> Univers madur

19 d’agost de 2016

Amb ulls "tubaab"

Tubaab (o tubab) és el terme amb què els senegalesos es refereixen als blancs/occidentals, i què em van assegurar que sentiria sovint; però he de dir que jo només ho he sentit dir als nens i majoritàriament fora de l'àrea de Dakar, no sé si perquè tenen el terme més arrelat o perquè els hi sorprèn més la nostra presència.
M'expliquen que és un mot que prové de la Gàmbia i que deriva de "two bob" la tarifa estàndard que els colonialistes britànics utilitzaven per pagar els gambians per fer petits treballs, i que després es va ampliar per referir-se a l'amo o patró que pagava la tarifa i, per extensió a tots els blancs que es deixen caure per aquelles terres.


En qualsevol cas, i per lluny que em senti de colonialistes, amos o patrons que originaren el mot, és innegable que la meva mirada té un biaix tubaab.  Per molt que no em vulgui deixar guanyar per idees preconcebudes ni prejudicis, una part important de la meva visió està condicionada per una forma de vida -i sovint uns valors- molt diferents, i aquesta diferència fa que em sorprenguin, em meravellin, em fascinin o m'indignin coses absolutament naturals allà; explicar-ho sense aquests ulls tubaab, seria com no explicar de veritat el meu viatge.

Em torno del Senegal amb moltes fotos per fer: imatges que se m'han quedat a la retina però que per pudor, per por d'ofendre, per respecte, i també -no ho negaré- per no sentir-me absolutament "guiri", no he capturat amb la càmera.  I això que darrerament acostumo a fer moltes fotos, algunes força absurdes, sense cap valor estètic; fotos que més que per l'àlbum són disparadors de records: tinc poca confiança en la meva memòria o potser massa ànsia de que no se m'escapi res, i aquestes fotos m'ajuden a recordar un moment, una conversa, una olor.

Ara em toca endreçar les fotos de la càmera i recuperar les que m'he guardat als sentits: l'excusa perfecte per reviure un viatge per un país que se'ns ha quedat dins.


15 d’agost de 2016

Cap al país de la teranga

Quan en Roger ens va dir que se n'anava de voluntari al Senegal -a part de molts altres plantejaments- vam decidir que era una bona excusa per anar-hi de vacances i començar a descobrir l'Àfrica negra que fins ara desconeixíem.

L'inici de les vacances venia marcat per la data d'acabament de les seves colònies ja que la idea era aprofitar que ell ja hi era, i anar-hi la resta de família per fer la nostra pròpia descoberta.  Al final no vam ser tots ni tampoc tots els dies que primer havíem planejat, però les coses vénen com vénen i finalment la matinada de l'1 d'agost aterràvem a Dakar després de fer escala a Casablanca on van "oblidar" les nostres maletes.  Per sort per nosaltres i desesper d'en Roger i els seus amics que ens esperaven morts de cansament a les portes de l'aeroport, tres hores després arribava un altre vol de Casablanca que sí que les portava i que ens va permetre ficar-nos al llit a les 5 de la matinada, cansats però amb tot.


D'aquest primer contacte amb Senegal em vaig quedar amb algunes impressions que després he anat confirmant amb més o menys certesa.  La primera va ser que als senegalesos no els hi agrada fer cues i que l'ordre d'aquesta no significa res, però que tampoc s'enfada ningú quan s'increpen entre ells.   La segona -digueu-me superficial- és com de guapos, esvelts i elegants són els senegalesos i senegaleses en general (i no parlo de com vesteixen sinó d'un posat natural).  I, per descomptat, la seva amabilitat i cordialitat que hem ratificat tots els dies.

El dia de la nostra arribada a Dakar ens van acollir a Notre Dame d'Afrique, la comunitat de Pères Piaristes (aquí escolapis) amb qui en Roger ha col·laborat en les colònies d'infants.  Va ser un plaer estar amb ells, conèixer els altres monitors (quina energia gasten!) i compartir impressions amb els altres voluntaris que també havien acabat les seves colònies.
No em correspon a mi parlar de les colònies ni fer-ne cap tipus de balanç, però sí que destacaria d'aquestes converses la sensació generalitzada dels voluntaris de que en certs aspectes potser havien donat més feina que no pas ajudat, especialment per una qüestió d'aclimatació, coneixement de costums i hàbits, etc.; però també la seguretat de què havia significat aquesta experiència pel seu creixement personal i per fer-los esdevenir "agents del canvi" (gran paraula) en quant a saber treballar i aconseguir avançar amb accions concretes i petits moviments que ajuden a prendre consciència i fan que les grans estructures es vagin movent.

En breu us explico algunes cosetes del viatge i d'aquest sorprenent i acollidor país ;-)


Fotografia a l'aeroport de Ziguinchor, a la Casamance.
* teranga: hospitalitat, acollida, calidesa



18 de juliol de 2016

Yes, I can

La superació és una actitud en la vida.
El cas dels atletes paralímpics -tot i el poc seguiment mediàtic i de públic que tenen aquestes competicions- ho fa molt més evident: són realment superhumans, i són la cara visible de molts altres superhumans quotidians que no defensen rècords olímpics, gestes èpiques ni victòries pírriques però han de viure limitacions que condicionen o dificulten el seu dia a dia.

Altres limitacions no són tan evidents, però suposen un repte constant que sovint no som capaços de valorar si no ens hem d'enfrontar a ells.  Petits moments o grans esforços que són vitals per avançar.

Com deia, la superació és una actitud.  Per això vull dedicar aquest vídeo als superhumans que diàriament s'enfronten als seus reptes particulars -a vegades grans limitacions a ulls de tohom; a voltes, neguits absurds o ridículs per altra gent- i aconsegueixen superar-los; i quan no ho aconsegueixen, ho tornen a intentar sense defallir.
Vosaltres sou els meus superherois particulars.