> Univers madur: 2015.01

28 de gener de 2015

Muda traïció



Amb la boca closa fermava silenci i secrets inconfessables; els ulls, però, li traïen l'ànima a la cara.

A proposta del nanorepte 758 - Secrets de RC

23 de gener de 2015

Aixopluc

 
Quan la pluja agrisava el dia i les gotes esdevenien llàgrimes, el seu amor l’aixoplugava sota un paraigua de colors

A proposta del nanorepte 756 - El paraigua de RC
Foto facilitada per Joan Manel Pascual pel bloc Godepoesia




12 de gener de 2015

Seguirem vivint


Fa gairebé un any, us parlava amb tristesa de la Gina, una criatura d'un altre planeta que acabava de morir.
Començava aquell dia dient que la notícia m'havia arribat per correu-e, i avui ha estat un altre correu-e qui me l'ha recordat.  Aquest cop un correu de l'Elisabet, la mare de la Gina, que ens convidava a una presentació.

Diu l'Elisabet que d'una cosa trista sempre en pot sortir alguna cosa bona.  Així ha estat també en aquesta ocasió i per això vull compartir aquí les seves paraules i la seva il·lusió per aquest projecte.
Aquest divendres ja farà un any de la mort de la Gina i us vull convidar a un darrer acte de record i comiat de la Gina.
Si podeu em farà molta il·lusió retrobar-vos amb motiu de la presentació del llibre “Seguirem vivint”, una lluminosa reflexió sobre la mort i la vida, que vol impulsar la Unitat de Cures Pal·liatives Pediàtriques de l’Hospital de Sant Joan de Déu, i ajudar a consolidar una xarxa de pal·liatius pediàtrics a Catalunya amb un projecte de micromecenatge Seguirem vivint amb uns col·laboradors de luxe:  Pep Guardiola, Lídia Heredia, Bernat Soler i Gaspar Hernàndez, els altres dos fills (el Pol i el Jan) i l’equip de Pal·liatius. En aquesta pàgina és on es poden fer les col·laboracions i fins al 30 d’abril es proposen recollir 30.000 euros.

Quan la Gina va morir em vaig comprometre a donar-los un cop de mà per difondre la seva labor, perquè sigui un dret el que encara ara és un privilegi: que tot infant en situació crítica mori acompanyat.
A Catalunya cada any moren entre 450 i 500 nens, i és fonamental tenir un equip de cures pal·liatives pediàtriques al darrere perquè ajudi la família afrontar un dels moments més durs de la seva vida, i, si és possible, passar-lo a casa i al costat dels seus éssers estimats.

Diu la contraportada del llibre “El meu nom és Gina i vaig morir amb 11 anys el 16 de gener del 2014, a les 15 h, en braços de la meva mare, en presència de la meva família i a casa.  Així és com tothom desitjaria morir. Heu de saber que vaig viure la meva mort més com un triomf de la vida i com una oportunitat per ser acompanyada, que com un fracàs, i això va ser gràcies a l’equip de Cures Pal·liatives Pediàtriques de Sant Joan de Déu.  Estic convençuda que la meva família seguirà vivint i ho farà amb alegria. I seguiré vivint jo també, després que hagin entès que la mort no destrueix, només transforma, perquè hi ha una manera més lluminosa d’entendre la mort.”

Us adjunto també el projecte de Cures Pal·liatives “Seguirem vivint”, el dossier de premsa del llibre, els missatges de les famílies, una selecció de fragments i per descomptat  la invitació.
Espero haver fet bé els enllaços i que pugueu consultar tota la informació que l'Elisabet adjuntava.
Si us abelleix, ens veiem aquest divendres a la Casa del Llibre.

8 de gener de 2015

Tossuderia

Dibuixava tires còmiques fins que uns il·luminats s’entestaren en fer de la tinta, sang.
El llapis, tossut, esbossà un riure.

A proposta del nanorepte 754 de RC #‎CharlieHebdo

L'humor i les pors


La sàtira és l'arma més eficaç contra el poder: el poder no suporta l'humor, ni tan sols els governants que es diuen democràtics, perquè el riure allibera l'home de les seves pors. 
Dario Fo
La millor arma i la més poderosa, és l'humor. 
Octavio Paz (Las peras del olmo)

No diré res que no s’hagi dit, però els fets d'ahir són tan bèsties, brutals i estúpids que no puc deixar de dir alguna cosa, ni que sigui per raonar en veu alta i per intentar comprendre el que em resulta incomprensible: dotze persones assassinades a sang freda per fer la seva feina; deu d’elles, periodistes, per opinar amb humor sobre temes no opinables.
I li dono voltes, però no li trobo el sentit.  I a més em creix dins una angoixa i un astorament i una ràbia i un rebuig, difícils de pair.

La mort, la violència, el fanatisme, és un fet terrible.  Un fet que no valida cap ideologia, religió o posicionament moral; ans el contrari, la despulla de significat. 

I si l’assassinat em revolta, em preocupa molt més el pas següent, la resposta, les excuses que facilita a qui les vol utilitzar.

Perquè hi ha un efecte immediat i terrible que és la culpabilització de la comunitat musulmana en bloc; una culpabilització que dóna ales a aquest cercle viciós d'odi, intolerància i fanatisme del que no estem en absolut lliures.
Hores d’ara els defensors del racisme i la segregació, aquesta ultradreta rància i feixista que atia la islamofòbia com abans atiava l’antisemitisme, té una nova excusa i es creu amb més força per defensar posicions indefensables.
Cal condemnar frontalment els fets d'ahir i perseguir sense treva els seus responsables.  Però sobretot cal treballar en postures que afavoreixin la convivència d’una multiculturalitat que no podem ignorar; cal no menysprear la complexitat d’aquesta convivència, ni simplificar-la associant conductes i valors a comunitats senceres.
No som bons i dolents, autòctons i immigrants, de casa i de fora.  Som persones, ciutadans, societat i hauríem de ser capaços de vèncer estereotips i clixés i no deixar que aquests fets terribles, brutals i estúpids generin més odi, intolerància i fanatisme, ni tampoc que els disculpi.

Podem fer-ho!
Podem fer-ho?

Ara no sabria dir-te quin és el signe de puntuació que s’adiu més amb la realitat ni tampoc amb les meves sensacions.
En qualsevol cas, avui, #JeSuisCharlie #NousSommesCharlie #CharlieHebdo




4 de gener de 2015

Aquests adults!


Començo a pensar que la mare té alguna obsessió malaltissa amb les aus de corral.  Es passa el dia dient no sé què de l'edat del "pavo" i remugant per tot el que faig i pel que deixo de fer.  El pare, en canvi, calla i fa un posat seriós en un intent de mantenir la seva autoritat i manifestar un lleu menyspreu per tot el que jo trobo vital.
Que en són de babaus!
Es pensen que són moderns perquè s'han fumat algun "porrete" i van a platges nudistes, però no entenen res.  Molt parlar de confiança però només volen fiscalitzar, i si vols aconseguir alguna cosa que ells no troben normal, has de recórrer a martingales de tots tipus.
 
Sort que tinc els amics. Entre nosaltres fem pinya i som incondicionals.  Ells no em jutgen ni em condemnen.  Podem passar-nos hores mortes sense fer res -no cal ni tan sols parlar- però estem junts i ens fem companyia.
La meva millor amiga, l'Anna, està una mica tocada amb tot això del pes, però nosaltres li fem costat.  Res de dir-li les bajanades que li diu la seva mare: que si no s'ha de preocupar, que si ja canviarà, que aviat es convertirà en una papallona radiant que captivarà a tothom.  Què estan sonats?  Si es convertirà en una papallona, vol dir que ara és una eruga?  Qui cony vol ser una eruga?   Són uns bitxos repugnants, tot el dia arrossegant-se.
També tinc un amic molt especial, l'Albert, que vaig conèixer en un concurs de grafits; a mi m’agradaria que estiguéssim junts, però de moment només ens hem fet algun petó.
 
Aix, tinc unes ganes de ser gran i poder fer el que vulgui.  Ara per exemple, continuaria xerrant i xerrant sobre les coses que m’agraden, sobre l'escola, la natura, i els meus somnis..., però què voleu?  Ara no toca.  Algú ha decidit que calia ser breu.  Segur que ha estat un adult, sempre amb les seves normes absurdes.  Què no veuen que el nostre món no té fronteres, que no ens poden limitar, que tenim la vida per davant i l'hem de viure a consciència? 
No puc entendre com són. Quan jo sigui adult, no ho faré això!


Vaig escriure aquest relat pel Repte CXXVII (127) L'adolescència (maig 2006) i ara el recupero (revisat però sense gaires canvis, que estic una mica mandrosa) pel Concurs ARC de Microrelats ARC A LA RÀDIO 2014-2015 "EL CICLE DE LA VIDA" que aquest més de gener va sobre l'adolescència.

2 de gener de 2015

¿Nos hacemos unas pajillas?


Aquests són dies de propòsits i bones intencions i venia jo pensant en quins propòsits fer i he trobat que un bon propòsit seria no fer-me cap i viure el dia a dia com s'anés presentant, però clar, no és gaire coherent fer-se un propòsit sobre no fer-se propòsits.
I aquí ja he començat a fer i desfer pensaments i a seguir fils d'idees que s'anaven embolicant en el que diríem vulgarment "una palla mental", i en un aquests salts se m'ha aparegut (coses de les palles) la imatge d'un groller Torrente dient aquella mítica frase de ¿Nos hacemos unas pajillas?, i mira que no n'he vist cap de les pel·lícules de Torrente, però la imatge m'ha impactat tant que he pensat que millor deixava estar els propòsits i les idees per un altre dia i me n'anava a escampar la boira.

Apa, me'n vaig de passeig.