> Univers madur: 2011

31 de desembre de 2011

Cap d'any de balanços i propòsits

Cap d'any és temps de traspàs, temps de fer balanç de l'any que acaba i de plantejar-se objectius per l'any que ha de començar; temps d'enyorar allò que hem perdut i de covar l'esperança de retrobar-lo en dies propers; temps de doldre'ns pel que no hem aconseguit i d'imaginar noves formes per assolir-lo.

Miquel Martí i Pol ho plasma deliciosament en els seus poemes «Ara que l'any s'acaba» i «Ara que l'any comença», recollits en el seu llibre "Els bells camins" (1984-1985).


ARA QUE L'ANY S'ACABA

Invoco els dies clars, ara que sé
que me'n desposeeix el temps.
                                                 No em vull
subjecte a cap designi que no pugui
sotmetre al ritme encès de les paraules.

A poc a poc, desfaig els rulls del vent.
La font degota lenta i m'acompassa
la mirada i la veu.

Tot se'm revela nou, però l'espera
m'adorm les mans. Només els ulls completen
el cicle tants de cops iniciat
i abandonat.
                     Propòsits?
                                      Quins propòsits?



ARA QUE L'ANY COMENÇA

No hi ha ningú que ens perpetuï. Totes
les quietuds i les inquietuds
tenen per límits una cambra closa.

Així s'explica el temps, i el fosc embruix
de percaçar-lo pels racons secrets
de nosaltres mateixos.
                                     Més enllà
de temors i recances, s'obren sempre
blaus horitzons.
                           Res no pot desviar-nos
del curs del riu del viure, però basta
la voluptat d'estimar perquè l'aire
dringui a cada mot i s'allargassi
l'eco que ens fa, si més no, perdurables.


Hi ha, però, qui diu que això de celebrar el cap d'any és una tonteria, que res no diferencia aquesta nit de les altres i que demà no serà un dia significativament diferent d'avui.
I potser, estrictament, tenen força raó, perquè en qüestió de dies els inicis i els finals es succeeixen infinitament.


Posta de sol a La Puebla de Arenoso

Sortida de sol a La Puebla de Arenoso




26 de desembre de 2011

Dies que passen sense empènyer anys



El temps està fixat: les setmanes, 7 dies; els dies, 24 hores; les hores, 60 minuts. 
Però hi ha dies, hores, minuts que passen més ràpid que d'altres; i hi ha èpoques que el temps és tan fugisser que el dia s'acaba sense haver-te adonat que ja ha començat.



Moltes activitats, molt poc temps lliure, i les manetes del rellotge que semblen passar més ràpid que mai, tot i que no te n'adones fins que mires enrere i prens consciència del temps passat; o com jo, que avui he entrat al bloc i he vist que feia més de vint dies que no havia escrit res en ell.  Dies de molta feina, de presentacions de llibres, de teatre i concerts, d'amics invisibles, de dinars i sopars, de postals i Nadals; i encara sort que a casa venen els Reis (sí, per Nadal esdevenim temporalment monàrquics) i no hem començat la feina dels regals.

També us he de dir que el temps no sempre ha passat igual de ràpid.  Recordo que de petita el temps passava molt més lent, i les vacances eren llargues i donaven per molt, i no arribava mai el moment de ser gran, i esperàvem impacients la nit de Reis, i el demà era una fita llunyana.

Us deixo un fragment d'un poema que he trobat, una reflexió sobre el temps:

I passen els dies
sense empènyer els anys.
Que vivim d'esma
i d'esma morim.

5 de desembre de 2011

El meu company, el meu enemic?


Ja fa dies que tinc en ment comentar aquest tema i, per un o altre motiu, no trobo mai el moment de posar-m'hi; però d'avui no passa.

Les retallades han arribat amb tisores esmolades i criteris indiscriminats, i han començat per la sanitat, l'educació i el sou dels funcionaris.  Però el més greu, tot i la seva gravetat, no són les retallades sinó la forma en què s'han aplicat i els missatges utilitzats.

Anava l'altre dia pel carrer i vaig sentir una conversa entre dos que passaven: l'un li deia a l'altre que al cap i la fi els funcionaris tenien la feina fixa i que, pel que feien, ja cobraven un bon sou.  Un altre dia, un conegut em justificava indignat la rebaixa de sou dels funcionaris al·legant que a ell, que estava a la privada, la seva empresa li havia rebaixat un 10%  ja feia dos anys i no tenia cap més opció que aguantar-se.  En altres converses he sentit dir que els metges no s'haurien de queixar tant i que, ja que ens venien la vocació i el jurament hipocràtic, ho demostressin i s'impliquessin en la salut dels pacients i es deixessin de queixes; he escoltat com denigraven la tasca dels professors en base a les poques hores lectives setmanals que hi dedicaven; i com aquestes, moltes més converses que m'encenien la sang.

Jo no sóc funcionària, ni metgessa, ni professora.  Però senyors! sóc treballadora!

Com podem deixar que ens maneguin d'aquesta manera? Des de quan la crisi és culpa dels treballadors?  Com podem deixar que justifiquin la pèrdua de drets (que tant ha costat d'aconseguir) en pro de l'esforç comú i compartit?  Que li demanen aquest esforç als que no han sabut gestionar correctament? als directius, polítics, empresaris, etc. que tenen com a càstig per la seva mala praxi una indemnització de l'hòstia i una jubilació daurada? als lladres confessos i malversadors provats que continuen la seva vida de sempre com si res d'això anés amb ells?

Com podem deixar que converteixin el company, el veí, l'amic, en el nostre enemic?  Ens mirem a cua d'ull, amb mirada feréstega i pensem: s'ho mereix, ell sí que s'ho mereix i no jo.  I mentre desconfiem del company, no estem per altres temes, i els drets que avui perd ell, demà els haurem perdut tots.

En converses com les d'aquests dies, jo sóc funcionària, metgessa i professora perquè sóc treballadora.
I si algun d'ells es columpia i no fa la feina, això són figues d'un altre paner i ho haurem de resoldre amb ell individualment.

(*) Foto trobada a la xarxa, a la pàgina: GRAFFITILANDIA.  MIRADAS DESDE LA PARED



«Cuelgatús» quotidians (II)

                                                                         
          
Una mà dient-me adèu
i uns petons donats a l'aire.

Un cop de cap amagat
 - que sembla involuntari -
els empeny amb força
fins a mi. 


Petons donats a l'aire,
m'arriben dolços i enamorats.     

Promeses pel retrobament.
Carícies per passar el dia.
 

Petons a l'aire,
          que m'arriben.

 

27 de novembre de 2011

Jo t'estimo, tu ets meva, jo et mato.


El proppassat divendres 25 de novembre es celebrava el Dia Internacional contra la violència de gènere.
Els números aleshores ja eren estremidors: 54 dones mortes de les quals només 14 havien presentat denúncia (i una d'elles es va fer enrere).  Avui, però, aquestes xifres han empitjorat amb una nova víctima a Terrassa.
Fins quan?

La Llei Integral contra la Violència de Gènere recull mesures preventives, d'informació, atenció, drets laborals i protecció a les dones, però no sembla ser suficient.  I no ho és perquè necessitem actuar abans; no ho és perquè necessitem canviar algunes formes d'entendre l'amor, certes tendències i moltes actituds; no ho és perquè necessitem descobrir, creure'ns i transmetre que l'amor no és possessió, que les dones no són propietat de les seves parelles, i que els comportaments possessius i agressius no s'han de viure com una cosa normal.


Libre te quiero

Libre te quiero,
como arroyo que brinca
de peña en peña.
Pero no mía.
Grande te quiero,
como monte preñado
de primavera.
Pero no mía.
Buena te quiero,
como pan que no sabe
su masa buena.
Pero no mía.
Alta te quiero,
como chopo que en el cielo
se despereza.
Pero no mía.
Blanca te quiero,
como flor de azahares
sobre la tierra.
Pero no mía.
Pero no mía
ni de Dios ni de nadie
ni tuya siquiera.
 
Agustín García Calvo






20 de novembre de 2011

Avui que sonen les campanes,


 “Mai preguntis per qui sonen les campanes: sonen per tu.”
Vaig llegir aquesta frase fa molts anys en la novel·la de Hemingway Per qui sonen les campanes, centrada a la guerra civil espanyola.   Després vaig saber que ell les havia recollit de John Donne que les va escriure el 1624 a la Meditació XVII de Devotions Upon Emergent Occasions.

Avui, a aquestes hores, a la vista dels resultats electorals -d'altra banda previsibles- m'ha vingut al cap enmig d'un profund desencís i, també, d'una certa ràbia.  No és pel canvi de color, que ja he dit que era del tot previsible, sinó per l'abstenció registrada.
Puc arribar a entendre el vot de càstig a un partit per la gestió de govern que ha fet; no hi crec en el bipartidisme com a úniques opcions polítiques i per tant trobaria lògic i desitjable que els vots s'haguessin repartit entre molts partits; però no ha estat així.
Sembla ser que com a societat ens hem desencantat de la nostra classe política i per demostrar-ho hem abdicat del nostre dret més irrenunciable com a societat -i crec que alhora la nostra responsabilitat- que és decidir qui volem que ens governi.  Perquè, ens ho creiem o no, ho vulguem o no, ens governaran i decidiran per nosaltres; i tothom que no ha anat a votar no li ha dit res als polítics (altra cosa seria si una abstenció elevada invalidés les eleccions), només ha facilitat la victòria de la majoria que sí ha votat.
I ara les campanes, sonaran per tots.

Passejant per la xarxa he trobat aquests versos (desconec l'autor):
Ja sento les campanes de dol
anunciant la boira que ve
a enfosquir la nostra existència.



En un altre àmbit, voldria fer esment de la celebració, avui, del Dia Universal de l'Infant.

No us penseu que aquest tema em fa sentir millor.  Fa 52  anys que l'ONU va aprovar la Declaració dels drets dels Infants i l'Unicef ha fet públic que 200 milions de nens de tot el món pateixen de desnutrició crònica.  Ja no parlem de temes de prostitució, explotació infantil i nens soldats.


11 de novembre de 2011

Anem regant la terra eixorca

Un dia com avui és gairebé impossible no parlar de la data: onze de novembre de dos mil onze.  Dit així no sembla gaire diferent de les altres, però si escrivim 11.11.11 esdevé una data especial.  Els mitjans, la xarxa i les converses de cafè en parlen dels seus múltiples significats espirituals, cabalístics, matemàtics, paranormals, profètics, etc. i de la infinitat d'activitats (concursos i premis, simfonies massives, dies sobre la Terra, àlbums musicals) i frikades organitzades aprofitant l'avinentesa.

Una amiga m'ha recordat que un altre onze de novembre, fa vuit anys, va morir Miquel Martí i Pol.  No he sentit que s'organitzi cap homenatge, però potser no és un aniversari rodó (d'aquells números amb màgia), o no fa prou temps que va morir, o és encara massa actual (he llegit que és el poeta català més llegit i més conegut als Països Catalans els darrers temps).

Parlar d'ell m'ha fet pensar en un poema seu del llibre L’àmbit de tots els àmbits (1980).  Un poema positiu, optimista, esperançador i encoratjador.  Un poema per posar-nos les piles.

Solstici

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,

a poc a poc i amb molta confiança
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
amb turpituds, anhels i defallences; 
humanament, entre brogit i angoixes
pel gorg dels anys que ens correspon de viure. 

En solitud, però no solitaris, 
reconduïm la vida, amb la certesa 
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí i Pol




10 de novembre de 2011

Digues que em llegeixes i que no m'has oblidat


No m'agrada gaire la paraula homenatge quan es refereix a gent que ja no hi és entre nosaltres.  Penso que els homenatges s'han de fer en vida; són els que compten, els importants, els que permeten que l'homenatjat se senti reconegut, els que fan una mirada enrere i evidencien una constant vibració de sensibilitat, de feina feta, d'implicació, de bonhomia, o de qualsevol altre aspecte homenatjable.
És evident, però, que aquests actes contribueixen a mantenir viva la memòria de l'homenatjat i a difondre la seva obra; et conviden a relectures i fan que, si més no durant un dia, unes setmanes, la gent en parli.

A la Montserrat Roig jo li dec un rendit i perpetu enamorament per la ciutat de Leningrad (Sant Petersburg).
Quan fa 25 anys vaig llegir L'agulla daurada, m'hi vaig sentir transportada, vaig descobrir la seva gent, la seva història, vaig passejar pels seus carrers, vaig visitar les sales buides de l'Hermitage i em vaig prometre que algun dia hi aniria.  Encara no ho he fet, però ho faré, segur.

Més enllà dels seus llibres i dels seus articles, hi havia la dona que era; la dona que en acabat va descobrir que escrivia perquè li donava la gana; la dona d'esquerres, lluitadora, feminista i crítica.

Ara que tenim molta més roba i menys sabó que mai; ara que ens seguim creient les mentides si ens les diuen amorosides; ara que és temps de decidir quins altres remenaran les cireres per nosaltres; ben segur que ara és un bon moment (sempre ho és) per rellegir Montserrat Roig, per deixar-nos seduir per les seves paraules i fer-nos empènyer per la força dels seus articles.

(llegiu altres homenatges a Col·lecció de moments)

8 de novembre de 2011

Segrestats a la cuina


Podria ser un bon títol per a una novel·la negra, però en realitat és la situació que hem viscut a casa aquests darrers dies.

El que havia de ser una setmana de feina s'ha allargat gairebé a tres (amb els seus dissabtes) durant les quals hem tingut la casa ocupada pels estris del fuster i per muntanyes de pols dipositades sobre mobles tapats per plàstics, llençols; d'aquella pols fina que sembla farina, que es fica pertot, que tot ho pinta i t'empolsina i que et facilita la pràctica del patinatge artístic (o no tan artístic) quan t'intentes moure amb certa rapidesa entre el caos regnant.
I és així com la cuina, que en el meu imaginari és un univers màgic i acollidor, centre neuràlgic de la vida familiar, zona de treball, espai de xerrades i confidències; però que a la pràctica té les mides que té i, a més, s'empetiteix greument quan t'hi poses a fer qualsevol tasca; és així -deia- que la cuina ha esdevingut refugi i presó on passàvem les tardes-vespres intentant aïllar-nos del soroll eixordador i ens amuntegàvem tele, apunts, portàtil, berenar, cafè, estris, nens, no tan nens i adults, tot esperant el moment gloriós de la marxa del fuster.  L'alternativa, a bastament utilitzada tot i que la pluja no ajudava gaire, era viure al carrer el màxim temps possible.

Ara que la nostra particular "Sagrada Família" ha acabat i hem recuperat la normalitat i hem descobert que hi havia mobles sota la pols i que, a més, era possible desenterrar-los i tornar a obrir armaris i calaixos i guardar les coses al seu lloc i seure al sofà sense acabar arrebossats de pols; ara me n'adono que el segrest físic ha implicat inevitablement el segrest anímic.
Bé, potser exagero.  No voldria pas equiparar aquestes setmanes a un segrest autèntic, però, si més no, he de dir que la inusual situació m'ha generat una sorprenent i inesperada apatia: massa caos, massa cansament, massa esforç fins i tot per llegir, per escriure o per qualsevol activitat que en condicions normals hauria fet sense pensar-hi.

Potser l'apatia social que ens acompanya (puntualment trencada per moviments indignats) també té l'origen en el caos.  En aquest caos social, polític, econòmic que descobrim dia rere dia; en la desídia sempiterna de l'anar fent.  Buf! no sé si encara estic massa apàtica per raonar, però mentre  anava escrivint m'ha vingut al cap una frase de Plató que trobo força oportuna per aquests dies:
"El preu de l'apatia envers els afers públics és ser governat per homes malvats"
(Plató, La República, segle IV a. C.)

És doncs el moment de desfer-se de l'apatia i deixar enrere el segrest.  El món és nostre, ens pertany i ens espera.

24 d’octubre de 2011

Si fossis pluja et rebria tot nu

La pluja té un efecte curiós segons el moment, la intensitat i el lloc on t'agafi.
És emprenyadora si t'agafa pel carrer, enervant si cau amb força, íntima si tens bona companyia, melangiosa, fascinant.

Aquesta nit, un tro -només un- fort, intens i inacabable m'ha llevat la son, i mentre sentia ploure darrere els vidres, a l'abric del llit, en aquell estat de mitja vetlla, m'ha vingut al cap aquest vers (el del títol) que forma part del poema Llibre sense títol de Miquel Martí i Pol.  Realment no és un poema sobre la pluja, però sí que és un deliciós poema ple d'intimitat.
Us en deixo un fragment:

Si fossis terra creixeria en tu
i llevaria fruits d'una rara dolcesa,
seria fidel als camins que et solquen la pell
i als rius secrets que et travessen l'entranya.
Si fossis mar manllevaria el vent
per desvetllar-te remotíssims ecos.
Si fossis pluja et rebria tot nu.
Si fossis bosc estimaria l'ombra.

Però per descriure una tarda de pluja en companyia de bons amics, gairebé d'aquelles que ve de gust que caigui aigua mentre et saps a recer, aquesta Pluja fina de Narcís Comadira:

Ara que està emplujat,
va bé d’estar-se a casa,
escoltar música, parlar
de coses i més coses.

Demà encara és molt lluny.
No en sabem res.
Si els dies que vindran
fossin com ara que,

sota el llum baix,
les cares dels amics
mantenen
un diàleg tranquil!

Mentre passem l’estona,
quan alço els ulls puc veure,
pel vidres entelats,
caure una pluja fina.

Espero que la pluja us agafi a resguard i en bona companyia.

21 d’octubre de 2011

#AgurETA.   L'esperança possible


Ahir tarda Marc em va trucar emocionat i em va dir:  Mama, avui és un gran dia.  ETA ha deixat les armes!

Realment és una molt bona notícia, però he de dir que no sé què em va alegrar més: la pròpia notícia o la ilusió amb que m'ho va dir Marc, la seva percepció d'aquest fet com una oportunitat de futur, la seva convicció d'un canvi possible, la seva fe en la voluntat de tots per acabar amb la violència i començar una convivència en Pau.

A mi, que em pesen una mica més els anys, la notícia em va alegrar (no podia ser d'una altra forma), però l'efervescència inicial va deixar pas a un prudent escepticisme.  Escepticisme per altres vegades que hem acabat fent un pas enrere, per la més que possible manipulació política dels esdeveniments, pel discurs de greuges i perdons, per la necessitat de derrotar al vençut i la resistència a l'escarni públic.
Són molts anys de ferides que no poden tancar-se d'avui per demà, i no val sentir-se en possessió de la veritat perquè, d'alguna forma, tots som i hem estat víctimes del terrorisme: els morts, els ferits, els familiars, els ciutadans anònims, fins i tot els propis terroristes; en definitiva, la societat tota.  Se'm fa difícil pensar que seran -serem- capaços de seure i parlar de Pau sense treure de la motxilla tots els greuges acumulats al llarg de 43 anys (més si pensem que l'inici d'ETA era la resposta al sentiment d'opressió d'una part del poble basc).

És hora de demostrar que l'Educació per la Pau és alguna cosa més que un bon propòsit; és l'oportunitat de començar a caminar cap a una cultura de Pau.

Deia Martin Luther King que "per a qualsevol conflicte humà, l'home ha de trobar una solució que rebutgi la venjança, l'agressió i la represàlia".
No sé.  Sembla més fàcil de dir que de fer.
Però, si no fos possible deixar de banda la venjança, m'agradaria que els vengadors fessin seva una frase de Danny Kaye que diu: "No venjar-se pot ser també una altra forma de revenja".


19 d’octubre de 2011

Promeses en el mirall

19 d'octubre - Dia Mundial del Càncer de Mama

Nua, davant del mirall, no va ser conscient de les llàgrimes que li corrien galta avall fins que va notar el seu gust salat als llavis.  Va esbossar un intent de somriure i no va fer res per aturar-les.

Què lluny quedava la tarda maleïda, quan el temps es va aturar i tot s’enfosquí, eclipsi de vida, nit durant el dia.   No era possible!  Càncer?  No, no i no!
Havia passat prou temps per acceptar-ho i acceptar-se.  Li havien extirpat el pit.  Havia fet quimioteràpia i desprès radioteràpia.  S’havia recuperat físicament i anímica i, finalment, tot havia tornat a la normalitat.

A vegades, però, sola davant del mirall, contemplava la mutilació que li recordava permanentment la malaltia.  Aleshores, com avui, deixava que les llàgrimes fugissin dels seus ulls i l’alliberessin d’aquell neguit; i quan li acaronaven els llavis, somreia –alegre malgrat tot- perquè se sabia viva i sana, i el temps havia tornat a córrer, i el sol brillava novament, i el futur s’estenia davant seu amb la promesa d’un camí per fer. 

 

18 d’octubre de 2011

Temps moderns

El bloc Relats conjunts proposa fer un relat a partir d'un fotograma de la pel·lícula Temps moderns, una fantàstica successió de situacions còmiques a través de les quals Charles Chaplin fa una subtil (o no tan subtil) crítica del sistema capitalista.

Fotograma de la pel·lícula Temps moderns de Charles Chaplin, 1936.

Aquesta és la meva aportació:
Els amos pensaven que les màquines podrien substituir els obrers; uns obrers que s'acabarien venent a qualsevol preu per mantenir el seu lloc de treball; uns obrers que eren simples titelles sota el seu control, peces d'una cadena sense fi.  I ell formava part de l'engranatge d'aquesta cadena, prou que ho sabia.
Molts, en veure'l, pensaven que la seva era una feina bruta, arriscada; alguns el compadien pensant que la màquina l'havia devorat; d'altres s'enutjaven en veure'l somriure en la seva condició; però, què voleu?, ell n'estava content.
Cap revolució s'ha fet des de fora.  Ell ho sabia bé i per això volia estar dins, ben dins, per poder lluitar.  En contra del que pensava el patró, ell tenia el poder: podia afluixar un cargol i fer que tot se n'anés en orris.

Sí, definitivament, li agradava ser part de l'engranatge.

Podeu llegir la resta de relats en aquest enllaç.




10 d’octubre de 2011

Els ulls a la finestra



No n'hi ha prou amb obrir la finestra
per veure els camps i el riu.
No és suficient no ser cec
per veure els arbres i les flors.

Foto:  Antic cinema Odeon (Lisboa)
Poema d'Alberto Caeiro (alter ego de Fernando Pessoa)


  
Foto:  Poema al claustre del "Mosterio dos Jerónimos" (Belém - Lisboa)


Aquesta tarda he tornat de Lisboa amb ganes de penjar un poema que he descobert per aquelles terres i acompanyar-lo de  la meva particular finestra lisboeta, a l'estil del bloc Enfilant finestres.
Demà, si puc, us faré cinc cèntims d'aquests dies a Lisboa.

 

5 d’octubre de 2011

La reserva inesgotable i els canvis impossibles

Corre per la xarxa un diàleg que no puc per menys que plasmar en un apunt.
No us penseu que és res de nou.  Eren els temps de Lluís XIV de França (si feu comptes, fa uns 350 anys, que ja són anys) i els que parlen són el Superintendent Colbert i el Cardenal Mazzarino.

Colbert:  Per aconseguir diners, hi ha un moment en què enganyar [al contribuent] ja no és possible.  M'agradaria, senyor Superintendent, que m'expliqués com és possible continuar gastant quan ja s'està endeutat fins al coll ...
Mazzarino:  Si s'és un simple mortal, és clar: quan s'està cobert de deutes, et fiquen a la presó.  Però l'Estat...  Quan es parla de l'Estat, això ja és diferent!  No es pot enviar l'Estat a presó.  Per tant, l'Estat pot continuar endeutant-se.  Tots els Estats ho fan!
Colbert:  Ah sí?  Vostè creu?  Amb tot, ens cal diners.  I com els hem d'aconseguir si ja hem creat tots els impostos imaginables?
Mazzarino:  Se'n creen més.
Colbert:  Però ja no podem llançar més impostos sobre els pobres.
Mazzarino:  És cert, això ja no és possible.
Colbert:  Aleshores, sobre els rics?
Mazzarino:  Sobre els rics tampoc.  Ells ja no gastarien més i un ric que no gasta, no deixa viure a centenars de pobres.  Un ric que gasta, sí.
Colbert:  I doncs, com hem de fer?
Mazzarino:  Colbert! Pensa com un formatge de gruyère o com l'orinal d'un malalt!.  Hi ha una quantitat enorme de gent entre els rics i els pobres!!  Són tots aquells que treballen somiant en arribar algun dia a ser rics i tement esdevenir pobres.  Aquests són els que hem de gravar amb més impostos..., cada vegada més..., sempre més!  Aquests, com més els prenguem, més treballaran per compensar allò que els traiem!  Són una reserva inesgotable!

No trobeu que les coses no han canviant gaire.
Tenim una crisi, que encara no tinc clar com és possible que cap economista, polític, guru o altres ments privilegiades, no hagi pogut (o volgut) preveure.  El cas és que la tenim i la classe política ens demana sacrificis; sacrificis lògics -si vols- però no equitatius; sacrificis necessaris -potser- però que acaben afectant bàsicament la classe mitjana, com sempre, i en menor mesura els més desvalguts, els marginats.
I em dóna per pensar...  Quan es posaran al capdavant dels sacrificis els més afavorits?  Quan predicaran amb l'exemple els polítics?  Quan deixarem de comportar-nos com sempre i canviarem les inèrcies històriques? 

Les coses no han canviat gaire i tornem a tenir els polítics més preocupats per les properes eleccions que per aportar i aplicar solucions (podeu veure aquí que això tampoc no és nou).  I nosaltres, que els votarem, serem capaços de canviar res?


3 d’octubre de 2011

Quin és el gall que canta si li llueix el pèl?

Ahir, al bloc MÉS A PROP DE LA "A" vaig trobar una Micro Roda-contes: un petit recull de microrrelats que incorporen paraules tretes de texts de Josep Maria de Sagarra (el proppassat 27 de setembre va fer 50 anys de la seva mort), a partir dels mots d'aquesta setmana de la llista de RodaMots.  Entreu a fer un cop d'ull; de veritat que paga la pena només que sigui per descobrir paraules que desconeixem o tenim un xic oblidades.

Acabava de llegir l'apunt i pensava en les paraules desconegudes (fa uns dies al bloc saragatona / provisionals vaig descobrir la paraula botana, que no coneixia) quan m'ha arribat un correu-e d'una amiga, l'Anna, que (creieu en les casualitats?) parlava sobre el munt de paraules col·loquials castellanes que hem malincorporat a la nostra parla en substitució de la seva equivalència catalana, fins el punt que en alguns casos ens sonen molt millor o menys forçades. 

En el correu es fa també una reflexió que sovint he defensat:  "El català és un idioma bonic i ric, i som només nosaltres els que l'empobrim".  He de dir, però, que els meus arguments no sempre convencen als meus interlocutors que sovint defensen la importància de parlar i escriure en català per sobre de fer-ho bé.  I jo penso: no serà millor fer bé les coses que només fer-les? 
Bé, el cas és que no volia fer dissertacions sobre l'ús més o menys correcte de la llengua, sinó que us volia proposar un joc a l'estil de l'apunt que comentava.


Poso a continuació una llista d'algunes de les paraules i expressions que, en general i segons el correu, acostumem a dir malament, i el seu equivalent en català.
RetortijónRetortilló, torçó
TxiringuitoGuingueta
HorteraXaró
MequetrefeManefla
TiraxinesTirador
HabladuriesEnraonies, parlaries
Inmiscuir-seImmiscir-se, maneflejar
De pacotillaDe nyigui-nyogui
Entre pitus i flautesEntre naps i cols
Ni chicha ni limonáMitja figa
Contes txinosSopars de duro
TxantxulluMartingala, tripijoc
TxivatoDelator, espieta, portanoves
Suelto (monedes):  Xavalla, canvi
ValeD’acord
CatxondeigDesori
TxorradaPoca-soltada
Escaquejar-seDesentendre’s
GangósDe veu ennassada
BordeMalcarat
PapanatesBajoc, toca-sons
Cantamañanas Baliga-balaga, taral·lirot
CaraduraPenques
EstribilloTornada
Tenir patxorraNo posar-se pedres al fetge
Yema del ditPalpís, tou del dit
NudillosArtells, nusos dels dits
Otro gallo cantaríaLi lluiria més el pèl

Trieu-ne una, o moltes, i feu-ne un nano, micro, mini o maxirrelat que les incorpori.  Podeu penjar-lo en un comentari d'aquest apunt, o bé als vostres blogs (deixeu, si us plau, un enllaç en un comentari).

Au, vinga, començo jo.
Mai no li havia agradat fer cas d'enraonies ni dels portanoves que, amb l'excusa de ser amics, t'expliquen allò que no vols saber.  Però la veritat era massa evident i ja no podia desentendre's més del tema.  No quan aquella mateixa tarda havia vist al penques del seu marit magrejant una rossa a la guingueta de la platja mentre pel mòbil li explicava sopars de duro sobre una reunió urgent i inexcusable que li impedia tornar a casa.
Ara us toca a vosaltres.

2 d’octubre de 2011

Sutures de colors per a la Marató

El projecte de "Poemes per a la Marató. 2011" tira endavant amb ganes. Animeu-vos a participar, podeu sumar els vostres poemes o bé pintar-ne  els d'altres.

Aquí us deixo les il·lustracions que la Montse Lloret i el Toni Arencón han fet del poema Sutures d'absència, però al bloc del projecte en podeu llegir molts més i gaudir de totes les il·lustracions.


Il·lustració de "Sutures d'absència" per Montse Lloret
Il·lustració de "Sutures d'absència" per Toni Arencón

Poso també aquí l'enllaç a la Marató de TV3 d'aquest any.  Passeu-vos per conèixer el tema, per si voleu participar o bé per saber d'altres projectes que s'estan fent per a col·laborar.

27 de setembre de 2011

Un sospir que batega com l'aigua


Fa poc més de 30 anys d'aquesta foto però recordo perfectament que tornàvem de Breda, en tren, cansats i feliços.  Per aquell temps teníem tota la vida per davant i moltes ganes de menjar-nos-la, un munt de somnis i projectes, un llarg camí encara per fer.
Si posés també una foto actual, ens veuríem més grans, amb menys cabell -o sense-, amb més quilos, potser més cansats encara, però vull pensar que igual o més feliços.


Avui fa vint-i-cinc anys que ens vam casar, vint-i-cinc anys que vam formalitzar aquella relació (a la foto encara molt novella) i ens vam prometre estar junts "fins que el nostre amor s'hagi exhaurit, que tant de bo no sigui mai".
Per sort ha sigut mai, i han estat molts dies d'alegries i algunes tristeses, dies de dubtes i de descobertes, de desavinences i retrobaments, de seduccions plàcides i abraçades arravatades, de nens petits i infants crescuts, de família i amics, de llibres i cançons, de tardes de sofà i matinals de futbol.  I, per sort, el nostre amor no s'ha exhaurit.

No podria -ni voldria- resumir tots aquests anys en quatre frases, però no em puc resistir a compartir la banda sonora d'aquell dia tan especial, una banda sonora que ha estat una mica el mapa per on ens hem mogut.
Himno de la alegría
D'entrada.  Perquè era un dia alegre i perquè és important esperar sempre un nou dia, i somiar un nou sol, i anar-lo a buscar fins i tot més enllà de les estrelles.
Que tinguem sort
Per casar-nos.  Perquè volíem un dia, una vida, un camí ben llarg, curull de fruits i de sort.  Perquè no volíem un adéu però, si arribava, el volíem capaç de recordar que un dia ens havíem estimat.
Arrels
De sortida, tota una declaració de futur.  Perquè deixàvem enrere una casa, per fer-ne la nostra, per clavar les nostres arrels i donar els nostres fruits.

Avui, que és també el 50è. aniversari de la mort de Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961), no em puc estar de posar un parell de poemes seus que em són especialment significatius.  Dels dos, la Cançó de rem i de vela nº XII és molt més conegut perquè el va musicar i cantar Lluís Llach (El meu amic el mar, 1978), però no us deixeu perdre A una nova amiga: la deliciosa incertesa d'un amor que tot just comença.

A una nova amiga

Avui només de nostra coneixença
tinc el cor fresc com el celler del mas,
i tota la meva ànima s'agença
d'haver-te dut recolzadeta al braç.

La tarda m'ha sigut traïdora i breu,
més la llum era viva.
Dins de l'ordi pregava el pregadéu,
a la figuera s'ha aturat la griva.

I jo sentia una molt gran paor
de veure els ulls que feies i la cara...
¿Ai, fina pal·lidesa de l'amor,
que no sap si ha d'ésser amor encara! 


Cançó de rem i de vela nº XII

Entre les barques quan passa l'amor,
no duu la fúria de crits ni besades,
l'amor que passa a la vora del mar,
és blau verdós i flexible com l'aigua.

Perquè a la platja hi arribi l'amor,
hem de tenir una miqueta de calma,
i una gavina pel cel adormit,
una gavina i un aigua ben blava.

L'amor que passa a la vora del mar,
vol que tot just es bellugui la barca,
vol a la vela una mica de vent,
però té por de sentir les onades.

Vol una galta que es deixi besar,
però que hi posi una certa recança;
l'amor que es viu a la vora del mar
és un amor de molt poques paraules.

Entre les barques quan passa l'amor,
no vol ni plors ni gemecs ni rialles,
l'amor que passa a la vora del mar
és un sospir que batega com l'aigua.


25 de setembre de 2011

La importància de dir-se ...


Tot passejant pel Raval, hem passat per davant d'una perruqueria que se'n diu "La mano loca".  Segurament els seus amos van decidir el nom després de pensar-s'ho bé, i segurament el van trobar del tot adient, però jo no he pogut per menys que imaginar-me una ma amb vida pròpia que, ben armada amb unes tisores, es tornava boja i començava a tallar cabells a dojo, sense ordre ni concert.

Mira que jo sóc una mica renitent a tot això del màrqueting, que sovint em sembla una forma d'ensarronar la gent, però en ocasions com aquesta penso que potser sí que el nom és important.

 

22 de setembre de 2011

Viatge sense retorn

Novament l'Helena m'ha passat una proposta de mircrorelats.  Es tracta del Concurs de Microrelats en català del cicle Tocats de Lletra, que convoca l'Ajuntament de Manresa, Regió7.cat i el Gremi de Llibreters de Catalunya.  En aquesta edició el tema és Ironies, i aquesta és la meva aportació.  Us animeu a participar?

Viatge sense retorn

S’havia passat la vida odiant l’home que havia matat la seva mare.

La Roser li havia fet de mare i l’estimava amb bogeria; havia tingut una bona infància i una millor adolescència, però no havia tingut la mare; no havia estat ella, l’original, la de veritat, i ell sempre l’havia enyorat, la seva olor, els seus petons, els seus amanyacs.

Per això, quan aquell científic boig li va oferir viatjar al passat, no ho va dubtar. Volia evitar que aquell home matés la seva mare; més encara, havia d’evitar que ni tan sols la conegués.

Mentre enfonsava, amb ràbia, el ganivet en el pit d’aquell ésser tan odiat, va sentir que la seva pròpia vida se li escapava de les mans. No havia comptat que, sense el seu pare, ell no podia existir.

21 de setembre de 2011

Escrivint la memòria

Avui és el Dia Mundial de l'Alzheimer.  Ja sabeu que no sóc gaire de dies mundials, però he de dir que és una excusa perfecta per parlar-ne.

L'Alzheimer és una malaltia fotuda, suposo que ni més ni menys que d'altres malalties, perquè en això de les valoracions hi ha un tema molt personal de vivències, de sensacions, de voluntat i de com entenem cadascú la vida; però jo la trobo molt fotuda.  Al final som el que hem viscut i perdre els records és com perdre la teva vida.

Pensant en això he recordat un repte en què vaig participar fa molt de temps i que consistia en escriure una carta dirigida al nen o nena que varem ser.  Aquesta va ser la meva participació:

Hola petita,
T'escric aquesta carta amb la temença -gairebé certesa- que quan la llegeixis seràs la nena petita a la que escric.  T'escric amb l'esperança d'equivocar-me.
Estic a casa; aquesta casa que ja no és meva però que serà la única que tu recordaràs quan em llegeixis.  Ja no hi és el sofà-llit d'eskai on jugàvem, ni la vitrina amb tasses xineses, però la casa guarda encara la flaire tendra i amorosida de la nostra infantesa.
Al meu costat la mama es distreu jugant amb els "colorines" -recordes com dibuixàvem flors?-.  S'hi pot passar hores posant i traient xinxetes de colors.  També passa molt de temps cosint, però això no se't farà estrany perquè sempre li ha agradat.  Et sobtarà saber, però, que ara xerra poc.  Quan es posa nerviosa se li entortolliga la llengua i només encerta a dir "butano".  Vés, qui sap què voldrà dir.
No entendràs perquè t'explico això, ni et quadrarà -segur- aquesta imatge que t'estic pintant.  Creu-me, t'entenc.  A mi mateixa, que ja fa temps que visc de prop aquest deteriorament, aquest retorn als seus anys d'infant, se'm fa increïble i dur -molt dur- d'acceptar.
La mama em parla com si jo fos la seva mare i em demana que li acaroni els cabells i li subjecti les mitges amb el lligacames.  Li agrada somiar com serà la seva vida, tot el que farà, i jo li explico el que sé i m'invento el que no sé.  Ens podem passar hores imaginant què serà quan serà gran.
És per això que aquesta tarda, se m'ha acudit la idea.  Vull explicar-te el que ha estat la teva vida.  No vull que te l'expliquin tercers que no sabran de cert el que jo -tu- he sentit i com ho he viscut.  Necessito saber que guardaràs sempre -ni que sigui a través d'aquesta carta- la plenitud dels teus records, només teus. Necessito creure que les meves paraules, com si fossin sagetes travessant l'espai, obriran camins de retrobament entre els teus records, fugaços instants de consciència.
Per on puc començar?  Ah, sí!
Recordo que ...


(Repte 180.  Paraules clau: lligacames, entortolligar, flaire, sageta)

  

18 de setembre de 2011

Sutures d'absència

De sempre, la Marató ha estat un exemple de solidaritat, voluntariat i participació, però aquest any fins i tot la cançó serà el resultat de la participació col·lectiva.  Hores d'ara la lletra ja està acabada, però si teniu inquietuds musicals encara sou a temps de participar donant el vostre so al banc de sons.

Hi ha moltes iniciatives ciutadanes per recollir diners per La Marató i en coneixerem moltes més a mida que ens acostem al 18 de desembre.  De moment, però, us en parlaré del projecte de l'Associació de Relataires en Català que ens proposa escriure o il·lustrar Poemes per a la Marató.  Pot participar-hi tothom, així que us animo a entrar al seu blog i fer una ullada.

Deixo aquí la meva aportació.


Sutures d'absència


Teixirem el futur
amb sutures d'absència.
 
Si tu no hi ets,
jo trobaré la teva llum
               en altres ulls,
tu alenaràs batecs   
               d'un altre cor.
 
Mort vençuda.
  


La fotografia correspon a l'obra Sutura: una cicatriu en la terra de 30 metres de llarg, cosida amb soga de vaixell.  És la participació del Grupo Escombros, de l'Argentina, en la convocatòria (9 de desembre de 1989) per a fundar La Ciudad del Arte en una pedrera abandonada d'Hernández, localitat propera a La Plata.