> Univers madur: 2015.06

19 de juny de 2015

Trencadís

quien paga los platos rotos?
Myriam Jawerbaum





Cull bocins d'ànima
que la vida enganxa
ans deixa petja.
Un rastre de costures
explica el seu viure.










Un crit angoixat seguit d'un fort terrabastall (DRING, CRASH, CLINC) deixava endevinar que alguna cosa greu havia passat a la cuina. El terra -ple de gots, plats i tasses trencades- i el seu plor inconsolable, esborraven qualsevol dubte que hi quedés: Alguna cosa greu havia passat a la cuina.

Res no justificava aquella trencadissa ni les seves llàgrimes.  Res llevat de l'angoixa que s'havia instal·lat en el seu pit i no la deixava respirar.  Res que no fos un profund sentiment de fracàs: què havia fet de la seva vida? on havien anat els seus somnis? on aquells dies d'incontenible felicitat?
Va trigar molt de temps a deixar de plorar.  Aquell plor desesperat es va anar apaivagant poc a poc fins que només plorava perquè no podia parar de fer-ho, però les llàgrimes ja no li feien mal.  Plorava amb una pena suau que gairebé la confortava; plorava la pena que li feia fer-se pena; plorava el seu plor.

Després va començar a recollir les peces trencades; a triar i destriar les que valia la pena conservar i les que no; aquelles que tenien un significat especial, les que amagaven un record, un instant al que no podia renunciar; i aquelles que s'havien perdut per sempre més i anaven directament a la brossa.  N'hi havia que només estaven escantellades; d'altres esquerdades però aprofitables; les més estaven trencades en peces prou grans per reconstruir-les; però n'era conscient que inevitablement quedarien macades, no tornarien a ser iguals.  Potser algunes hi guanyarien aquesta patina de supervivència que les faria més entranyables i amagaria la història de la seva trencadissa.  D'altres, però, guardarien per sempre l'esquerda, testimoni perpetu d'aquest moment: dissimulada però present, superada però latent; perquè una minúscula part s'haurà perdut i aquesta mínima porció de polsim farà que l'encaix de les peces ja no sigui perfecte.

Li van venir al cap uns versos de Victòria Mengual que deien: "No hi ha llauna de conserves / on càpiga una petita balena / si no és trossejada. / Però les ànimes no es trossegen.", i va pensar que eren mentida; les animes es trossegen, s'esberlen, es fereixen i, amb sort, es recomponen.


A proposta dels amics de Imatges en breu.
Els versos són un fragment de "El crit de la balena" dins del poemari Les valves de la petxina  (primera part de L’últim somni de Calinira), de Victòria Mengual

 

16 de juny de 2015

Nipos i carbasses

Per primavera,
amb roig foc de roselles
s'encèn la prada.

Niporepte 136: Camp de roselles

Niporepte 138: Nit estelada

Com de llum cuques
que la foscor claregen,
són les estrelles.

Niporepte 139: Nit de lluna, núvols i fanal
(fotografia ©Ada Palomino)
Les nits de núvols,
discretament festegen
fanal i lluna.


 
En la penombra
esdevé la farola
reflex de lluna.
Còmplices muts, els núvols
cuit-amaguen Selene.

 
 
Niporepte 140:  Bosc calcinat
(fotografia Jordi Borras)
Cremen els somnis
i els brots d'esperança
ara són cendres.
El caliu de la terra
servarà llavors noves.
Trist el paisatge
nascut de fum i flames:
Terra cremada.
Amb llàgrimes de cendra
pinto de gris els arbres.



Pensant en tu, com segur que hauràs endevinat només de llegir el títol.

15 de juny de 2015

Temps, mesos, anys

Sabeu aquella cançó de Pablo Milanés que diu:
"El tiempo pasa,
nos vamos poniendo viejos"

Doncs us he de dir que, com a mínim aquesta frase (un altre dia ja parlarem de la resta de la cançó i de si canvia o no l'amor), és absolutament certa.

I sabeu com ho noto més? En que el temps passa molt més ràpid que abans i els mesos i els anys ens encalcen sense adonar-nos: de tot fa molt de temps i alhora sembla que fos just ahir; encara no he guardat les bosses de les vacances de Setmana Santa i ja he de començar a preparar les de l'estiu; fa dos dies que estava embarassada i aquell cuquet fa avui 23 anys (i no us dic res dels que vaig fer jo divendres).


Bé, potser això de les bosses és una mica de deixadesa (que si tingués més temps esmenaria), però que el temps passa més ràpid cada cop és una veritat irrefutable (tan incontestable com absurda).
Tinc un company que diu que això del temps és una qüestió de relativitat; que quan érem petits passava més lent perquè teníem menys temps viscut i per tant la referència tenia una altra proporció que no pas ara.  Potser sí, però tampoc me'n faig gaire més plantejaments; al cap i a la fi, qualsevol alternativa a anar fent anys i posar-nos vells, és indiscutiblement més terrible que fer-los; especialment si tens la sort d'anar-los fent en bona companyia.

I com celebració us deixo un poema de Miquel Martí i Pol (el IV dels Set poemes d'aniversari) que em va regalar el meu altre cuquet

No t'ennueguis amb records. Set claus
barren set portes. Saps prou bé què hi ha
darrera cadascuna per tornar-hi
amb el pretext d'enyors o negligències.
No s'esmena la vida ja viscuda
i aquest crepuscle de balaix desvetlla
noves veus que vulneren tots els límits.
Guarda la trista borra dels secrets
al fons obscur de qualsevol butxaca.
Que no t'exclogui el vent dels seus combats
ni la mar dels seus ocis. Per colrar-te
de nou la pell hauràs d'obrir finestres.
No sentis massa pietat de tu.
Llença les claus i aprèn-te més encara
.


8 de juny de 2015

Color de blanca puresa


Veia aquella estranya apropar-se amb el seu cos indefinit i androgin, i les seves faccions amagades rere la màscara blanca, i l'estranyesa se li mudava en desig; un desig incomprensible, inconfessable, inapropiat i brutalment intens.
La seva innocència i castedat es desfeien en un doll inesgotable de blanca llet que li pintava el vestit i vesava com una font fins el terra, on uns gats -també blancs- s'hi posaven les botes i una ampolla recollia les restes del seu desig.
L'escena era tan irreal que només la podia explicar en el deliri lasciu que l'envaïa només de pensar-hi.


Fotografia d'Elena Vizerskay
A proposta del blog Escribe fino

5 de juny de 2015

Entre amigues

Aprofitant la proposta del REPTE CLÀSSIC DXCVII (597): Pobresa i fam que ens ha fet l'amiga brins, us poso un relat basat en una conversa absolutament (i tristament) real.
Davant d'aquests temes sempre surten plantejaments sobre responsabilitats i solucions, causes i conseqüències, culpables i víctimes, necessitats i aprofitats; i malgrat que comparteixo molts dels plantejaments sobre de qui és la responsabilitat de garantir uns mínims socials, m'agrada d'aquesta història l'empatia natural mostrada pels infants que davant el problema d'un amic busquen una solució simple (i simplista, ho sé) però immediata i eficaç sense fer-se gaire més preguntes sobre qui i com l'hauria de solucionar.


- Mmmmm, què hi ha per dinar?  Tinc una gana que em moro.
- Filla, no ho entenc.  Cada dia tens més gana i això que et faig un bon entrepà per l’hora del patí, i de casa surts ben esmorzada!
- Mira ...  Mama, si t’explico una cosa, em promets que no t’enfadaràs?
- Diga’m.
- No, primer promet-me que no t’enfadaràs.
- No, no m’enfadaré.  O no gaire, perquè si m’ho pintes així, no sé jo què em vols explicar.
- És que no em mengo l’entrepà a l’hora del patí.
- COOOOOM?  I què fas?  El llences?  Perquè a la cartera no hi és.  Tu et penses que jo faig l’entrepà perquè tu et posis a jugar i el deixis?  Però...
- Ep!  Que m’has promès que no t’enfadaries!  No, és que li dono a l’Aina.
- A l’Aina?
- Sí, és que primer sempre deia que se l’havia oblidat i ens el partíem, però jo crec que no el porta perquè no el té; si veiessis amb quina gana se’l menja...  Per això jo sempre li dic que si es vol menjar el meu, que jo no el vull però que si el torno a casa tu t’enfades.
- Què vol dir que té gana?  Que no esmorza a casa?
- Mama, jo crec que ni esmorza ni deu sopar. I dinar perquè es queda a l’escola, que sinó...  Ella no diu res, però els seus pares treballaven els dos a la mateixa empresa i a principi de curs em va explicar que segurament tancava i havien de plegar.
- Vols dir?  Potser hauria de parlar amb la seva mare.  Si vols et puc fer dos entrepans.
- Mama!  Nooo!  Si parles amb la seva mare, o porto un entrepà per cadascuna, sabrà que me n’he adonat i que t’ho he dit.  No ho pots fer això!
- Bé, no t’esveris!  No li diré res, però no ho podem deixar així.  Sou petites encara per menjar poc, i té dos germans més.  Saps què farem?  De moment tu esmorzaràs una mica més a casa i jo et faré l’entrepà igualment per a que el donis a l’Aina.  Ja rumiaré alguna cosa.

2 de juny de 2015

Dia a dia




Em desdibuixo per integrar-me en el meu entorn: aigua i natura, serenor i harmonia.

Però desdibuixar-me em roba l'essència i ja no sóc res sinó paisatge.

El meu jo es resisteix i, amb vida pròpia, es redibuixa per no perdre's.






Fotografia: Self-actualization de Erik Johansson.
A proposta del bloc Escribe fino