> Univers madur

29 de novembre de 2016

Els llops ja no viuen als boscos


L’1 de juliol d’enguany, l'escriptora gurbetana Teresa Saborit va guanyar el XI premi 7Lletres de contes amb el recull “Darrere la porta” que aquest novembre ha estat editat per Pagés Editors, dins de la col·lecció Lo Marrraco, amb el títol “Els llops ja no viuen als boscos”.

«Els llops ja no viuen als boscos» és un recull de 7 relats, narrats en primera persona, que recorren els 7 pecats capitals amb veu d'infant, la veu de tots aquells nens que callen quan un «llop» els ataca.

Amb la seva habitual energia, la Teresa Saborit ha organitzat un “booktour” per donar-li la benvinguda, de manera que durant el seu viatge per la blogosfera, en cada parada es parlarà d’un dels relats que formen el recull.
Aquest viatge té la primera parada en el meu univers madur, i jo us parlaré del relat “Gola”.

Gola ve preludiat per un fragment del conte clàssic «El soldadet de plom» (Hans Christian Andersen,1918), en què s'inspira.  Com aquell soldadet, el nostre protagonista no sap ben bé com ha arribat a la situació en què es troba, però "encara fa per manera de mantenir-se test", fidel al seu crit de guerra “Avant, soldat sempre gosat.  Por de morir no et fa fugir!”; un crit de guerra que l'encoratja i que alhora l'arrela a un entorn encara amic, quan el seu món encara era un món d'infants i els monstres marxaven amb una cançó de la mare.

És difícil resumir un conte sense incórrer en el risc d'explicar-ho, cosa que lògicament no vull fer.  És el que tenen els contes!  Només us diré que és la història de dos nens que perden la mare i d'un pare que perd el món i es refugia poc a poc en la beguda; així que en realitat és la història de dos nens que perden la mare i el pare i tota la seva quotidianitat i es veuen abocats a un dia a dia molt allunyat de la infantil innocència que els hi pertocaria.
L'acció del conte transcorre en un curt lapse de temps, tot just unes hores si arriba; el temps de fer el que cal fer, com moltes altres nits, sense fer-se gaires preguntes ni plantejaments, amb una paorosa acceptació d'una responsabilitat que no li correspon, amb una infantil esperança de que tot acabi bé, amb el subtil alleujament de descobrir que –per sort- avui el monstre no hi és.  Durant aquest breu espai de temps, les reflexions del protagonista –que no són reflexions sinó el relat d'una realitat acceptada com natural- ens acompanyen pels esdeveniments que han provocat la situació.

El llenguatge és planer, com correspon al parlar d'un nen, però transmet perfectament un seguit de sentiments i sensacions que no busquen la compassió ni la llàgrima, ni tan sols la indignació, sinó únicament anar explicant el que passa.  Potser això fa la història més colpidora encara.
M'ha corprès especialment la disculpa que el nen fa del papa quan el monstre se'l menja i encara que té l'aparença del papa i fa veure que ho és, en realitat en Joan (el germà petit) i ell saben que no ho és.  No sé si és amor incondicional o la necessitat urgent de creure que la situació encara és salvable i que en algun moment el monstre marxarà del tot i el papa tornarà a ser el papa, i la vida tornarà a ser normal.
En definitiva, aquest conte ens apropa un d'aquests “llops” que ja no viuen al bosc però que continuen sent un perill ocult; ens el posa a l'escala, a casa del veí o a la nostra pròpia.   En aquest cas, més greu encara, perquè se suposa que casa nostra, la família –i més durant la infantesa- és on ens hem de sentir més protegits i estalvis, i no pas a l'inrevés.

Ara que m'he llegit un dels contes hauré d'anar corrent a la llibreria per aconseguir el llibre sencer i descobrir els altres “llops”.  Segur que si la resta de relats m'agraden tant com aquest, pagarà la pena.

Friso per descobrir què ens explicarà l'Àlex Hernàndez sobre el següent conte.  Propera parada el  seu blog Àlex Heroll.


Teresa Saborit («Tere SM» a la xarxa) és escriptora, narradora oral, conductora de tallers de creació literària i especialista en gamificació de projectes literaris.  És també la fundadora i dinamitzadora de VullEscriure.cat, web pel foment de la creació literària en català, i la podeu trobar al seu blog personal “La Llibreta Vermella”.

25 de novembre de 2016

Morir d'amor

Aquell vespre, com tants altres, podria haver estat perfecte.  La xemeneia encesa; tu i jo sols, al costat; jo tan enamorat –només has de veure com et miro d'embadalit; tu tan maca, dolça i somrient.
Però no,  puta fastigosa!
Com sempre, l'havies d'espifiar!
Ja em diràs que et costava ser una dona com cal i mostrar-me l'amor i el respecte que em mereixia; jo que t'estimava com ningú t'havia estimat mai.  Tampoc  no demanava tant! 
Que no havia estat jo treballant tot el dia mentre tu jugaves a cuinetes i casetes?  I no em surtis ara amb que això també és treballar i que vas cansada o que no t'ha donat temps.
Ja voldria saber jo on perdies el temps!  Segur que sorties a fer-te mirar amb aquella faldilla que et tenia dit que no t'has de posar.
Doncs ja no ho faràs més!  I la culpa és només teva; m'hi vas obligar.  A veure si surts ara a remenar el cul amb aquesta cara cremada.  Sort en tens que jo t'estimo igualment.
Au vinga!  Posa't la màscara i sigues bona amb mi, que t'estimo com ningú t'estimarà mai.
Rere la màscara, el rostre inert d'ella havia emmudit i el seu cos sense vida amenaçava amb perdre el seu posat i les bones formes. 
Morir d'amor no havia estat ben bé el que ella somiava quan es va enamorar.

#Niunamenys  #EnsVolemVives  #EnsVolemLliures


Fotografia: muntatge de la fotògrafa polaca Weronika Gesicka
A proposta del bloc Escribe fino

14 de novembre de 2016

Viatges de tardor







Fulles humides:
vaixells d'un gran viatge
sobre la gespa.


A coberta, la pluja,
ha mullat les hamaques.






Com a proposta del Niporepte 196 - Anem de viatge.
Fotografia de l'instagram