> Univers madur: 2012.08

30 d’agost de 2012

Destinació desconeguda




Ets un nom en la memòria
de la filla òrfena i la dona vídua.
Un nom ja sense rostre,
un record d'absència present
iniciada en un viatge sense retorn,
sense bitllet, ni voluntat, ni causa.
Ets un record fet de moments
no viscuts, de petons no donats,
del desconeixement absolut
i la resignació callada.

T'escriuria a la terra profunda
que t'acull en algun revolt,
camí de Lerma, però no tinc l'adreça.
El teu viatge tenia            
                          destinació desconeguda.


El 21 de desembre de 2010 l'Assemblea General de les Nacions Unides en la Resolució 65/209, va expressar la seva preocupació per l'augment de les desaparicions forçades o involuntàries en diverses regions del món, com els arrestos, les detencions i els segrestos quan són part de les desaparicions forçades o equivalen a elles, i pel creixent nombre de denúncies d'actes de fustigació, maltractament i intimidació patits per testimonis de desaparicions o familiars de persones que han desaparegut. Així mateix, la resolució acull amb beneplàcit l'aprovació de la Convenció Internacional per a la protecció de totes les persones contra les desaparicions forçades i decideix declarar el 30 d'agost Dia Internacional de les Víctimes de Desaparicions Forçades.

A Espanya hi ha 114.000 víctimes franquistes sense identificar en fosses comunes, segons l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) i, malgrat les recomanacions del Comitè de Drets Humans de l'ONU al govern espanyol el 2008 en quant al desenvolupament de certes línies d'acció, en 76 anys no ha estat jutjat ni un sol cas dels centenars de milers de crims comesos.




22 d’agost de 2012

L'any de l'angoixa


Aquell va ser l'any de l'angoixa.

Les hores passaven lentes, o massa ràpides, i els dies, les setmanes, els mesos, els hi anaven al darrere.  Sabia que havia de passar alguna cosa: ho notava en l'ambient, en l'aire que respirava, en els malsons nocturns i en el rau-rau que el corsecava constantment, insistentment, voraç i implacable; però era incapaç de saber què, ni quan, ni com havia de passar; i aquesta incertesa el sumia en un estat de perpètua angoixa.
Saltava espantat si cantarellejava el telèfon o sonava el timbre de la porta, segur com estava que anunciava el fet terrible i definitiu que sabia que havia de passar.
Les moixaines i amoretes esdevenien menyspreus amagats i mentides esquerpes.  Els somriures més radiants i esplendents mudaven en ganyotes amargues.  El futur s'albirava com un munt de núvols negres, amenaçadors com un escamot d’execució a punt d'abatre'l; i aleshores vigilava el cel amb l'esperança de veure arribar una tempesta de vent i llamps i trons com ràfegues de metralleta; i aigua, molta aigua, que esbandís l'angoixa i inundés la vida i fes net de tot, de tots, de res, de ningú.

Va ser que el fet que havia de passar, no va passar, o ningú no en sap donar raó.  Però les hores sí que van continuar passant lentes, o massa ràpides; i les moixaines i amoretes van esdevenir altre cop dolces; i els somriures van mudar a riures; i van arribar tempestes que van marxar i van deixar la vida inundada de pluja, de plors, de felicitat.

I avui no sabria dir ben bé què, ni quan, ni com havia de passar.  Només sap, quan mira enrere, que aquell va ser l'any de l'angoixa.



16 d’agost de 2012

Postals particulars (VI): Més núvols



Dibuixen els núvols un barbut irat, colèric, de galtes inflades i cabells esbudellats.
Se li atura el buf contra el blau del cel i el paisatge quiet.
En l'aire immòbil, no gosa desfer-se.

6 d’agost de 2012

Obrint portes

Mirant guies de Dublín he trobat moltes fotos de les portes de color que hi abunden per la zona del centre i he descobert (ho desconeixia totalment) que és una de les estampes més típiques de la ciutat.
Hi ha diferents llegendes sobre el seu origen. Una d’elles diu que fa molts anys va morir un president molt estimat pels habitants de Dublín i aquests van pintar totes les portes de les cases de color negre com a símbol de condol però, com ja se sap, els dublinesos tenen fama de veure molt i resulta que els homes quan tornaven dels pubs a la nit -una mica beguts- s'equivocaven de porta i entraven a casa d'una altra persona; aleshores les dones, fartes que això passés, van decidir que pintarien les portes de diferents colors perquè no s’equivoquessin més . En altres llegenda canvia el fet desencadenant, però bàsicament totes coincideixen en la seva funció de punt de referència per trobar la pròpia casa quan hom torna del pub una mica “perjudicat”.

A banda de la curiositat, la imatge de les portes m’ha fet pensar en totes les portes que anem travessant al llarg de la nostra vida; portes obertes que ens mostren camins i que travessem decidits; portes que resten tancades i que no gosem obrir, com si no fossin per nosaltres; portes que després de travessades deixem obertes, convidant tothom a acompanyar-nos en el viatge; d’altres que tanquem al nostre pas, no sé si per no tornar o per assegurar-nos de fer sols el camí; portes per l’esperança; portes en els nostres murs personals que durant un temps -quan en nosaltres tot és possible- resten obertes de bat a bat i que poc a poc anem tancant amb baldons i tanques.

En algun lloc he llegit que un cop soms conscients de quines portes hem de travessar i quins camins hem de caminar, ja no val no fer-ho.
Així que, ja sabeu, endavant les atxes, obrim les portes i caminem!