> Univers madur: 2013

31 de desembre de 2013

Un nou any


Se li han quedat enganxats a l'ànima els retrets i els renecs no dits, i li estiren de les puntes dels llavis fins a l'abisme profund que l'arrossega.
Aleshores el somriure muda en rictus i no amaga ja la tristesa roent ni la ira somorta que el consumeix per dins.
Se li han quedat enganxats a l'ànima els petons i les abraçades no fetes, i li humitegen els ulls fins negar-los de llàgrimes incontenibles.
Aleshores el plor muda en esgarip i no amaga ja el dolor silent ni el desconsol que l'embarga i el supera.
Espera, raïm en mà, el so de les campanades que donaran la benvinguda al nou any, amb l'esperança que sigui millor.
Creu fermament que el nou any serà com el sol que surt entre la boira, foragitant fantasmes i dibuixant paissatges coneguts; confia que el nou any li guarirà l'ànima i l'eixugarà aquesta absurda tristor.

No sap que els canvis requereixen de la seva voluntat i de les seves accions.
No sap que no pot guardar-se retrets ni renecs, ni petons ni abraçades.  No sap que no pot només seure i esperar.
No ho sap, i espera.
Un nou any.

Fotografia:  Montserrat (30.12.2013)

24 de desembre de 2013

Nadal 2013


Dringadissa de cascavells
i cançons de bones noves.

Al cel, estels
       d'il·lusions i promeses
i a la Terra,
        infants desnonats.

Mudarem la fe en esperança
per fer realitat els somnis;
per construir un demà
de justícia, amor i Pau.

23 de desembre de 2013

Carta des de la dimensió desconeguda


Hola amics,

Us escric des de la dimensió desconeguda en què fa uns quants dies (ja no sé si pocs o molts) he estat abduïda.
Sí, ja sé que sona estrany.  De fet, jo sempre havia pensat que això de les abduccions i les altres dimensions era cosa de ciència-ficció pura i dura, però la realitat m'obliga a replantejar-me creences, pensaments i certeses.

Com sinó explicaríeu que els dies hagin deixat de tenir 24 hores per tenir-ne 4 o 5 a tot estirar?  Els matins muden en nit i els dilluns en divendres sense que hagi passat més que un curt lapse de temps.
Com sinó explicaríeu que aquest dia a dia accelerat pugui conviure amb una realitat tan retrògrada?  Avancem ràpid ràpid vers al passat.

No, no.  Sé que això no està passant.

En un tres i no res despertaré d'aquesta abducció i recuperaré la meva vida.
Els dies tornaran a tenir 24 hores, i els matins seran matins i les nits, nits.  La setmana se'm farà llarga mentre espero en candeletes l'arribada del dissabte, i els diumenges seran curulls d'instants plaents, passejades i terrasses.
El 2013 -gairebé 2014- tornarà a ser l'any en curs i desterraré al passat lleis injustes i drets perduts que en aquesta dimensió desconeguda volen tornar-se a imposar.

De moment, des d'aquesta dimensió desconeguda, un petonàs ben fort mentre espero retrobar-vos en la nostra realitat.

Fotografia: "Espacios superpuestos" de Eduard Resbier a "Licht und Zeit

17 de desembre de 2013

Postals de Nadal



Arriba el temps de les postals de Nadal, que a mi m'agraden molt.
Fa il·lusió rebre-les i saber que -ni que sigui un cop a l'any- algú ha pensat en tu prou com per comprar-la o dibuixar-la, escriure-hi alguna cosa, comprar el segell, i anar a correus o a la bústia de la cantonada per fer-te-la arribar.
Commou l'etern missatge i els desitjos de pau, amor i felicitat que envaeixen tots els cors i que durant un breu instant, o alguns dies, o potser amb sinceritat constant, compartim tots.

Aquest any pensava felicitar els Nadals amb uns versos de la Joana Raspall, però la primera postal que vaig rebre em va aixafar la intenció (arggggg!) perquè tenia justament el mateix poema i, és clar, tampoc és qüestió de respondre com qui retorna la postal.

Hi ha una postal, però, que m'ha fet somriure especialment (en realitat m'ha fet riure molt a mi i a tots els de casa).  És una postal d'unes cosines de la meva sogra que tenen 80 anys llargs i que pateixen perquè la meva sogra va perdent la memòria i això la preocupa.  Us en poso la frase "top ten":
No quiero que te preocupes por que se te olvida alguna cosa.
Fíjate en todos los del gobierno que llevan años robándonos y no se acuerdan.
Subtileses del llenguatge per dir que en realitat aquests lladres saben molt bé que ho són i sí que se'n recorden, però tant se'ls hi fot.
Santa innocència, o la clarividència de l'edat i el pas del temps.

Per cert, poso a continuació el poema de Nadal aixafa-guitarres (no dic noms però segur que algú se sentirà al·ludit), perquè és molt dolç i el vull compartir amb tots.


Poema de Nadal  (Joana Raspall)

Si aquesta nit sents una remor estranya
que, no saps com, t’obliga a mirar el cel,
i enyores gust de mel
i tens desig d’una pau que no enganya…
és que a través dels aires de la nit
t’arriba aquell ressò de l’Establia
de quan l’Infant naixia
i s’elevava un càntic d’infinit.

Si ja no saps sentir-te pastoret,
ni aturar-te a entendre el bell missatge,
almenys, tingues coratge
de seguir el teu camí amb el cor net.



14 de desembre de 2013

Creuant i descreuant carrers

Aquest matí, anant a mercat, he creuat d'esma el carrer Manso, tot i que fa ben bé 3 anys que el mercat provisional queda una mica més enllà i aquest lateral de Manso està tallat als vianants.
Cap problema, només l'he hagut de descreuar per recuperar la vorera bona, però això m'ha fet pensar que som animals de costums molt arrelats i que quan deixem de banda la nostra part racional aquests costums governen les nostres vides. 

Tinc un amic que sempre em diu que tecnològicament hem evolucionat molt més ràpid que en l'àmbit emocional i que ens pensem que som molt avançats però que psicològicament i humanament, en realitat no estem tan lluny dels nostres avantpassats. 
I deu tenir raó perquè, com sinó, s'expliquen certes actituds, gairebé ancestrals, de domini, violència i desigualtats entre sexes, entre classes, entre països, i a qualsevol nivell.  Ja no et dic si sents certs discursos involucionistes i retrògrads que em fan qüestionar si estem descreuant el carrer o si mai l'havíem arribat a creuar.

En fi, coses d'anar a mercat.

12 de desembre de 2013

Tristesa

 

      Tristesa és....

      descobrir que darrere una façana encissadora
      només hi ha el vent
      que s'escola per les finestres

      Tot façana
                        i buidor.


Fotografia del bloc No som a casa... som de viatge!.  Correspon al Hawa Mahal, conegut com el Palau dels Vents pel vent que circulava a través de la façana per mantenir fresc el palau.  Va ser construït només per a les dones del maharaja i la seva façana els permetia observar la vida del carrer sense ser vistes (preuades propietats).  Tot i que avui només se’n conserva poc més que la façana, continua sent el símbol de Jaipur.

 

6 de desembre de 2013

Presentació Paraula d'Espriu



Poesia i música s'adiuen molt, i en la presentació de Paraula d'Espriu, aquesta comunió va quedar palesa: les cançons interpretades van ser el camí conductor d'una gala amb textura poètica i objectiu solidari.

No penjo aquí la meva crònica perquè la podeu llegir al bloc de l'Associació de Relataires en Català amanida amb les fotografies de Ferran d'Armengol.

No us podeu perdre tampoc la crònica que, amb el títol, PARAULA D'ESPRIU - UN LLIBRE I UNA FESTA SOLIDÀRIA ha fet en Ferran al seu bloc Un capvespre a la Mediterrània.

Espero que les llegiu i gaudiu tant com ho vam fer nosaltres a la presentació.


1 de desembre de 2013

25 de novembre de 2013

Amb el cos maquillat de blaus


Hores d'ara, ja ben iniciat el s.XXI, em sembla profundament trist necessitar d'un dia contra la violència de gènere i em sembla gairebé impossible que algú no la condemni, però els números i algunes portades dels diaris ens demostren que no només hi ha molta gent que no la condemna, sinó que n'hi ha molta que la justifica o la practica.  Esfereïdor.

Cal condemnar la violència de gènere pel simple fet que és violència, i cal condemnar-la encara més perquè s'acarnissa en els més febles, en aquest cas la dona.  I tots els casos que es puguin produir en sentit contrari -que no ho dubteu, també n'hi han i són igualment condemnables- no aconseguiran fer-me menys bel·ligerant al respecte.


Sovint pensem que és un tema llunyà, o marginal, o circumscrit a un cert entorn social, cultural i/o econòmic.  Potser fins i tot en coneixem algun cas que no justifiquem però sí que expliquem per un tema de drogues o d'alcohol o d'un cert desequilibri emocional que han perdut aquell bon noi.
No és el cas de la meva companya, posem que se'n diu Mercè, que ha hagut de plegar de la feina i canviar de casa per fugir del marit; ni és el cas de la seva filla que canviarà d'escola i d'amics per fugir amb la mare.  Cap explicació raonada la farà -les farà- menys víctimes del maltractament físic i emocional que patien ni del desarrelament i la por que continuen patint ara.  I cada cop que hi penso, el cor se m'estreny i me'n faig creus que hagi pogut passar aquí, al nostre costat, en el nostre dia a dia, i no ens haguem adonat; i em dol que ho hagi passat aquí, en el seu dia a dia, i no hagi pogut/sabut dir prou abans.

El cel que t'havia promès
va esdevenir foscor
quan et va robar la llum;
però tu encara no ho sabies.
Continuaves esperant
que el seu somriure
il·luminés el teu dia
i els seus petons obrissin
les finestres del teu desig.

Vivies amb la veu presa
i la voluntat segrestada,
amb els anhels somorts
i els somnis estrafets,
fins que un dia el mirall
et retornà la imatge
d'un cos maquillat de blaus,
i una mirada buida,
i vas dir PROU.

Caminaràs amb pas vacil·lant
fins a trobar l'esperança
que et cosirà l'ànima
i tornaràs a tocar els núvols
amb la punta dels dits.
I quan els somnis tornin
a il·luminar els teus ulls,
el mirall et retornarà
la teva imatge, forta i feliç.
I quan puguis tornar,
ens trobaràs aquí.
 

Molta sort, Mercè.


17 de novembre de 2013

Cavalcar

El cavaller del conte volia matar el drac i salvar la princesa. Ella li estaria eternament agraïda i serien feliços i menjarien anissos.

Però la princesa del meu conte no volia ser princesa, ni cap cavaller que la salvés de cap drac. Ella volia viure sense tenir por de cap drac i, sobretot, volia un company que no necessités de dracs per sentir-se cavaller.

S'imaginava cavalcant junts entre petons i abraçades.


La meva aportació al Concurs de microrelats amb motiu de la commemoració del Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les Dones.

16 de novembre de 2013

Bikinejant


Bikiniguardiola i Panellets de l'Anna

Si no fos perquè sé segur que hi ha hagut un cap de setmana entre mig (un sopar i un parell de dinars amb amics i família, ho prova), diria que no han passat més d'uns minuts des que vaig començar una entrada en aquest bloc (que continua començada i poc més).  Quina setmana més intensa de feina i feina i feina i encara més feina; sort que torna a ser divendres i que la propera setmana serà -espero- més tranquil·la.

Bé, la veritat és que han passat altres coses aquesta setmana però gairebé no m'he n'he adonat si no han passat a la feina.  Per exemple, aquesta setmana a la feina hem "bikinejat" i, tot i que sona a estiu, no té res a veure amb platges ni amb cossos bronzejats, sinó en menjar "solidàriament": Unes companyes han organitzat una activitat interna per recollir diners per la Marató i ens han demanat a tothom que hi participés.  L'activitat se'n diu Bikini selfservice solidari per a La Marató de TV3 (quasi res) i ens permet participar com consumidors (preparant-nos bikinis amb els productes que trobem a la nevera convenientment etiquetats, i dipositant 2€ (mínim) a la caixa del costat), o bé com a patrocinadors (aportant algun ingredient pels bikinis, o bé amb unes galetes, un pastís, una truita, o qualsevol altra menja que sigui fàcil de "racionar" i compartir).
Fàcil, oi?  I no us penseu, que hem descobert aptituds culinàries en companys que no ho haguéssim pas dit (mireu sinó quina pinta fan els panellets!).  No recollirem una bestiesa de diners, però tot ajuda i ha estat una activitat simpàtica que allargarem per la següent setmana (i potser més).
Si us agrada la idea, no us ho penseu més i copieu-la!


Ara que s'acosta La Marató, hi ha un munt d'activitats organitzades arreu, sense necessitat d'esperar al dia 15 de desembre, algunes (com els nostres bikinis) més modestes que d'altres, però totes igual d'importants.
En breu us parlaré d'una ben especial: la presentació del llibre "Paraula d'Espriu", un acte d'homenatge a Salvador Espriu i en favor de La Marató que promet ser molt especial  (podeu anar reservant temps per dissabte 30 de novembre a les 7 de la tarda).


A continuació aniré penjant les "delícies" que "bikinegem", a més dels bikinis de cada dia.
Mmmmmmmmmm!

Mireu quines coses saben fer
els companys i companyes
de l'Imagina ...
Galetes casolanes  (Francisco)

Pa de pessic amb plàtan i panses  (Empar)

Cupcakes de xocolata  (Raül)

Pinxos de truita i croquetas  (Sara)

Coca de iogurt i poma  (Pilar)

9 de novembre de 2013

Vivint en terra estranya



No, no sóc jo la de la foto, però us puc ben assegurar que darrerament em sento sovint com una marciana vivint en terra (hauria de dir planeta?) estranya.
Quan miro les notícies, llegeixo els diaris o, senzillament, parlo amb els companys, l'actualitat em genera una perplexitat i una mena de neguit rabiós que em fa dir allò de "Paren el mundo, que me bajo"; i quan no és així, és perquè m'envaeix el cansament extrem de sentir repetir contínuament les mateixes consignes (massa sovint mentides) i, encara pitjor, de veure que els que les diuen se'n surten.

El darrer cas, és el de la RTVV, altrament coneguda com Canal 9.
No entraré a discutir la qualitat de la programació (que a mi personalment no m'agrada) ni la viabilitat del projecte tal i com estava funcionant; però la barra que mostren els seus responsables i la tranquil·litat i la fatxenderia amb que ho fan, em remou tota.

Primer aconsegueixen fer inviable el projecte: gairebé tripliquen la plantilla (de 650 en 1995 a 1.800 en 2013), multipliquen el deute per 40 (de 32M € en 1995 a 1.300M € en 2013), i disminueixen l'audiència a la cinquena part (22.5% en 1992 a 4.2% en 2013) amb una gestió pèssima de la que ningú no se'n fa responsable tot i haver-se embutxacat un munt de diners amb projectes ruïnosos que van afavorir a algú o alguns.

Després fan un ERO per despatxar 1.200 treballadors assenyalats com culpables d'una situació que no han provocat ells.  I quan el TSJ declara nul l'ERO (fet amb el c.. i amb un munt d'irregularitats), tatxan! ja tenen l'excusa perfecta per tancar definitivament la televisió pública al·legant que no poden assumir el cost de readmetre els treballadors.
I els culpables continuen sent els treballadors, que en recórrer l'ERO han provocat el tancament i en conseqüència l'acomiadament de 600 treballadors més.  I els seus malgestors els pobres que es veuen obligats a fer-ho perquè "la Generalitat té l'obligació de prioritzar els serveis bàsics per davant de tot per garantir una Sanitat, una Educació i uns Serveis Socials de qualitat", com si en algun moment els hagués preocupat.

I com qui no vol la cosa, ja tenim un servei públic menys i un nou àmbit recentralitzat, que ja està bé d'experiments autonomistes.
Curiosament fa poc que el Consell d'Administració de RTVV adjudicava l'externalització dels continguts a una UTE en la que estan ficats Josep Piqué i un nebot de Cospedal.  No sé com els anirà el tancament pel seu negoci.

Com a resposta al tancament, els treballadors han decidit denunciar les pressions a les que estaven sotmesos, la censura i altres moltes irregularitats.  I com a resposta a la resposta, els valencians han recordat que tenien una tele i han triplicat l'audiència.  Paradoxal.
També hi ha hagut una altra resposta a la resposta, el menyspreu i rebuig d'una part de la societat que es queixa que els treballadors ara denunciïn i no ho haguessin fet abans, mentre cobraven.  Uns comentaris verinosos que fa feredat de llegir, especialment si pensem que són també treballadors els que fan els comentaris.

I és que el sentiment de classe, fa temps que l'hem perdut; i com no podem acabar amb els que ens manen, ens acarnissem amb els que podem, especialment ara que sabem que la crisi és culpa nostra per no treballar prou i cobrar molt, per viure per sobre de les nostres possibilitats, per creure que teníem certs drets, però sobretot per confiar en que els que eren els nostres dirigents (votats per nosaltres) eren gent honrada i ètica.

En fi, se m'ha anat una mica el cap.  Coses de marcianes.


6 de novembre de 2013

Fantasia





A les mans guardo
una nimfa adormida.
La fantasia.

* * *

Una libèl·lula
amb un bolet tocada,
somia ser fada.




Com proposta del NipoRepte 103: "Fantasia" de Relats en català.


4 de novembre de 2013

Cases de revista i vida


Aquest estiu vaig tenir ocasió de passar uns dies en una casa de poble acabada de decorar, tot coordinat i ben posat; d'aquelles que diries de revista.  Val a dir que amb poca ànima, però també podria ser que fos una mica massa nova; caldrà donar-li temps.


Avui m'ha vingut al cap mentre guardava plats i gots nets i m'adonava de la varietat de formes i models que habitava l'armari.  De sobte m'he preguntat, com sobreviuen les cases de revista al pas del temps? què fan quan han de comprar més plats, gots o coberts i no en troben del mateix model, o bé l'evolució estètica o el gust d'algun "regalador" no són d'acord amb el que ja hi havia a la casa?


Us puc ben assegurar que en el meu cas, els plats i gots desaparellats, restes d'èpoques anteriors, cobren una nova força; es resisteixen a desaparèixer amb una aferrissada voluntat.  Des del moment que entra un nou model en l'armari, les peces del model anterior s'afilien en fèrria militància al moviment de resistència activa; a partir d'aquell moment només es trenquen o es perden les peces del nou model, aquelles peces massa noves per témer desaparèixer.  Ni que no utilitzis els nous més que en casos de necessitat; ni que t'entestis en fer servir un i altre cop aquell únic got o plat que queda del joc anterior; abans es trencaran o perdran 5, 8, 10 dels nous que no pas aquell vell solitari, com si no pogués renunciar a mantenir la memòria de la seva identitat, perquè mentre ell no desaparegui, seguirà viva la seva petjada.

Sí, ja sé, potser queda massa èpic per parlar només de gots i plats, però és com passa i, ja se sap, la casa de revista passa a ser una casa diògenes i no queda maco.
Però, què hauríem de fer?  Llençar-los a la brossa quan arribin els nous?  Arraconar-los en una caixa al fons d'un armari?
Quin és el seu crim?  Resistir.  Resistir on els altres han caigut, s'han perdut o trencat.
Quin és el seu premi?  Ser menyspreat, arraconat, oblidat.

Aix,  la vida.



3 de novembre de 2013

"J" de Justícia




La probabilitat de perdre en la lluita no ha de dissuadir-nos de recolzar una causa que creiem justa.
(Abraham Lincoln)

On hi ha justicia no hi ha pobresa.
(Confuci)

Si volem un món de pau i de justícia cal posar decididament la intel·ligència al servei de l'amor.
(Antoine de Saint-Exupery)




Cavall de foc
Van voler acabar amb tu
però només van matar l'home;
no les paraules, no les idees
que no pot callar el silenci.
No s'acaba amb la primavera
per molt que es tallin les flors.

Entre esperances endolades
i consternacions rabioses,
has esdevingut peça de consum
d'una societat àvida d'herois;
però res podrà apagar la llum
de la teva condició de nàufrag.
Cavalques encara per la serra
per treure la son als poderosos
i encoratjar el somnis dels sotmesos.
Cavalques a lloms d'un cavall de foc
que renilla "Justí-í-í-cia!!".

Justí-í-í-cia!! amb l'accent sobre la í,
agut, i sostingut, i estrident.
Justí-í-í-cia!! per al germà
que tots teníem i jo mai vaig veure.
Justí-í-í-cia!! per al poble,
per als oprimits, per als necessitats.
Justí-í-í-cia!!

In memoriam: Ernesto Guevara, Nicolàs Guillén, Pablo Neruda, Mario Benedetti, Leon Felipe, Julio Cortazar.


Aquesta entrada forma part del projecte Sentimentari.   Clica si vols saber-ne més.
A proposta del Repte Poètic Visual 265: "Ché Guevara" de Relats en Català.

1 de novembre de 2013

El petó de la mort



Tardes de Reis,
cinquillo i loto.
Tardes d'hivern    
            i silenci

que convida a sesta.

De la finestra estant
     veig els morts
que no dormen;   
     tips de gaudir
de la sesta eterna   
     juguen a les cartes
i s'aposten      
el petó de la mort.

S'apressa Tanatos
a cobrar la penyora,
no fos que el bell Eros
li negués la juguesca.




Els meus avis vivien al Poble Nou, en un pis alt a tocar del cementiri, i recordo una certa fascinació per aquell indret que es divisava des de la finestra: un món callat i etern de tombes i estàtues.

Més tard vaig saber que aquell cementiri era el més antic de Barcelona i el primer que es va fer fora de les muralles de la ciutat, l'any 1775.  Vaig saber també que l'original havia estat destruït durant la Guerra del Francès, i que l'actual va ser dissenyat per l'italià Antonio Ginesi en 1819.  Segurament el comerç colonial i la creixent industrialització de l'època, és en bona part responsable d'aquest aire d'opulència i alta burgesia que hores d'ara encara manté de tan ple com és d'estàtues i panteons.

D'aquest cementiri, a mi m'agrada especialment aquesta tomba (possiblement la més coneguda) que la família Llaudet va fer fer pel seu fill, mort massa jove (els fills sempre moren massa joves), i que representa "El petó de la mort".
Que impressionant i tètric resulta veure com aquest esquelet alat li xucla la vida a aquest bell jove, només amb un petó, sense dalla ni violència; talment com expliquen els versos de'n Verdaguer que figuren al peu:

Mes son cor jovenívol no pot més;
en ses venes la sanch s’atura y glaça
y l’esma perduda amb la fe s’abraça
sentint-se caure de la mort al bes.


Mira, he pensat que avui s'adeia un record especial.


30 d’octubre de 2013

Casetes de nans


Sota l'umbrel·la,
en llit de fulles mortes,
un nan s'amaga.
El bosc inspira contes
d'un món de fantasia.


Ja sé que les amanita muscaria, amb el seu capell vermell amb taques blanques, són més típiques com casetes de nans, però un bosc és un bosc i un bolet és una casa.

En resposta a la proposta del NipoRepte 102 de Relats en català.


29 d’octubre de 2013

Sukkwan Island




Editorial Empúries (2010)

Col·lecció Narrativa
ISBN: 9788497876742

Text de la contraportada

Considerat arreu un dels debuts literaris més impactants de la dècada, Sukkwan Island ha estat un fenomen als Estats Units i a França. Recolzada per la crítica, que s’ha rendit al talent narratiu de David Vann, la novel·la curta que teniu a les mans ens trasllada a una illa salvatge al sud d’Alaska, accessible només en vaixell o hidroavió, plena de muntanyes escarpades i boscos espessos i humits. El clima a l’hivern és duríssim. Aquest és l’escenari que tria en Jim per reconstruir la relació amb el seu fill Roy, de tretze anys, a qui pràcticament ja no coneix. Després d’un seguit de fracassos personals, l’oportunitat de passar dotze mesos en una cabana aïllada, enfrontats a unes condicions complicades, li sembla la millor manera de recuperar el temps perdut. Però la duresa d’aquesta vida i el defalliment d’en Jim, fràgil i depressiu, no triguen a transformar aquest viatge en un malson. 
Amb una mestria inusual i una tensió dramàtica inigualable, David Vann explora, a Sukkwan Island, el cor de les tenebres de l’ànima humana i construeix una història de suspens i angoixa gairebé insostenibles.

Sukkwan Island és una novel·la breu però densa, crua i dura, molt dura.  No hi ha cap moment de la novel·la en que et puguis relaxar i gaudir de les brutals descripcions de l'illa, del seu paisatge i les seves condicions, cap moment per viure l'entorn -també dur i salvatge- que no és l'aspecte més tràgic de la història.

Des de bon començament ja veus que alguna cosa no rutlla i que les vacances que planteja l'autor, no poden anar pas bé.  Ho veia jo i ho havien de veure forçosament els seus protagonistes -pare i fill-, però s'entestaven en tancar els ulls i tirar endavant.
I clar, passa el que passa (que no explicaré aquí per si us la voleu llegir).
Passa que el fill és culpable -o se'n sent- de no ser el fill que volia ser d'un pare culpable de no haver sabut ser pare.  Passa que tanta culpabilitat amagada en un silenci feble i culpable, lluny, ben lluny de perdons i concessions, passa factura.  Passa que aquesta factura és difícil de pair i, en alguns moments, continuar llegint suposa un acte de valentia.
Passa que la filla, i també la mare, que sóc, es rebel·la contra aquest pare amb qui no es pot comptar; aquest pare que plora a les nits i que conviu amb el mar revoltat de la seva consciència; aquest pare que no ho ha sabut fer millor i que és prou egoista per doldre's de la seva, i només la seva, situació; aquest pare que «senzillament no havia entès res a temps».

Diuen que les novel·les de David Vann tenen molta influència autobiogràfica.  Deu ser veritat perquè la família que retrata en Sukkwan Island fa bona la seva frase sobre que «el millor que un pot fer a vegades és allunyar-se de la seva família, abandonar-la, perquè no hi ha manera d'arreglar els problemes».

En resum, una bona novel·la si considerem que l'autor aconsegueix ficar-nos de ple en aquest ambient pertorbador i asfixiant que et gela l'ànima i que et fa agrair arribar al final.
Amb tot, una novel·la que no es pot llegir en hores baixes.


24 d’octubre de 2013

Temps foscos

Parlàvem avui a la feina -i ahir i des de fa molts dies- de la sort que tenim de tenir feina.  Aquesta sort que no hauria de ser sort, perquè treballar és un dret.  Aquesta sort que sembla que t'invalidi moralment per queixar-te de retallades, de rebaixes, de pèrdua de drets i també per fer qualsevol altra reivindicació, perquè hi ha molta gent en pitjors condicions que nosaltres.
Com deia la mare d'una amiga "otros quisieran llorar con nuestros ojos", però això no treu que protestem i que ens queixem i que lluitem per no perdre el que tant de temps ha costat de guanyar.
També parlàvem dels fills i del futur que se'ls presenta.

I entre un tema i l'altre, m'ha vingut al cap aquest poema de Bertolt Brecht, que hauria d'estar molt desfasat i que no ho està tant.


Als nascuts després
Bertolt Brecht
(En versió de Feliu Formosa)

I
Certament, visc en uns temps molt foscos!
La paraula innocent és insensata. Un front net
demostra insensibilitat. Aquell que riu
no ha sabut encara
la terrible notícia.

Quina mena de temps, en els quals
parlar d'arbres és gairebé un crim
perquè implica silenci sobre tants delictes!
Aquell que camina tranquil pel carrer
potser és inaccessible als seus amics
que es troben en dificultats.

És cert: la vida encara me la guanyo.
Però creieu-me: és només per atzar. Res
del que faig no em dóna dret a menjar fins a atipar-me.
Casualment me n'he sortit (però si la sort em deixa estic Perdut).

Em diuen: menja i beu! Alegra't de tenir-ne!
Però ¿com puc menjar i beure
si tot allò que menjo ho prenc al qui passa fam i
el meu vas d'aigua manca al qui té set?
I en canvi menjo i bec.

També em plauria de ser savi,
els llibres antics diuen allò que és savi:
apartar-se de les lluites del món, i el temps escàs
passar-lo sense por.
Defugir així mateix la violència,
pagar amb bé el mal que ens fan,
no satisfer el desig, sinó oblidar,
es considera obrar amb saviesa.
Però jo no puc fer res de tot això:
Certament, visc en uns temps molt foscos!


II

Vaig arribar a les ciutats a l'hora del desordre
quan regnava la fam.
Vaig arribar entre els homes a l'hora de la revolta
i em vaig revoltar amb ells.
Així va passar el temps
que em va ser donat a la terra.

Menjava entre batalla i batalla
i m'ajeia a dormir entre els assassins.
Feia l'amor distret
i mirava la natura amb impaciència.
Així va passar el temps
que em va ser donat a la terra.

Al meu temps els camins conduïen al llot
la parla em delatava els botxins.
Jo poc podia fer-hi. Però els qui governaven
se sentien més segurs sense mi. Jo m'ho pensava.
Així va passar el temps
que em va ser donat a la terra.

Les forces eren poques, la fita
molt distant
perfectactament visible, bé que difícilment
jo pogués assolir-la.
Així va passa el temps
que em va ser donat a la terra.


III

Vosaltres, els qui emergireu de la inundació
on hem sucumbit
recordeu
en parlar de les nostres febleses
també aquests foscos temps
de què us heu escapat.

Perquè hem passat, canviant més sovint de país que de sabates
per la guerra de les classes, desesperats
quan no hi havia res més que injustícia i cap revolta.

Malgrat tot, ho sabem:
També l'odi contra la baixesa
endureix les faccions.
També la ràbia contra la injustícia
fa més ronca la veu. Ai! Nosaltres
que volíem preparar el terreny per a l'amabilitat
no vam poder ser amables.

Però vosaltres, quan haurà arribat l'hora
que l'home esdevindrà un ajut de l'home,
recordeu-nos
amb indulgència.




Muntatge en vídeo de Josep Porcar

19 d’octubre de 2013

Retallant llaços roses



Deia avui fa un any, a Vestint el pit amb un llaç rosa, que  l'objectiu de celebrar cada 19 d'octubre el Dia Mundial contra el Càncer de Mama era conscienciar la població sobre la importància del seu diagnòstic precoç.  Ara bé, de poc serveix conscienciar la població quan el govern sembla tan poc conscienciat i no té cap problema en excloure les mamografies de la cartera de serveis.

Per avalar l'exclusió, tant el Gobierno com el Govern defensen que no són retallades sinó que es tracta d'evitar un malbaratament de recursos fent pràctiques que no tenen demostració científica que aportin cap benefici per al pacient.

Cap benefici?  M'ho expliquen?

En estudis fets per valorar globalment els programes de mamografies a Europa, els investigadors han conclòs que el benefici d'aquests programes en detectar tumors en fases inicials és superior al dany que causen a través de l’excés de diagnosi, i que les dones (les dones? i les polítiques sanitàries?) haurien de ser més conscients de l’equilibri benefici-risc.
Arreu del món, el càncer de mama és el més comú entre les dones i 1.380.000 de dones van ser diagnosticades d’aquesta malaltia el 2008, segons la base de dades Globocan de l’OMS. A Europa, es van donar 425.000 nous casos de càncer de mama el 2008 i 129.000 europees van morir per la malaltia.

Així que, digueu-me tonta, però prefereixo un càncer de mama "sobrediagnosticat" (tumors detectats durant les proves però que mai haguessin donat cap símptoma durant la vida d’una dona i no haurien estat diagnosticats si no s’hagués realitzat la prova) i fins i tot un "fals positiu" (tumors que comporten una avaluació no invasiva abans de confirmar un resultat negatiu, o bé un procediment invasiu, com una biòpsia, abans d’obtenir un resultat negatiu), amb tot l'estrès i ansietat que pugui causar fins que es confirma el negatiu, que no pas una sentència de mort per no haver-ho detectat a temps.  Com diu l'Asociación para la Ayuda a las Mujeres con Cáncer de Mama, la mamografia "és avui la millor alternativa disponible per al diagnòstic precoç de càncer de mama i, per tant, per millorar el pronòstic de la malaltia".


Hem d'aplicar polítiques de control de la despesa pública?  sí.

Ho hem de fer anant en contra de la qualitat dels serveis? no.

Per això avui, posem-nos un llaç rosa, però també avui, demà, l'altre i sempre, denunciem les retallades i no les recolzem encara que no ens toquin directament.


13 d’octubre de 2013

Quan les matemàtiques no són "ciències exactes"

Tot em feia pensar que els "perroflautas", hippilinguis esparracats i morts de gana, havien de ser forçosament més aviat esprimatxats i poca cosa.
Però avui que els he pogut comparar amb la gent de bé, i ho he pogut fer amb cert deteniment i un munt de punts de referència, me n'he adonat que en realitat els "perroflautes" poden ser hippilinguis esparracats, però que de "morts de gana" no tenen res de res; ans al contrari, són ben cepats, un pèl excessivament nodrits, i amb una preocupant tendència a l'obesitat.

Sinó, observeu les imatges...


Fins i tot si acceptem que l'àrea ocupada és la mateixa (que no ho és), un "perroflauta" ocupa pel cap baix més del doble que una persona de bé, i segons quins càlculs, fins a 13 cops el seu espai.

Si és que es queixen de vici.

12 d’octubre de 2013

Banc de tardor





Roman la fulla
en un banc asseguda
mentre espera.
El proper sospir d'Èol
li durà companyia.







Com proposta del NipoRepte 101: "Banc de tardor" de Relats en català.
Fotografia: Mònica Caba


11 d’octubre de 2013

Males llengües


Sé del cert, que algunes males llengües apostaven que havia caigut a la dutxa mentre buscava la inspiració entre ruixats de netejadors i anticalç, i un munt de suau i aromàtica escuma de sabó amanit amb olis essencials; però no ha estat així (i mira que segons com, no m'hauria importat).

Ha estat més aviat un impàs provocat per una saturació de feina, de cansament, d'idees, de més feina, de desgana, he dit de feina? ...
Buf, no sé.
Com costa recuperar-se! (cada dia més).


Però avui sembla que la tardor ha arribat definitivament: comença a fer fresca per anar amb sandàlies i s'agraeix una jaqueta per tapar els tirants.  Així que és el moment d'agafar forces i seguir endavant.

Com diria la meva amiga Carme, tremoleu que vinc!

26 de setembre de 2013

Entre camises (divertiment)


La sentia parlar mentre planxava i feia com si li seguís la conversa, però en realitat el seu pensament empaitava una de les gotes de suor que li baixava pel coll i l'escot i amenaçava d'amagar-se entre els pits.
Sempre planxava mig despullada, per allò de la calor, i a ell li agradava seure al sofà amb el posat distret i la mirada, de gairell, atenta als camins humits que la suor dibuixava sobre la seva pell.  Els fills i l'edat li havien arrodonit els contorns, i les formes eren ara més generoses, però a ell ja li estava bé.

La sentia parlar mentre planxava i imaginava múltiples maneres d'assecar-li el cos amb mans, i llavis, i més pell; i després ideava encara més formes per tornar-li a amarar la pell de petons, olis, ungüents i més suor.  Cada camisa esdevenia el record d'un camí xop; cada pantaló un joc de carícies; cada samarreta, un frec sensual.

La sentia parlar mentre planxava i feia estona que no seguia la conversa, però de sobte una frase el va retornar a la realitat.
- Odio això de planxar!  No entenc com algú pot dir que relaxa!  Em sembla que li diré a la senyora Lola que en lloc de fer la cuina o el bany, faci la planxa.
Com?  Què deia ara? Va intentar imaginar la senyora Lola planxant i no, no podia ser.
La sentia parlar mentre planxava i el seu cervell bullia d'activitat buscant un argument irrefutable per treure-li aquesta idea del cap.


22 de setembre de 2013

Espriu en la distància

Quan et perdis endins del desert de la tarda i t'assedegui el blau de la mar tan llunyana, et sentiràs mirat per la meva mirada.*  Serà el meu esguard despullant el teu record en el silenci espès de l’absència per recuperar la nuesa del teu cos i poder resseguir l’amor en els plecs del meu desig.  En la distància em fondré amb tu, com la sorra i l’aigua ho fan on trenquen les ones i cremaràs en el foc abrusador dels meus ulls que et dibuixaran com un miratge en el desert de la tarda.   Cap pluja no apagarà el nostre incendi ni encalmarà el neguit. 
I aleshores, quan negat al plor, al plany, al crit, vençut i perdut, busquis la serenor en l'horitzó, em descobriràs mar enllà; en aquella cala llunyana on vàrem amagar un trosset d'ànima per no perdre-la tota, i em sentiràs propera, sense deixar-te la mà ni desfer la darrera abraçada.
* (Cita): Salvador Espriu. «Parlament d'Esther (fragment)».
PRIMER HISTÒRIA D'ESTHER


Per participar en el Projecte Espriu en la modalitat de prosa.

18 de setembre de 2013

Perspectives i punts de vista




Després de la Diada i de l'èxit d'organització, participació, civisme, optimisme i il·lusió que va resultar la Via Catalana, se n'ha escrit molt i s'ha parlat encara més, a favor i en contra de la independència, dels catalans, dels secessionistes i dels unionistes, del dret a decidir i de la voluntat de votar, d'adoctrinament i salva-pàtries.

Tant se n'ha parlat, que avorreix i encén i cansa i fa ràbia i costa d'entendre.

Avui, però, un amic m'ha fet veure clar on rau el problema i, bàsicament, és que partim de dos escenaris diferents:
A Catalunya ens imaginem la relació Espanya-Catalunya com un matrimoni.  Un matrimoni que amb el temps ha deixat d'estimar-se o que, si més no, ja no s'estima com abans i ha anat acumulant retrets mutus i desacords.  Arribats a aquest punt, i donat que no sembla haver gaire predisposició a fer teràpia de parella i solucionar desavinences, és fàcil pensar que es millor separar-se i deixar de patir i d'enverinar la relació.  Per desgràcia el divorci ideal, de mutu acord i bon rotllo, és una "rara avis" i per tant, a la pràctica, només cal la voluntat d'un dels dos per trencar la parella.
Espanya es veu més aviat com un cos del que Catalunya n'és un membre, posem un braç, o una cama, o un peu.  Separar aquest membre suposa una amputació, una mutilació del cos, i tot i que considera aquest membre malalt, dolós, gangrenat, es resisteix a permetre l'amputació.
A mi em cansa ser la part malalta i gangrenosa d'un cos; em cansa que parlin de mi com si no tingués criteri ni capacitat de pensar per mi mateixa, com si m'haguessin de salvar malgrat ser part del mal.  No, decididament no m'agrada sentir-me així.
En una situació ideal, m'agradaria més tenir una bona relació de parella i, si no és possible, salvar una relació d'amistat i continuar camins diferents que puguin creuar-se sovint i fins i tot anar paral·lels, però sense retrets continus, sense greuges, sense salvadors ni salvats, com dues persones adultes, sensates i raonables.

Difícil.  Cansat i difícil.

16 de setembre de 2013

Cantar per cantar


Victor Jara, juntament amb altres cantants i grups sudamericans, va acompanyar una part important de la meva adolescència i algunes de les seves cançons tenen irremediablement associada una foto en un racó de la meva memòria.
Avui es compleixen 40 anys de la mort oficial de Victor Jara (algunes fonts apunten que el dia 15 ja era mort) i em feia il·lusió dedicar-li un recorregut per aquests racons.

Recordo Amanda amb l'enyorança d'aquests 5 minuts en que la vida es fa eterna.  La pregària té olor de foc de camp a les colònies de Lourdes de la Nou, i mentre el petit negre dormia esperant la mare, el meu germà ho feia bressolat pel ritme de l'arada.
En aquells temps vaig deixar que Maria obrís la finestra per veure jugar el nen Luchín i l'ànima se'm va omplir de banderes i de creus de llum per reclamar el dret a viure en pau.  Vaig anar a Cochabamba i el vaig acompanyar per l'ample camí vers un nou destí, però no vaig tornar a La Molina.  Les preguntes per Puerto Montt van quedar sense resposta, perquè alguns temes no acaben sent mai "ni chicha ni limoná".
I a vegades, encara ara, mentre vaig a la feina, penso en ell.

Va declarar en el  seu manifest que no cantava per cantar i que el cant valent sempre és cançó nova.  Aquest posicionament li va llevar la vida a l'estadi de Xile que ara porta el seu nom.
Deixo aquí el seu darrer poema.


Somos cinco mil aquí.
En esta pequeña parte de la ciudad.
Somos cinco mil.
¿Cuántos somos en total
en las ciudades y en todo el país?
Somos aquí diez mil manos
que siembran y hacen andar las fábricas.
¡Cuánta humanidad
con hambre, frío, pánico, dolor,
presión moral, terror y locura!

Seis de los nuestros se perdieron
en el espacio de las estrellas.
Un muerto, un golpeado como jamás creí
se podría golpear a un ser humano.
Los otros cuatro quisieron quitarse todos los temores,
uno saltando al vacío,
otro golpeándose la cabeza contra el muro,
pero todos con la mirada fija de la muerte.
¡Qué espanto causa el rostro del fascismo!
Llevan a cabo sus planes con precisión artera sin importarles nada.
La sangre para ellos son medallas.
La matanza es acto de heroísmo.
¿Es éste el mundo que creaste, Dios mío?
¿Para esto tus siete días de asombro y trabajo?
En estas cuatro murallas sólo existe un número que no progresa.
Que lentamente querrá la muerte.

Pero de pronto me golpea la consciencia
y veo esta marea sin latido
y veo el pulso de las máquinas
y los militares mostrando su rostro de matrona lleno de dulzura.
¿Y Méjico, Cuba, y el mundo?
¡Qué griten esta ignominia!
Somos diez mil manos que no producen.
¿Cuántos somos en toda la patria?
La sangre del Compañero Presidente
golpea más fuerte que bombas y metrallas.
Así golpeará nuestro puño nuevamente.

Canto, que mal me sales
cuando tengo que cantar espanto.
De verme entre tantos y tantos momentos del infinito
en que el silencio y el grito son las metas de este canto.
Lo que nunca vi, lo que he sentido y lo que siento
hará brotar el momento...



15 de setembre de 2013

Bellesa i moda


Podeu trobar aquesta pintada a la cantonada de Tamarit i Borrell; bé, més que pintada hauria de dir retolada perquè les seves dimensions són més aviat petites, però el seu missatge és clar i m'ha fet sentir identificada amb la xicota de qui ho hagi escrit.

Més que lletja, a mi em fan sentir fora de lloc.  Se'm fa difícil seguir tendències i estar al dia de modes i estils; deu ser per això que com més llegeixo i intento seguir-les, més inútil em reconec.  I ja no parlem d'intentar compartir les talles de les models o d'intentar buscar segons quina talla en segons quina botiga; perquè sí, algunes tenen la talla XL, però és una XL en la que difícilment hi cabria una talla 40.
Per sort tinc una edat que ja em preocupa poc sentir-me més o menys "guapa"; sóc com sóc i encara que, com a tothom, m'agrada sentir-me bé i agradar-me a mi i als altres, tampoc em treu massa la son.

Són figues d'un altre paner les (i els) preadolescents, adolescents i jovent en general que viuen aquest assetjament mediàtic i comercial amb molta més inseguretat, sotmeses a una gran pressió per satisfer cert ideal de bellesa, per seguir la dictadura de la moda i mantenir-se "IN" no només en el vestir sinó també en talles, cosmètics, complements i postures.  Moltes (la majoria, espero) superen aquesta etapa amb més o menys èxit; però són moltes també (cada dia més) que són víctimes d'aquests missatges i  acaben desenvolupant una baixa autoestima, falta de seguretat, autoexigències desmesurades, quan no trastorns alimentaris i depressió que les poden conduir a l'autodestrucció i a la mort.

Vist des de fora, és molt difícil entendre el raonament que segueix el seu cervell, compartir la seva visió sobre elles mateixes, sobre el seu cos.  Quan t'apropes a la problemàtica, ni que sigui una mica, et sorprèn la tristesa infinita que desprenen els seus ulls i la desafecció que senten per elles mateixes.
Quan una tarda, anant de passeig, veus aquesta pintada, fa ràbia, una ràbia sorda per no ser capaç de trencar aquesta dinàmica; per no saber com fer que la moda sigui una forma de vestir i no un jutge sobre la validesa de les persones; per no poder fer res perquè la xicota del graffiti se senti guapa malgrat les revistes.
Espero que l'autor-a de la pintada sàpiga transmetre-li a la seva xicota, com de guapa és als seus ull, i com poc important és que sigui guapa o lletja per ser estimada.


13 de setembre de 2013

Espriu en família


Aquest any es commemora el centenari del naixement del poeta Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985) i per això ha estat designat "Any Espriu".
L'Associació de Relataires en Català (ARC), Relats en Català (RC) i la Revista "Lo Càntich", han convocat el projecte "Paraula d'Espriu"; un homenatge a l'escriptor, amb una doble vessant: literària i artística; i amb un objectiu solidari, destinant els beneficis del projecte a la Marató de TV3 2013.

M'ha fet il·lusió participar-hi i, encara més, que la meva mare s'animés a fer-ho també.

Ella ho ha fet amb aquesta pintura que il·lustra l'estrofa inicial del poema Inici de Càntic en el Temple, que copio a continuació:
INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.
Homenatge a Salvat-Papasseit.

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues."
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble."

Tot seguit, la meva aportacíó:
                     Direm la veritat
Direm la veritat, sense repòs,
que no podem defallir en el camí;
són molts els noms anònims, silenciats;
noms que no volem oblidar.

Direm la veritat, sense por,
perquè la por ens fa esclaus
i no serem, no podrem ser,
si no som lliures.

Direm la veritat sense resignar-nos
a tancar els ulls per somniar,
que és amb els ulls oberts
quan es somnien impossibles.

Direm la veritat mentre avancem
pel camí de l’esperança
cap a la casa de la llibertat,
de la justícia i de la igualtat.

Direm la veritat i arribarem
al silenci de les paraules,
que han de ser els nostres actes
que parlin de nosaltres.

Igual que les il·lustracions havien de contenir un vers de l'Espriu, també els poemes i relats tenien la condició que la primera línia (en cursiva) fos un vers o una frase d'en Salvador Espriu.  En el meu cas, reconeixereu un vers del Poema XXV, de La Pell de Brau, que diu així:

POEMA XXV
(La Pell de Brau)
Direm la veritat, sense repòs,
per l'honor de servir, sota els peus de tots.
Detestem els grans ventres, els grans mots,
la indecent parenceria de l'or,
les cartes mal donades de la sort,
el fum espès d'encens al poderós.
És ara vil el poble de senyors,
s'ajup en el seu odi com un gos,
lladra de lluny, de prop admet bastó,
enllà del fang segueix camins de mort.
Amb la cançó bastim en la foscor
altes parets de somni, a recer d'aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts:
Anem tancat les portes a la por.

12 de setembre de 2013

Plovia dins


Pensava que plovia
i era que plorava.

Rere la cortina de llàgrimes
s'agrisen els somriures
i es perden els colors.
Si el continc,
el plor se'm queda dins

i em nega l'esperit
de mars salats de desconsol
i onades d'angoixa.

Vine, corre, abraça'm.
Escalfa'm el cor
i aixopluga'm l'ànima.

Plovia.
Plou.
Pensava que plovia,
i vull que sigui
només pluja.


La il·lustració és de Paula Bonet i l'he trobada a "The crafty days", sobre plorar mars i que se't quedin dins.
Em resulta molt curiós buscar per internet fotos que s'adiguin amb el que vull posar i trobar a vegades algunes que semblen fetes expressament.   En aquest cas, a més, correspon a una exposició que havia estat a tocar de casa, en un espai creatiu (Escalera de incendios) que sovint miro des de fora i no sé mai si s'hi pot entrar.  Ara ja sé que sí.

11 de setembre de 2013

Mans a les mans



Independentment que la pluja destaroti les activitats de la Diada i que n'hi hagin moltes i molt variades per celebrar la festa de Catalunya, és innegable que l'acte més espectacular, vigilat, admirat i injuriat del dia serà la "Via Catalana per a la Independència" organitzada per l'ANC a imatge de la la Via Bàltica que l'agost de 1989 va enllaçar les tres capitals d'Estònia, Letònia i Lituània per a reivindicar les seves ànsies de llibertat.

A Catalunya, això de donar-nos les mans no és res de nou.  Ens donem les mans per ballar sardanes -Joan Maragall la definia com "la dansa sencera d'un poble que estima i avança donant-se les mans.."- i també les posem per fer pinya a l'hora de fer castells.

Com això d'enllaçar les mans té un caràcter indefugible d'unió, de cooperació, d'anar junts; jo espero de tot cor que la via sigui un èxit, però desitjo més encara que la diada sigui una diada festiva, reivindicativa i de germanor entre tots els catalans.
La Via Catalana ha resultat un projecte il·lusionant i mobilitzador de la societat catalana, però mai no hauria de ser incompatible amb la voluntat de llibertat política per a Catalunya, ni amb la voluntat de lluitar contra les retallades i contra aquesta estafa anomenada crisi, ni tampoc amb la voluntat de sumar esforços.

Deia Vicent Andrés Estellés:

"No et limites a contemplar
aquestes hores que ara venen.
Baixa al carrer i participa.
Participa en el ball, la festa,
dóna les mans al teu germà.
No podran res davant d'un poble
unit, alegre i combatiu."

Estic segura que no tots els catalans estan d'acord amb la independència, i que n'hi han molts més que no saben encara si ho estan o no.
Si sou independentistes o senzilament us il·lusiona el projecte de la via catalana, no ho dubteu, baixeu al carrer i participeu: doneu les mans al vostre company.  Però si no ho sou, no ho dubteu tampoc, baixeu també al carrer i participeu de la festa.  En aquest meu petit país, tothom hi cap si hi vol ser i s'hi vol estar.

Gaudim tots d'una feliç diada.


Canviant una mica de tema, però seguint amb la data, no em direu que l'Onze de Setembre no té alguna cosa de "gafe" i de bel·licista.

Va ser un onze de setembre, avui en fa 40 anys, que el general Pinochet va encapçalar el cop d’Estat que va significar la mort d’Allende i l’inici d’una brutal repressió contra els opositors al règim, entre els quals es comptaven els partidaris de la Unitat Popular, que havia volgut conjugar la construcció del socialisme en llibertat.

Des d'aquí el meu homenatge a totes les persones detingudes, torturades, exiliades, assassinades, desaparegudes i reprimides per totes les dictadures del món.
Us en deixo alguns fragments del darrer discurs d'Allende, que trobo esperançadors i esperonadors.
La historia no se detiene ni con la represión ni con el crimen.  Esta es una etapa que será superada.  Este es un momento duro y difícil: es posible que nos aplasten.  Pero el mañana será del pueblo, será de los trabajadores.  La humanidad avanza para la conquista de una vida mejor.
. . .
El pueblo debe defenderse, pero no sacrificarse.  El pueblo no debe dejarse arrasar ni acribillar, pero tampoco puede humillarse.
. . .
Superarán otros hombres este momento gris y amargo en el que la traición pretende imponerse.  Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor.

També va ser un 11-S, ara fa 12 anys, que quatre avions van ser segrestats i es van estavellar contra les torres bessones de Nova York, el Pentàgon i en un bosc de Pensilvània.
Aquests atacs es van saldar amb més de tres-mil morts i van significar un trencament polític i cultural, el descobriment de noves formes de terror, l'aproximació de l'amenaça, la radicalització de l'odi.
Més enllà de valoracions polítiques, econòmiques i d'altres tipus, aquell 11-S va ser colpidor i terrible, i no puc evitar fer-me creus de com som de salvatges i com de difícil ens resulta viure en pau i respectar-nos tots.


Bona diada a tothom !!!

3 de setembre de 2013

Petons a la boca


Que només els petons
ens tapin la boca,
que siguin els teus llavis
que em regalin el bes.
Que el cor em bategui
en polsos convulsos,
i tota jo em liqüi
amb el foc d'un anhel.
Que només els petons
ens cusin la boca,
i entre les cames brodin
gemecs de plaer.

*  **  ***  **  *

Que només els petons
ens tapin la boca,
que no ens pugui callar
ni la por ni el neguit.
Que sempre tinguem
una resposta als llavis,
una cançó als ulls,
i una lluita al puny.
Que només els petons
ens tapin la boca,
i els crits silenciats
ens mostrin el camí.

Vaig trobar aquesta foto al fb.  En XB no posava on l'havia fet i una cerca per Sant Google m'ha conduït a Celrà (Gironès), però ho dic amb la boca petita perquè no he tingut manera de contrastar-ho.
En qualsevol cas, allà on sigui que està escrita, és genial.  Encara no he pogut decidir si m'agrada més des d'un posat romàntic o pel seu sentit reivindicatiu, així que us deixo uns versos per cada vessant i en podeu triar.

1 de setembre de 2013

Bombes, gasos i míssils. Quan dir prou?



L'Obama està convençut que cal «exigir responsabilitats al règim d’al-Assad per utilitzar armes químiques, dissuadir aquesta classe de comportament i minvar les seves capacitats perquè es repeteixi» i per això demanarà l'autorització del Congrés per llançar un atac militar «limitat en la durada i abast» contra Síria.  Cameron també ho va intentar però no se'n va sortir i la Cambra dels Comuns va rebutjar la possibilitat que el Regne Unit s'impliqués en l'atac contra el règim sirià de Baixar al-Assad.  Hollande s'hi mostra preparat per actuar però sense intenció de derrocar al-Assad sinó només per «posar fre a un règim que comet barbaritats irreparables contra la seva població».  Putin titlla de «ximpleria immunda» dir que el Govern sirià ha utilitzat armes químiques i entretant Rússia aprofita per tornar a vendre-li armament.

En fi, que fa més de dos anys que Síria està en guerra i el saldo és de vora de 100.000 morts, 2.000.000 de refugiats i 4.000.000 de desplaçats interns en un país d’uns 20.000.000 d’habitants.  Unes xifres esfereïdores, oi?  Doncs, segons com, sembla que acabem de descobrir una nova guerra.
L'ús d'armes químiques no se sap ben bé per part de qui -tot i que EEUU considera provat que ha estat el govern d'al-Assad- ha actuat de detonant de la resposta internacional.   Sembla ser que morir gasejat és més greu que morir d'un tret, d'un morter o senzillament de gana.  O potser és la conseqüència d'haver establert l'ús d'armes químiques com la línia vermella que hom no podia traspassar, que a la pràctica ha estat com donar carta blanca per a utilitzar qualsevol altra forma de violència.

Sento els meus fills remugar contra la postura d'Obama i l'intervencionisme militar d'EEUU, sobre els seus interessos i el risc de repetir un lamentable Irak; i somric perquè una part de mi es reconeix en aquests renecs; i dubto perquè no sé com podem mantenir-nos al marge de tanta violència; i em fa ràbia perquè em sembla estar en un nou "dia de la marmota": les mateixes situacions, els mateixos actors -amb altres noms i altres ubicacions, però els mateixos al final- i les mateixes víctimes: la població civil.

Em pregunto perquè no hem intervingut abans si realment volíem protegir-los.  Hores d'ara qualsevol intervenció és complicada i la no-intervenció és amoral.
Potser hagués estat necessari i suficient un posicionament internacional quan una part de la societat siriana va reclamar pacíficament un canvi (eren els temps de l'esperançadora "primavera àrab") en el règim dictatorial heretat i mantingut per al-Assad.  Però no vam saber -o voler- veure-ho així i ara som on som.

El més preocupant, però, és la certesa que d'una o altra manera, en més o menys temps, aquesta guerra acabarà i hauran començat unes quantes més.  Al capdavall l'única manera d'acabar amb les guerres és no començar-les, i d'aixó sembla que no en sabem; clar que tampoc no interessa gaire donat els beneficis econòmics de la indústria militar.

Fa pocs dies corria per la xarxa i per tots els diaris la mítica frase de Martin Luther King: "I have a dream".  El seu somni es referia a un futur en què els blancs i els negres poguessin coexistir en harmonia i en igualtat.
Potser és el moment d'ampliar aquest somni i abastar tots els homes i dones de tots els paisos.
Per fer-lo realitat caldrà un canvi important en la postura i mentalitat dels governs i, sobretot, caldrà que tots posem el nostre granet de sorra per la pau i pels drets humans, no només en el nostre dia a dia sinó també a l'hora de transmetre aquesta voluntat als nostres polítics.

Em preguntava en el títol Quan dir prou?  Ara és el moment.

Diguem PROU!
Aturem les guerres!

27 d’agost de 2013

Camins de felicitat


Avui una amiga ha penjat aquesta foto al facebook i he de dir que m'agrada la frase i que jo mateixa he defensat sovint aquesta postura.  És com una filosofia vital, una actitud, una recerca de la felicitat que té més a veure en ser que no pas en desitjar.

Un altre amic sostenia en una conversa que la felicitat és una petita utopia i que no s'ha de demanar res més a la vida; que els desitjos i les afeccions són el que ens fa infeliços, i que és sense ells que som capaços de viure amb serenitat.


I clar, gairebé tots dos estan dient el mateix, però no.

De sobte m'ha vingut al cap la imatge d'un encefalograma pla, serè, estable i monòton; i una por terrible que darrere aquest missatge sobre la felicitat s'amagui la inèrcia del conformisme, molt més còmode, molt més amable, molt menys colpidor, i anímicament demolidor.

El fet de gaudir d'allò que tenim i de no sentir-nos perpètuament insatisfets per allò que no tenim i que potser voldríem (sobretot en l'àmbit material), no és contrari a desitjar altres coses, a mantenir o descobrir noves afeccions, a voler que les coses canviïn, a continuar avançant.
El fet de gaudir d'allò que tenim és només un antídot contra l'amargor de la insatisfacció, una recepta per trobar la felicitat en les petites coses que fem i gaudim diàriament.

La felicitat mai pot ser una excusa per la comoditat, el conformisme i l'immobilisme.  La felicitat ha de ser un camí; i un camí requereix recorre'l, moure's, avançar.

Sigueu feliços.