> Univers madur: 2016.02

16 de febrer de 2016

Flors i ombres

No sabia ben bé en quin moment aquell amic indestructible que havia trobat en el veí del cinquè, va desvetllar la seva veritable identitat i va esdevenir el seu pitjor i més tenebrós malson.

Només sabia que volia escapar d'ell i dels seus foscos desitjos; fugir d'aquell infern i reprendre la seva vida; desempallegar-se d'aquella presència hostil que ja no era presència física però continuava sent hostil.


Cap amagatall no seria suficient.


Ho va comprendre quan el va veure a la paret, convertit en la seva pròpia ombra, oferint-li una flor com tantes vegades ho havia fet: una ofrena de pau, una disculpa encoberta, el gest d'amor que ella anhelava.

Però ella ja no volia cap flor, no al preu de les seves.  Li havia costat molt fer-se el seu propi ram i no pensava renunciar-hi per res.  Sí, cap amagatall no seria suficient, però ella no pensava tornar-se a amagar; miraria al front amb decisió fins recuperar del tot la seva vida i la seva ombra.


Fotografia: Self-abandonment d'Alice Wellinger
A proposta del bloc Escribe fino


15 de febrer de 2016

Fusells


Si heu anat mai a l'Almeria Teatre, ja sabreu que és un teatre íntim, acollidor i de petit format.  En el cas de Fusells, la disposició de la sala accentúa, encara més, la proximitat als actors i a l'obra.

Fusells és una adaptació de l'obra de Bertolt Brecht "Els fusells de la Sra. Carrar" que se situa als inicis de la Guerra Civil espanyola, quan la caiguda de Màlaga (febrer de 1937) va provocar l'èxode massiu per la carretera d'Almeria fins a Motril (que marcava la frontera entre els dos bàndols), o bé la incorporació al front dels que encara quedaven a casa.

És una obra intensa que, més que narrar una història, ens qüestiona sobre la neutralitat i, amb l'excusa de la guerra, ens planteja com qualsevol fet social i/o polític ens incumbeix individualment i col·lectivament més enllà de posicionaments morals i religiosos perquè, com diu el lema de l'obra: "Hi ha moments a la Història en què no es pot ser neutral".

L'escena, una habitació que no ho acaba de ser, o bé un tros de platja, on fan la vida i des d’on vigilen la barca del germà que és a pescar, mentre la ràdio dels veïns desgrana notícies i discursos sobre la guerra.

Els actors són joves, molt joves i ho fan molt bé.  Potser aquesta jovenesa ha obligat al director Daniel J. Meyer a canviar les relacions familiars dels protagonistes (la Sra. Carrar no és la mare sinó la germana gran, i el cunyat passa a ser un cosí), però el canvi no desdiu l'obra ni la seva intenció.
Resulta molt divertit i creïble Quim Àvila en el paper de germà petit (Josep), un adolescent ple de rauxa que només frisa per marxar al front a lluitar per la República; molt vital Jaume Madaula fent de cosí (Pedro) primer amable, amical  i després incisiu i revoltador, amb una única intenció amagada que esdevé la causa de l'obra; Cristina Arenas (Teresa Carrar) fa un paper molt mesurat i maternal,  amb un posat contingut de voler i doldre; Jordi Llovet broda un mossèn que no acaba d'estar d'acord però tampoc condemna; i, per acabar, Georgina Latre, amb dos papers petits que no li permeten gaire lluïment, però que dibuixa una real i entranyable veïna.

En resum, una companyia, la Descartable teatre, també jove i amb inquietuds de teatre contemporani, que m'apunto per anar seguint.  I una obra, curta i de bon passar, que us recomano totalment.


5 de febrer de 2016

Penjada al vent


Havia trobat romàntica la idea de suïcidar-se penjada dels seus cabells, però un error terrible en l'elaboració del pentinat va engegar en orris el seu propòsit.
Ara, penjada al vent, no sabia què li feia més mal, l'estrebada dels cabells o la patètica imatge que oferiria a qui la rescatés.

Fotografia de Mike Dempsey
A proposta del bloc escribe fino