> Univers madur: 2013.09

26 de setembre de 2013

Entre camises (divertiment)


La sentia parlar mentre planxava i feia com si li seguís la conversa, però en realitat el seu pensament empaitava una de les gotes de suor que li baixava pel coll i l'escot i amenaçava d'amagar-se entre els pits.
Sempre planxava mig despullada, per allò de la calor, i a ell li agradava seure al sofà amb el posat distret i la mirada, de gairell, atenta als camins humits que la suor dibuixava sobre la seva pell.  Els fills i l'edat li havien arrodonit els contorns, i les formes eren ara més generoses, però a ell ja li estava bé.

La sentia parlar mentre planxava i imaginava múltiples maneres d'assecar-li el cos amb mans, i llavis, i més pell; i després ideava encara més formes per tornar-li a amarar la pell de petons, olis, ungüents i més suor.  Cada camisa esdevenia el record d'un camí xop; cada pantaló un joc de carícies; cada samarreta, un frec sensual.

La sentia parlar mentre planxava i feia estona que no seguia la conversa, però de sobte una frase el va retornar a la realitat.
- Odio això de planxar!  No entenc com algú pot dir que relaxa!  Em sembla que li diré a la senyora Lola que en lloc de fer la cuina o el bany, faci la planxa.
Com?  Què deia ara? Va intentar imaginar la senyora Lola planxant i no, no podia ser.
La sentia parlar mentre planxava i el seu cervell bullia d'activitat buscant un argument irrefutable per treure-li aquesta idea del cap.


22 de setembre de 2013

Espriu en la distància

Quan et perdis endins del desert de la tarda i t'assedegui el blau de la mar tan llunyana, et sentiràs mirat per la meva mirada.*  Serà el meu esguard despullant el teu record en el silenci espès de l’absència per recuperar la nuesa del teu cos i poder resseguir l’amor en els plecs del meu desig.  En la distància em fondré amb tu, com la sorra i l’aigua ho fan on trenquen les ones i cremaràs en el foc abrusador dels meus ulls que et dibuixaran com un miratge en el desert de la tarda.   Cap pluja no apagarà el nostre incendi ni encalmarà el neguit. 
I aleshores, quan negat al plor, al plany, al crit, vençut i perdut, busquis la serenor en l'horitzó, em descobriràs mar enllà; en aquella cala llunyana on vàrem amagar un trosset d'ànima per no perdre-la tota, i em sentiràs propera, sense deixar-te la mà ni desfer la darrera abraçada.
* (Cita): Salvador Espriu. «Parlament d'Esther (fragment)».
PRIMER HISTÒRIA D'ESTHER


Per participar en el Projecte Espriu en la modalitat de prosa.

18 de setembre de 2013

Perspectives i punts de vista




Després de la Diada i de l'èxit d'organització, participació, civisme, optimisme i il·lusió que va resultar la Via Catalana, se n'ha escrit molt i s'ha parlat encara més, a favor i en contra de la independència, dels catalans, dels secessionistes i dels unionistes, del dret a decidir i de la voluntat de votar, d'adoctrinament i salva-pàtries.

Tant se n'ha parlat, que avorreix i encén i cansa i fa ràbia i costa d'entendre.

Avui, però, un amic m'ha fet veure clar on rau el problema i, bàsicament, és que partim de dos escenaris diferents:
A Catalunya ens imaginem la relació Espanya-Catalunya com un matrimoni.  Un matrimoni que amb el temps ha deixat d'estimar-se o que, si més no, ja no s'estima com abans i ha anat acumulant retrets mutus i desacords.  Arribats a aquest punt, i donat que no sembla haver gaire predisposició a fer teràpia de parella i solucionar desavinences, és fàcil pensar que es millor separar-se i deixar de patir i d'enverinar la relació.  Per desgràcia el divorci ideal, de mutu acord i bon rotllo, és una "rara avis" i per tant, a la pràctica, només cal la voluntat d'un dels dos per trencar la parella.
Espanya es veu més aviat com un cos del que Catalunya n'és un membre, posem un braç, o una cama, o un peu.  Separar aquest membre suposa una amputació, una mutilació del cos, i tot i que considera aquest membre malalt, dolós, gangrenat, es resisteix a permetre l'amputació.
A mi em cansa ser la part malalta i gangrenosa d'un cos; em cansa que parlin de mi com si no tingués criteri ni capacitat de pensar per mi mateixa, com si m'haguessin de salvar malgrat ser part del mal.  No, decididament no m'agrada sentir-me així.
En una situació ideal, m'agradaria més tenir una bona relació de parella i, si no és possible, salvar una relació d'amistat i continuar camins diferents que puguin creuar-se sovint i fins i tot anar paral·lels, però sense retrets continus, sense greuges, sense salvadors ni salvats, com dues persones adultes, sensates i raonables.

Difícil.  Cansat i difícil.

16 de setembre de 2013

Cantar per cantar


Victor Jara, juntament amb altres cantants i grups sudamericans, va acompanyar una part important de la meva adolescència i algunes de les seves cançons tenen irremediablement associada una foto en un racó de la meva memòria.
Avui es compleixen 40 anys de la mort oficial de Victor Jara (algunes fonts apunten que el dia 15 ja era mort) i em feia il·lusió dedicar-li un recorregut per aquests racons.

Recordo Amanda amb l'enyorança d'aquests 5 minuts en que la vida es fa eterna.  La pregària té olor de foc de camp a les colònies de Lourdes de la Nou, i mentre el petit negre dormia esperant la mare, el meu germà ho feia bressolat pel ritme de l'arada.
En aquells temps vaig deixar que Maria obrís la finestra per veure jugar el nen Luchín i l'ànima se'm va omplir de banderes i de creus de llum per reclamar el dret a viure en pau.  Vaig anar a Cochabamba i el vaig acompanyar per l'ample camí vers un nou destí, però no vaig tornar a La Molina.  Les preguntes per Puerto Montt van quedar sense resposta, perquè alguns temes no acaben sent mai "ni chicha ni limoná".
I a vegades, encara ara, mentre vaig a la feina, penso en ell.

Va declarar en el  seu manifest que no cantava per cantar i que el cant valent sempre és cançó nova.  Aquest posicionament li va llevar la vida a l'estadi de Xile que ara porta el seu nom.
Deixo aquí el seu darrer poema.


Somos cinco mil aquí.
En esta pequeña parte de la ciudad.
Somos cinco mil.
¿Cuántos somos en total
en las ciudades y en todo el país?
Somos aquí diez mil manos
que siembran y hacen andar las fábricas.
¡Cuánta humanidad
con hambre, frío, pánico, dolor,
presión moral, terror y locura!

Seis de los nuestros se perdieron
en el espacio de las estrellas.
Un muerto, un golpeado como jamás creí
se podría golpear a un ser humano.
Los otros cuatro quisieron quitarse todos los temores,
uno saltando al vacío,
otro golpeándose la cabeza contra el muro,
pero todos con la mirada fija de la muerte.
¡Qué espanto causa el rostro del fascismo!
Llevan a cabo sus planes con precisión artera sin importarles nada.
La sangre para ellos son medallas.
La matanza es acto de heroísmo.
¿Es éste el mundo que creaste, Dios mío?
¿Para esto tus siete días de asombro y trabajo?
En estas cuatro murallas sólo existe un número que no progresa.
Que lentamente querrá la muerte.

Pero de pronto me golpea la consciencia
y veo esta marea sin latido
y veo el pulso de las máquinas
y los militares mostrando su rostro de matrona lleno de dulzura.
¿Y Méjico, Cuba, y el mundo?
¡Qué griten esta ignominia!
Somos diez mil manos que no producen.
¿Cuántos somos en toda la patria?
La sangre del Compañero Presidente
golpea más fuerte que bombas y metrallas.
Así golpeará nuestro puño nuevamente.

Canto, que mal me sales
cuando tengo que cantar espanto.
De verme entre tantos y tantos momentos del infinito
en que el silencio y el grito son las metas de este canto.
Lo que nunca vi, lo que he sentido y lo que siento
hará brotar el momento...



15 de setembre de 2013

Bellesa i moda


Podeu trobar aquesta pintada a la cantonada de Tamarit i Borrell; bé, més que pintada hauria de dir retolada perquè les seves dimensions són més aviat petites, però el seu missatge és clar i m'ha fet sentir identificada amb la xicota de qui ho hagi escrit.

Més que lletja, a mi em fan sentir fora de lloc.  Se'm fa difícil seguir tendències i estar al dia de modes i estils; deu ser per això que com més llegeixo i intento seguir-les, més inútil em reconec.  I ja no parlem d'intentar compartir les talles de les models o d'intentar buscar segons quina talla en segons quina botiga; perquè sí, algunes tenen la talla XL, però és una XL en la que difícilment hi cabria una talla 40.
Per sort tinc una edat que ja em preocupa poc sentir-me més o menys "guapa"; sóc com sóc i encara que, com a tothom, m'agrada sentir-me bé i agradar-me a mi i als altres, tampoc em treu massa la son.

Són figues d'un altre paner les (i els) preadolescents, adolescents i jovent en general que viuen aquest assetjament mediàtic i comercial amb molta més inseguretat, sotmeses a una gran pressió per satisfer cert ideal de bellesa, per seguir la dictadura de la moda i mantenir-se "IN" no només en el vestir sinó també en talles, cosmètics, complements i postures.  Moltes (la majoria, espero) superen aquesta etapa amb més o menys èxit; però són moltes també (cada dia més) que són víctimes d'aquests missatges i  acaben desenvolupant una baixa autoestima, falta de seguretat, autoexigències desmesurades, quan no trastorns alimentaris i depressió que les poden conduir a l'autodestrucció i a la mort.

Vist des de fora, és molt difícil entendre el raonament que segueix el seu cervell, compartir la seva visió sobre elles mateixes, sobre el seu cos.  Quan t'apropes a la problemàtica, ni que sigui una mica, et sorprèn la tristesa infinita que desprenen els seus ulls i la desafecció que senten per elles mateixes.
Quan una tarda, anant de passeig, veus aquesta pintada, fa ràbia, una ràbia sorda per no ser capaç de trencar aquesta dinàmica; per no saber com fer que la moda sigui una forma de vestir i no un jutge sobre la validesa de les persones; per no poder fer res perquè la xicota del graffiti se senti guapa malgrat les revistes.
Espero que l'autor-a de la pintada sàpiga transmetre-li a la seva xicota, com de guapa és als seus ull, i com poc important és que sigui guapa o lletja per ser estimada.


13 de setembre de 2013

Espriu en família


Aquest any es commemora el centenari del naixement del poeta Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985) i per això ha estat designat "Any Espriu".
L'Associació de Relataires en Català (ARC), Relats en Català (RC) i la Revista "Lo Càntich", han convocat el projecte "Paraula d'Espriu"; un homenatge a l'escriptor, amb una doble vessant: literària i artística; i amb un objectiu solidari, destinant els beneficis del projecte a la Marató de TV3 2013.

M'ha fet il·lusió participar-hi i, encara més, que la meva mare s'animés a fer-ho també.

Ella ho ha fet amb aquesta pintura que il·lustra l'estrofa inicial del poema Inici de Càntic en el Temple, que copio a continuació:
INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.
Homenatge a Salvat-Papasseit.

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues."
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble."

Tot seguit, la meva aportacíó:
                     Direm la veritat
Direm la veritat, sense repòs,
que no podem defallir en el camí;
són molts els noms anònims, silenciats;
noms que no volem oblidar.

Direm la veritat, sense por,
perquè la por ens fa esclaus
i no serem, no podrem ser,
si no som lliures.

Direm la veritat sense resignar-nos
a tancar els ulls per somniar,
que és amb els ulls oberts
quan es somnien impossibles.

Direm la veritat mentre avancem
pel camí de l’esperança
cap a la casa de la llibertat,
de la justícia i de la igualtat.

Direm la veritat i arribarem
al silenci de les paraules,
que han de ser els nostres actes
que parlin de nosaltres.

Igual que les il·lustracions havien de contenir un vers de l'Espriu, també els poemes i relats tenien la condició que la primera línia (en cursiva) fos un vers o una frase d'en Salvador Espriu.  En el meu cas, reconeixereu un vers del Poema XXV, de La Pell de Brau, que diu així:

POEMA XXV
(La Pell de Brau)
Direm la veritat, sense repòs,
per l'honor de servir, sota els peus de tots.
Detestem els grans ventres, els grans mots,
la indecent parenceria de l'or,
les cartes mal donades de la sort,
el fum espès d'encens al poderós.
És ara vil el poble de senyors,
s'ajup en el seu odi com un gos,
lladra de lluny, de prop admet bastó,
enllà del fang segueix camins de mort.
Amb la cançó bastim en la foscor
altes parets de somni, a recer d'aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts:
Anem tancat les portes a la por.

12 de setembre de 2013

Plovia dins


Pensava que plovia
i era que plorava.

Rere la cortina de llàgrimes
s'agrisen els somriures
i es perden els colors.
Si el continc,
el plor se'm queda dins

i em nega l'esperit
de mars salats de desconsol
i onades d'angoixa.

Vine, corre, abraça'm.
Escalfa'm el cor
i aixopluga'm l'ànima.

Plovia.
Plou.
Pensava que plovia,
i vull que sigui
només pluja.


La il·lustració és de Paula Bonet i l'he trobada a "The crafty days", sobre plorar mars i que se't quedin dins.
Em resulta molt curiós buscar per internet fotos que s'adiguin amb el que vull posar i trobar a vegades algunes que semblen fetes expressament.   En aquest cas, a més, correspon a una exposició que havia estat a tocar de casa, en un espai creatiu (Escalera de incendios) que sovint miro des de fora i no sé mai si s'hi pot entrar.  Ara ja sé que sí.

11 de setembre de 2013

Mans a les mans



Independentment que la pluja destaroti les activitats de la Diada i que n'hi hagin moltes i molt variades per celebrar la festa de Catalunya, és innegable que l'acte més espectacular, vigilat, admirat i injuriat del dia serà la "Via Catalana per a la Independència" organitzada per l'ANC a imatge de la la Via Bàltica que l'agost de 1989 va enllaçar les tres capitals d'Estònia, Letònia i Lituània per a reivindicar les seves ànsies de llibertat.

A Catalunya, això de donar-nos les mans no és res de nou.  Ens donem les mans per ballar sardanes -Joan Maragall la definia com "la dansa sencera d'un poble que estima i avança donant-se les mans.."- i també les posem per fer pinya a l'hora de fer castells.

Com això d'enllaçar les mans té un caràcter indefugible d'unió, de cooperació, d'anar junts; jo espero de tot cor que la via sigui un èxit, però desitjo més encara que la diada sigui una diada festiva, reivindicativa i de germanor entre tots els catalans.
La Via Catalana ha resultat un projecte il·lusionant i mobilitzador de la societat catalana, però mai no hauria de ser incompatible amb la voluntat de llibertat política per a Catalunya, ni amb la voluntat de lluitar contra les retallades i contra aquesta estafa anomenada crisi, ni tampoc amb la voluntat de sumar esforços.

Deia Vicent Andrés Estellés:

"No et limites a contemplar
aquestes hores que ara venen.
Baixa al carrer i participa.
Participa en el ball, la festa,
dóna les mans al teu germà.
No podran res davant d'un poble
unit, alegre i combatiu."

Estic segura que no tots els catalans estan d'acord amb la independència, i que n'hi han molts més que no saben encara si ho estan o no.
Si sou independentistes o senzilament us il·lusiona el projecte de la via catalana, no ho dubteu, baixeu al carrer i participeu: doneu les mans al vostre company.  Però si no ho sou, no ho dubteu tampoc, baixeu també al carrer i participeu de la festa.  En aquest meu petit país, tothom hi cap si hi vol ser i s'hi vol estar.

Gaudim tots d'una feliç diada.


Canviant una mica de tema, però seguint amb la data, no em direu que l'Onze de Setembre no té alguna cosa de "gafe" i de bel·licista.

Va ser un onze de setembre, avui en fa 40 anys, que el general Pinochet va encapçalar el cop d’Estat que va significar la mort d’Allende i l’inici d’una brutal repressió contra els opositors al règim, entre els quals es comptaven els partidaris de la Unitat Popular, que havia volgut conjugar la construcció del socialisme en llibertat.

Des d'aquí el meu homenatge a totes les persones detingudes, torturades, exiliades, assassinades, desaparegudes i reprimides per totes les dictadures del món.
Us en deixo alguns fragments del darrer discurs d'Allende, que trobo esperançadors i esperonadors.
La historia no se detiene ni con la represión ni con el crimen.  Esta es una etapa que será superada.  Este es un momento duro y difícil: es posible que nos aplasten.  Pero el mañana será del pueblo, será de los trabajadores.  La humanidad avanza para la conquista de una vida mejor.
. . .
El pueblo debe defenderse, pero no sacrificarse.  El pueblo no debe dejarse arrasar ni acribillar, pero tampoco puede humillarse.
. . .
Superarán otros hombres este momento gris y amargo en el que la traición pretende imponerse.  Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor.

També va ser un 11-S, ara fa 12 anys, que quatre avions van ser segrestats i es van estavellar contra les torres bessones de Nova York, el Pentàgon i en un bosc de Pensilvània.
Aquests atacs es van saldar amb més de tres-mil morts i van significar un trencament polític i cultural, el descobriment de noves formes de terror, l'aproximació de l'amenaça, la radicalització de l'odi.
Més enllà de valoracions polítiques, econòmiques i d'altres tipus, aquell 11-S va ser colpidor i terrible, i no puc evitar fer-me creus de com som de salvatges i com de difícil ens resulta viure en pau i respectar-nos tots.


Bona diada a tothom !!!

3 de setembre de 2013

Petons a la boca


Que només els petons
ens tapin la boca,
que siguin els teus llavis
que em regalin el bes.
Que el cor em bategui
en polsos convulsos,
i tota jo em liqüi
amb el foc d'un anhel.
Que només els petons
ens cusin la boca,
i entre les cames brodin
gemecs de plaer.

*  **  ***  **  *

Que només els petons
ens tapin la boca,
que no ens pugui callar
ni la por ni el neguit.
Que sempre tinguem
una resposta als llavis,
una cançó als ulls,
i una lluita al puny.
Que només els petons
ens tapin la boca,
i els crits silenciats
ens mostrin el camí.

Vaig trobar aquesta foto al fb.  En XB no posava on l'havia fet i una cerca per Sant Google m'ha conduït a Celrà (Gironès), però ho dic amb la boca petita perquè no he tingut manera de contrastar-ho.
En qualsevol cas, allà on sigui que està escrita, és genial.  Encara no he pogut decidir si m'agrada més des d'un posat romàntic o pel seu sentit reivindicatiu, així que us deixo uns versos per cada vessant i en podeu triar.

1 de setembre de 2013

Bombes, gasos i míssils. Quan dir prou?



L'Obama està convençut que cal «exigir responsabilitats al règim d’al-Assad per utilitzar armes químiques, dissuadir aquesta classe de comportament i minvar les seves capacitats perquè es repeteixi» i per això demanarà l'autorització del Congrés per llançar un atac militar «limitat en la durada i abast» contra Síria.  Cameron també ho va intentar però no se'n va sortir i la Cambra dels Comuns va rebutjar la possibilitat que el Regne Unit s'impliqués en l'atac contra el règim sirià de Baixar al-Assad.  Hollande s'hi mostra preparat per actuar però sense intenció de derrocar al-Assad sinó només per «posar fre a un règim que comet barbaritats irreparables contra la seva població».  Putin titlla de «ximpleria immunda» dir que el Govern sirià ha utilitzat armes químiques i entretant Rússia aprofita per tornar a vendre-li armament.

En fi, que fa més de dos anys que Síria està en guerra i el saldo és de vora de 100.000 morts, 2.000.000 de refugiats i 4.000.000 de desplaçats interns en un país d’uns 20.000.000 d’habitants.  Unes xifres esfereïdores, oi?  Doncs, segons com, sembla que acabem de descobrir una nova guerra.
L'ús d'armes químiques no se sap ben bé per part de qui -tot i que EEUU considera provat que ha estat el govern d'al-Assad- ha actuat de detonant de la resposta internacional.   Sembla ser que morir gasejat és més greu que morir d'un tret, d'un morter o senzillament de gana.  O potser és la conseqüència d'haver establert l'ús d'armes químiques com la línia vermella que hom no podia traspassar, que a la pràctica ha estat com donar carta blanca per a utilitzar qualsevol altra forma de violència.

Sento els meus fills remugar contra la postura d'Obama i l'intervencionisme militar d'EEUU, sobre els seus interessos i el risc de repetir un lamentable Irak; i somric perquè una part de mi es reconeix en aquests renecs; i dubto perquè no sé com podem mantenir-nos al marge de tanta violència; i em fa ràbia perquè em sembla estar en un nou "dia de la marmota": les mateixes situacions, els mateixos actors -amb altres noms i altres ubicacions, però els mateixos al final- i les mateixes víctimes: la població civil.

Em pregunto perquè no hem intervingut abans si realment volíem protegir-los.  Hores d'ara qualsevol intervenció és complicada i la no-intervenció és amoral.
Potser hagués estat necessari i suficient un posicionament internacional quan una part de la societat siriana va reclamar pacíficament un canvi (eren els temps de l'esperançadora "primavera àrab") en el règim dictatorial heretat i mantingut per al-Assad.  Però no vam saber -o voler- veure-ho així i ara som on som.

El més preocupant, però, és la certesa que d'una o altra manera, en més o menys temps, aquesta guerra acabarà i hauran començat unes quantes més.  Al capdavall l'única manera d'acabar amb les guerres és no començar-les, i d'aixó sembla que no en sabem; clar que tampoc no interessa gaire donat els beneficis econòmics de la indústria militar.

Fa pocs dies corria per la xarxa i per tots els diaris la mítica frase de Martin Luther King: "I have a dream".  El seu somni es referia a un futur en què els blancs i els negres poguessin coexistir en harmonia i en igualtat.
Potser és el moment d'ampliar aquest somni i abastar tots els homes i dones de tots els paisos.
Per fer-lo realitat caldrà un canvi important en la postura i mentalitat dels governs i, sobretot, caldrà que tots posem el nostre granet de sorra per la pau i pels drets humans, no només en el nostre dia a dia sinó també a l'hora de transmetre aquesta voluntat als nostres polítics.

Em preguntava en el títol Quan dir prou?  Ara és el moment.

Diguem PROU!
Aturem les guerres!