> Univers madur: 2014

31 de desembre de 2014

parabàaaa, parabàaaa

Avui he recordat una anècdota de fa temps, quan en Marc era petit i li explicava contes de cotxes, ambulàncies i bombers. Deia jo: aleshores va arribar el conill Feliu conduint l'ambulància amb la sirena posada ni-nòoo, ni-nòoo, ni-nòoo, ni-nòoo.
Marc em va mirar molt seriós i em va dir: mama, les ambulàncies no fan ni-nòoo, ni-nòoo, ni-nòoo; les ambulàncies fan parabàaaa, parabàaaa, parabàaaa.
I era cert: el temps havia passat i les sirenes havien canviat sense adonar-me'n.

Avui una ambulància, amb la sirena posada, m'ha passat pel costat i m'ha fet pensar que ja fa molts anys d'aquesta anècdota.

És el que diem: Passen els dies i passa el temps; canviem d'any; fem nous propòsits o renovem els que se'ns han quedat al sac de les intencions; i continuen passant els dies, que a vegades vivim gairebé per inèrcia, fins que un bon dia algun gest, un comentari, un petit detall, ens fa adonar-nos que el temps ha anat passant.

Us desitjo de tot cor que viviu plenament tots els dies d'aquest nou any que demà estrenarem.  Feliç any 2015!


29 de desembre de 2014

Cor, temptacions i peresa


Fa quinze dies vaig coincidir amb Josep M. Pou als passadissos de TVC i així vaig saber que intervenia en el programa de La Marató recitant -amb aquesta veu seva tan inquietant i profunda- un poema de Màrius Torres.  Com no vaig poder seguir el programa per televisió, al dia següent vaig buscar el tall de programa corresponent i he pensat que avui, que es compleixen anys de la seva mort, és un bon moment per compartir-lo.

És un poema íntim, amb un tel de resignada tristesa, d'abdicació de la revolta.
Aquests dies -suposo que el tenia al cap- m'he sorprès sovint rememorant-lo cada cop que descobreixo algunes postures de falta d'empenta i "tantsemenfotisme" que em desesperen i em porten a preguntar-me: no hi haurà res que tempti tanta peresa?

Us deixo aquí el poema i, a continuació el tall de veu:

He dit al meu cor
J'ai dit à mon coeur, à mon faible coeur...
A. DE MUSSET
He dit al meu cor, al meu pobre cor:
-¿No t'avergonyeix la teva feblesa?
La glòria, l'amor, la disbauxa, l'or,
¿no sabran temptar la teva peresa?-

He dit al meu cor, al meu pobre cor:
-Odia, colpeix, embriaga't, besa,
batega més fort, gran covard, o mor
ja per sempre més d'enuig i tristesa!

¿O potser ja ets mort, que ni saps què val
el cant d'un llaüt, l'esclat d'un punyal,
una clara nit, una rosa tendra?-

I el meu pobre cor, el meu cor m'ha dit:
-Per què donar més cendres a l'oblit?-
I m'ha somrigut, vell, sense comprendre.




Si us agrada Màrius Torres o en voleu coneixer més, us recomano que no us perdeu «Màrius Torres, rellegit per Reversos», a la revista Lo Càntich, on hi trobareu també alguns dels seus poemes musicats i interpretats per en Carles Ferran o per Francesc Pascual, membres del col·lectiu de cantautors de Lleida "Can 64".


20 de desembre de 2014

Subtileses i invisibilitat

A la feina fa temps que no fem sopar de Nadal, crec que perquè cada cop érem menys i costava conciliar dies, horaris, butxaques i gustos gastronòmics.  Suposo que també perquè al final a ningú li venia prou de gust com per barallar-se i perseguir tothom.
Sí que mantenim, però, un pica-pica que serveix per donar la benvinguda a les festes i acomiadar l'any, i que, alguns pocs (cada cop menys), compaginem amb l'amic invisible.
Ai las! L'amic invisible!  Aquesta mena d'ens que sovint serveix per recordar anècdotes o frases inoportunes, o per deixar anar -subtilment i de bon rotllo- algunes indirectes ben directes que s'expliquen en notes inacabables que el receptor ha de llegir en veu alta per a gaudi i riota de la resta de presents.  Com passa amb l'embolcall dels regals, en el cas de l'amic invisible és més important la nota que no pas el regal.

A mi aquest any m'ha tocat aquesta tassa, però com no hi havia nota (veieu la seva importància?) ara no sé si és perquè acostumo a dir-ho o si és una subtil crítica a la meva actitud.  En fi, m'ho hauré de fer mirar (ho apuntaré als propòsits del 2015) si no vull que el proper any em toqui vinagre :P

18 de desembre de 2014

Nadal 2014




No neva a Betlem,
ni queden establies
per acollir desnonats.
L'infant té gana.

Dringuen cascavells
i el món s'il·lumina
d'alegria i pau.

Sota el vesc
esperarem un bes



Amics, ja som a les portes de Nadal, així que us deixo aquí els meus millors desitjos per a tots vosaltres.   Que passeu unes bones festes i que l'any 2015 us porti un munt de bons moments i de somnis complerts.
Espero continuar visitant les vostres cases i seguir-vos llegint; i espero, també, trobar-vos per aquest univers.


15 de desembre de 2014

Somnis tricentenaris

Dissabte al matí es va fer la presentació del llibre "Somnis tricentenaris", un recull de poemes i relats fruit de la convocatòria literària i solidària organitzada per l'Associació de Relataires en Català (ARC), com a commemoració del Tricentenari de la darrera defensa de Barcelona -després de catorze mesos de setge- durant la Guerra de Successió -entre Àustries i Borbons- per la Corona d'Espanya. 
Com l'any passat, aquest recull ha servit per recaptar fons en benefici de la Marató de TV3, dedicada aquest any a les malalties del cor.

Enguany jo he participat presentant La Marató i també les intervencions musicals a càrrec de l’Andreu M. Miret (baríton) i l’Alba Millàn (teclat), dos joves músics -membres també del Cor Jove de l'Orfeó Català- que es van prestar voluntaris per acompanyar l'acte i fer-nos gaudir i emocionar fins a la llàgrima.  Això vol dir que segurament la meva percepció és diferent de la dels altres assistents però, amb tot, us en faré cinc cèntims.

El matí va començar bé, amb un dia maco que convidava a voltar i paradetes a la porta de l'Espai Francesca Bonnemaison.  La sala "La Cuina" va resultar perfecta per un recital de poesia, relats i música: bona acústica i un cert toc d'intimitat sense ser petita.
Alguns canvis d'última hora en el programa musical van posar la nota d'improvisació i no van desmerèixer l'acte ja que les cançons que finalment van interpretar eren molt conegudes i molt adients a les dates nadalenques tan properes.

Ferran Planell va exercir de president de l'ARC i també va substituir Toni Arencón com a presentador (aprofito per desitjar-li al Toni que tot se solucioni ràpid i per bé).
Elisenda Sala, Glòria Calafell, Ferran Planell i Carles Ferran van recitar poemes d'Anna Rispau, Montse Assens, Joaquim Arquimbau. Glòria Calafell, Carles Ferran, Antònia Puiggròs, Josep Ventura, Mercè Amat, Ferran d'Armengol, Montserrat Lloret i Xavier Bertran.
Miquel Santaeulàlia ens va llegir relats de M. Teresa Galán, Mercè Bellfort, Jaume J. Pàmies, Toni Arencón, i un de meu.  Ferran Planell també ens va llegir un relat seu.
En quant a les cançons, vam gaudir sentint El noi de la mare, L'emigrant, El cant dels ocells, Santa nit i País petit.
I per acabar, obsequis, distincions i foto de grup.

Sé de cert que alguns assistents en van fer fotos o van gravar part de la presentació.  A mida que les vagincompartint, les afegiré.  De moment us poso algunes que Ferran d'Armengol, àlies homefosc, en va fer i ha compartit en la seva crònica en imatges i paraules a la pàgina de RC, i també us deixo l'enllaç a alguns vídeos per a que pugueu viure o reviure la presentació.




Al marge del plaer que suposa sentir recitar poesia i sentir cantar tan bé; i al marge de l'objectiu solidari de l'acte en favor de La Marató de TV3 -que ja he dit fins la sacietat com m'emociona descobrir tanta gent participant-hi-; aquests actes serveixen per desvirtualitzar companys de relats, per retrobar vells coneguts i compartir amb ells aficions i gustos.
Alguns van allargar el dia amb un dinar de germanor i una ruta literària pel Born.  Jo no m'hi vaig poder quedar, així que esperaré amb ganes que algú dels assistents ens expliqui com va anar.


9 de desembre de 2014

Nadales veïnals

Una de les tradicions que més m'agrada de les festes de Nadal, són les postals.: M'agrada rebre-les i anar-les penjant a l'entrada o a l'arbre; i m'agrada enviar-les.
Ja sé que en els temps actuals resulta una mica anacrònic i que podem discutir temes d'ecologia i de practicitat, però hi ha coses que en paper són molt més entranyables, i les postals -com els llibres- són una d'elles.

Cada any, per aquestes dates, comprovo la llista d'adreces postals, afegeixo algun nou amic, esborro els que malauradament ja no hi són, corregeixo alguna adreça i, som-hi, a comprar les postals.


Algun any he enviat una foto especial, però normalment opto per targetes d'alguna de les múltiples ONG que en fan, que un gest solidari costa poc i s'adiu amb les dates.  Després cal destriar les imatges, descartar pares Noël (ho sento, jo sóc de Reis) i els dibuixos de regals i paquets (que no és ben bé el missatge que voldria enviar); buscar o pensar un vers que expressi el sentit del Nadal; escriure una felicitació més o menys personalitzada i aconseguir que tots el de casa la signin.  Tot un ritual que dóna el tret de sortida a les celebracions de Nadal i t'apropa a alguna gent que potser resulta una mica llunyana durant la resta de l'any.

Aquest any pensava que ho tindria una mica més fàcil perquè havia decidit que aquí, ben a prop, també hi ha molta gent que necessita la nostra ajuda i havia optat per les postals de l'ONG del barri "De veí a veí", que n'ha fet un únic model i m'estalviava destriar imatges.  A la pràctica, però, les seves postals, amb il·lustració de l'Eva Santana, són per felicitar els nostres veïns i veïnes a Sant Antoni, i hi ha unes bústies especials on es dipositen i uns voluntaris que les reparteixen.  L'èxit d'aquesta iniciativa, m'ha fet pensar en tota aquesta gent (molta més que no ens pensem) que viu sola i depèn dels seus veïns pel seu dia a dia, fins i tot per rebre una postal que els faci sentir estimats, recordats, importants per a algú.

Bé, més val que espavili amb les postals i el vers, que ja sento la dringadissa dels cascavells i començo a fer tard.

25 de novembre de 2014

Un nou jorn


Boira d’ànima ferida que guarda guerres i derrotes.  Guerra diària, derrota quotidiana.  Quotidiana invasió de negror de nit que es consumeix en un lament obstinat.  Lament de nàufrag que busca recer de les ferotges onades en una roca inexistent o inabastable.  Inabastable el far que en la llunyania crema.  Cremor d’angoixa punyent. 
Els ulls tancats, els punys tancats, la boca closa, les dents serrades, el cor eixut, el crit callat que li tenalla el coll amb l’estupor de les ales trencades.  Trencadissa de cor enamorat i cec.  Ceguesa de flors marcides que ploren fúria i enterren petons i goig i dol i mort. 
I en el desconsol profund de les ombres perpètues s’obre pas -lleu com l'aigua- la tendresa: la que amaga i la que anhela; la que l’empeny a descobrir, entre les runes de la rendició cansada, la voluntat de ser. 
En pou amarg i buit neix un bri d'esperança que batega amb el tacte d’una mà amiga i s’escalfa amb càlids estels dibuixats en el somriure d’uns ulls còmplices. 
Emigren els negres ocells amb el nou dia.
Neix un nou jorn.

Microrelat per participar al Concurs ARC a la Ràdio 2014-15 "El cicle de la vida".
Novembre: Naixement.

18 de novembre de 2014

3 de novembre de 2014

Flors de pedra en el cel


L'altra nit, sopant amb uns amics entre castanyes, panellets i ànimes que ens voltaven, la cosa es va anar posant seriosa i vàrem acabar parlant de vida, vellesa, malaltia, mort i dignitat; de cultures diverses i de com cadascuna afronta els diferents estadis.
Però això de la vida i la mort és un tema complicat i funciona una mica segons et va; té molt de conviccions personals, de plantejaments morals i ètics, i també de les persones que t'envolten, del seu recolzament i de les seves necessitats.


Ja sabeu que a mi se me'n va el cap d'un tema a l'altre, i per una estranya associació d'idees, he pensat que estaria bé -i vindria al cas- explicar-vos a la història de Noe, una noia de 36 anys que, quan en tenia 25, va quedar totalment paralitzada a causa d'un accident.  Un cos paralitzat, una vida paralitzada, una situació infinitament dura que jo no voldria haver d'afrontar mai i que segurament resulta més agradosa i càlida gràcies a la família i als amics, metges i fisioterapeutes que l'acompanyen en aquesta situació i l'ajuden a no rendir-se i a aprendre a viure de nou.
Una història que en Roger em va explicar abans de l'estiu, i que ell va conèixer a través d'un company de curses que sabia de la seva afició a la muntanya i que li va donar una pedra pintada per la Noe.  Es tractava de que la deixés en algun cim per tal que algú altre la trobés; perquè aquestes flors de pedra volen transmetre d'alguna manera l'esperit de la Noe, el seu somni, la seva energia, el seu amor per la vida; i volen que la gent que trobi la pedra, rebi tot això i alhora ho transmeti a altra gent.


L'altre dia, en Roger va deixar la seva pedra al cim del Ballibierna (3.067m) al Pirineu d'Osca.
Si algun dia hi passeu, per aquest cim o per un altre, i us trobeu amb una de les pedres de la Noe, sereu una mica protagonistes d'aquesta història d'amor per la vida que s'explica i es comparteix en forma de pedres de colors, de flors que arriben al blau del cel.


No us sabria dir si seria la meva opció; parlem tant sobre qualitat de vida que a vegades ens sorprenen altres postures, però està clar que la història de la Noe és la d'una elecció coratjosa i emocionant.
Força Noe !

Aquesta és la nota que acompanya les pedres:
Esta piedra está pintada a mano, con el corazón.  Es un regalo a la montaña y a la vida y una parte pequeña de un gran sueño.  La encontrarás en sitios donde solo se puede llegar con pasión.  Va acompañada de una nota por si quieres contactarnos y formar parte de esta experiencia.  (Noegaya77@gmail.com)
Quédate la piedra, déjala en la próxima cima que alcances o regálala a alguien para expresar tu gratitud, brindar apoyo o simplemente para compartir una sonrisa.
Ya formas parte de este humilde proyecto de conexión, gratitud y amor por las personas y la naturaleza.
No somos ni corredores, ni alpinistas, ni esquiadores, ni deportistas, ni escritores, ni tan siquiera somos artistas..…..somos personas. 
Hagas lo que hagas con la piedra, disfruta de la vida y no olvides apreciar y cuidar de todo lo que te rodea. 
Detrás de cada piedra hay historias preciosas dignas de ser compartidas para que a otros les sirvan de apoyo y ejemplo.

I, si sentiu que ja formeu part d'aquesta història, podeu feu un pas més i impulsar-la votant el seu somni: disposar d'una cadira JOËLETTE, que és una cadira tot terreny amb una sola roda que permet que una persona amb mobilitat reduïda pugui fer recorreguts per terrenys no adaptats amb l’ajut de tres o més persones acompanyants que la condueixin.
Tenen intenció de compartir la cadira amb qualsevol persona que la pugui necessitar, i per aconseguir-la, el seu projecte ha de ser el més votat.
Si no et funciona l'enllaç, pots copiar aquest text i copiar-lo al teu navegador:
         http://www.xn--persiguetussueos-kub.com/becas_proyectos/499/


27 d’octubre de 2014

Àvia en blau



S'adorm el capvespre
en les teves mans de pell gastada
mentre les històries viscudes
et neden a la sang i s'empenyen
per dibuixar rius cabalosos
entre els teus dits
nuosos com arrels de vida
o com el brancatge que l'empara.

S'adorm el capvespre
en el teu vestit de sempre
com una mortalla de flors poncelles
vestides de blau de lluna plena.


Com a proposta del RPV243- Nipo127: "Àvia en blau" a RC
La fotografia la vaig trobar fa temps a la xarxa (no recordo on), sense títol i sense autor.


21 d’octubre de 2014

Pàgines amb vida





Tardor lectora:
entre els fulls, una fulla
és punt de llibre.




He escrit sobre els fulls en blanc
del llibre de la vida.
Algunes històries, però,
es resisteixen a romandre
i esdevenen fulles de tardor:
      de nervi encara fort
            i ànima trencadissa.
Càlids colors,
olor de poma i gust d'oblit.

En resposta a la proposta del RPV 242+ NIPO 126 "Pàgines amb vida"a RC.

19 d’octubre de 2014

Descobreix, cos



     Cos meu, recorda
     no la imatge que et torna el mirall,
     ni tampoc el verí que t'ha cremat,
     sinó només aquest desig de vida
     que ha resistit l'embat
     i ha guanyat la batalla
     d'una guerra inacabada.
     Ara que una cicatriu
     et creua el pit com una cremallera,
     tacte aspre de fusta clivellada -soca forta-,
     recorda, dins els ulls que et miren,
     com de grat és descobrir nous paisatges
     i assaborir-los amb la besada.  Descobreix, cos.

El meu petit i particular homenatge a totes les dones que han lluitat, lluiten i hauran de lluitar contra el càncer de mama; a les que l'han superat i les que s'han quedat en la batalla; i també a tots els seus éssers estimats que han compartit el camí, el dolor, la frustració i, amb sort, l'èxit.
Inspirat (si cal, amb disculpes) en un dels meus poemes preferits de Kavafis, absolutament sensual; una sensualitat que neix del desig i que no té res a veure amb la bellesa d'un pit ni amb la seva absència.

Recorda cos           (Konstandinos Kavafis)                      
Cos meu, recorda
no solament com t'han arribat a estimar,
no solament els llits on has jagut,
sinó també aquells desigs que per tu
lluïen dins els ulls obertament
i tremolaven dins la veu -i algun
fortuït entrebanc els va fer vans.
Ara que tot això ja són coses passades,
fa gairebé l'efecte que també als desigs
aquells vas ser donat -ah, com lluïen,
recorda, dins els ulls que se't clavaven,
com tremolaven dins la veu, per tu, recorda, cos

Fotografia: Frederic Fontenoy  (Serie Fusion)


17 d’octubre de 2014

Distorsions harmòniques


Una distorsió harmònica és la deformació que es produeix quan en amplificar un senyal s’hi afegeixen harmònics d’ordre superior, i té molt a veure amb la qualitat del so i dels aparells que l'amplifiquen.

I direu, què fa aquesta parlant d'electrònica i d'equips d’àudio? Doncs res, perquè hi entenc poc; però el concepte el trobo molt adequat per aquesta sensació que tinc darrerament de no acabar de connectar amb moltes coses, postures, activitats, no ben bé pel seu fons, sinó més aviat per la forma en que es duen a terme.  I aquesta discrepància a vegades em neguiteja i altres només és un lleu desacord; i també passa que, segons com, evidenciar la distorsió posa l'harmonia en greu perill de desaparèixer.

Us en posaré un exemple d'aquestes distorsions harmòniques que darrerament se'm passen pel cap: la Cursa de la Dona que se celebra aquest diumenge a Barcelona.
Aquesta cursa, nascuda per iniciativa de la revista Sport Life, té com objectiu reunir fons per ajudar en la prevenció, diagnòstic precoç i lluita contra el càncer de mama, a més fomentar la vida saludable entre les dones.  Uns objectius fantàstics i engrescadors com evidencia la creixent marea rosa que cada any inunda els carreres de Barcelona per l'ocasió.
Ara bé (aquí la distorsió), una cursa de la dona NOMÉS per a dones?  De veritat?  No poden els homes ser solidaris i córrer contra el càncer de mamà?  No hauríem de dir: com més, millor?  No posaríem nosaltres, les dones, el crit al cel si s'organitzés una cursa només per a homes, per molt que fos contra el càncer de pròstata?
No sé, hi ha qui em diu que es tracta també de que dones de totes les edats i condicions facin esport i que és més fàcil aconseguir-ho sense la competència dels homes, però a mi em continua sonant estrany, discordant i anacrònic.
Per cert, al bloc Provisionals trobareu una personalització de la samarreta de la cursa que he trobat molt ocurrent i encertada.

No us penseu, tinc distorsions harmòniques més transcendentals, de rabiosa actualitat i amb promesa o incertesa de futur; però seria llarg d'explicar i tampoc és qüestió de barrejar temes.  Potser un altre dia?


15 d’octubre de 2014

Adreça desconeguda


RBA La Magrana (2011)

Col·lecció Les ales esteses, 96
ISBN: 9788482649580



Text de la contraportada
L'alemany Martin Schulse i el jueu nord-americà Max Eisenstein s'estimen com a germans i han obert plegats una galeria d'art a Califòrnia.  Però Martin decideix tornar a casa, de manera que Max es queda sol per ocupar-se del negoci.  Es cartegen amb freqüència des del primer dia, però quan Hitler accedeix al poder el 1933 la complicitat de la primera correspondència va derivant cap a l'horror.

Adreça desconeguda me l'ha regalat un amic que ja m'havia recomanat la seva versió teatral i que sabia que me l'havia perdut.
És una novel·la en format epistolar i fàcil de llegir per la seva brevetat (tot just 20 cartes en menys de 70 pàgines) però difícil de pair per la seva cruesa; una cruesa que sobrepassa l'horror nazi i que no acabes de copsar en la seva totalitat fins que arribes al final.
La veritat és que és una obra tan curta que gairebé no puc dir res sobre ella sense desvetllar la trama o, com a mínim, aspectes prou importants, així que només apuntaré alguns aspectes interessants per pensar-hi i algunes possibles conclusions.


  • Publicada a EEUU el 1938, quan l'horror ja havia començat i ningú no semblava ser-ne conscient, o li era indiferent.
  • Publicada sota un pseudònim literari masculí en considerar que la història era "massa colpidora com per ser escrita per una dona".
  • Sorprenent la "nota final" en que s'explica la motivació original per escriure la història.
  • Com és possible que gent culta i "pensant" es deixi captivar per certes idees i siguin víctimes de la manipulació de les masses i del suposat carisma del líder?  (Pensant sobre aquest punt, he recordat Hanna Arendt i la seva «banalitat del mal» entesa com l'absoluta incapacitat de pensar des del punt de vista dels altres, un mal sense profunditat; un mal simplement imbècil i que poden practicar sense cap malestar personal també "els bons", i "els cultes").
  • Amistat, traició, venjança poden ser formes de la mateixa relació?
  • Víctima o botxí, què els diferencia? Tothom pot ser-ho? 


Molt recomanable.

13 d’octubre de 2014

Tardor de vida





Es colga la fulla
entre brins de tendror
i s'acotxa

amb llençols de rosada
per amarar de vida
la seva tardor.






Fotografia trobada al Facebook de Cristina Pérez.


10 d’octubre de 2014

Pena de ment


Llegeixo en un "calendari de dies mundials i internacionals" que avui és el Dia Mundial contra la Pena de mort i també el de les Malalties mentals, i m'ha semblat curiós que coincidissin en la data, com si ja es pressuposés una certa relació.

Aquesta coincidència m'ha fet pensar que sovint el fet de tenir una malaltia mental, o formar-ne part del cercle més íntim d'algú que la pateix, es pot considerar una mena de condemna perpetua o una pena de mort "social" perquè, tot i que tenir una malaltia mental no és el mateix que tenir una personalitat amb conducta antisocial, i que un malalt mental pot arribar a experimentar una clara millora seguint el tractament adequat, i fins i tot portar una vida normal; és fa difícil viure amb un cert rebuig social i amb la sensació de tenir a sobre una espassa de Damocles que relativitza qualsevol millora.


Mentre intentava saber quin impacte real tenia aquest Dia Mundial contra la pena de mort, m'ha sorprès descobrir que enguany (el 12è) es dedica a les persones amb malalties mentals en risc de sentència de mort o execució.  Coincidència?  Casualitat?

Denuncia la World Coalition Against the Death Penalty que les presons s'estan convertint en les institucions psiquiàtriques del segle XXI i que aquest fet evidencia la incapacitat de les nostres societats per proveir atencions i assistència adequades a les persones amb alguna discapacitat mental o intel·lectual.  Aquesta associació reclama tota una sèrie de mesures per suprimir el risc que les persones que pateixen alguna discapacitat intel·lectual siguin enviades als passadissos de la mort per ser executades, i també demana que tot acusat pugui beneficiar-se dels serveis d'un expert en salut mental durant tot procés que impliqui la pena de mort, a partir que una discapacitat mental o intel·lectual sigui al·legada.
Complicat, oi?  Sempre queda el dubte de si aquesta discapacitat al·legada ho és justament per evitar la pena de mort.
No cal dir que si s'abolís la pena de mort, aquest dilema moral en quant a la discapacitat o no de l'acusat, deixaria de tenir sentit.

En qualsevol cas, el darrer punt de les seves demandes, m'ha retornat al meu primer raonament.  I és que demanen lluitar contra l'estigmatització de les persones que pateixen d'una discapacitat mental o intel·lectual.  Ells ho centren en la difusió que fan els mitjans de comunicació de certes creences errònies relatives als suposats riscos que aquestes persones representen, però l'estigmatització és cosa de tots, i tots podem fer per evitar-la.
Per cert, que la Mental Health Foundation dedica el dia mundial de la salut mental d'aquest any a l'esquizofrènia.


8 d’octubre de 2014

Perspectives



El cap als peus.
Sense aigua, sense vida,
tot se'm regira.


Al meu poble el riu es va fer embassament i, a més dels pobles, massos i ponts que van quedar submergits, de tant en tant l'embassament es buida deixant imatges de territori hostil.
Aquesta fotografia de Ionel Andrei em va fer molta gràcia perquè evidencia ben bé que el món és al revés.

3 d’octubre de 2014

El misteri dels mitjons desaparellats

Avui, a la feina, m'he quedat esbalaïda quan hem anat a fer cafè i ens hem trobat un parell de mitjons desparellats penjats al suro de la sala.
No cal dir que ha estat el tema de conversa de tothom que anava a fer cafè, perquè -siguem sincers- qui no té a casa seva un mitjó desparellat?  Jo en tinc un munt.
De fet, tinc una capsa de sabates dedicada a guardar mitjons desparellats amb l'esperança vana i fútil d'aconseguir, algun dia, aparellar-ne algun.  Això sí, aquests dies que en Marc ha estat amb el peu enguixat, m'han anat d'allò més bé!

Si hi penso . . .  Com pot ser que es desparellin tants mitjons?  Sé que alguns els perdo en estendre'ls, perquè cauen pel celobert i queden en una mena de teulada d'on desapareixen al cap d'uns dies o setmanes, i abans apareixien penjats a la barana de l'escala però ara ja no.  Però, tants em cauen?  No pot ser.  Segur que molts -no em digueu com- no arriben aparellats a la rentadora, o bé aquesta se'ls empassa amb una gana ferotge que els desintegra, perquè si els busco entre les gomes o al filtre, tampoc hi són.

I, tornant al tema, no em negareu que si ja és difícil entendre com poden desparellar-se tants mitjons a casa, això de que apareguin a la feina fent "duets" de coloraines, té el seu què.

La Clara (gràcies per l'enllaç) em diu que pot ser cosa de El follet dels mitjons, i jo estic pensant en fer un ban per trobar-los "bruts o nets".

I és que d'aquest misteri dels mitjons desparellats (i de molts altres) en podem parlar tot el que vulgueu sense arribar a cap conclusió.  Ens agrada parlar d'absurditats.
Mira, ara m'ha vingut al cap una època en què les cartes al director de La Vanguardia eren un anar i venir d'opinions sobre els mitjons de rombes.

Buff!  Sort que és divendres perquè em sembla que el cap no m'acaba de rutllar gaire :P
Estic a punt d'aparcar misteris de mitjons i altres assumptes de rumiar.  Penso posar el cervell en OFF i dedicar-me a gaudir del cap de setmana.

1 d’octubre de 2014

Per un sí i per un no


"Per un sí o per un no" és una obra de teatre de Nathalie Sarraute, que hem pogut veure a casa nostra interpretada per Josep M. Flotats i Juanjo Puigcorbé (1986) i, més recentment, per Lluís Soler i Xavier Boada (2014). 
L'obra és un exercici sobre la comunicació i planteja com aquesta pot donar lloc a la incomunicació.  La història va de dos amics que s'han distanciat per alguna cosa que es van dir, alguna cosa que ni tan sols són paraules sinó signes com una pausa, una entonació o unes cometes; allò que van dir, o que no van dir però es va sobreentendre, ha anat creant una situació insòlita, amb posicions irreconciliables entre tots dos, que finalment no arriba enlloc.

Aquests dies, amb la llei de consultes populars no referendàries, el decret de convocatòria de la consulta del 9N, els recursos presentats pel govern espanyol en contra d'ambdós, la sentència del TC suspenent-los cautelarment, les convocatòries de concentracions de protesta davant els ajuntaments i les al·lusions a possibles crides a la desobediència civil, m'ha vingut al cap aquest títol.  D'una banda per l'evident incomunicació entre els governs espanyol i català; però especialment per la necessitat dels SÍ i també dels NO si volem que la consulta sigui representativa.
Ja entenc que l'ANC fa campanya pel SÍ i per tant la seva crida a concentrar-se davant dels Ajuntaments té un rerefons clar, però crec que per aconseguir la consulta i per fer que aquesta realment sigui un reflex de la societat catalana, no serveix circumscriure el vot als partidaris del SÍ; cal que els catalans que estan pel NO o pel SÍ-NO també s'expressin, que se sentin implicats i representats en la consulta i que hi vegin la necessitat i hi vulguin votar.

I direu, quantes voltes ha fet aquesta per acabar no dient gaire res, i tindreu raó, però és que darrerament em trobo donant voltes i voltes a les coses per intentar entendre altres postures alienes a la meva, i no ho acabo d'aconseguir; només continuo donant-li voltes.

Per cert, que consti que no estic d'acord amb el text de la imatge.  Sempre he pensat que votar és la forma d'expressar-nos que tenim els ciutadans, i que si els nostres vots no donen el resultat esperat, tenim un problema de decisió o de control, i també una responsabilitat en aquesta falta de resultats.
En el cas de la consulta, però, crec que s'ajusta; potser la por a que alguna cosa canviï (i no estic parlant tant del resultat de la consulta com de la possibilitat d'expressar-nos clarament sobre un tema tan controvertit) ha obligat el govern espanyol a prohibir-la.

30 de setembre de 2014

no-res



Aparcats en el no-res
se'ns menja el temps
i l'oblit.

Som víctimes passives
d'un oxidant enemic
que ens transmuta en ferralla.
Només la natura salvatge
-que ens conquereix i ens envolta-
alhora ens salva.

I neix al nostre interior,
l'esperança.


* * * * * 

(afegeixo un haiku pel nipo)
Entre ferralla,
un bosc d'anhels batega
amb nova vida.



En resposta a la proposta del RPV 241+ NIPO 125 "Embotellament congelat"a RC.

La fotografia correspon a un clar del bosc dels afores de Châtillon, al sud de Bèlgica, que -no se sap ben bé com- va esdevenir el cementiri de centenars de cotxes clàssics.
La llegenda urbana predominant sosté que els vehicles eren els trofeus dels soldats nord-americans residents a la zona durant la Segona Guerra Mundial, que els haurien estacionat al bosc (para-xocs a para-xocs, com en un embús de trànsit massiu) amb la intenció d'enviar-los de tornada a casa després de la guerra.
He llegit que les autoritzats de la zona els van fer treure i que ara ja no hi són, però us deixo un enllaç a unes imatges pel record.  Tanta decrepitud guarda una misteriosa bellesa.


27 de setembre de 2014

Fils de plata teixits


La lluna teixeix fils de plata
que el sol acolorirà a l'alba,
quan els cossos tebis es fan carn
i l'ànima dorm, innocent i nua.

També l'amor arravatat
se'ns ha dormit a la pell,
a cop de segons de sorra
que s'escolen rellotge avall.

Els anys ens han vestit l'amor
amb robes agradoses que hem sargit
amb la complicitat de la coneixença;
les hi hem cosit botons de picarols
                                -dringadissa de rialles-
i les hem brodades amb perles salades.
Perfum de bolquers i aroma de cuinetes,
per descobrir-nos -cansats-
 sota els llençols.

La lluna teixeix fils de plata
i n'agafo un per escriure el meu nom
sobre la teva pell i resseguir-lo amb delit
per desvestir l'amor de cotilles
i despullar-lo d'anys.

Així, quan el sol acoloreixi l'alba
i els cossos tebis es facin carn,
un calfred plaent ens eriçarà l'ànima
i un desig nou ens cavalcarà la pell;
l'esquena arquejada de rum-rum felí
i les mans apressades guiant anhels
que sadollarem en estanys de sucre
i fonts de mel desbordades.

La lluna teixeix fils de plata
que el sol acolorirà a l'alba,
mentre ens descobrim encara
en el pas dels anys.



21 de setembre de 2014

Pensar, escriure, copiar


Avui un company m'ha comentat que s'havia trobat un relat meu en un bloc d'algú que no conec, sense esmentar procedència ni autoria, cosa que feia presuposar que l'havia escrit l'autor@ del bloc.

Us he de dir que a mi, que escric sense grans pretensions i perquè m'ho passo bé, i que no tinc una clara ambició de publicar o d'esdevenir escriptora "professional", no em suposa gaire problema -de fet podria dir que m'agrada- que la gent comparteixi els meus escrits, però trobo que queda lleig no fer-ne referència als autors.


He fet una ullada al bloc en qüestió i he trobat tants poemes adaptats i cançons fàcilment reconeixibles, que he pensat que era impossible que rere el bloc s'amagués cap voluntat de plagi.
També he trobat relats d'altres companys i que ja havia llegit a Relats en català, i per això he pensat que seria millor comentar-li a l'autor@ la conveniència de citar l'autoria dels relats.




No sé si l'autor@ ha llegit o mantingut el meu comentari, perquè ja no puc accedir al seu bloc; em cal una invitació.
Potser l'oblit de citar els autors originals no era tampoc tan innocent


Per cert, amb aquest relat, La carta dels somnis, participo en el projecte literari i solidari Somnis Tricentenaris convocat per l'Associació de Relataires en Català (ARC) i la Revista 'Lo Càntich' en benefici de La Marató de TV3 2014

16 de setembre de 2014

L'edat de la paciència

Sempre havia pensat que la infància era l'edat de l'egoïsme i la joventut la de la intransigència; que amb el temps la gent es tornava contemporitzadora i gastava més paciència, més voluntat de "bon rotllo"; que existien les velletes amoroses i ensucrades gairebé fins la diabetis que feien d'àvies "pastisseres" als contes; que abundaven els homes carregats de la saviesa que dóna "l'experiència de la vida" que volien ser referents amables i còmplices per altres vides; que fer anys, superar contratemps i vèncer malalties et feia veure la vida amb altres ulls, viure-la amb més ganes, amb més força i amb un clar instint relativista de tot allò que pogués destorbar l'alegria de viure.
Però s'equivocava.
Es va descobrir un dia buscant entre les pàgines de la seva vida i de les vides properes, desesperat per trobar l'evidència de la seva certesa, per demostrar la veritat dels seus pensaments.  No podia anar tan errat!
Però hi anava.
Va topar frontalment amb el cansament de l'edat; no podia ser altra cosa.  Aquelles frases tan gastades de "ja tinc una edat", "ja no estic per aguantar segons què" es van convertir en cavallers invencibles d'una creuada contra les situacions incòmodes, l'excusa perfecta per no fer concessions que no venen de gust.  I de retruc, es va trobar amb l'exclusió; l'exclusió del món d'aquells que consideraven que ja no es mereixia la seva paciència, el seu amor, la seva complicitat o, si més no, la seva benvolent tolerància.
I es va saber fora.
El món es va ensorrar: les certeses esmicolades, els amors traïts, els valors fugats.
No podia ser, però era.  No volia que fos, però era.
Va saber que res tornaria a ser, però que tot havia de continuar sent.
Lentament va començar a reconstruir el seu món, apedaçant forats i sargint descosits; reforçant portes i finestres, parets i puntals.  No podia renunciar a certs amors, però podia protegir-se d'ells; guardar-los a recer en l'hivernacle del seu cor; tenir-ne cura sense deixar que l'esgarrapessin, mentre esperava pacientment que tornessin a florir.
I així, el seu món es va fer molt més confortable, amable, habitable.
I així, el seu món es va fer un xic més petit.
Havia arribat a l'edat de la paciència. 

A propòsit del projecte Valors.

15 de setembre de 2014

De veritate



Aquests dies, en què les informacions i les realitats no sempre van de la mà, o com a mínim semblen tan oposades que difícilment poden referir-se al mateix fet, tema o notícia, he recordat unes frases sobre la veritat que vaig llegir a El lector de Julio Verne d'Almudena Grandes.
Pensava que eren de Pepe el Portugués, però quan les he buscat he vist que havia estat la Senyora Elena qui li explicava a Nino.
Les copio a continuació:
"Lo que quiero explicarte es que la verdad es toda la verdad, y no sólo una parte.  La verdad es lo que nos gusta que haya sucedido y, además, lo que ha sucedido aunque nos guste tan poco que daríamos cualquier cosa por haberlo podido evitar.  Para aceptar eso también hay que ser valiente [...].  Sin embargo, hasta las personas más valientes, las más justas, las más honradas, interpretan la realidad de acuerdo con sus propias ideas de lo que es bueno y lo que es malo, lo que desean, lo que temen, lo que creen, lo que detestan.  Y al hacerlo, fabrican su propia verdad."
Després estan els que no són valents.  Aquests, en paraules de la Senyora Elena, no admeten la part de veritat que correspon als "altres", i segurament no perquè no la valorin, sinó perquè reconèixer-la seria perillós per a ells.

Per cert, si no heu llegit el llibre, us el recomano totalment.


11 de setembre de 2014

1714: Geografia i xifres


Recórrer la teva geografia
per trobar mil racons amagats.

Aferrar-me a la carena de les neus eternes
que es desfan amb els petons abrusats de l'estiu
i dibuixen rius apressats entre les teves sines.

Contemplar set-cents exèrcits de fades
eriçant espigues d'or en la teva pell
amb el batec brunzinaire de les seves ales.

Descobrir catorze cançons en el galop
dels meus dits sobre les teves planes
per arribar a la humitat salvatge del teu mar.

Recórrer la teva geografia
i saber-la tota,
i saber-la un xic meva,
i saber-me somiant-te sencera,
lliure i sobirana,
tres-cents anys enllà.


Un exercici de pseudo-humor per intentar homenatjar aquest tricentenari lluny d'èpiques i amb un toc eròtic.

Amb aquest poema participo en el projecte literari i solidari Somnis Tricentenaris convocat per l'Associació de Relataires en Català (ARC) i la Revista 'Lo Càntich' en benefici de La Marató de TV3 2014

31 d’agost de 2014

#IceBucketChallenge

Aquest estiu les xarxes socials s’han omplert de famosos responent a una iniciativa solidària per la lluita contra l’ELA, l'#IceBucketChallenge, que consisteix en penjar un vídeo tirant-se un cubell d’aigua gelada per sobre. Abans de fer-ho s’ha de nominar a 3 persones perquè també ho facin, i si aquestes persones no fan el vídeo han de fer un donatiu a una organització que lluiti contra la ELA.

Alguns nominats amb conseqüències "complicades", el fet d'haver fet extensiva la iniciativa a ciutadans "de carrer" i darrerament la nominació entre poblacions, ha fet més visible encara aquesta iniciativa.

Se sap, però, que les donacions no s'acaben de correspondre amb les nominacions, i també és cert que per molt que la iniciativa sigui en favor de la investigació per l'ELA, molts dels nominats i dels ciutadans que segueixen amb diversió els vídeos de les remullades, continuen desconeixent en gran mesura què és l'ELA i què suposa pels malalts i el seu entorn.

Amb tot, m'agrada l'èxit d'aquesta convocatòria perquè l'ELA és també el projecte Teaming per aquest curs a l'empresa, perquè la Fundació Miquel Valls ha estat destinatària d'algunes d'aquestes donacions a casa nostra i, sobretot, perquè qualsevol avenç en la difusió de la malaltia -per petit i parcial que sigui- és un pas més per a la millora de la qualitat de vida de les persones afectades i per a la investigació de la malaltia.

Us deixo un vídeo que corre per la xarxa, en que un noi de 26 anys explica la malaltia en primera persona, i dóna la seva visió de l'#IceBucketChallenge.


Ja sabeu, quedeu tots nominats ;-)


26 d’agost de 2014

Educar


Aquestes vacances he aprofitat per rellegir les "guies de lectura" dels "Tocats de lletra" que organitza l'Ajuntament de Manresa.  Molta i variada poesia.
En la de 2010 (màgics), dins de l'apartat Castigats de cara al professor, en què tots els poemes giren al voltant de món de l'escola i l'ensenyament, vaig trobar el poema Educar de Gabriel Celaya i vaig pensar que el posaria al bloc per l'inici del curs escolar perquè s'adeia amb les dates, i per dedicar-lo a tots els meus amics i amigues mestres i educadors.

El concepte d'educar és complicat i tothom té el seu propi criteri.  Ara que està a punt de començar el curs escolar tornarem a sentir tot tipus de reflexions al respecte, sobre la tasca del professorat, la seva responsabilitat i la seva implicació.

Jo, personalment, crec que els mestres han de transmetre coneixements, actituds i formes de cultura i han d'ajudar els alumnes a desenvolupar les seves facultats, però que l'educació-EDUCACIÓ, pel que fa a maneres i valors, és responsabilitat de la família i del seu cercle més proper, i que aquí el mestre només pot ajudar a edificar sobre unes bases que s'han de construir a casa.
Estava en aquestes reflexions quan he llegit un article/entrevista (gràcies Alícia) en què José Mújica -president de l'Uruguay- parlava de l'educació i deia No le pidamos al docente que arregle los agujeros que hay en el hogar” i he trobat la frase tan encertada i tan d'acord amb el meu pensament que volia compartir-la ja, així que he decidit avançar aquesta entrada.

Educar es lo mismo
que poner motor a una barca…
hay que medir, pesar, equilibrar…
… y poner todo en marcha.
Para eso,
uno tiene que llevar en el alma
un poco de marino…
un poco de pirata…
un poco de poeta…
y un kilo y medio de paciencia
concentrada.

Pero es consolador soñar
mientras uno trabaja,
que ese barco, ese niño
irá muy lejos por el agua.
Soñar que ese navío
llevará nuestra carga de palabras
hacia puertos distantes,
hacia islas lejanas.

Soñar que cuando un día
esté durmiendo nuestra propia barca,
en barcos nuevos seguirá
nuestra bandera
enarbolada.
Fotografia:  Museo etnográfico de Soba

24 d’agost de 2014

Tornant de vacances


Barcelona ens ha rebut amb la mandrosa indolència de l'estiu.  Potser (segur) menys xafogosa que altres anys, però igual de mandrosa i amb els carrers aixecats; un altre clàssic de l'estiu que, en el cas del Paral·lel, sembla que no serà només d'estiu.
En qualsevol cas, l'hem retrobat amb l'alegria de qui torna a casa i redescobreix -amb totes les seves mancances- la complicitat d'un vell amic.

Una volta tardana pel barri ens ha sorprès amb el tancament definitiu d'un establiment "de tota la vida" que s'ha fet fonedís en el silenci d'agost.  Altres, en canvi, han aprofitat la marxeta de l'estiu i el reclam del turisme per obrir nous negocis que -per si ho dubteu- són sempre bars.

Però aquesta tarda de diumenge, dropa i adormida, fins i tots aquests bars modernets restaven tancats i voltaves pels carrers com qui passeja per una ciutat fantasma: l'escenari perfecte per acomiadar-nos, lentament i amb recança, de les vacances.


22 d’agost de 2014

Infants en guerra


L'estiu de 1982, Israel va posar en marxa una gran ofensiva contra el Líban que va rebre el nom de Pau per Galilea  (olé tu). i amb la qual prengué el control de Beirut, que va ser assetjada i bombardejada durant dos mesos, fins que les forces de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) van acceptar sortir de la ciutat.

Aquell mateix any, Lluís Llach va compondre la cançó -tràgica i tendríssima alhora- Infant de Beirut que aquests darrers dies em ve repetidament al cap i penso que han passat 32 anys i hem canviat Beirut per altres ciutats però és igual que sigui Beirut, Mauthausen, Gaza o Jerusalem (per no parlar de moltes altres guerres), perquè ens seguim matant i no hem aprés res i les víctimes continuen sent víctimes innocents i el món continua sense respondre als seus ulls immòbils.

Us deixo a continuació la lletra de la cançó:

No sé prou bé si era tristesa
o el dolor antic d’uns ulls d’infant.
Però, per un moment, del món va ser el retrat
aquella imatge d’un infant de Beirut.

El fràgil braç, tendra tragèdia,
brandant fusell; mort i bandera.
El cos menut i bru perdent-se en la ciutat,
un nínxol anònim per l’infant de Beirut.

Al cel hi té els Deus del "napalm"
i el tro infernal d’ocells de plata,
en l’horitzó, només, l’exili sempre amarg,
bressol i tomba per un infant de Beirut.

Morir a Beirut, morir a Mauthausen,
el mateix foc en temps distants,
mirall glaçat d’un món on ja ningú no respon
als ulls immòbils d’un infant de Beirut.

que sóna així:



18 d’agost de 2014

Medusa

Contemples amb esguard de pedra trencada
el pas del temps i l'erosió de l'ànima.

La cabellera ha perdut els rinxols
per esdevenir un desgavell de sorra i granit.
Els ulls tancats,
                   callats,
                         morts,
                               petris.
La boca,
         que un dia va prometre petons de sang,
closa amb la rebequeria dels enamorats.

I amb tot, puc sentir
la tristor del teu esguard,
les llàgrimes de pluja
            que has plorat eternament,
i els sospirs de vent i sorra
            que han minat qualsevol companyia
per esdevenir pedres trencades.

Com a proposta del repte NIPO120 + RPV236 - Natura viva a Relats en català.
Fotografia: "Peñas Rotas" a Briongos de Cervera (Burgos)

A destemps



Elegants dames
-de tardor abillades-
compren castanyes.
L'abric, desat encara,
que el fred no arriba.

La castanyera
-al fogó arrambada-
força el somriure.
Qui voldrà les castanyes
si el fred no arriba?



En resposta al NIPO 121-RPV 237, de Relats en Català
Fotografia: Barcelona-Castanyera (1930)

13 d’agost de 2014

Poemes en veu alta

Avui, en Dani Ferrer (el company llamp! a Relats en català) m'ha fet un regal molt especial que em fa il·lusió compartir amb vosaltres.

Ha triat 4 poemes d'aquest bloc i els ha recitat en un vídeo que us poso a continuació.


Els poemes triats han estat:

Moltes gràcies Dani - llamp!
Un plaer sentir-te recitar els meus poemes i descobrir-ne nous matisos.

25 de juliol de 2014

Què val un mort? o quan tot és ràbia

Fa ràbia veure que algunes morts fan més pena que altres o potser que, més enllà de la pena, tenen un ressò mediàtic més potent, com si fossin més greus, menys merescudes, més condemnables.

Ara que al destí li ha donat per jugar amb els avions i fer-los caure (a vegades amb míssils i a vegades sense); ara que recordem l'accident del tren de Galicia de fa un any, o la massacre a l'illa d'Utøya de fa tres anys; ara que les vacances d'estiu se'ns colen a les notícies en forma d'accidents de trànsit o per bretolades de turistes borratxos; em neix una ràbia sorda per totes aquelles morts repetitives, anònimes, inútils (totes les morts ho són) i que passen inadvertides, no perquè no les coneixem, sinó perquè entren en la llista de l'horror quotidià i ja no ens sorprèn, i encara ens indigna però aquesta perpetuïtat de la situació ens ha anestesiat el desconcert i la resposta.
 
Fa ràbia que faci ràbia aquest diferent tractament de la mort, perquè sembla que vulgui minimitzar les morts que són notícia i no és així; per aquells que pateixen la mort d'un ésser estimat -sigui company, familiar, amic o conegut- aquesta és absolutament cruel, injustificada i dolosa; però també ho és quan el mort és víctima d'una guerra perpètua.
 
Fa ràbia la gent que li fa ràbia les imatges d'esperança, o "els gestos de solidaritat quotidiana que ens vénen a dir que l'ésser humà encara és una cosa decent" perquè -diuen- esborren el que està passant en comptes de visibilitzar-ho i només serveixen "perquè aquí ens sentim bé en relació al que passa allà".  Quina superioritat moral!
 
Fa ràbia que quan condemnes una mort, haguem d'entrar en una espiral de retrets entre els que defensen un i altre bàndol: qui va començar? qui és més cruel? si l'un es fa la víctima o si l'altre ho ha patit tota la vida.  I què més dóna? Si els morts són morts a un i altre bàndol: homes, dones, nens i nenes; sovint víctimes d'una vida que no han escollit.  Si els que ordenen disparar ho fan des de casa seva; sovint a resguard de ser-ne ells també víctimes.
 
Fa ràbia quan t'hi voldries tornar i descobreixes que has entrat en el joc de jutjar si l'altre es mereix o no viure o morir.
 
Fa ràbia tanta ràbia, i tanta impotència, i no saber què fer, i pensar que potser sí que ets part del joc o del problema o -tant de bo- de la solució.
 
 

20 de juliol de 2014

Ombres




Els anys sepulten
el nostre jo més íntim
entre vells somnis.
Tossut, quan pot, s'escapa
com fugissera ombra.





En resposta al NIPO 119-RPV 235: Ombres, de Relats en Català


17 de juliol de 2014

En terra promesa


M'agrada aquesta imatge que corre per Internet, tot i que he vist molts comentaris en quant a que és un muntatge.
M'és ben igual!  M'agrada el missatge que transmet.
M'agrada pensar que, amb amor, som capaços de vèncer murs malgrat les banderes i religions de cadascú.
I sobretot, m'agrada molt més que altres imatges que podria posar (en poso dues d'uns nens a la platja de Gaza) i que il·lustren de manera evident i terrible la barbàrie, la hipocresia i la doble moral que practiquem sense rubor els humans.


Llegia l'altre dia l'article d'un jueu que deia sentir-se avergonyit de ser jueu. Comentaris a banda, he de dir que l'entenc perfectament: jo també m'avergonyeixo, no com jueva sinó com persona.

No hi ha res en el món mundial que justifiqui aquesta (i moltes altres) massacre.  I, perdoneu, però aquesta "disculpa" de que avisen abans d'atacar em sembla gairebé macabra i de mal gust.
No hi ha cap religió, cultura o bandera que et doni dret a atemptar d'aquesta manera contra els drets dels altres, contra la seva vida, contra el seu dia a dia, contra el seu futur.  I no hi fa res què hagin fet o patit abans els uns i els altres; continua sent injustificable aquesta (i moltes altres) massacre.

Quanta hipocresia!  Em resulta difícil defensar certes actituds i disculpar algunes simpaties.  Estic ben segura que el conflicte (quin eufemisme!) no és una qüestió de raça ni de religió, sinó de poder i d'una voluntat ferma i constant de colonització i ocupació de Palestina.
I quan critico Israel no estic defensant Hamás, ni els seus atemptats, ni el pressumpte ús que fan de la població civil com "escut humà".  Però no, no podem seguir girant el cap i fent veure que és un "conflicte" d'igual a igual i que aquesta guerra no és la nostra .

Segurament heu sentit alguna vegada una frase de Gandhi que diu "El més atroç de les coses dolentes de la gent dolenta és el silenci de la bona gent", o bé aquesta de Chou En Lai que fa "Incórrer en el pecat del silenci quan s'hauria de protestar fa còmplices i covards als homes".
Doncs, això, ni còmplices, ni covards, ni silenciats; que callar davant d'aquesta (i moltes altres) barbàrie, ens fa còmplices per omissió.


16 de juliol de 2014

Sopa de lletres

Busca entre les lletres de la sopa, la M que li falta.

Al voltant del plat ha anat separant primer una T, després una E, una S; mira, mira, aquí una O, i també una I, i una altra T. Ja gairebé ho té.  Només li falta la M.

Mentre no la troba, es dedica a ordenar les lletres: TESTI    O.  Passa d’apòstrofs, la sopa ja ho té això, que no hi ha o ella no sap trobar-los.

Quina tonteria!  Qualsevol que la vegi, allà sola, sota la trista llum d’un trist menjador solitari; només amb un plat de sopa per companyia, ...  Buf!  Patètica!


Només de pensar-hi els ulls se li tornen a negar de llàgrimes que cauen a dojo sobre el plat de sopa, cada cop més aigualida i més salada.  Serà veritat que les llàgrimes són salades?  Bé, una mica sí, perquè si treu la llengua i recull alguna llàgrima, té gust de sal; però tant com per salar la sopa?  Doncs potser no, però a ella li sembla la sopa cada cop més aigualida i més salada; més trista i patètica!

Déu!  Impossible trobar la M.  Ja no s’hi veu amb tot aquest plor que li raja com si tingués una esponja al clatell.
Clar que, de fet, perquè la vol la M?  Per posar T’ESTIMO? com quan ell era allà, amb ella, buscant paraules i menjant-li els llavis, fent més alegre la no pas trista llum d’un menjador que destil·lava vida i força i passió?

Prou!  Sí, ja n’hi ha prou!
Prou de sopes de lletres i de jocs absurds!
D’una revolada agafa el plat com si l’anés a llançar contra la paret.  Ell no tornarà.  No hi ha res que et pugui retornar els éssers estimats del fosc món de la mort.  Res que et dibuixi el somriure que et regalava cada matí.  Bé, potser res no és ben veritat perquè ara, només de pensar-hi, sent que se li comença a dibuixar; potser més trist; potser només d’enyor; però un somriure a la fi.
Torna a deixar el plat a taula i li sembla llegir un T’ESTIMO ben gros al mig de la sopa. I un ENDAVANT que sap que imagina però que també sap inevitable. Sap que és ell qui li escriu amoretes i ànims en el plat de sopa; o vol creure-ho així.
La vida continua i sovint els records més intensos són els que t’empenyen a continuar, ni que sigui en forma de sopa de lletres.



Per participar en el Repte clàssic 565 (bis bis) T'estimo de RC

11 de juliol de 2014

Camins inventats



Passes incertes
dibuixaran petjades
en terra verge.
Sobre vànova blanca
traçarem noves rutes.

* * * * *
Al meu davant el full en blanc,
blancor,
         blanc pur i intens,
                   blanc dur.

M’anorrea tanta oportunitat
i tanta solitud,
quina responsabilitat!

Potser millor començar
amb el llapis, que permet esborrar.
Sense prémer gaire fort
no fos que quedi gravat. 
Començar...  
Xaff!  
Se m’ha bolcat el tinter
i la tinta dibuixa camins sense preguntar-me.  
Tants dubtes ... 
Mentre dubtava,
la tinta ha decidit per mi.

En resposta al Niporepte118 + RPV234: In albis de Relats en català.

2 de juliol de 2014

De pèrdues, llàgrimes i petons

A voltes una pèrdua no et dol -només- per l'absència que deixa; et dolen també les llàgrimes dels que queden orfes de la seva companyia, del seu somriure.

Més enllà de la teva pròpia relació, ets per moments la companya que queda sola, les filles que han perdut el pare; fins i tot els amics que no tornaran a compartir tardes, partides ni vins.

I no hi ha abraçada prou forta per conhortar el buit, ni petó prou amorosit per eixugar el plor, però no podem fer més que abraçar-nos i fer petons; contenir la llàgrima que s'escapa a cua d'ull i oferir el nostre suport; esdevenir el poal on vessar el plor incontenible i necessari per apaivagar el dolor.


Per les meves cosines, Mary i Auro; i per Aurora i Pascual.
Som lluny però, en el cor, som poal.

27 de juny de 2014

Projectes que ajuden a créixer i dibuixen l'ELA


Divendres 20 va tenir lloc a l'Auditori de TVC l'acte de lliurament del xec al projecte Teaming 2013-14. 

En Francesc Pérez, en nom de la comissió Teaming va fer la presentació inicial amb un breu balanç d'un "curs" del que ens podem sentir raonablement satisfets tot i les nombroses baixes (saldo negatiu de 32 adscrits), la majoria de les quals provocades pel PAC que han patit els treballadors de la casa.

En Toni Cruanyes va ser el conductor de l'acte i va voler destacar l'oportunitat que aquest representava per conèixer dues fundacions i aprendre dels seus projectes, i també per donar arguments als companys per fer nous socis del Teaming.



Seguidament va donar la paraula a Laura Gonzàlez, coordinadora d'atenció domiciliaria i treballadora social de la Fundació Miquel Valls, que va fer una breu presentació de què és la ELA com a malaltia i què representa, pel malalt i la seva família, el fatídic diagnòstic.


A mode de resum, destacaria la condició de minoritària de la malaltia, amb el que suposa de desconeixement i manca de recursos, la colpidora brevetat de la malaltia, i el caràcter domiciliari del seu acompanyament, sobretot per la necessitat d'intimitat del malalt.  També la denuncia d'una ajuda pública escassa, que generalment no cobreix les necessitats reals i que sovint arriba tard donat el curt marge de temps entre el diagnòstic i la mort del malalt; en paraules de la Laura: "tot el que necessiten s'ha de fer d'avui per a avui".

Podeu consultar en aquest enllaç la presentació que va utilitzar, o bé seguir la seva intervenció en aquest vídeo:


Després vàrem gaudir d’una classe magistral sobre la pobresa al món, i també a Catalunya, a càrrec del professor d’Economia de la UAB Arcadi Oliveres, que, en referència al projecte Teaming, ha dit que “evidencia el compromís que els treballadors de la CCMA agafen amb plena consciència que el treball no s’acaba en l'empresa ni en el lloc on està situat sinó que ha de tenir un context social”.

Respecte al paper que juguen projectes com ara “Ajuda’ls a créixer”, de la Fundació Pere Tarrés, Arcadi Oliveres ha afirmat que “és important jugar el paper de l’acció directa, el treball solidari i la proximitat”, però ha anat més enllà en la seva reflexió i ha afirmat que “també hem de jugar l’acció responsable quan consumim: també és lluitar contra la pobresa intentar canviar els origens i no donar negoci als que contribueixen a ella”, en referència a les grans empreses que encapçalen la llista dels principals defraudadors fiscals.

Us animo a veure el video complert de la seva xerrada.



A continuació el torn de paraula va estar per als protagonistes de la jornada, els responsables del projecte “Ajuda’ls a créixer”.


Albert Riu, representant de la Fundació Pere Tarrés, va voler recordar la importància del suport a nens i nenes en risc d’exclusió social garantint-los un temps de lleure de qualitat, assistit per monitors que tenen cura de les seves necessitats. Albert Riu creu que cal “posar en valor aquesta activitat no només per la crisi i la pobresa, sinó per reivindicar el valor educatiu del lleure”.


I finalment, el moment més satisfactori de la jornada i del curs del Teaming: quan l'Elena Aguilar, en nom de tots els membres del Teaming de la CCMA, va lliurar a la Fundació Pere Tarrés el taló simbòlic amb els 6.855 euros.


I aquí en Toni Cruanyes i Laura Gonzalez donant el tret de sortida al nou projecte, amb un gest per l'ELA