> Univers madur: 2015.11

25 de novembre de 2015

On arriben els homes


Avui commemorem el «Dia Internacional de l’eliminació de la violència contra les dones» amb la nefasta xifra de 48 dones assassinades a l’Estat espanyol durant el 2015, sis d'elles a Catalunya.

També avui, llegeixo la notícia de l'alcalde de Carboneras (Almeria) que va fer callar una regidora del seu Ajuntament amb l'ordre de guardar el respecte "quan està parlant un home".

I em venen al cap uns fets que van passar fa molts anys (potser 35), al poble, quan una amiga i jo vam quedar segones en el campionat de brisca durant les festes d'estiu i, a mode de felicitació, uns avis del poble ens van dir: "No us preocupeu, està molt bé.  Heu arribat on arriben els homes".

I pot semblar que una cosa no té res a veure amb l'altra, però en el fons són la mateixa, perquè vivim en una societat masclista i patriarcal que disculpa certes actituds només perquè les té absolutament assumides com a normals.  Mireu, sinó, les darreres enquestes que diuen que un terç de la població considera considera acceptable que la seva parella la controli; que les amenaces verbals, entre d'altres, són inevitables o acceptables en determinades circumstàncies; o que dos de cada 10 nois menors de 30 anys creuen que l'home agressiu és més atractiu per a les dones.

Alguna cosa no acabem de fer bé
Caldrà que treballem més els principis de convivència i no discriminació; que eduquem en valors humans; i que revisem certes actituds que no són en absolut acceptables per molt que siguin habituals.
I mentre hi hagi dones assessinades per les seves parelles (mira que em molesta que es digui que "moren", com si fos fruit d'un accident o una malaltia i no un acte deliberat de domini i violència), o dones que hagin de comptar/amagar blaus en la seva pell, caldrà sobretot que continuem dient, cridant, reclamant:
STOP masclisme!
PROU violència contra les dones!

7 de novembre de 2015

Espanya té un problema, i no es diu Catalunya

Fa dies, molts dies, massa dies, que sentim parlar fins el cansament del problema català. i tremolo només de pensar en el seu ús en la campanya electoral del 20D, aquesta que formalment no ha començat però que  tots els partits ja han enfilat com una cursa de fons.

Espanya té un problema, sí; bé, potser en té molts.
I un d'ells és Catalunya, sí, però no és EL problema.

Espanya té un problema que és ella mateixa.

Espanya té el problema del seu passat: dictatorial, totalitari, il·legal, paternalista amb els seus i repressor amb els que no ho són.  Un passat al que sembla que, per algunes coses, hem tornat i del que a vegades dubto si hem marxat mai.

Espanya té el problema d'una transició, no diré mal feta perquè potser era l'única que es podia fer en aquell moment, però sí insuficient.  Ens vam pensar que legalitzant alguns partits i redactant una Constitució prou ambigua com per no incomodar -però tampoc acabar d'agradar- ningú, en teníem prou.
I durant 40 anys hem deixat que aquella transició de la por marqués el nostre ritme i amagués sota la catifa de la convivència tranquil·la tota la pudor.  I ens hem cregut que avançàvem, que érem moderns i que no calia girar la vista enrere i posar les coses al seu lloc.  I mentre les coses semblàvem anar bé, érem feliços.

Però, ai las, va arribar la crisi.  I de retruc, no em pregunteu com és possible perquè no ho sabria explicar, van tornar els d'abans -o potser els de sempre.
I ja fa un temps que som menys feliços i alguns no ho són gens.  Però a canvi, l'Espanya de sempre, aquesta que devem portar -sense saber-ho- al nostre ADN, ha ressorgit; i amb ella tota la caspa dissimulada durant anys, i a alguns ja els hi va bé.
Hem tornat, o ens han tornat, a un país empobrit, ingrat, envejós i miserable, que presumeix d'ignorància i menysprea tot el que ignora; un país de finestres tancades que no es cansa de fer fora el talent propi; un país de decepcions acumulades acceptades amb un gregarisme absurd; un país on és millor que no pensis perquè... què sabràs tu de pensar? i que necessita etiquetes per saber si qui les porta és dels bons o dels dolents; un país on els fusells apunten sempre en la mateixa direcció i que no vol l'adversari, ni vençut ni convençut, sinó exterminat.
I aquest país al que hem tornat, o ens han tornat, o del que potser mai no vam marxar, és el veritable problema d'Espanya.

Ara que les eleccions generals del 20D estan a l'horitzó polític, és un bon moment d'afrontar el problema d'Espanya, de ser valents i agosarats en les propostes si de veritat algú hi creu que es pot canviar, de definir de veritat quin model de país i de societat volem, de fugir d'ambigüitats per guanyar vots.
O potser tornarem a deixar passar l'oportunitat, per allò de qui dies passa, anys empeny, i així ens va.



(Publicat a In humilitate iudicium)

6 de novembre de 2015

Plor de nit


Llums s'emmirallen
en llàgrimes que el terra
acull golafre.
La grisor s'il·lumina
amb fugaç alegria.


A proposta del Niporepte 156: Pluja!

Ara m'ha fet pensar en una noti de fa uns dies que parlava del "Projecte Monsó" que es veu que consisteix en pintar el terra dels carrers de Seúl amb pintura hidrocromàtica per alegrar els dies tristos en què no deixa de ploure.  Segons els autors, els murals estan inspirats per la cultura sud-coreana d'emfatitzar la importància del corrent dels rius, i  utilitzen elements topogràfics de Corea que creen un corrent i un bassal de pluja a cada carrer per omplir-les de color i vida.