> Univers madur

14 de setembre de 2016

Piragües d'esperança


La fotografia està feta a la platja de Saint Louis, al nord de Senegal, una tranquil·la tarda -gairebé capvespre- de bany en família.  Al fons, uns pescadors surten en piragua.

Aquests dies pel Senegal, però, ens han parlat molt d'altres piragües que salpen direcció Canàries, moltes de les quals no arriben a port; dels amics, cosins, veïns, fills i germans que han marxat i s'han perdut per sempre;  dels amics, cosins, veïns, fills i germans que han marxat i han tornat després més pobres, alcohòlics, "bojos", perduts per sempre; dels constructors de piragües que s'enriqueixen amb aquest èxode, amb la necessitat, amb el desesper dels necessitats; del nostre silenci respecte aquestes morts, ara que hem posat el focus en altres misèries; de la seva impotència; del desencant; de la no-esperança.

Potser per això, perquè tinc molt present encara aquestes converses, la fotografia em fa pensar en les piragües que marxen perseguint un somni i en els amics, cosins, veïns, fills i germans que -de la platja estant- se'ls miren amb tristesa, amb angúnia, amb esperança, amb un adéu al cor i un somriure fingit als ulls.

Aquestes altres fotos estan fetes a Oussouye, a la Casamance.  Per molt que oficialment ja no hi surten piragües cap a Canàries (i segurament és cert que el seu nombre ha disminuït força), aquesta que s'estava construint tenia les "Illes Afortunades" com a destí i una capacitat de 100 persones.


Buscant poetes senegalesos (no en coneixia cap), em vaig topar amb un poema de Habib Demba Fall que s'escau molt amb el tema.  El vaig trobar en el seu blog MON PERMIS DE PENSER on compartia algunes perles del seu rosari "Le chapelet de rêves", i comentava que la vida d'aquells fugitius tròpics es redueix a:

L'èxode dels sense esperança
El temps marca l'estació de l'èxode
dels desesperançats,
l'estació de l'èxode vers la seva esperança,
l'estació dels emigrants.
Els supervivents dels mars han vist la mort de prop.
Han vist
els condemnats de totes les misèries,
les despulles d'ànimes torturades
de totes les memòries de tots els esclavatges.
Han vist
ostatges de les esperances de tots els anhels,
el trencament de totes les il·lusions,
de totes les memòries de totes les misèries.
Han vist.
El no-res han vist
en les aurores obsedides pels grans atzucacs,
la buidor en l'escassetat.

No l'he trobat traduït al català i he fet un intent de traducció (perdoneu la meva poca traça), però us el deixo també en francès perquè el pugueu gaudir com cal.
Si algú s'anima a fer-ne una millor traducció, li estaré absolutament agraïda.

L’exode des sans espoirs
Le temps lance la saison de l’exode
des sans espoir
la saison de l’exode vers leur espoir
la saison des migrants
Les rescapés des mers ont vu la mort de près
Ils ont vu
bagnards de toutes les misères
les décombres des âmes torturées
de toutes les mémoires de tous les esclavages
Ils ont vu
otages des espérances de toutes les envies
les fractures de toutes les illusions
de toutes les mémoires de toutes les misères
Ils ont vu
Néant ils ont vu
aux aurores hantées par les impasses grandes
la gueule du vide sur les disettes


19 d’agost de 2016

Amb ulls "tubaab"

Tubaab (o tubab) és el terme amb què els senegalesos es refereixen als blancs/occidentals, i què em van assegurar que sentiria sovint; però he de dir que jo només ho he sentit dir als nens i majoritàriament fora de l'àrea de Dakar, no sé si perquè tenen el terme més arrelat o perquè els hi sorprèn més la nostra presència.
M'expliquen que és un mot que prové de la Gàmbia i que deriva de "two bob" la tarifa estàndard que els colonialistes britànics utilitzaven per pagar els gambians per fer petits treballs, i que després es va ampliar per referir-se a l'amo o patró que pagava la tarifa i, per extensió a tots els blancs que es deixen caure per aquelles terres.


En qualsevol cas, i per lluny que em senti de colonialistes, amos o patrons que originaren el mot, és innegable que la meva mirada té un biaix tubaab.  Per molt que no em vulgui deixar guanyar per idees preconcebudes ni prejudicis, una part important de la meva visió està condicionada per una forma de vida -i sovint uns valors- molt diferents, i aquesta diferència fa que em sorprenguin, em meravellin, em fascinin o m'indignin coses absolutament naturals allà; explicar-ho sense aquests ulls tubaab, seria com no explicar de veritat el meu viatge.

Em torno del Senegal amb moltes fotos per fer: imatges que se m'han quedat a la retina però que per pudor, per por d'ofendre, per respecte, i també -no ho negaré- per no sentir-me absolutament "guiri", no he capturat amb la càmera.  I això que darrerament acostumo a fer moltes fotos, algunes força absurdes, sense cap valor estètic; fotos que més que per l'àlbum són disparadors de records: tinc poca confiança en la meva memòria o potser massa ànsia de que no se m'escapi res, i aquestes fotos m'ajuden a recordar un moment, una conversa, una olor.

Ara em toca endreçar les fotos de la càmera i recuperar les que m'he guardat als sentits: l'excusa perfecte per reviure un viatge per un país que se'ns ha quedat dins.


15 d’agost de 2016

Cap al país de la teranga

Quan en Roger ens va dir que se n'anava de voluntari al Senegal -a part de molts altres plantejaments- vam decidir que era una bona excusa per anar-hi de vacances i començar a descobrir l'Àfrica negra que fins ara desconeixíem.

L'inici de les vacances venia marcat per la data d'acabament de les seves colònies ja que la idea era aprofitar que ell ja hi era, i anar-hi la resta de família per fer la nostra pròpia descoberta.  Al final no vam ser tots ni tampoc tots els dies que primer havíem planejat, però les coses vénen com vénen i finalment la matinada de l'1 d'agost aterràvem a Dakar després de fer escala a Casablanca on van "oblidar" les nostres maletes.  Per sort per nosaltres i desesper d'en Roger i els seus amics que ens esperaven morts de cansament a les portes de l'aeroport, tres hores després arribava un altre vol de Casablanca que sí que les portava i que ens va permetre ficar-nos al llit a les 5 de la matinada, cansats però amb tot.


D'aquest primer contacte amb Senegal em vaig quedar amb algunes impressions que després he anat confirmant amb més o menys certesa.  La primera va ser que als senegalesos no els hi agrada fer cues i que l'ordre d'aquesta no significa res, però que tampoc s'enfada ningú quan s'increpen entre ells.   La segona -digueu-me superficial- és com de guapos, esvelts i elegants són els senegalesos i senegaleses en general (i no parlo de com vesteixen sinó d'un posat natural).  I, per descomptat, la seva amabilitat i cordialitat que hem ratificat tots els dies.

El dia de la nostra arribada a Dakar ens van acollir a Notre Dame d'Afrique, la comunitat de Pères Piaristes (aquí escolapis) amb qui en Roger ha col·laborat en les colònies d'infants.  Va ser un plaer estar amb ells, conèixer els altres monitors (quina energia gasten!) i compartir impressions amb els altres voluntaris que també havien acabat les seves colònies.
No em correspon a mi parlar de les colònies ni fer-ne cap tipus de balanç, però sí que destacaria d'aquestes converses la sensació generalitzada dels voluntaris de que en certs aspectes potser havien donat més feina que no pas ajudat, especialment per una qüestió d'aclimatació, coneixement de costums i hàbits, etc.; però també la seguretat de què havia significat aquesta experiència pel seu creixement personal i per fer-los esdevenir "agents del canvi" (gran paraula) en quant a saber treballar i aconseguir avançar amb accions concretes i petits moviments que ajuden a prendre consciència i fan que les grans estructures es vagin movent.

En breu us explico algunes cosetes del viatge i d'aquest sorprenent i acollidor país ;-)


Fotografia a l'aeroport de Ziguinchor, a la Casamance.
* teranga: hospitalitat, acollida, calidesa