> Univers madur: 2013.04

30 d’abril de 2013

Creant un punt de referència


“Em dóna confiança per lluitar, sobretot pels estudis”
Houcine Lakouz


Ja fa mesos vaig fer en aquest bloc una breu reflexió sobre Punt de referència.  Avui hi torno per parlar-ne més àmpliament.

Fa uns dies varem fer a l'auditori de TVC una xerrada informativa sobre  “Punt de referència”, una associació amb 15 anys d’experiència que acompanya “els joves que surten del circuit imposat i es troben amb una realitat difícil d’afrontar”, i més concretament sobre el seu programa “Referents”, un programa de mentoria per a joves extutelats.


Carles Prats, vinculat amb l'entitat, va conduir la xerrada juntament amb en Xavier Bonet, que havia proposat Punt de Referència per ser el nostre projecte Teaming del curs 2012-2013.
Podeu veure aquí un vídeo sobre el projecte:


La Marta Bàrbara, directora de “Punt de referència”, ens ha explicat que l'associació dóna suport als jove extutelats per cobrir diferents necessitats com són l’habitatge, el suport emocional i la inserció sociolaboral.
Aquests joves no tenen familiars que se’n puguin fer càrrec i quan compleixen 18 anys pateixen un alt risc d’exclusió social.  Si ja és és difícil per a tothom emancipar-se en el context actual, en el cas dels joves extutelats hi ha dificultats afegides, perquè per una banda el seu nivell educatiu, quant a formació reglada, és més baix, i perquè no tenen el suport familiar.

Facilitem eines de formació per la inserció en el món laboral i al teixit social

I com la millor manera d'il·lustrar què fa realment el programa "Referents" és conèixer de primera mà el testimoni d'un tàndem voluntari/jove extutelat, hem comptat també amb la presència de la voluntària Marta Puig i del jove extutelat Houcine Lakouz.  Ells ens van explicar com van decidir apostar pel programa, en el cas de la Marta, i posar-se en les mans d'algú que no coneixia, en el cas de l'Houcine, i dir: "a partir d'aquí, construïm una relació de confiança".

La Marta va viure a l’estranger durant 8 anys i sap bé quines són les dificultats d'emancipar-se i ser independent lluny de casa i amb pocs recursos, així com la necessitat d'un entorn que t'acompanyi.  Quan va tornar a Barcelona, la seva ciutat d’origen, sense feina i amb un cert desarrelament, li va semblar bona idea participar en el programa “Referents”.  Així és com va conèixer l’Houcine Lakouz, el seu referit, i van començar a construir la seva amistat. Segons explica l’Houcine, aquesta relació l’ha ajudat molt, perquè Marta li “dóna la confiança per poder lluitar, sobretot en els estudis”.

Podeu sentir com ens ho expliquen en aquest vídeo:




La xerrada va acabar amb un torn de preguntes molt enriquidor perquè van ser força les qüestions plantejades pels assistents, tant sobre la mecànica d'aquesta voluntariat com sobre aspectes de motivació.
Penjo també aquesta part per si voleu ampliar la informació.

Els voluntaris es reuneixen amb els joves cada 15 dies per aconsellar-los, parlar i reforçar l’estudi.  El voluntari fa tasques d’orientació, però aquesta relació no només beneficia als joves, sinó també als referents, ja que aquesta experiència “és molt enriquidora”, assegura Marta Puig.
Com explica la directora de “Punt de referència”, Marta Bàrbara, tots els voluntaris afirmen que “els beneficis són mutus”.

29 d’abril de 2013

Paraules que purifiquen el sòl



¿Què esperem a la plaça tanta gent reunida?
Diu que els bàrbars avui seran aquí
¿De què ve al Senat aquesta inacció?
¿Per què seuen els Senadors i no legislen?
És que els bàrbars arribaran avui.
¿Per què han de fer lleis ja els Senadors?
Les dictaran els bàrbars quan vindran.
( ... )            
Esperant els bàrbars   (fragment)
Konstandinos Kavafis    

Al marge de les possibles lectures d'aquest poema, i la seva vigència actual, no l'he posat per parlar del poema en sí sinó perquè avui fa 80 anys de la mort de Kavafis i 150 anys del seu naixement.

Si hagués de parlar de la seva poesia, us diria especialment com m'agrada, en quants moments m'ha acompanyat i quants instants m'evoquen.  Us diria que m'embadaleixen els cossos joves i la sexualitat nua que es desprèn dels seus versos; que em roba el cor la seva melangia i l'angoixa pel pas del temps; que em corprenen els seus mites i herois, com si aquells personatges del passat li oferissin una bellesa i una serenor que no trobava en el seu temps.

Del seu posat polític no en sé gaire.  Sé, però, que creia en el valor de les paraules i en el seu paper privilegiat de portaveu davant la injustícia.  Ho podeu llegir en aquesta nota manuscrita del 19 de octubre de 1902:
Observo sovint la poca importància que donen els homes a les paraules.  M'explicaré.  Un home senzill (i amb "senzill" no vull dir imbècil, sinó algú sense distinció) té una idea, condemna una llei o una opinió generalment acceptada.  Sap que la gran majoria pensa el contrari, i per això calla, creient que no convé que parli, argumentant que amb les seves paraules no canviarà res.  És un gran error.  Jo actuo d'una altra manera.  Condemno, per exemple, la pena de mort.  Tot just tinc ocasió ho proclamo, no perquè cregui que, perquè jo ho digui, l'aboliran demà els governs, sinó perquè estic segur que dient-ho contribueixo al triomf de la meva opinió.  No importa que ningú no estigui d'acord amb mi.  Les meves paraules no es perden.  Potser algú les repetirà o arribaran a orelles de gent que les escolti i s'animi.  Potser algú dels que ara no estan d'acord la recordi en una circumstància favorable en el futur i, amb la coincidència d'aquestes circumstàncies, arribi a convèncer-se o dubti de la seva convicció en sentit contrari.  I així també en les altres qüestions socials i en algunes en què especialment s'exigeix la praxi. Reconec que sóc covard i no puc actuar. Però no crec que les meves paraules siguin inútils.  Ja actuarà un altre.  Moltes de les meves paraules li facilitaran, encara que jo sigui covard, l'energia.  Purifiquen el sòl.
 
Jo també crec en la força de la paraula, en el sentit d'alló que es diu i en la necessitat de dir-ho.  I potser tots som una mica covards, o potser no sabem ben bé què cal fer per denunciar, per canviar, per avançar, per estimar, però segur que sabem dir-ho i potser les nostres paraules també seran energia i purificaran el sòl.
 
L'altre dia, l'Eulàlia posava al facebook:


Tant de bo no ens passi mai.

 

28 d’abril de 2013

Qüestió de marques

Dacca, a Bangladesh, ha estat notícia per l'esfondrament d'un edifici ple d'indústries i tallers tèxtils que treballaven majoritàriament per a marques del "Primer Món" a preus i en condicions del "Tercer Món".
Si no s'hagués esfondrat, no en parlaríem d'ells ni de la tragèdia diària i silenciosa que implica sobreviure en aquelles condicions.  Potser ho faríem quan sentíssim que alguna indústria d'aquí es deslocalitza per abaratir costos; ho trobaríem injust per nosaltres, que potser perdríem la feina, però poca cosa més.  El nostre cervell és hàbil i la nostra ètica manipulable, i potser no hi pensaríem quan compréssim roba a preus barats o quan lluíssim marques de classe en lletres enormes.

25 d’abril de 2013

De clavells i revoltes



Veia les imatges del setge al Congrés, amb més policies que manifestants i amb molt oportunes actuacions violentes per part d'encaputxats coincidint amb l'inici dels TN i m'ha vingut al cap la Revolució dels Clavells.

I és que el 25 d'abril, a més de ser Sant Marc (que a casa en tenim un i ens agrada celebrar-ho), fa anys d'aquesta revolució pacífica que va dur l'optimisme i la democràcia a Portugal.

D'ella Saramago va escriure: "els carrers de Lisboa, de tot Portugal, van omplir-se de llum [...] érem feliços perquè l'alegria s'havia instal·lat entre nosaltres i tot era possible".


Una revolució amb nom de primavera per les flors -clavells- que la gent posava als fusells dels soldats quan sortia als carrers per a celebrar la fi d'un règim feixista que durava des de 1926.  Poètic, oi?
Aquella revolta militar -que es va fer sense vessar ni una gota de sang- va començar al senyal de la cançó "Grândola, vila morena", de José Afonso, que va emetre  Radio Renascença en el seu programa "Limite" a les zero hores i vint minuts del 25 d'abril de 1974.
La poso a continuació.  Quedeu-vos amb la frase:
 
O povo é quem mais ordena
(El poble és qui més mana).


 
Hi ha qui diu que tampoc va servir de gaire, atesa la situació actual; que després de l'optimisme inicial, vindria el desencís. Potser sí, però fa no fa igual que aquí.  Hores d'ara, és difícil no estar desencisat i no em sabria gens greu tenir motius per l'optimisme polític, econòmic i social.
 
Com si hagués obert la caixa de Pandora, he començat a enumerar els molts motius que tenim per la ràbia i la indignació; tot això que em sangcrema cada vegada que miro les notícies o parlo amb algun company sobre l'actualitat.  Però rellegint l'escrit des del principi, he decidit esborrar-ho; prefereixo acabar amb la cançó: una nota d'optimisme i esperança.
 
Per cert, aquest 25 d'abril també fa anys (75) de la publicació del llibre "Homenatge a Catalunya" de George Orwell.

 

23 d’abril de 2013

Sant Jordi i la paraula


Que serà potser Sant Jordi -cavaller-
qui haurà viscut per salvar els mots
i alliberar la paraula, feta donzella,
de la fosca tenebror del cau del drac.

I serem nosaltres que haurem
de retornar el nom de cada cosa
per seguir existint ferament,
per derruir cofurnes asfixiants
i eixamplar pulmons i horitzons.

I voldrem seguir en el camí
per donar la veu al poble
i provocar nous actes,
i salvar dia a dia la paraula
i fer-ne, de la paraula, eina.

I servarem les flors per dir amor,
que no ens aturaran les espines
si podem sentir la flaire amatent
             d'una rosa de foc.
Imatge del còmic "El sexe de la ceba", dels bagencs Galdric Sala i Lioba Pellicer i publicat per la berguedana La Patumaire Edicions



Feliç Sant Jordi.

Gaudiu d'un dia ple de roses i de llibres, i que rere de cada un/una que regaleu o us regalin descobriu un gest d'amor i un món d'emocions, aventures, imaginació i sentiments.


20 d’abril de 2013

Els feréstecs



Com més llibertat, hi ha més fatxes que surten amb moviments d'intolerància forta. 
Aquests són els que estan caricaturitzats en aquest muntatge.


Lluís Pascual
 
Dijous a la nit vam anar a veure "Els feréstecs" al Teatre Lliure de Montjuïc i beneït sigui l'aire! va ser una bona dosi d'humor i sarcasme que s'agraeix en aquests temps.  I és que en Carles Martínez, trasmudat en cavaller de la capital, ja ens ho va avisar abans de començar:  "Agafin-se, que això belluga!", i literalment l'obra va començar a rodar.
 
Figurate(eee) que l'obra és una sàtira de la societat burgesa veneciana del segle XVIII, traslladada a la Catalunya de la I República Espanyola (febrer 1873 - desembre 1874), un breu període democràtic que va fer aflorar el posat més retrògrad dels ciutadans de bona posició, conservadors per naturalesa i convicció, que se sentien amenaçats per l'excés de llibertat; una llibertat que qüestionava el seu passat ancestral, fins i tot dins de casa seva.
L'adaptació a territori català, en forma d'una barreja de lleidatà, valencià, garrotxí i balear, sorprèn al principi però després la trobes d'allò més natural.

Més enllà de la història en sí -el casament pactat entre la Llucieta i el Quimet que no s'han vist mai ni en saben res l'un de l'altre- hi trobem l'autoritat masculina i paterna, el servilisme de les dones, la criminalització de la festa i les màscares, la importància del què diran. 
Com sempre, en paraules de Lluís Pascual, "les dones són les intel·ligents i fan avançar les petites històries i els homes són uns beneits i uns primaris absoluts".
 
Tots els actors estan molt bé: histriònics a no poder més, cosa que donava encara més força als seus personatges.  Sobre l'escenari hi ha grans noms que sempre fa goig retrobar i que ho fan genial (en la seva línia), i també algun nom nou, com la Laura Aubert que fa una Llucieta, fleuma i jove, poruga i inconformista, molt prometedora.


En resum, una hora i mitja trepidant, àgil i vestida de farsa, gresca, carnaval i música (per cert que vaig sentir dir que l'Himne de Riego era originalment una cançó de Carnaval -m'ho hauré de mirar) que se't fa realment curta.
 
Si li hagués de posar un però, és que l'aforament queda molt limitat per la posada en escena, i va en detriment de la visibilitat.  Figurate(eee) que a nosaltres ens va tocar l'última fila (n'hi ha 15 i al darrere el buit).
 

Podeu consultar més dades sobre l'obra, el seu autor, director i el cos artístic i tècnic al dossier de premsa.
 

 

19 d’abril de 2013

Roselles


Fràgils roselles.

De foc els prats encenen
per primavera.

**************** 

És primavera.
Un esclat de matisos
en la paleta.


En resposta a la proposta del NipoRepte 84:  Camp de roselles de Relats en català.
Pintura a l'oli de Pilar Campmany.

18 d’abril de 2013

Crisi: el valor d'un cèntim

Es parla -parlem- sovint de la crisi i, inevitablement, tant si ens afecta de lluny, de prop o de molt a prop, cada dia som més conscients del preu de les coses i, de retruc, els diners tenen un valor diferent.  Fins ahir, però, no em vaig adonar de com de diferent era aquest valor.
Veieu sinó la "Mega Oferta" que tenia al costat de casa:
 
 
I és que un cèntim és un cèntim i, com diuen en castellà "un grano no hace granero, pero ayuda al compañero" (si sabeu l'equivalent en català, us l'agrairé, perquè sé que n'hi ha i ara no em ve cap al cap).
 
A casa diuen que m'hi fixo molt en els rètols i que sempre vaig buscant pífies, però no crec que sigui ben bé així; encara que a vegades és inevitable, o no?
 
 
Un somriure de primavera !
 
 
 

17 d’abril de 2013

Decrepitud



Llegia ARA MATEIX que el pitjor de fer-se gran, és veure i viure com les persones estimades que t'envolten van vivint situacions de malaltia, de pèrdues familiars inconsolables, de tristeses que no tenen explicació...
Continua l'apunt per camins més depressius sobre quines tristeses més (només tristeses) ens queden per viure; uns camins que no vull explorar: és primavera i la vida reneix i les flors floreixen i els dies s'omplen de llum i jo no vull pensar en més tristeses.

Sí que us diré que, al meu parer, el pitjor de fer-se gran, la prova més terrible, no són les malalties físiques, ni tan sols les absències inevitables per pèrdues inconsolables.  A mi em sembla molt més terrible la decrepitud mental i moral que sovint acompanya el fer-se gran; aquesta decrepitud que fa sortir -segur que de manera involuntària- el costat més fosc i egoista de les persones estimades, que es transforma en retrets continuats i que enterboleix inevitablement una relació feliç, tendra i plena a vessar de moments per recordar.
Després, amb el temps, l'absència s'enduu amb ella retrets i mals sabors, escampa boires i neguits, i ens ofereix novament el paisatge d'aquells moments per recordar, fins i tot més feliços i radiants que no pas van ser en realitat.  Coses de la memòria selectiva.

Foto: Decrepitud, trobada a Fotent's Blog

9 d’abril de 2013

Sapere aude


Fa dies que se m'han mort les idees, o les paraules, o totes dues, i m'estavello contra un mur infranquejable cada cop que vull expressar el meu astorament, impotència, indignació, abatiment, optimisme, derrota, incomprensió, ràbia, voluntat, lluita, i tot aquest seguit de sentiments que em provoca la nostra situació actual, la inestabilitat del nostre futur (per no dir ja present), la quotidianitat dels tripijocs i corrupteles, la impunitat dels culpables siguin presumptes implicats o lladres confessos.
Em consolo (o em dolc encara més) quan veig altres blocs que segueixo i que es troben en la mateixa situació, fins el punt de tancar per indignació i depressió.

No és tampoc que em rendeixi, però cansa donar voltes constantment als mateixos temes i, a més, no veure cap llum al final del túnel, cap indici de solució, ni de saber com fer-ho ni de voler fer-ho.  I aleshores penso que ja n'hi ha prou; que al final estem caient en el seu joc i que aquest degoteig constant de males notícies i d'altres de pitjors, no fa més que alimentar la por i el desànim i la desafecció i el campi-qui-pugui.

Avui ha mort José Luis Sampedro, un vell savi que ens ha deixat un munt de frases impagables i una actitud inconformista que ens hauria d'esperonar a viure, a atrevir-nos a pensar i a no callar.  Per ell va el títol d'aquest escrit.
Deia Sampedro que un altre món no només és possible, sinó que és segur, perquè el que tenim ara està esgotat, no se sosté, es mor; i nosaltres tenim el deure d'intentar que sigui un món més just, més humà i més vivible.
També diuen que la seva última voluntat, va ser que no li plorem, sinó que gastem aquestes forces combatent.  Ens hi posem?

M'he trobat aquestes dues pintades mentre buscava fotos de murs per la xarxa, i m'han agradat molt.

5 d’abril de 2013

fa no fa...




Monotonia
-d'ignorada bellesa-
dibuixa l'ànec.
Els camins són onades
que es desfan al capvespre.


Basat en l'apunt del mateix nom (Miquel, me l'he copiat) del bloc provisionals