De boda en festes

 

Per sort avui és festa a Barcelona i em puc recuperar d'un cap de setmana intens i inoblidable.

Ja vaig comentar que dissabte anava de boda, però més que una boda han estat tres dies de festa constant que van començar amb el sopar de divendres i van tenir el seu punt final amb la paella de diumenge, o millor dit amb el "bany" dels nuvis al safareig de La Puebla.  I és que una bona remullada és el millor per fer net de tot el cansament i carregar les piles pels següents dies.

Ha estat una boda diferent a qualsevol altra que jo hagi anat; més semblant a una Festa Major; planificada al detall amb tota la il·lusió dels nuvis que han esmerçat esforços a dojo i nervis a parts iguals.  Però vist el resultat, segur que ha pagat la pena.

Ha estat una boda viscuda intensament i molt participativa per tothom, amics i familiars i resta del poble, que s'han bolcat per retornar als nuvis tota l'estima que ells havien posat.

I ha estat també una boda de descoberta perquè, en ser tan llarga i intensa, ens ha donat moltes oportunitats per conèixer tothom, amics i familiars de l'altra banda de la parella, i per recuperar llaços amb amics i familiars propis.  Potser per la família i amics del nuvi, que jugaven a casa, era més fàcil, però he de dir que la família i amics d'Ampai s'han integrat tan bé en tot i amb tothom, que ha estat un cap de setmana planer, interessant, divertit, emocionant i molt emotiu.  Moltes gràcies a tots per fer-ho tan fàcil.

I a vosaltres, parella, moltes gràcies per un cap de setmana inesborrable.  Tota la felicitat per l'avenir i, com diu la cançó, que la vida us doni un camí ben llarg.

Rimant campanes de tarongina

Avui vaig de boda.

Xavi i Ampai es casen i converteixen La Puebla en una festa.  Una festa amb repic de campanes i aroma de flors de tarongina.

Trobo que les bodes són, de les festes "socials", les que més il·lusió fan.  Si, a més, es casa una parella especialment propera -Xavi és el meu germà petit-, aleshores ho vius d'una manera especial, gairebé com si fos la teva pròpia.

No crec que hi hagi cap possibilitat que l'Ampai llegeixi aquest apunt abans de casar-se, així que ja puc dir que Marc (el meu fill gran) fa de padrí i això vol dir fer el vers per donar-li el ram a la núvia.

No us penseu que és cosa fàcil.  Pel Marc ha suposat llegir molts poemes de noces per descobrir que en realitat cap poema ja fet et serveix per dir exactament el que tu vols.

El vers que ha fet quedarà de moment entre l'Ampai i ell, però jo els hi voldria dedicar un poema de Narcís Comadira que és un prec de noces i que m'agrada molt.

prec (en les noces de S i M)

Ara que l’amor us porta
l’un cap a l’altre i que sembla
que el món ja no hi ha res més
fora d’aquest obsedir-vos
per poder tenir-vos sempre,
jo vull fer un prec als Celestes;
que ells us guardin de tancar-vos
al tris redós solitari
on l’Amor es desvirtua,
que ells us facin solidaris
del gran corrent de la vida,
generosos en la carn,
que a l’esperit dóna força,
i generosos de cor,
que a la carn dóna sentit.
Que allò que el Temps, que és voraç,
s’afanya a voler menjar-se
-fidelitat, alegria...-
vosaltres, amb força doble,
corrent més que ell, estimant-vos,
pugueu dur-ho al seu esclat.
Així el goig dels vostres cossos
en aquest Juny tan pletòric
serà de l’Amor penyora
en un Juny solar i etern.

i més abraçades

Quan ahir Roger va llegir l'apunt Abraça'm, em va dir:  ohhh! com quan erem petits i et dèiem abraça'm i tu ens cantaves Abrázame amor, abrázame.

Quan m'ho va dir, vaig recordar de cop aquell fragment de cançó, poc més d'una frase, que els hi repetia mentre els abraçava, que era com un ritual entre nosaltres i que -em vaig adonar aleshores- no sabia d'on havia sortit.  Així que m'hi vaig encomanar a sant google i la vaig buscar i he descobert que la cantava el Bertín Osborne.  No he reconegut la resta de la cançó, però sí la tornada, i no em puc resistir a posar-la aquí per no perdre-la (sí, sí, ja ho sé, terrible, però mira...).

I és que això de les abraçades està poc valorat.
Una abraçada és una expressió amorosa, una mostra d'emoció desbordada -o continguda-, una explosió de goig, una medicina contra la tristesa, un esparadrap pel dolor, la gasosa contra l'abatiment o la desolació, un regal de confiança, una forma muda de dir: aquí estic, amb tu. 

A vegades, en créixer, perdem l'espontaneïtat de l'abraçada, o la reservem per moments més íntims, com si ens fes una mica de vergonya.  Sort que de tant en tant algú ens recorda el seu valor.
I sinó, mireu que vaig trobar dissabte tot passejant per El Puig (València) mentre esperàvem l'actuació de G'n'duls al concurs de Musicaula.