> Univers madur: 2015

19 de desembre de 2015

Fugint rere un futur


I digué l'àngel:
"Lleva't, pren els nens i la dona
i fuig de mort, fam i tirania."
(*)
I van deixar-ho tot,
per cercar una (nova) vida
en terra d'acollida.
I van arribar fins aquí
a temps de sentir-nos dir:

BON NADAL!!!


(*)Adaptació de Mt 2,13-14
Com proposta del NipoRepte 161: "Fugint rere un destí" de Relats en català.


14 de desembre de 2015

Vides i mirades








Passa la vida
si només la mirem
rere el vidre.








En resposta a la proposta del Niporepte 161: "Mirada de nen" de Relats en català.
Fotografia:  Vivian Maier

8 de desembre de 2015

La cuca Piluca i el Sol


Fa anys, molts i molts anys, el món era tot fosc i les cuques de llum eren les úniques capaces d’il·luminar molt lleument el seu voltant, tot fent que el paisatge semblés un immens arbre de Nadal.
Les plantes, els animals i els homes estaven avesats a viure a les fosques, però va passar que alguns homes curiosos van voler descobrir nous paratges i van pensar que amb l’ajuda de les cuques de llum els hi seria més fàcil ja que no haurien d’anar a les palpentes per reconèixer les formes i orientar-se en terreny desconegut.  A les cuques de llum, però, ja els hi estava bé viure com ho feien i no tenien gens ni mica de ganes de marxar a explorar amb ells.  Aleshores els homes van construir petites gàbies i van sortir a la cacera de les cuques de llum que, captives en aquelles diminutes presons, feien el servei de les llanternes d’avui.  Quan els homes van pensar que ja tenien prou llum, van marxar d’expedició i van deixar tot aquell indret fosc del tot.
Bé, del tot, del tot fosc, no.  Una petita cuca de llum, de nom Piluca, va aconseguir amagar-se sota unes fulles i així es va salvar de que la fessin presonera, però quan va veure que s’havia quedat sola i que el seu paisatge havia perdut l’alegria de les petites llumetes, no va poder contenir el plor, i dia rere dia només se sentia sota les fulles la remor del seu desconsol.  Tant i tant va plorar que un bon dia el Sol –que no feia llum però sí calor– li va parlar amb la seva veu gruixuda i càlida.
- Què passa?  Qui és que plora amb tanta pena?
Avergonyida, la cuca Piluca va intentar amagar-se encara més per evitar que l’amo d’aquella veuassa tan agradable i confortable, tornés a preguntar.  Però el Sol era tossut de mena i no es va deixar enganyar: tenia clar que algú patia i ell no ho podia permetre; així que va començar a buscar entre les plantes fins que va trobar la cuca Piluca ben amagada.  Poc a poc, el Sol i la cuca Piluca es van fer amics i fins i tot es van enamorar.  Però..., una part de la cuca Piluca se sentia trista sense les seves amigues, les altres cuques de llum, i el Sol, que se l’estimava amb bogeria, ja no sabia què fer, així que va pensar d’anar a veure la seva amiga, la fada Luciferina, per demanar-li consell.
La solució passava per fer tornar les cuques de llum, però com?  Després de donar voltes i més voltes sobre com fer que els homes curiosos alliberessin les cuques de llum que havien captivat, la fada Luciferina va tenir una idea genial i va anar ben de pressa a trobar el Sol i la cuca Piluca.
- Ep, veniu, veniu.  He tingut una idea tan genial que no sé com no se m’havia acudit abans.  Amb el meu vel de fada i els potents raigs del Sol, farem que la llum de la cuca Piluca arribi pertot i així els homes no necessitaran els fanals de cuques de llum i les alliberaran, i així la cuca Piluca no se sentirà mai més sola.
Dit i fet, la fada Luciferina els hi va regalar un vel de fada encantat i el Sol i la cuca Piluca es van acotxar amorosament amb ell.  Aleshores una radiant llum va il·luminar tota la contrada i va fer visible arbres i muntanyes, rius i prades, i va deixar bocabadats a tots.  Gairebé espantats, el Sol i la cuca Piluca es van desfer ràpidament del vel i tot va tornar a ser fosc.
- Va! no us espanteu –va dir la fada Luciferina.  Aquesta llum que feu és fantàstica i veure tot això encara és millor, però la veritat és que la foscor té el seu encant i, a més, estem tan acostumats!
- Farem una cosa!  Us posareu el vel quan us lleveu, i us el traureu quan aneu a dormir, així mentre estigueu desperts tindrem llum pertot i tot serà molt més bell i fàcil, però quan aneu a dormir, recuperarem la foscor i podrem fer la vida que fèiem fins ara.
I així va ser com es va crear el que ara diem llum del sol i, de retruc, el dia i la nit.
I també va ser així com la nostra cuca de llum va recuperar la felicitat total en retrobar-se amb les seves amigues, que els homes curiosos finalment van alliberar.
D'aleshores ençà, la cuca Piluca i el Sol han tit fills ben trempats i molt trapelles. 
La fada Luciferina els hi fa de cangur i amaga les seves entremaliadures sota la seva capa blanca, però a vegades, quan plou, aconsegueixen escapar-se per tirar-se pel tobogan rodó que baixa del cel fins al terra i torna a pujar; és aleshores que al cel es dibuixa un arc rialler i acolorit, i si un mira bé pot distingir-los tots set: Vermell, Taronja, Groc, Verd, Blau, Indi i Violat.  Però això... és una altra història.

Amb aquest conte participo al recull de Contes Infantils "La llum", de l'Associació de Relataires en Català (ARC), a benefici de La Marató de TV3 2015, dedicada enguany a les malalties metabòliques; diabetis i obesitat.  Podeu saber més sobre el llibre a la seva pàgina del facebook La llum.

Les imatges són els dibuixos que L'Embarral va utilitzar per explicar el meu conte ;D en el conta-contes de la presentació del llibre.


25 de novembre de 2015

On arriben els homes


Avui commemorem el «Dia Internacional de l’eliminació de la violència contra les dones» amb la nefasta xifra de 48 dones assassinades a l’Estat espanyol durant el 2015, sis d'elles a Catalunya.

També avui, llegeixo la notícia de l'alcalde de Carboneras (Almeria) que va fer callar una regidora del seu Ajuntament amb l'ordre de guardar el respecte "quan està parlant un home".

I em venen al cap uns fets que van passar fa molts anys (potser 35), al poble, quan una amiga i jo vam quedar segones en el campionat de brisca durant les festes d'estiu i, a mode de felicitació, uns avis del poble ens van dir: "No us preocupeu, està molt bé.  Heu arribat on arriben els homes".

I pot semblar que una cosa no té res a veure amb l'altra, però en el fons són la mateixa, perquè vivim en una societat masclista i patriarcal que disculpa certes actituds només perquè les té absolutament assumides com a normals.  Mireu, sinó, les darreres enquestes que diuen que un terç de la població considera considera acceptable que la seva parella la controli; que les amenaces verbals, entre d'altres, són inevitables o acceptables en determinades circumstàncies; o que dos de cada 10 nois menors de 30 anys creuen que l'home agressiu és més atractiu per a les dones.

Alguna cosa no acabem de fer bé
Caldrà que treballem més els principis de convivència i no discriminació; que eduquem en valors humans; i que revisem certes actituds que no són en absolut acceptables per molt que siguin habituals.
I mentre hi hagi dones assessinades per les seves parelles (mira que em molesta que es digui que "moren", com si fos fruit d'un accident o una malaltia i no un acte deliberat de domini i violència), o dones que hagin de comptar/amagar blaus en la seva pell, caldrà sobretot que continuem dient, cridant, reclamant:
STOP masclisme!
PROU violència contra les dones!

7 de novembre de 2015

Espanya té un problema, i no es diu Catalunya

Fa dies, molts dies, massa dies, que sentim parlar fins el cansament del problema català. i tremolo només de pensar en el seu ús en la campanya electoral del 20D, aquesta que formalment no ha començat però que  tots els partits ja han enfilat com una cursa de fons.

Espanya té un problema, sí; bé, potser en té molts.
I un d'ells és Catalunya, sí, però no és EL problema.

Espanya té un problema que és ella mateixa.

Espanya té el problema del seu passat: dictatorial, totalitari, il·legal, paternalista amb els seus i repressor amb els que no ho són.  Un passat al que sembla que, per algunes coses, hem tornat i del que a vegades dubto si hem marxat mai.

Espanya té el problema d'una transició, no diré mal feta perquè potser era l'única que es podia fer en aquell moment, però sí insuficient.  Ens vam pensar que legalitzant alguns partits i redactant una Constitució prou ambigua com per no incomodar -però tampoc acabar d'agradar- ningú, en teníem prou.
I durant 40 anys hem deixat que aquella transició de la por marqués el nostre ritme i amagués sota la catifa de la convivència tranquil·la tota la pudor.  I ens hem cregut que avançàvem, que érem moderns i que no calia girar la vista enrere i posar les coses al seu lloc.  I mentre les coses semblàvem anar bé, érem feliços.

Però, ai las, va arribar la crisi.  I de retruc, no em pregunteu com és possible perquè no ho sabria explicar, van tornar els d'abans -o potser els de sempre.
I ja fa un temps que som menys feliços i alguns no ho són gens.  Però a canvi, l'Espanya de sempre, aquesta que devem portar -sense saber-ho- al nostre ADN, ha ressorgit; i amb ella tota la caspa dissimulada durant anys, i a alguns ja els hi va bé.
Hem tornat, o ens han tornat, a un país empobrit, ingrat, envejós i miserable, que presumeix d'ignorància i menysprea tot el que ignora; un país de finestres tancades que no es cansa de fer fora el talent propi; un país de decepcions acumulades acceptades amb un gregarisme absurd; un país on és millor que no pensis perquè... què sabràs tu de pensar? i que necessita etiquetes per saber si qui les porta és dels bons o dels dolents; un país on els fusells apunten sempre en la mateixa direcció i que no vol l'adversari, ni vençut ni convençut, sinó exterminat.
I aquest país al que hem tornat, o ens han tornat, o del que potser mai no vam marxar, és el veritable problema d'Espanya.

Ara que les eleccions generals del 20D estan a l'horitzó polític, és un bon moment d'afrontar el problema d'Espanya, de ser valents i agosarats en les propostes si de veritat algú hi creu que es pot canviar, de definir de veritat quin model de país i de societat volem, de fugir d'ambigüitats per guanyar vots.
O potser tornarem a deixar passar l'oportunitat, per allò de qui dies passa, anys empeny, i així ens va.



(Publicat a In humilitate iudicium)

6 de novembre de 2015

Plor de nit


Llums s'emmirallen
en llàgrimes que el terra
acull golafre.
La grisor s'il·lumina
amb fugaç alegria.


A proposta del Niporepte 156: Pluja!

Ara m'ha fet pensar en una noti de fa uns dies que parlava del "Projecte Monsó" que es veu que consisteix en pintar el terra dels carrers de Seúl amb pintura hidrocromàtica per alegrar els dies tristos en què no deixa de ploure.  Segons els autors, els murals estan inspirats per la cultura sud-coreana d'emfatitzar la importància del corrent dels rius, i  utilitzen elements topogràfics de Corea que creen un corrent i un bassal de pluja a cada carrer per omplir-les de color i vida.


27 de setembre de 2015

De camins i d'amor



No sabré parlar d'amor si no dic el teu nom, que m'acompanya i em fa créixer, que m'acarona i m'agombola, que m'esperona i m'asserena, que m'emprenya i em fa riure, i construeix somnis amb mi a base de passes i petjades compartides. 
No sabré parlar d'amor si no sento el teu nom i se m'encén, salvatgement, el cor.

Fotografia: "Camins fets de desig" d'Eugènia Mestre (col·lecció "Camins per fer")

(perquè fa 29 anys que vam decidir fer del 27S el nostre dia especial)


25 de setembre de 2015

De mirades curtes i pensaments adoctrinats


He començat aquest post tants cops com vegades l'he estripat amb la fèrria voluntat de no fer cap apunt sobre la campanya del 27 S, però al final -ailàs- la carn és feble i la ploma lliure ...


Ja fa temps que les campanyes electorals (i sovint també els períodes entre campanyes) han esdevingut una batalla campal contra les altres opcions més que no pas una defensa de les pròpies idees, i en aquesta guerra hi caben mentides i mitges veritats (que gairebé són també mentides), amenaces, joc brut, consignes, descrèdits, burles i menyspreus.  A més, en aquesta ocasió, hem d’afegir un notable posicionament dels mitjans de comunicació públics i privats, i també -i sobretot- una polarització de la ciutadania que s’ha fet sentir fins la sacietat a les xarxes socials.

Constato amb un cert avorriment, que la resposta social a la campanya va en la mateixa línia: premiem un “zasca” abans que un bon discurs, celebrem els ridículs i errors contraris i responem amb una certa fatxenderia bravucona o èpica segons el cas.  Observo també, amb una certa tristesa i inquietud, que ens costa qüestionar les opcions escollides com si fos una traïció als nostres posicionaments, i ens és més fàcil respondre amb consignes o amb un simple “sí, però els altres ...” que em fa recordar la meva mare quan em deia “deixa estar els altres, que a mi m’importa el que fas tu”.

Un pel cansada de tenir el pensament adoctrinat, ser curta de mires, o posar pals a les rodes segons amb qui vagi parlant, em prendré la llicència de parafrasejar una cita atribuïda a Pla (tot  i que en “El quadern gris” la frase era lleugerament diferent) i diré que “El que més s'assembla a un intransigent/intolerant unionista és un intransigent/intolerant indepe”.

Us desitjo un bon final de campanya i una bona jornada de reflexió.
Desitjo un altíssim nivell de participació i sobretot que sigui quin sigui el resultat (fins i tot si no és el que voldria) l'acceptem en un exercici real de la democràcia que reclamem i proclamem, i fugim de pactes antinatura (tot i que ja sé que els eixos "naturals" no són els mateixos per tothom).



21 de setembre de 2015

ex delegatione



El cel plorava
llàgrimes d'aigua clara
pels sedegosos.
Salvava la natura
l'oblit volgut dels homes.


A proposta del Niporepte 151: A la cerca de l’aigua.

Fotografia: "Una set desesperada" de Soe Zeya Tun.
Immigrants -trobats en un vaixell al mar- recullen aigua de pluja en un campament temporal de refugiats prop de l'embarcador de Kanyin Chaung, a Myanmar.

18 de setembre de 2015

15 de setembre de 2015

Art urbà


Malgrat el cansament d'haver treballat tota la nit per emblanquinar-la, en Ramon es mirava satisfet la impol·luta façana del Pavelló de Catalunya; però el somriure cofoi se li estroncà quan va sentir els crits de la policia i va notar les manilles als canells.
Tants anys esborrant pintades a les parets i ningú li havia explicat que alguns graffittis són obres d'art.


Fotografia: Mural del Pavelló de Catalunya a l'Exposició Universal de Sevilla de 1992 (Antoni Tàpies)
A proposta del blog Relats Conjunts: Mural

13 de setembre de 2015

Literalitat






Quan la va sentir dir que li besaria el cos amb la mirada i que els seus ulls li farien els petons més tendres i els més ardents, en cap moment va imaginar que les seves paraules fossin tan literals.








Fotografía de la sèrie Composiciones desnudas d'Alberto Shommer.
A proposta del bloc Escribe fino

9 de setembre de 2015

De propis i aliens


He sentit el dol d’una mort aliena
com si fos pròpia.

Estrany sentiment aquest plor
per una mort de fa temps:
quan podíem encara impedir
morts i desarrelats,
guerres i revoltes;
quan erem a temps d’aportar,
de recolzar, de mediar, d'evitar.

He sentit el dol d’una mort aliena
com si fos pròpia.

Estrany sentiment aquest plor
per una mort amb cos d'infant,
per una mirada d'ulls vençuts,
per l'esperança perduda,
per l'evidència de l'abandó,
per un cor esquinçat
en mil bocins deixats a cada pas.

He sentit el dol d’una mort aliena
com si fos pròpia.

I he sentit també la ràbia de la solidaritat
i la responsabilitat que ens omple la boca
                                     i és tan a deshores.
I la por, si venen.
I la vergonya, si no ho fan.
Braços caiguts,
            mans rentades.

He sentit el dol d’una mort aliena
com si fos pròpia,
i l'he plorada com si fos meva,
o
    -potser-
                   no del tot.


7 de setembre de 2015

Són meus

Fa uns dies (ara no sabria dir si va ser el dos o el tres de setembre) la història d'Ailan Kurdi, el nen sirià de tres anys mort en una platja de Turquia ens corprenia a tots i despertava consciències i reaccions pertot.
I és que hi ha imatges que són especialment impactants i fa una mica de vergonya necessitar d'aquestes imatges per despertar, però alhora encara sort que som capaços de fer-ho.

Les imatges i notícies d'aquests dies m'han fet venir al cap uns versos de Pablo Neruda que, en el seu poema El monte y el río, es demanava "¿Quiénes son los que sufren?" i ell mateix responia "No sé, pero son míos.".  Penso que és aquest sentiment de solidaritat i fraternitat (i la seva pràctica) el que ens fa realment ciutadans del món i ens deixa una mica d'esperança.

Segurament el més bell poema de Neruda -i que s'adiu molt en fets i dates- va ser el Winnipeg, el vaixell noliejat a instàncies seves i que per aquestes dates de 1939, arribava a Valparaiso (Xile) amb més de 2.000 refugiats exiliats de la guerra civil espanyola.


Com ell mateix deia en El Winnipeg y otros poemas (Para nacer he nacido. Seix Barral, Barcelona 1978):
"Que la crítica borre toda mi poesía, si le parece. Pero este poema, que hoy recuerdo, no podrá borrarlo nadie."

Poso també el poema El monte y el río que esmentava més amunt
El monte y el río
En mi patria hay un monte.
En mi patria hay un río.
Ven conmigo.
La noche al monte sube.
El hambre baja al río.
Ven conmigo.
Quiénes son los que sufren?
No sé, pero son míos.
Ven conmigo.
No sé, pero me llaman
y me dicen "Sufrimos".
Ven conmigo.
Y me dicen: "Tu pueblo,
tu pueblo desdichado,
entre el monte y el río,
con hambre y con dolores,
no quiere luchar solo,
te está esperando, amigo".
Oh tú, la que yo amo,
pequeña, grano rojo
de trigo,
será dura la lucha,
la vida será dura,
pero vendrás conmigo.

Pablo Neruda (Los versos del capitán)

23 de juliol de 2015

Querida Milagros


Milagros jeia dins del taüt amb un posat còmode i descansat, com adormida.  Veia passar nebots i renebots, amics, veïns i no se'n sabia estar.
Tot aquell passar de gent!  No ho entenia però tot apuntava a que havia mort.  Sí, devia ser això; com sinó explicar el seu silenci, tant com li agradava xerrar?
Però encara dubtava.  Mai no hagués pensat que seria així.  No havia vist cap llum cap a on anar, cap àngel de la mort, ni cap segador encaputxat amb la dalla a l'esquena.  Amb tot, els murmuris i els rostres conformats, i sobretot aquella barreja de gent dispar retrobada de cop, ho certificava: havia mort.
Va sentir de sobte un alleujament vital i tota ella es va omplir d'impaciència perquè tot acabés ràpidament.
Frisava per instal·lar-se definitivament dalt del poble i recuperar companys, germans, pares i amics.  Mandrejar i guaitar els passejants que cada tarda -o de bon matí- farien el seu camí; com si a través dels seus ulls encara pogués sentir la bellesa del paisatge i reconèixer les cares que ja no veuria i els racons que serien seus per sempre més.  I a les vesprades, o potser abans, quan encara no sigui l'hora de sortir a passejar, petar la xerrada amb les amigues d'antuvi que l'esperaven ja fa temps.
Les campanes marcaran el pas d'un temps que serà etern, com el seu record.

La tia Milagros és en realitat tieta del meu pare.  Centenària i incombustible, tot apuntava que seguiria fent anys durant molt de temps, però no ha estat així.  La seva mort ens deixa orfes d'ella i d'una part de la nostra història familiar que amb la seva marxa es tanca o silencia definitivament i, inevitablement, la trobarem a faltar.

Potser perquè de Milagros només la conec a ella, sempre l'associo a la cancó de El último de la fila.  Us la poso aquí en record seu.




Fotografia:  Cementiri de Puebla de Arenoso (extreta d'un vídeo trobat al youtube)

11 de juliol de 2015

Tempus fugit


El temps havia brodat teranyines per segellar la porta i guardar secrets i records a l’espera de la seva tornada.

Al seu retorn, però, cap clau no va servir per obrir de nou el seu cor. 




Per participar en el 5è Concurs de microcontes Bla Bla

1 de juliol de 2015

Déjà-vu

Des de temps immemorials, la humanitat ha perseguit l'elixir de l'eterna joventut, la pedra filosofal que permetria el rejoveniment i fins i tot la immortalitat, la panacea que guariria totes les malalties i perllongaria indefinidament la vida.  La història en va plena i també la cultura popular, per no parlar de la ficció.

I ara que el PP ho ha fet possible, què fem?  Ens queixem.  Ah no!, no anem pas bé.

Penseu que això de la llei mordassa, és com un déjà-vu?  Doncs no.
Així d'entrada pot semblar que haguem de tornar a l'època dels grisos i de les manis per la llibertat d'expressió; o que ens veiem obligats a recuperar bròquils que es floreixen -vosaltres ja m'enteneu- i gallinetes ponedores; però no, no és pas això.
En realitat el que passa és que el PP, amb la seva ferma voluntat de fer-nos feliços i mantenir-nos eternament joves, ha desenvolupat una fórmula que ja voldrien tots els alquimistes que l'han cercat inútilment, i -sense que ens adonéssim- ens l'ha subministrat per fer-nos sentir com fa 30 o 40 anys.  I a fe de Déu que ho ha aconseguit!  Com sinó seria possible un país tan ranci, tan d'esquena a la cultura, als drets, a la gent?

Amics, no us deixeu confondre per les veus interessades que volen fer-nos creure que la llei mordassa ens va a la contra.  Cap gest ens faria tornar més enrere en el temps (bé potser sí, però millor que no); així que siguem agraïts i reconeguem-los el mèrit d'haver-nos concedit aquest retorn a l'adolescència.
I si caieu en la temptació de criticar-los, recordeu que aquest elixir de l'eterna joventut que ens ofereixen no és perfecte i només abasta l'entorn però no arriba al cos, així que igual ja no esteu per gaires carreres (que us creieu que no ho han pensat tot?).

Per cert, deia Jorge A. Livraga que "un home no envelleix quan se li arruguen les cèl·lules epitelials, sinó quan se li arruguen els somnis i les esperances", així que no ens deixem entabanar per joventuts perdudes i somiem i esperem, i lluitem per fer-los realitat.

En fi, qui ens ho havia de dir?  Recuperant cançons de fa 35 anys  :(


Podeu llegir la lletra (i moltes coses més sobre la Trinca) en aquest enllaç



19 de juny de 2015

Trencadís

quien paga los platos rotos?
Myriam Jawerbaum





Cull bocins d'ànima
que la vida enganxa
ans deixa petja.
Un rastre de costures
explica el seu viure.










Un crit angoixat seguit d'un fort terrabastall (DRING, CRASH, CLINC) deixava endevinar que alguna cosa greu havia passat a la cuina. El terra -ple de gots, plats i tasses trencades- i el seu plor inconsolable, esborraven qualsevol dubte que hi quedés: Alguna cosa greu havia passat a la cuina.

Res no justificava aquella trencadissa ni les seves llàgrimes.  Res llevat de l'angoixa que s'havia instal·lat en el seu pit i no la deixava respirar.  Res que no fos un profund sentiment de fracàs: què havia fet de la seva vida? on havien anat els seus somnis? on aquells dies d'incontenible felicitat?
Va trigar molt de temps a deixar de plorar.  Aquell plor desesperat es va anar apaivagant poc a poc fins que només plorava perquè no podia parar de fer-ho, però les llàgrimes ja no li feien mal.  Plorava amb una pena suau que gairebé la confortava; plorava la pena que li feia fer-se pena; plorava el seu plor.

Després va començar a recollir les peces trencades; a triar i destriar les que valia la pena conservar i les que no; aquelles que tenien un significat especial, les que amagaven un record, un instant al que no podia renunciar; i aquelles que s'havien perdut per sempre més i anaven directament a la brossa.  N'hi havia que només estaven escantellades; d'altres esquerdades però aprofitables; les més estaven trencades en peces prou grans per reconstruir-les; però n'era conscient que inevitablement quedarien macades, no tornarien a ser iguals.  Potser algunes hi guanyarien aquesta patina de supervivència que les faria més entranyables i amagaria la història de la seva trencadissa.  D'altres, però, guardarien per sempre l'esquerda, testimoni perpetu d'aquest moment: dissimulada però present, superada però latent; perquè una minúscula part s'haurà perdut i aquesta mínima porció de polsim farà que l'encaix de les peces ja no sigui perfecte.

Li van venir al cap uns versos de Victòria Mengual que deien: "No hi ha llauna de conserves / on càpiga una petita balena / si no és trossejada. / Però les ànimes no es trossegen.", i va pensar que eren mentida; les animes es trossegen, s'esberlen, es fereixen i, amb sort, es recomponen.


A proposta dels amics de Imatges en breu.
Els versos són un fragment de "El crit de la balena" dins del poemari Les valves de la petxina  (primera part de L’últim somni de Calinira), de Victòria Mengual

 

16 de juny de 2015

Nipos i carbasses

Per primavera,
amb roig foc de roselles
s'encèn la prada.

Niporepte 136: Camp de roselles

Niporepte 138: Nit estelada

Com de llum cuques
que la foscor claregen,
són les estrelles.

Niporepte 139: Nit de lluna, núvols i fanal
(fotografia ©Ada Palomino)
Les nits de núvols,
discretament festegen
fanal i lluna.


 
En la penombra
esdevé la farola
reflex de lluna.
Còmplices muts, els núvols
cuit-amaguen Selene.

 
 
Niporepte 140:  Bosc calcinat
(fotografia Jordi Borras)
Cremen els somnis
i els brots d'esperança
ara són cendres.
El caliu de la terra
servarà llavors noves.
Trist el paisatge
nascut de fum i flames:
Terra cremada.
Amb llàgrimes de cendra
pinto de gris els arbres.



Pensant en tu, com segur que hauràs endevinat només de llegir el títol.

15 de juny de 2015

Temps, mesos, anys

Sabeu aquella cançó de Pablo Milanés que diu:
"El tiempo pasa,
nos vamos poniendo viejos"

Doncs us he de dir que, com a mínim aquesta frase (un altre dia ja parlarem de la resta de la cançó i de si canvia o no l'amor), és absolutament certa.

I sabeu com ho noto més? En que el temps passa molt més ràpid que abans i els mesos i els anys ens encalcen sense adonar-nos: de tot fa molt de temps i alhora sembla que fos just ahir; encara no he guardat les bosses de les vacances de Setmana Santa i ja he de començar a preparar les de l'estiu; fa dos dies que estava embarassada i aquell cuquet fa avui 23 anys (i no us dic res dels que vaig fer jo divendres).


Bé, potser això de les bosses és una mica de deixadesa (que si tingués més temps esmenaria), però que el temps passa més ràpid cada cop és una veritat irrefutable (tan incontestable com absurda).
Tinc un company que diu que això del temps és una qüestió de relativitat; que quan érem petits passava més lent perquè teníem menys temps viscut i per tant la referència tenia una altra proporció que no pas ara.  Potser sí, però tampoc me'n faig gaire més plantejaments; al cap i a la fi, qualsevol alternativa a anar fent anys i posar-nos vells, és indiscutiblement més terrible que fer-los; especialment si tens la sort d'anar-los fent en bona companyia.

I com celebració us deixo un poema de Miquel Martí i Pol (el IV dels Set poemes d'aniversari) que em va regalar el meu altre cuquet

No t'ennueguis amb records. Set claus
barren set portes. Saps prou bé què hi ha
darrera cadascuna per tornar-hi
amb el pretext d'enyors o negligències.
No s'esmena la vida ja viscuda
i aquest crepuscle de balaix desvetlla
noves veus que vulneren tots els límits.
Guarda la trista borra dels secrets
al fons obscur de qualsevol butxaca.
Que no t'exclogui el vent dels seus combats
ni la mar dels seus ocis. Per colrar-te
de nou la pell hauràs d'obrir finestres.
No sentis massa pietat de tu.
Llença les claus i aprèn-te més encara
.


8 de juny de 2015

Color de blanca puresa


Veia aquella estranya apropar-se amb el seu cos indefinit i androgin, i les seves faccions amagades rere la màscara blanca, i l'estranyesa se li mudava en desig; un desig incomprensible, inconfessable, inapropiat i brutalment intens.
La seva innocència i castedat es desfeien en un doll inesgotable de blanca llet que li pintava el vestit i vesava com una font fins el terra, on uns gats -també blancs- s'hi posaven les botes i una ampolla recollia les restes del seu desig.
L'escena era tan irreal que només la podia explicar en el deliri lasciu que l'envaïa només de pensar-hi.


Fotografia d'Elena Vizerskay
A proposta del blog Escribe fino

5 de juny de 2015

Entre amigues

Aprofitant la proposta del REPTE CLÀSSIC DXCVII (597): Pobresa i fam que ens ha fet l'amiga brins, us poso un relat basat en una conversa absolutament (i tristament) real.
Davant d'aquests temes sempre surten plantejaments sobre responsabilitats i solucions, causes i conseqüències, culpables i víctimes, necessitats i aprofitats; i malgrat que comparteixo molts dels plantejaments sobre de qui és la responsabilitat de garantir uns mínims socials, m'agrada d'aquesta història l'empatia natural mostrada pels infants que davant el problema d'un amic busquen una solució simple (i simplista, ho sé) però immediata i eficaç sense fer-se gaire més preguntes sobre qui i com l'hauria de solucionar.


- Mmmmm, què hi ha per dinar?  Tinc una gana que em moro.
- Filla, no ho entenc.  Cada dia tens més gana i això que et faig un bon entrepà per l’hora del patí, i de casa surts ben esmorzada!
- Mira ...  Mama, si t’explico una cosa, em promets que no t’enfadaràs?
- Diga’m.
- No, primer promet-me que no t’enfadaràs.
- No, no m’enfadaré.  O no gaire, perquè si m’ho pintes així, no sé jo què em vols explicar.
- És que no em mengo l’entrepà a l’hora del patí.
- COOOOOM?  I què fas?  El llences?  Perquè a la cartera no hi és.  Tu et penses que jo faig l’entrepà perquè tu et posis a jugar i el deixis?  Però...
- Ep!  Que m’has promès que no t’enfadaries!  No, és que li dono a l’Aina.
- A l’Aina?
- Sí, és que primer sempre deia que se l’havia oblidat i ens el partíem, però jo crec que no el porta perquè no el té; si veiessis amb quina gana se’l menja...  Per això jo sempre li dic que si es vol menjar el meu, que jo no el vull però que si el torno a casa tu t’enfades.
- Què vol dir que té gana?  Que no esmorza a casa?
- Mama, jo crec que ni esmorza ni deu sopar. I dinar perquè es queda a l’escola, que sinó...  Ella no diu res, però els seus pares treballaven els dos a la mateixa empresa i a principi de curs em va explicar que segurament tancava i havien de plegar.
- Vols dir?  Potser hauria de parlar amb la seva mare.  Si vols et puc fer dos entrepans.
- Mama!  Nooo!  Si parles amb la seva mare, o porto un entrepà per cadascuna, sabrà que me n’he adonat i que t’ho he dit.  No ho pots fer això!
- Bé, no t’esveris!  No li diré res, però no ho podem deixar així.  Sou petites encara per menjar poc, i té dos germans més.  Saps què farem?  De moment tu esmorzaràs una mica més a casa i jo et faré l’entrepà igualment per a que el donis a l’Aina.  Ja rumiaré alguna cosa.

2 de juny de 2015

Dia a dia




Em desdibuixo per integrar-me en el meu entorn: aigua i natura, serenor i harmonia.

Però desdibuixar-me em roba l'essència i ja no sóc res sinó paisatge.

El meu jo es resisteix i, amb vida pròpia, es redibuixa per no perdre's.






Fotografia: Self-actualization de Erik Johansson.
A proposta del bloc Escribe fino

14 de maig de 2015

Com un llibre obert


The space between words ©Rob Gonsalves
Sota cada arc, un llibre obre una finestra a cap lloc i alhora a tots. Tenebres, aventures, amor, pirates, poesia, ciència ficció, sexe, història, princeses i malvats.  Les lletres s'ordenen al seu aire per confegir un món irreal que t'atrapa i se't fa real, vivència.
Real com aquest mar que em crida rere la finestra i m'engoleix fruit del naufragi de la fragata en què viatjo, i anhelo que les onades m'apropin a una illa deserta sobreviure en companyia d'un sorprenent "Divendres" mentre espero que em vinguin a buscar; espera inútil car no era una fragata sinó el "Pequod" i ara suro entre taurons abraçat a un taüt.  Socors!
Per sort puc tancar el llibre i recuperar el meu altre jo, el de cada dia: l'onada suau i el mar en calma sota un sol amic.  O no, potser fora millor obrir-ne un altre i deixar-me dur -aquest cop- cap al mar d'Ulisses, a la recerca d'Ítaca.

A proposta del bloc Escribe fino 

5 de maig de 2015

L'ELA i la Fundació Miquel Valls

M'agrada comentar de tant en tant els projectes Teaming que fem a l'empresa, perquè és una forma de descobrir i compartir nous projectes tan variats i alhora -lamentablement- tan necessaris.

El passat dijous 9 d'abril vàrem tenir l'ocasió d'assistir a la Xerrada informativa que amb el lema "Un any treballant per la millora de la qualitat de vida dels afectats d'ELA i les seves famílies" ens va servir per conèixer més a fons el nostre projecte d'enguany: la Fundació Catalana ELA Miquel Valls.

De la mà de Lídia Heredia, que va actuar com a conductora, la sessió va resultar molt àgil i amena.

La Lídia va voler fer esment de la importància del Teaming i de la necessitat que tots hi participem, i va donar la paraula a Francesc Pérez que, en nom de la Comissió Teaming, va fer un breu repàs de com varem iniciar el Teaming a la CCMA i de com ha anat evolucionant, i també va destacar el caràcter solidari, democràtic i diversificador del seu funcionament, així com la comoditat i la facilitat per participar-hi, cosa que en cap cas treu mèrit a les aportacions.


En Josep Maria Fernandez, company d'Informatius i impulsor del projecte d'enguany, ens va parlar de la seva experiència personal amb l'ELA, de com va conèixer la Fundació Miquel Valls, i del vincle creat amb ella arran de la malaltia del seu pare.



A continuació Laura Gonzàlez, coordinadora d'atenció domiciliaria i treballadora social de la Fundació Miquel Valls, ens va explicar la malaltia ELA i -juntament amb en Josep Maria- va comentar la impotència dels familiars no només per la malaltia en sí, sinó especialment perquè els malalts d'ELA no són malalts hospitalaris sinó que viuen a casa seva i per tant afecten tot el seu entorn. És per això que entre els serveis prestats per la FMV, pren una especial importància el tema de l'adaptació de la llar i la cessió de mobiliari que permet adaptar-se a les necessitats de cada moment amb l'objectiu que el malalt sigui no depenent durant el major temps possible.
També ens van explicar que cada cas és molt diferent i que això comporta una gran dificultat per anticipar-se a com evolucionarà la malaltia i provoca, conseqüentment, la sensació d'anar a "salto de mata".



Laura Gonzalez ens parla dels possibles projectes a que destinaran els diners recollits pel Teaming de la CCMA. Tot i no estar encara decidit, serà segur un projecte relacionat amb l'atenció domiciliària, i ens ho explicaran al juny.
En aquests 10 anys han aconseguit també tenir una certa implantació hospitalària  que els hi ha permès tenir més ressò i, alhora, donar major recolzament a malalts i metges: és el cas de Bellvitge, que tracta aproximadament el 50% dels malalts d'ELA, i on són presents els dos dies que els tracten.



Si en voleu saber més, podeu consultar la presentació que ens va preparar la FMV per explicar-nos la seva tasca al llarg d'un any, aquest any 10.



4 de maig de 2015

Mans de dona



Les mans brodades
per durallons de seda.
Treballs de dona.
L'ànima es desagna
rere un dolç somriure.


La imatge forma part de d'una sèrie d'obres fotogràfiques titulada "A Woman's Work is Never Done" (el treball d'una dona mai s'acaba), de l'Eliza Bennett, que busca donar visibilitat a una sèrie de treballs (cura de malalts, restauració, neteja, etc ... ) tradicionalment considerats com a "treballs de dona", tot i que també hi ha molts homes que s'hi dediquen.
M'ha semblat que era força adient per una data tan propera al dia del Treball i també a aquesta festa postissa que en diuen "dia de la mare".

Com a proposta pel Nipo 134 - Mans de dona a RC.

29 d’abril de 2015

Sakura

     
     

Érem dos pètals
d'efímera bellesa
en paper seda.
Mes si l'instant moria,
l'amor ens quedaria.

El con esguarda
-amb gèlida mirada-
la primavera.
Manyocs de blanc i rosa
fonen les neus eternes.


En resposta a la proposta del NIPOREPTE 133 "Sakura" de Relats en català.

 

23 d’abril de 2015

La rosa escrita



He escrit un poema
en els pètals d'una rosa
perquè la seva flaire et dugui
els mots d’enamorar.
  

    

He escrit un poema
en els pètals d'una rosa
perquè t'acaronin les paraules
fetes llençols de setí.

  

    
He escrit un poema
en els pètals d'una rosa,
per fer perviure amoretes

esdevingudes punt de llibre.



A proposta de La rosa escrita per celebrar Sant Jordi 2015.

21 d’abril de 2015

De foc, brases i naufragis


Sortiré a cridar la ràbia
per tants cosos ofegats
en aquest Mare Nostrum
que fou vida i cultura
i ha esdevingut tomba.

La mirada fixada en l'horitzó
a la recerca d'una esperança:
el pal d'un vaixell
o les llums d'un port amic
on recomposar la resistència,
                la dignitat, el somriure,
i plorar en silenciós oblit
la vida deixada enrere,
una vida que mai no serà
             i que era seva.

Anorreada per la tragèdia
se m'escapa tota raó possible
i no em dolen només els morts
sinó la seva vida
i la nostra indiferència.



Des de principis de 2014, són més de 3.400 els morts que s'ha cobrat la Mediterrània.  Persones que fugien de la guerra, la misèria i la desesperació; i que vivien en condicions tan terribles que l'amenaça d'un viatge incert a un món desconegut era la seva millor opció.
Com passa sempre, la desesperació d'uns és l'oportunitat d'altres: una infinitat de màfies sense escrúpols s'enriqueixen traficant amb vides; perquè abans algú s'ha enriquit venent armes a un i altre bàndol; perquè abans algú altre ha tret benefici de crear el clima propici perquè esclati el conflicte; perquè abans uns pocs han prosperat a costa de la misèria de molts, i s'han cregut amb el dret de fer-ho i de mantenir aquests drets peti qui peti. I així podríem continuar eternament perquè el problema és vell i té difícil solució.
Parlarem ara d'establir corredors i perseguir màfies, de revisar les polítiques de fronteres i recuperar-ne les d'asil, i sí, jo hi estic d'acord, però no sé si farem prou.  M'agradaria pensar que podem fer alguna cosa més, que tenim els recursos i les ganes per donar-los i donar-nos una oportunitat, però....
  • Com bastir una oportunitat aquí i conviure amb els problemes de tolerància, racisme, diferències, crisi, solidaritat, competitivitat?
  • Com bastir una oportunitat allà i no caure en el parany de la burocràcia, la corrupció, la creació de falses necessitats, l'alteració del ritme, la negació de l'essència?

La primera fotografia correspon al quadre "El rai de la Medusa" que Théodauri Géricault va pintar en 1819, tres anys després del naufragi de la fragata francesa La Medusa a les costes africanes, en el qual la immensa majoria dels viatgers va morir.  Géricault el va pintar com una metàfora que denunciava la situació soci-política francesa, però també amb la intenció de plasmar la irreductible resistència de l'esperança i de la dignitat humana fins i tot en casos d'injustícia extrema.
La segona imatge és una recreació actual del quadre, que he trobat a la xarxa (en concret a la web Pan y Rosas) juntament amb una proposta de reflexió sobre l'exclusió social.
Vaig descobrir el quadre original arran d'una proposta del RPV 229 a RC.  Aleshores no hi vaig participar, però se'm va quedar la història i la imatge a la memòria, i avui he trobat que s'adeia recuperar-la.


19 d’abril de 2015

Penombra








Traços i formes.
Si el teu cos m'amagues,
tot és penombra.
Deixa'm que et dibuixi
la llum de les besades.









En resposta a la proposta del NipoRepte 131: "rnb" de Relats en català.
Dibuix de Ramon Navarro Bonet
 

14 d’abril de 2015

Veus i silencis

Avui, 14 d'abril, dia de repúbliques i llibertats (o potser dia de reivindicar repúbliques i llibertats), es compleix un any del segrest de més de 200 nenes en un col·legi del nord de Nigèria. :o

Segons l’informe Our job is to shoot, slaughter and kill': Boko Haram’s reign of terror, d’Amnistia Internacional (AI), el grup terrorista islamista Boko Haram ha segrestat almenys dues mil dones i nenes a Nigèria des de principis de 2014 i ha imposat el "regnat del terror" que ja s’ha cobrat la vida de més de 5.500 civils.  AI explica que els terroristes recluten sistemàticament als joves o bé els executen, mentre que les dones i les nenes són raptades, de vegades violades i algunes d'elles són obligades a casar-se amb membres de Boko Haram i a participar en atacs contra la població, en alguns casos contra els seus propis pobles d'origen.

Com sempre, hi ha víctimes del primer món i de l’enèsim món (ja no sé si dir “tercer” se’ns queda curt); les unes més presents que les altres; les altres més silencioses o silenciades que les unes.  Sovint només sentim les veus que criden des del nostre primer món que pot ser dur però és més confortable, i per això hem de prestar la nostra veu a aquest enèsim món i cridar que no ens hem oblidat d’aquestes nenes i volem que tornin a casa, que necessitem aturar aquest desfici de violència i de menyspreu per la vida i que per fer això cal implicar els líders mundials en la voluntat de la solució. 

A RC, la proposta del Niporepte 130 - L'efímer parteix d'aquesta obra de Judith Gangolells en que les lletres s'alcen com qui vola o fuig, potser per aconseguir formar paraules allà on algú les escolti.  M'ha semblat una bella imatge per prestar la veu -modestament- als seus silencis.
 

Fugen les lletres
per trencar el silenci
que les fa preses.

S'alcen enlaire
per construir paraules
de resistència.

* * *

Prestaré la veu
a les vides enmudides
per armes que s'aixequen
i vessen sang i plors,
i deixen anhels de retorns
               que no seran,
i no valen pels assassins
ni la bala que els mata.

No hi haurà poema
que esborri l'horror
ni conforti la pena
del silenci imposat,
de la mort anònima,
de la vida truncada.

No s'hi val cap poema
que no sigui un crit de ràbia
-impotent, sí, però ferotge-
contra els que maten
i contra els que els hi donen
les armes i es creuen nets
de tanta barbàrie.

I malgrat tot,                
          ens queda la paraula.


Eduardo Galeano, in memoriam


6 d’abril de 2015

Je suis ...



Alguns afers familiars i unes minivacances de Setmana Santa m'han mantingut força allunyada de l'actualitat, aprofitant l'excusa de l'aïllament i el canvi d'hàbits.  Amb tot, no m'he pogut sostreure a l'allau de notícies sobre l'accident aeri, excessiu des del meu punt de vista, ni a la manca d'informació sobre l'atemptat de Garissa (Kenya) on van resultar morts 147 estudiants.

No he vist massives manifestacions de condemna, ni una postura comuna dels líders polítics, cap hashtag que hagi resultat TT, cap lema clar de rebuig.
I una es pregunta si aquests morts són diferents o si, senzillament, ha passat prou lluny com per no sentir-nos amenaçats; potser és que en aquest cas pensem que s'han matat entre ells i ens preocupa menys o creiem que no hem de fer res.

Penso en els meus fills, ambdós estudiants universitaris, i m'imagino que un dia no tornin de classe perquè a algun il·luminat se li hagi acudit fer un atemptat, i no em puc sentir lluny de les mares kenyanes que han perdut els seus fills, tant se val el color, la religió, el país o les condicions de vida.  Em dol la seva pèrdua i em doldria que a ningú més li dolgués.

En un comunicat, Federica Mogherini, Alta Representant de la Unió per a Assumptes Exteriors i Política de Seguretat, ha dit que "els terroristes van mostrar la seva determinació per soscavar l'educació, per provocar la divisió entre les diferents creences, per privar el país d'un futur de creixement econòmic i cultural, de l'estabilitat i dignitat per a tots els ciutadans".
Tant de bo no ho aconsegueixin, perquè només l'educació ens pot salvar de l'odi i el menyspreu per la vida.
Tant de bo no ho aconsegueixin, ni allà ni aquí.  Perquè també aquí ens hem d'educar en la dignitat humana i en la igualtat del valor d'una vida, en el respecte a altres creences i en la correcta informació sense caure en sensacionalismes ni vendre'ns l'ànima per aconseguir audiència.


Comparteixo fotografia del fb de l'Anna Maria Villalonga; en desconec la seva autoria.

2 d’abril de 2015

Camins i viatges


T'acompanyaran els xiprers
en el teu darrer viatge
com ara els veïns t'acomiaden
muntanya amunt, amb pas feixuc.
Et faran costat en el silenci
de les hores mortes
i xiuxiuejaran històries
          al ritme del vent.
Als teus peus
el poble seguirà la vida
i de tant en tant
mirarà amunt per cercar
-entre els murs que us guarden-
noms, arrels i orígens
que es resisteixen
           a ser oblidats.

Les morts sempre fan mal, fins i tot les més esperables i lògiques.
Et dol la pèrdua de la persona estimada i també totes les quotidianitats que comparteixes i que, de cop, són instants d'absència.  Algunes morts, a més, et deixen òrfena de records mig oblidats que ja no podràs recordar i que signifiquen, també, la pèrdua de l'última baula que t'unia al passat, als teus orígens; i sumes, al dol, altres dolors.

Per la meva mare, que ha perdut la seva darrera baula i se sent un xic desemparada; però és la meva -nostra- primera baula: arrels, orígens i futur.


21 de març de 2015

Safareig

Venien les dones a fer la bugada
i també a fer safareig,
que era cosa de dones
deixar-se les mans en aigua glaçada
i rentar neguits a cops de sabó,
xerrar i desgranar festeigs i rumors
i esbandir les pròpies pors 

                 entre llençols i roba bruta. 
Jo hi anava a l’estiu a rentar texans
i estenia la roba al sol, entre les plantes.
El primer quadre per rentar,
el segon per esbandir i el darrer
per reviscolar la son d’una nit llarga
en un doll gelat i alegre.
 
A les tardes el seu recer
ens guardava d’un sol insolent
i ens deixava converses en murmuris
i una discreta intimitat
per escriure noms i amors
                     a les seves parets
o descobrir a les palpentes
-ja feta nit- inexplorats indrets.
 
Ja no venen les dones a fer la bugada
ni tampoc a fer safareig.
L’aigua sembla que plori
d’encongida solitud
i s’escarrassa en contar històries
que jauen al fons de la bassa
entre bocins de sabó, líquens i verdet

Fotografia:  Safareig de Puebla de Arenoso (Auro Monte)


18 de març de 2015

Avui que no som 8 de març


Sóc dona també avui.
Sóc dona tots els dies.
Sóc dona quan em llevo pel matí i el mirall em retorna, amb els ulls tancats encara, la meva imatge adormida, cansada, gastada pel pas del temps.
Sóc dona quan m'arreglo en el procés d'enganxar-me al dia a dia amb un somriure acolorit i no sé què em costa més si el somriure o el color.
Sóc dona quan preparo l' esmorzar o faig el cafè i repasso mentalment els quefers del dia: els meus, els comuns, els dels fills -que una és mare per sempre més- i miro que estigui tot llest: el dinar, els papers, la roba i aquell encàrrec sorpresa que gairebé oblido.
Sóc dona quan ho faig de grat i quan em costa un món.
Sóc dona quan surto de casa apressada, i m'acabo de compondre a l'ascensor.  Quan arribo a la feina i obro un parèntesi de vida paral·lela sense acabar de desconnectar del meu altre jo.
Sóc dona quan el neguit se m'apodera i també quan una lúcida calma em permet arribar a tot.

Sóc dona quan el cos se m'incendia i anhela, i tota jo es fa goluda de plaer.
Sóc dona quan el cansament m'envaeix i dono per bo qualsevol racó on tancar els ulls i desaparèixer.

Sóc dona hereva d'entusiastes lluitadores que van alçar la veu per ser escoltades, conegudes i respectades, per compartir la seva saviesa i per interpretar-se en societat com éssers humans més enllà del seu sexe.

Sóc dona filla d'heroïnes quotidianes, silencioses i silenciades, que han assumit el rol imposat sense renunciar als seus somnis i sense oblidar transmetre'ls en un projecte de futur.
Sóc dona germana d'ofegades femineïtats, companya de tantes dones negades, maltractades, oprimides -les més oprimides entre els oprimits.
Sóc dona mare d'una nova generació que ha de continuar aquesta lluita, no contra res ni ningú, sinó per ser, per poder ser, per voler ser, senzillament persona, igualment persona, col·lectivament i individualment persona.
Sóc dona, no per convicció ni per tria personal.  Sóc dona per l'atzar que m'ha regalat la meva condició.  Sóc dona, en tant que persona. 
Sóc dóna tots els dies.
Sóc dona també avui.

Fotografia: Cal·ligrama de Marta Darder (explicat a continuació)


16 de març de 2015

Parèntesi



Me n'adono que fa un mes que no escric res al bloc i que, ja des d'un temps abans, la meva constància era una mica fugaç i les meves intervencions obeien més a una resistència a deixar d'escriure que no pas a una dedicació fluida.
 
Durant aquest mes m'he refugiat en una mena de parèntesi d'aquells que et protegeixen d'un món que només llegeix els signes d'exclamació, que t'agombolen com uns braços amatents estesos en una abraçada però mai prou a prop com per esclafar-te.  I el temps ha passat com xiuxiuejat i entretant he cregut endreçar altres parts de la meva vida.
 
Durant aquest mes han passat moltes coses (com passen sempre, que el món no s'atura) i jo continuo amb la meva incapacitat de pair moltes d'elles, però és el que toca. Per cert que me n'adono també que fa 4 anys que vaig començar el blog i se m'ha passat sense pena ni glòria, ni cap tipus de celebració.
 
Però ara que l'Instagram i resta de xarxes socials ja comencen a florir amb timids esboços de primavera, potser és el moment de treure el cap del meu parèntesi i intentar recuperar el plaer (i el temps) d'escriure.  Quedeu avisats :p
 


17 de febrer de 2015

Memòria








En Joan li regalava les seves galetes al pati de la guarderia.

Una imatge recurrent que l'acompanya cada cop que les suca a la llet de l'esmorzar de la residència.








Fotografia a partir d'un fotograma de la pel·lícula Amour de Michael Haneke
A proposta del nanorepte 764 - Amor d'infantesa de RC

15 de febrer de 2015

Carnaval


Carnaval se celebra des de fa molts segles i, evidentment, els carnavals d'ara tenen poc a veure amb els originals, però segur que la festa ha tingut -i manté- un regust transgressor i de disbauxa.
De les innocents disfresses infantils a altres més provocadores, amb disfresses individuals, en grups o formant comparses, carnaval és l'excusa perfecta per saltar-se patrons de gènere o de classe; per l'emmascarament i la dissimulació; per viure durant uns moments-hores-dies, una altra identitat.

Reconec que hores d'ara em fa molta mandra tot això de les disfresses, fins i tot a vegades ho trobo una mica friqui, però en el fons, aquesta festa pagana, absurda i embogida aconsegueix robar-me un somriure (i si miro fotos antigues, m'arrenca també un punt de nostàlgia).


 



      Si et pares a pensar, prefereixo la gent que es disfressa per carnaval que no pas la que porta careta tot l'any.