Sota els llençols, mandra i foc



Sembla que avui el sol s'ha quedat a jugar amb la lluna darrere els llençols de núvols.  Gairebé a les fosques, la boira es desmaia sobre una Barcelona encara mig adormida, com un immens got de llet on els núvols mullen galetes de pluja.
Jo també em quedaria a jugar amb tu sota els llençols i deixaria que el dia plorés lentament les hores.

PD: La foto no és meva i no és d'avui, però podria ser-ho ;-)

25 de novembre de 2012

Ser dona i no tenir por a la vida



 Mueres hoy, naciste ayer.
Prepárate á la partida:
al acabar de nacer
¿tuviste miedo á la vida
por temor de ser muger?


(en memòria de Ma.Concepción Marrugat, morta als 2 anys i 11 mesos)


No us diré com va anar, però va ser que fa uns dies, tafanejant per la xarxa, m'hi vaig topar amb un apunt sobre el llibre "Colección de epitafios de l842" i entre els epitafis que en Galderich comentava, n'hi havia aquest.

No sé si com ell diu és un al·legat feminista en ple s.XIX, o si és només la constatació d'un fet: que la vida era especialment dura si eres dona.
Al llarg dels molts anys passats d'ençà d'aquest epitafi (170 anys!!!), hem avançat molt en termes d'igualtat i de respecte, però segur, segur, que no hem fet ni de llarg tot el camí.  La prova més evident són unes xifres esfereïdores:


DONES ASSASSINADES (2012 fins avui) 59

  Víctimes de violència de gènere     43

                           Casos en investigació criminal     16

         Víctimes de violència domèsticae     14

En els casos de violència de gènere, es donen dos problemes simultanis: el de la violència en sí, i el de la desigualtat entre dones i homes; i la solució de tots dos passa innegablement per l'educació.  Una educació a l'escola, a casa i en tots els àmbits, que aposti per la solució no violenta dels conflictes i per la corresponsabilitat en totes les tasques, responsabilitats i espais de la vida; una educació en la que tots posem el nostre granet de sorra, amb la nostra actitud, amb el llenguatge que utilitzem, amb els valors que transmetem.  Ens podem esgarrifar en veure les xifres, podem reclamar més seguretat i més suport social, però no n'hi ha prou; tots som part d'aquest problema i tots hem de formar part de la solució.

Les dones i els homes no som iguals, com tampoc ho són una dona i una altra, ni dos homes entre sí.  Hem de saber respectar les diferències, però no hem de permetre que aquestes diferències comprometin les possibilitats d'accedir per igual a l'educació, al respecte, al treball, a la llibertat, al reconeixement.
És a les nostres mans.
Fem-ho possible.



24 de novembre de 2012

Gimnàs.03


Anava traient les coses de la bossa mentre sentia, sense fer gaire cas, les converses del voltant.
- Saps a qui m'he trobat venint cap aquí?  Al Miki.
- Òndia, fa molt de temps que no el veig. No sé si el coneixeria.
- Segur que sí, és igual que el seu pare però porta cua.
- Com el seu pare? buf!
- Si, oi? i mira que prometia de jovenet.
- Si, vés.  Tots canviem.  Fixa't tu, tan guapa i prima que eres ...
Zasca!  Fins i tot a ella li havia fet mal.
Va ficar tot el cap dins l'armariet en un absurd intent de passar desapercebuda mentre pensava:  Amb aquestes amigues, qui necessita enemigues?

23 de novembre de 2012

Òrfena de paperetes


Estem a la recta final (últim dia) d'una campanya electoral marcada pel debat independència sí / independència no, i que ha aportat molt poc sobre la resta de punts que inclouen (o haurien d'incloure) els diferents programes.
Hores d'ara no ha canviat gaire la meva visió sobre quin partit votar, i us haig de dir que em sento una mica òrfena de paperetes.  Trist, oi? tants partits i que no n'hi hagi cap que m'acabi fent el pes de totes totes; tanta campanya i que no hagi trobat encara la papereta que m'empara.

Tinc clar les opcions que no votaré.  Independentment del programa que presentin i de la seva tendència dretana o esquerrana (bàsicament dretana), no puc votar cap partit que no defensi el nostre dret a decidir, i quedi clar que no dic independència (ja arribaré aquí) sinó senzillament el dret a decidir; i no els votaré perquè, quina garantia democràtica em pot aportar un partit que s'oposa a deixar exercir un dret democràtic essencial? 

Tampoc votaré els partits que darrere la bandera, i emparats en el tracte injust, en les mentides i en el menyspreu que repetidament patim de l'Espanya més casposa (que tampoc és tota), amaguen i justifiquen polítiques contràries al poble al qual teòricament donen veu.  Devaluar els serveis públics, protegir certs sectors ja afavorits i exercir una política de retallades indiscriminades sobre la majoria de la societat -especialment els més febles- em sembla una mala política tant si la practica un partit espanyol com un de català.

Em provoquen un cert recel els partits que parlen d'independència i de res més.  El dia següent de les eleccions, i l'endemà, i molts més encara, haurem de seguir vivint, menjant, treballant i anant al metge.  Ja m'agrada l'objectiu, però entretant no arribem (i no serà d'un dia per l'altre) s'hauran de prendre decisions en els àmbits de l'educació, de la sanitat, de l'economia, de les prestacions socials, del treball i de l'atur i sobre molts altres temes que no podran esperar, i m'agradaria que m'expliquessin com ho faran.  La independència pot ser l'objectiu però no és el camí; no em serveix allò de "primer marxem i després ja farem que això rutlli"; vull saber com caminarem mentre no marxem.

Els partits més o menys d'esquerra que no són declaradament independentistes, no s'han deixat sentir gaire; no sé si per voluntat pròpia o perquè el debat CIU/PP, ha eclipsat qualsevol altre debat.
Em diuen que els seus votants són votants fidels perquè no canvien de vot.  Em diuen que quan se'ls hi desdibuixa el partit, o no acaba de ser allò que volen, o els hi volen demostrar el seu rebuig per certes actuacions, el que fan és no votar perquè els volen "castigar" però no volen votar un altre partit.  I jo els puc entendre perquè a vegades el cor et demana una cosa i el cap te'n diu una altra, però no em serveix.  S'ha d'anar a votar perquè és la forma més legítima de dir què volem i què no volem.  S'ha d'anar a votar perquè els vots no emesos són vots prestats a altres forces i, ja posats a prestar vots, estaria bé decidir a qui els prestem, o bé no prestar-los.

Hi ha alguns partits petits petits, que em generen il·lusió perquè els trobo frescos, compromesos i, sobretot, perquè no tenen encara un passat.  Però alhora em fa rau-rau el vot útil i penso que si no aconsegueixen representació, poc que em podran representar; clar que seguint aquest raonament, mai els hi donaríem l'oportunitat de fer-ho.

Buf! quin embolic.  El cas és que gairebé ha acabat la campanya electoral i em trobo igual que al principi: òrfena de paperetes.
Em sembla que em tocarà passar la jornada de reflexió envoltada de les paperetes no descartades per trobar quina d'elles em traurà d'aquesta orfenesa, perquè el que és segur, segur, és que diumenge aniré a  votar.

21 de novembre de 2012

"Cuelgatús" quotidians (III)


El dia és gris i la feina es fa pesada . . .
- Hola.
- Hola.
- Què fas?
- A punt d'arribar a l'estació. I tu, què tal el matí?
- Buf! un desastre, però ara millor. T'estimo.
- Jo també.  Petonets.
- Petonets. Parlem després.
La feina continua sent pesada, però el dia és menys gris; fins i tot sembla que vulgui sortir el sol . . .


20 de novembre de 2012

Dia catosfèric de l’enigma i l’endevinalla: Homenatge Mac McAbeu

Aix, mira que jo ja tinc una edat! i passa el que passa, que això de fer homenatges un dia 20 de novembre fa de mal dir, i sinó fixeu-vos en les darreres eleccions espanyoles: un 20N i així ens va anar.

Però no! que aquest és un homenatge diferent, proposat per l'Assumpta, i va d'endevinalles.
Us proposo una ben facileta:


Segur que l'heu encertat perquè a més teníem una pista fantàstica en el dibuix de la Carme.

I si us pregunteu que pinta una endevinalla en aquest bloc, us diré que avui cert blocaire molt actiu i entretingut, fa anys ...

Que qui?  No ho sabeu?

Va vinga, que jugarem per saber-ho.  Us en dono una pista:


Encara no?  Doncs us en dono una altra pista: trobareu el seu nom, i  també el del seu bloc si resoleu aquesta sopa de lletres.

Si cliqueu sobre la imatge petita, trobareu les solucions :)
Bé, sí, ja sé que no és ben bé el nom del seu bloc, però d'ençà que Maria Teresa Campos va inventar una nova varietat de raïm allà pels volts de 1997, hem assimilat els dos noms i els acceptem per igual.
 
Us convido a fer un cop d'ull al seu bloc.  Trobareu un munt d'endevinalles, enigmes, problemes de lògica i altres propostes ben entretingudes.


18 de novembre de 2012

"G" de Gosadia




Perdre amb classe i vèncer amb gosadia, perquè el món pertany als que s'atreveixen.
(Charles Chaplin)      

 
El que puguis fer o somiar, posa't a fer-ho. La gosadia és plena de genialitat, poder i màgia.
(Goethe)      





Jove proletari

Sóc jove, o potser no tant.
Sóc jove, malgrat la vida.

Amb el front esberlat
pels solcs de la precarietat
i els meus llavis muts d’astorament,
de cansament i silenci,
us mostraré l’edat dels segles
en els meus ulls tristos
i copsareu l’ànima trencada
en l’apatia del meu esguard.

Però no us vulgueu enganyar.
No deixeu que m’enganyi.

Sé molt bé que aquest posat trist i resignat
no pot ser més que una màscara.
I no em pot faltar  -no em faltarà-
la gosadia per aixecar el cap i obrir els ulls,
i deixar enrere l’equipatge
que em llasta la voluntat,
i passar endavant
        i seguir avançant.

Sóc jove, o potser no tant.
Sóc jove, malgrat la vida.
I som molts.
Molts els joves.
Molts els proletaris.
Molts els desencantats.

Hem gosat pintar de colors impossibles
les ombres del nostre obscur destí
i la foscor del nostre passat de carbó.
Hem gosat somiar llums encegadores
que s’albiren al través de la pell
com un roig de foc, una flama que ens crema.

Que tal vegada sóc, som, sóu,
        joves i proletaris i agosarats.



Aquesta entrada forma part del projecte Sentimentari.   Clica si vols saber-ne més.
 

A proposta del Repte Poètic Visual 235:  "Jove proletari" de Relats en Català.
Imatge:  "Jove proletari" (1916) de Paul Klee (1879-1940).  Oli sobre cartró, 24,4 x 22,7 cm. - Klee Museum, Berna, Suïssa


16 de novembre de 2012

Gàbia i núvol



  
Núvols i boira
esdevenen
els somnis
si no som lliures.



En resposta a la proposta del Niporepte 64:  Gàbia i núvol de Relats en català.

La foto inspiradora:  Nube-Jaula // Cloud-Cage (Chema Madoz, 2004).  Al Bloc de toies trobareu una àmplia referència a Chema Madoz.

14 de novembre de 2012

Entre raons i desraons, jo faré vaga



Sempre que s'acosta una vaga general -tot i que la duresa de la crisi hauria de fer evident la necessitat d'una protesta, d'un crit, d'una plantada- apareixen arreu els decàlegs de raons per fer i no fer vaga. 
Tinc la meva opinió sobre aquestes raons i havia pensat entrar a valorar tots els arguments a favor i en contra, però són tants i alguns tan gastats i altres tan poc defensables (sempre des del meu punt de vista), que he pensat que seria un debat estèril. 

Si us serveix, jo la faré.
La faré perquè sí, perquè crec que l'he de fer; perquè no ens podem queixar i indignar, i quedar-nos a casa; perquè només ens queda el crit silenciós de no fer el que s'espera; perquè callar-nos no és el camí, com tampoc ho és la por, la resignació, la manca d'esperança i l'excusa de que res no canviarà. 

Som petits, molt petits, davant dels que ens governen, dels que decideixen retallar drets aconseguits al llarg dels anys, dels que dibuixen marcs laborals regressius, dels que consideren que les noves generacions ja s’espavilaran com han fet d'altres abans, dels que creuen que el sistema social, cultural, econòmic i polític ha d’estar al servei dels mercats i dels especuladors i no al servei dels ciutadans.  Jo no ho penso, jo no hi crec.

Som petits, molt petits, i un a un som més petits encara, només un granet de sorra; però ja sabeu que la platja està feta d'un munt de granets de sorra.  Per això jo m'hi sumo.


9 de novembre de 2012

Igualtat



Mmm, quin cafè més bo! -va agrair la Marta amb un somriure còmplice mentre s’estesava mandrosa al sofà.  Havia estat un dia terrible i no li venia de gust fer res més.
Per sort feia temps que havien superat els papers tradicionals i també el repartiment estricte de les feines.  Ara sabien que la verdadera igualtat resideix en sentir-se tots dos igual de compromesos per fer i alhora igual de lliures per deixar de fer.

Escrit pel Concurs de microrelats "420 caràcters per unes relacions en igualtat"
Foto:  Mujer en sofá de Manuel Martín Morgado.  Témpera sobre cartón, 42x32, 2010.

5 de novembre de 2012

Mcbth


El que és bonic és lleig
i el que és lleig és bonic.
Les bruixes  


Tots creuem línies vermelles.
La qüestió és que les accions comporten conseqüències, i algunes acaben en tragèdia.
Hi ha un moment en què ja no pots tornar a ser igual que abans.
Àlex Rigola  


L'obra no és nova.  Un Shakespeare d'allò més clàssic si no fos perquè Shakespeare deu ser l'autor més revisat i actualitzat -i alhora actual-, i perquè aquesta versió la signa l'Àlex Rigola.
Segurament el fet que sigui una versió low cost, reduïda a sis personatges, d'ambientació primer barroca i després minimalista, i amb un text força sintetitzat, requereix saber una mica de què va la història per no perdre's res; però en cap cas li resta essència sinó que més aviat el transforma en una mena de poema narratiu.

La primera part és, potser, més convencional; com una lectura dramatitzada del text.  Em van resultar curioses les bruixes amb carotes de Mickey Mouse i curiós el vestuari dels actors que semblaven reivindicar el seu caràcter escocès amb samarretes del Cèltic de Glasgow.  Em va sorprendre el poc paper de Lady Macbeth, instigadora del crim i tan poc protagonista.  No vaig entendre, o em va ser sobrer, el desfici sexual de Macbeth i la seva dèria per tirar-se tots els arbres del bosc.  Em va angoixar MacDuff (Miriam Iscla) lamentant-se de l'assassinat del rei, cridant sense veu.

La segona part és més brutal.  Sobre un escenari blanc i asèptic, els personatges nus s'enfronten a ells mateixos.  Les veus sonen asfixiades, guturals, xiuxiuejants.  Res no ha anat com havia d'anar; res no és el que sembla; les profecies tenen un doble sentit, una doble lectura, que les fa executores del destí.  Lady Macbeth (Alícia Pérez) surt, per fi, a escena i mostra tota la seva feblesa, el desassossec de la consciència, la bogeria que la condueix a la mort.  Macbeth també pateix, però està posseït pel mal i decideix continuar lluitant, morir matant.  Tots dos rebolcant-se en un toll de sang del que no poden escapar.  Ocurrent i actual el rei Duncan (Lluis Marco), convertit en porter de l'infern (em va fer pensar en La Divina Comèdia), que va deixant passar banquers, governants i tot tipus de personatges d'ètica dubtosa.

Sobre els actors, què dir.  Tots fan el seu paper, però Joan Carreras resulta impagable com actor, com conductor, per la seva veu i per la seva presència.

Podeu
consultar més dades sobre l'obra, el seu autor i tot el cos artístic i tècnic al dossier de premsa.


4 de novembre de 2012

Llàgrimes de tardor



Ploren els arbres llàgrimes de tardor, que el besllum del sol muda en somriures.
Les fulles es neguitegen, encara preses de les branques adormides; es deleixen per retrobar-se amb les companyes sobre la flonja catifa de càlids colors i tacte aspre; ansien deixar-se capitombar pel vent i fer tomballons entre els cabells de les noies del parc.  No en són conscients -o potser sí- que caure és la mort: algú les trepitjarà i, amb soroll de vidre, esdevindran pols; pols que l'aire farà voleiar; pols que altres llàgrimes -ara sí, de pluja-, mullaran, podriran, transformaran. 
No! que no morim - diuen les fulles amb ronc murmuri de frec sec.  Pervivim en la imatge que guardes al fons dels ulls, en els colors que hem pintat, en la flaire tardorenca dels vespres al parc i en la música que fem quan traspassem -lentament- sota els peus distrets, juganers, apressats o serens que ens petgen.   
No! que no moriu - els dic des del silenci de les converses amb l'ànima.  Perviviu en la certesa del cicle; en l'esperança de veure reverdejar altres fulles en les mateixes branques i sentir que tot és primavera. 
Ploren els arbres llàgrimes de tardor i arrenquen un somriure al transeünt que hi passeja.

A proposta del Repte Poètic Visual 233:  "Llàgrimes de tardor" de Relats en Català.
Fotografia de Jeong Seung a Fotocommunity


2 de novembre de 2012

Amb els peus per sabates



Vénen, o millor dit són, temps de crisi; temps de perdre drets guanyats en altres lluites; temps de pagar el beure d'altres cornuts que no paguen els seus excessos ni els seus deutes i als que no els fa vergonya reclamar sacrificis i esforços als que amb prou feines viuen, o sobreviuen, o malviuen.

Vénen, o millor dit són, temps de crisi; temps de plantar-nos per fer un pas endavant; temps d'avançar sense defallir, fins i tot quan ja no tinguem sabates i només ens quedin els peus per caminar.
  
Desencantada.
Emprenc la caminada
per lluites fetes.


Determinada.
Per avançar camino
altra vegada.
Si em preneu les botes,
els peus els tinc encara.



Com proposta del NipoRepte 62:  "De sabates i peus" de Relats en català.

1 de novembre de 2012

Em toca els dallonses que ara no toqui


D'ençà que Jordi Pujol va popularitzar l'expressió "ara no toca" a força d'utilitzar-la regularment quan li feien alguna petició que considerava inoportuna, o bé quan s'havia de rebutjar alguna iniciativa, i especialment per defugir les preguntes incòmodes dels periodistes, són molts els polítics i partits de tots colors que s'hi han abonat. Diuen "això, ara no toca" i es queden tan amples: com si ells en sabessin què toca i què no, i nosaltres fóssim nens petits o sense criteri.

Ens han dit "ara no toca" moltes vegades i els ha funcionat força bé, en general. Sempre hi ha un motiu, una força major, un objectiu imminent que desaconsella les veus dissonants, les reivindicacions excessives, les queixes gratuïtes. Clar que sempre són ells també els que decideixen què és o no és dissonant, excessiu, gratuït, imminent, etc...

I ara que són temps de crisi, de crisi econòmica, de crisi social, de crisi política; ara que aquesta crisi ha esperonat la voluntat de canvi i/o de marxa d’una part important de la societat catalana; ara que estem a les portes d’unes noves eleccions; ara torna a tocar l’ara no toca.
Ara no toca parlar de fracàs econòmic, desnonaments, misèria, atur, reformes laborals ni decrets asfixiants; ara no toca tampoc parlar de pactes, de frau, de corrupció. Estem en un moment històric, tenim l’oportunitat de retornar Catalunya on li pertoca, de deslliurar-nos del jou d’una Espanya que ni ens vol ni ens respecta i, a més, ens roba. Aconseguim una nova Catalunya i després ja parlarem de quina és la Catalunya que volem.
Ara no toca parlar d’Estat propi, Autodeterminació ni Independència. Estem immersos en una crisi social i econòmica sense precedents; hem de sumar esforços en lloc de dividir; hem d’anar tots a una i no generar fractura social; no sobreviurem l’un sense l’altre ni ens voldran enlloc. Ja hi haurà temps després de pensar cap a on volem anar.

Doncs a mi em toca els dallonses que ara no toqui parlar d’una cosa o de l’altra o de cap de les dues. Potser el que ara no toca és que continuïn tractant-nos com imbècils. Potser el que ara no toca és que per defensar la seva postura, minimitzin, ridiculitzin o menyspreïn l’altra. Potser el que ara no toca és continuar emprant eufemismes per no comprometre’s. Potser el que ara no toca és continuar excusant els nostres problemes i els nostres errors i eludint la pròpia responsabilitat. Potser el que ara no toca és mantenir l’esperança que ens facin costat en inquietuds que no volen o poden comprendre.

Potser el que ara toca és que els nostres polítics entenguin que som una societat prou madura per decidir quina Catalunya volem sense que ens diguin si ara toca o ara no toca.

I el que segur que toca, ara i sempre, aquí i arreu, és democràcia, i una societat justa, social, solidària, pròspera, culta, cohesionada i plural.

 

30 d’octubre de 2012

Tu corazón en mi garganta


Un trenta d'octubre d'ara fa 102 anys va nèixer a Orihuela, Miguel Hernández.

El vaig descobrir molt joveneta i em va colpir de tal manera que és, encara ara, un dels "meus" poetes.

La força dels seus versos, el seu ritme intimista, la seva reivindicció social, l'angoixa, l'amor, i fins i tot la guerra i la pàtria, sonen diferent a través de la seva poesia.

Us deixo un poema que vaig escriure fa molt de temps, quan encara era adolescent i estava -com ho estic ara- absolutament enamorada de la seva poesia.


Quise ser morena de altas torres,
gastada por los besos,
en la tierra profunda
a la cual te escribo.
Pero te llevaron 
en el tren de los heridos
y el silencio enmudeció
mis palabras.
Lloraron mis ojos
lágrimas de cebolla,
dolor gastado
de niño yuntero

Quise ser pueblo,
mas me llevó el viento
en rayos incesantes
de penas y de cardos.
Y morí también un poco
por tu ausencia
hasta descubrir sonrisas olivadas
que alegraron mi tristeza.

Quise ser poeta para ser
fiero instrumento del destino
y desenterrarte
del barro enamorado.
Son tus versos mis palabras
que brotan de guitarras heredadas
para esparcir tu corazón
en mi garganta.

28 d’octubre de 2012

Somiant la lluna




Amb posat d'àngel
esguarda amb zel la lluna.
Somia anar-hi
però és presonera
d'unes ales de marbre.


*****
 
Només la lluna
mena la nit de l'àngel.
Mort i silenci.

 
En resposta a la proposta del NipoRepte 61:  Àngel" de Relats en català.

22 d’octubre de 2012

Notes de color sota la pluja



Tolls

Sota la pluja,
vaixells de colors solquen
mars urbanites.


Avui fa un dia gris, un dia de pluja malgrat no plogui (quatre gotes mal comptades).

Per començar el dia, m'han fotut una esbroncada de cal deu per aturar-me en un pas de zebra.  La vianant que m'ha esbroncat també devia tenir un dia gris i no s'ha parat a pensar que justament m'estava escridassant i reclamant a mi perquè era l'única que s'havia aturat; tots els altres, que han passat de llarg, han passat també de les seves raons i del seu dia gris.  I aquí em podria perdre discutint sobre qui esbronca i qui és esbroncat i sobre la facilitat que tenim per carregar contra qui es deixa, més que contra qui s'ho mereix, però el dia és gris i em fa mandra.

Després, 800 metres més enllà, m'he estat gairebé 20 minuts per passar Plaça Espanya.  Feia un dia gris, amenaçava pluja, hi havia vaga de bus i metro, i per un moment he pensat que també devia fer vaga la Guàrdia Urbana, perquè no hi era i els semàfors no servien per regular un trànsit que més que abundant era complicat.  Els semàfors resultaven curts, els cotxes quedaven al mig del pas, els altres cotxes no podien passar i quan s'obria el semàfor passaven encara que fos per quedar-se al mig, el semàfor canviava, els cotxes quedaven al mig del pas, els altres cotxes no podien passar i quan s'obria el semàfor passaven encara que fos per quedar-se al mig, el semàfor canviava, ...  Era com jugar a l'Snake, però amb cotxes i la Guàrdia Urbana que devia fer vaga, perquè no hi era.  Però al final he passat i el trànsit s'ha esvaït (és curiós això de les retencions) però el dia és gris i em fa mandra seguir aquest fil.

Tinc al cap, sense pensar-hi gaire perquè aleshores més que gris el dia seria negre, el resultat de les eleccions d'ahir, especialment les gallegues.  Que tots els vots són respectables i tothom pot pensar com vulgui i votar a qui cregui més convenient; però si hi penso, el dia és més gris encara i no ho puc entendre, em sorprèn i em neguiteja; i surt el PP traient pit i el seu blau se'm fa gris, i no sé si em fa mandra o directament m'enfonsa del tot.

Tenia el dia tan gris que buscava fotos grises de pluja per fer la proposta del niporepte 60.  He tingut la sort de trobar-me aquesta de Victor Eredel i la grisor se m'ha tornat optimisme (una mica).
Potser sí que sempre hi haurà un vaixell per salvar-nos del naufragi o que, si més no, ens permeti salpar a la recerca de la nostra Ítaca particular.  O potser només necessitem trobar una nota de color entre tanta grisor.

Avui ha fet un dia gris, un dia de pluja malgrat no hagi plogut.  Però hores d'ara, cap al tard, sembla que vol sortir el sol.

21 d’octubre de 2012

Somnis


El món es colga
en cotó fluix.  Per sobre
dormen els somnis.

En resposta a la proposta del NipoRepte 59:  "Un mar de núvols" de Relats en català.

19 d’octubre de 2012

Vestint el pit amb un llaç rosa



La cicatriu 
em divideix
en dues parts
l'aixella.
Cremallera
de carn
mal tancada
però inamovible.
Inamovible
com el decret
que en llengua
imperial
m'exilia
a la terra
glaçada
dels malalts
sense terme
ni rostre
(fragment de Vels de ceba o la dansa secreta, de Maria Mercè Marçal)

Si una cicatriu et dibuixa un somriure al pit, com no mudar el somrís en ganyota? Com contemplar-te en el mirall i no sentir-te mutilada? Com no enyorar el pit absent?, bonic o lleig, gran o petit, però propi i ara esgarriat.  Com superar la maternitat truncada, la feminitat perduda, la incertesa de l'herència transmesa?
Només des de l'alleujament de la mort vençuda, des de la confiança en una nova oportunitat, des de l'afirmació d'una feminitat retrobada en altres valors.

Cadascuna a la seva manera: soles, acompanyades de família i amics, desorientades, informades, espantades, fortes.  Totes amb esperança i amb un alt cost físic i emocional.

Són moltes -moltíssimes- les dones que cada dia s'enfronten a la malaltia; que senten, amb un nus a la gola i el cor estremit, la paraula càncer que sona com una sentència de mort (22.000 nous casos l'any a Espanya segons l'AECC; 3.900 a Catalunya).
Sortosament cada cop hi ha més casos que es superen, sobretot perquè s'hi detecten molt abans i aquest és el millor camí per aconseguir una disminució significativa de les pitjors conseqüències d’una malaltia tan agressiva.  Per això avui, 19 d'octubre, se celebra el Dia Mundial contra el Càncer de Mama amb l'objectiu de conscienciar la població sobre la importància del seu diagnòstic precoç.

He volgut sumar-me a aquest dia amb uns versos de la Maria Mercè Marçal, que va morir a causa d'un càncer als 45 anys.  Tots dos poemes formen part del seu llibre pòstum (i inacabat) Raó del cos.  Si tota la poesia de Maria Mercè Marçal m'agrada molt, aquest poemari té una força especial: és molt íntim i alhora dur, estremidor, punyent en la narració de la desfeta del propi cos i de la seva vida.

Covava l'ou de la mort blanca
sota l'aixella, arran de pit
i cegament alletava
l'ombra de l'ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d'alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Esclatava la rosa monstruosa

botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa

sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà de l'esglai
de l'ombra.

Com la veu del castrat

que s'eleva fins a l'excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.
(Covava l'ou de la mort blanca  de Maria Mercè Marçal)


Aquí el podeu sentir musicat i cantat per la Sílvia Pérez Cruz.



La foto és un fragment parcial de la coberta del llibre Eròtiques i despentinades , un recorregut de cent anys per la poesia catalana amb veu de dona.  La idea original, muntatge, recerca i selecció de poemes són d’Encarna Sant-Celoni i Verger.  La coberta i ilustracions són de Maria Montes.

17 d’octubre de 2012

Ponts enfonsats


Pont penjant de Puebla de Arenoso  (foto de Xavier ?)


Gronxador
Del pont, les fustes
són joguines dels peixos.
El riu els gronxa.


Camins d'entesa
 Les dues ribes
un fràgil pont unia.
Camins d'entesa
que altres interessos
han negat, també d'aigua.


 Com proposta del NipoRepte 58:  "Pont sota l'aigua" de Relats en català.

14 d’octubre de 2012

De nits estelades i silencis


Photo Sharing and Video Hosting at Photobucket
"Nit estelada sobre el Roine" (1.889) oli sobre llenç -72,5 x 92cms.- Museu d'Orsay, París.

Silenci...

Dins una quietud sublim,

plana la melangia …

Silenci.


El riu

- suat pel treball -
ja no té esma
i s'arrupeix cansat.
Negre de nit
emmiralla les llums
d'una ciutat adormida.

Silenci.


La celístia vesteix

de misteri la nit,
i amaga a les ombres
cristalls d'olivina
per pintar el silenci
amb espurnes d'esperança.

I la nit es descabdella.


Collarets de llum

- garlandes enceses -
inunden els teus ulls,
de mi.
Les aigües em criden
per besar-te el riure
i apagar el foc.

En resposta a la proposta del Repte Poètic Visual 11.  
No acostumo a participar al RPV i d'aquest en fa gairebé 5 anys.  Avui, no sé ben bé com, hi he anat a parar i m'ha sorprès trobar-me una aportació meva i l'he volgut compartir.