> Univers madur: 2014.09

30 de setembre de 2014

no-res



Aparcats en el no-res
se'ns menja el temps
i l'oblit.

Som víctimes passives
d'un oxidant enemic
que ens transmuta en ferralla.
Només la natura salvatge
-que ens conquereix i ens envolta-
alhora ens salva.

I neix al nostre interior,
l'esperança.


* * * * * 

(afegeixo un haiku pel nipo)
Entre ferralla,
un bosc d'anhels batega
amb nova vida.



En resposta a la proposta del RPV 241+ NIPO 125 "Embotellament congelat"a RC.

La fotografia correspon a un clar del bosc dels afores de Châtillon, al sud de Bèlgica, que -no se sap ben bé com- va esdevenir el cementiri de centenars de cotxes clàssics.
La llegenda urbana predominant sosté que els vehicles eren els trofeus dels soldats nord-americans residents a la zona durant la Segona Guerra Mundial, que els haurien estacionat al bosc (para-xocs a para-xocs, com en un embús de trànsit massiu) amb la intenció d'enviar-los de tornada a casa després de la guerra.
He llegit que les autoritzats de la zona els van fer treure i que ara ja no hi són, però us deixo un enllaç a unes imatges pel record.  Tanta decrepitud guarda una misteriosa bellesa.


27 de setembre de 2014

Fils de plata teixits


La lluna teixeix fils de plata
que el sol acolorirà a l'alba,
quan els cossos tebis es fan carn
i l'ànima dorm, innocent i nua.

També l'amor arravatat
se'ns ha dormit a la pell,
a cop de segons de sorra
que s'escolen rellotge avall.

Els anys ens han vestit l'amor
amb robes agradoses que hem sargit
amb la complicitat de la coneixença;
les hi hem cosit botons de picarols
                                -dringadissa de rialles-
i les hem brodades amb perles salades.
Perfum de bolquers i aroma de cuinetes,
per descobrir-nos -cansats-
 sota els llençols.

La lluna teixeix fils de plata
i n'agafo un per escriure el meu nom
sobre la teva pell i resseguir-lo amb delit
per desvestir l'amor de cotilles
i despullar-lo d'anys.

Així, quan el sol acoloreixi l'alba
i els cossos tebis es facin carn,
un calfred plaent ens eriçarà l'ànima
i un desig nou ens cavalcarà la pell;
l'esquena arquejada de rum-rum felí
i les mans apressades guiant anhels
que sadollarem en estanys de sucre
i fonts de mel desbordades.

La lluna teixeix fils de plata
que el sol acolorirà a l'alba,
mentre ens descobrim encara
en el pas dels anys.



21 de setembre de 2014

Pensar, escriure, copiar


Avui un company m'ha comentat que s'havia trobat un relat meu en un bloc d'algú que no conec, sense esmentar procedència ni autoria, cosa que feia presuposar que l'havia escrit l'autor@ del bloc.

Us he de dir que a mi, que escric sense grans pretensions i perquè m'ho passo bé, i que no tinc una clara ambició de publicar o d'esdevenir escriptora "professional", no em suposa gaire problema -de fet podria dir que m'agrada- que la gent comparteixi els meus escrits, però trobo que queda lleig no fer-ne referència als autors.


He fet una ullada al bloc en qüestió i he trobat tants poemes adaptats i cançons fàcilment reconeixibles, que he pensat que era impossible que rere el bloc s'amagués cap voluntat de plagi.
També he trobat relats d'altres companys i que ja havia llegit a Relats en català, i per això he pensat que seria millor comentar-li a l'autor@ la conveniència de citar l'autoria dels relats.




No sé si l'autor@ ha llegit o mantingut el meu comentari, perquè ja no puc accedir al seu bloc; em cal una invitació.
Potser l'oblit de citar els autors originals no era tampoc tan innocent


Per cert, amb aquest relat, La carta dels somnis, participo en el projecte literari i solidari Somnis Tricentenaris convocat per l'Associació de Relataires en Català (ARC) i la Revista 'Lo Càntich' en benefici de La Marató de TV3 2014

16 de setembre de 2014

L'edat de la paciència

Sempre havia pensat que la infància era l'edat de l'egoïsme i la joventut la de la intransigència; que amb el temps la gent es tornava contemporitzadora i gastava més paciència, més voluntat de "bon rotllo"; que existien les velletes amoroses i ensucrades gairebé fins la diabetis que feien d'àvies "pastisseres" als contes; que abundaven els homes carregats de la saviesa que dóna "l'experiència de la vida" que volien ser referents amables i còmplices per altres vides; que fer anys, superar contratemps i vèncer malalties et feia veure la vida amb altres ulls, viure-la amb més ganes, amb més força i amb un clar instint relativista de tot allò que pogués destorbar l'alegria de viure.
Però s'equivocava.
Es va descobrir un dia buscant entre les pàgines de la seva vida i de les vides properes, desesperat per trobar l'evidència de la seva certesa, per demostrar la veritat dels seus pensaments.  No podia anar tan errat!
Però hi anava.
Va topar frontalment amb el cansament de l'edat; no podia ser altra cosa.  Aquelles frases tan gastades de "ja tinc una edat", "ja no estic per aguantar segons què" es van convertir en cavallers invencibles d'una creuada contra les situacions incòmodes, l'excusa perfecta per no fer concessions que no venen de gust.  I de retruc, es va trobar amb l'exclusió; l'exclusió del món d'aquells que consideraven que ja no es mereixia la seva paciència, el seu amor, la seva complicitat o, si més no, la seva benvolent tolerància.
I es va saber fora.
El món es va ensorrar: les certeses esmicolades, els amors traïts, els valors fugats.
No podia ser, però era.  No volia que fos, però era.
Va saber que res tornaria a ser, però que tot havia de continuar sent.
Lentament va començar a reconstruir el seu món, apedaçant forats i sargint descosits; reforçant portes i finestres, parets i puntals.  No podia renunciar a certs amors, però podia protegir-se d'ells; guardar-los a recer en l'hivernacle del seu cor; tenir-ne cura sense deixar que l'esgarrapessin, mentre esperava pacientment que tornessin a florir.
I així, el seu món es va fer molt més confortable, amable, habitable.
I així, el seu món es va fer un xic més petit.
Havia arribat a l'edat de la paciència. 

A propòsit del projecte Valors.

15 de setembre de 2014

De veritate



Aquests dies, en què les informacions i les realitats no sempre van de la mà, o com a mínim semblen tan oposades que difícilment poden referir-se al mateix fet, tema o notícia, he recordat unes frases sobre la veritat que vaig llegir a El lector de Julio Verne d'Almudena Grandes.
Pensava que eren de Pepe el Portugués, però quan les he buscat he vist que havia estat la Senyora Elena qui li explicava a Nino.
Les copio a continuació:
"Lo que quiero explicarte es que la verdad es toda la verdad, y no sólo una parte.  La verdad es lo que nos gusta que haya sucedido y, además, lo que ha sucedido aunque nos guste tan poco que daríamos cualquier cosa por haberlo podido evitar.  Para aceptar eso también hay que ser valiente [...].  Sin embargo, hasta las personas más valientes, las más justas, las más honradas, interpretan la realidad de acuerdo con sus propias ideas de lo que es bueno y lo que es malo, lo que desean, lo que temen, lo que creen, lo que detestan.  Y al hacerlo, fabrican su propia verdad."
Després estan els que no són valents.  Aquests, en paraules de la Senyora Elena, no admeten la part de veritat que correspon als "altres", i segurament no perquè no la valorin, sinó perquè reconèixer-la seria perillós per a ells.

Per cert, si no heu llegit el llibre, us el recomano totalment.


11 de setembre de 2014

1714: Geografia i xifres


Recórrer la teva geografia
per trobar mil racons amagats.

Aferrar-me a la carena de les neus eternes
que es desfan amb els petons abrusats de l'estiu
i dibuixen rius apressats entre les teves sines.

Contemplar set-cents exèrcits de fades
eriçant espigues d'or en la teva pell
amb el batec brunzinaire de les seves ales.

Descobrir catorze cançons en el galop
dels meus dits sobre les teves planes
per arribar a la humitat salvatge del teu mar.

Recórrer la teva geografia
i saber-la tota,
i saber-la un xic meva,
i saber-me somiant-te sencera,
lliure i sobirana,
tres-cents anys enllà.


Un exercici de pseudo-humor per intentar homenatjar aquest tricentenari lluny d'èpiques i amb un toc eròtic.

Amb aquest poema participo en el projecte literari i solidari Somnis Tricentenaris convocat per l'Associació de Relataires en Català (ARC) i la Revista 'Lo Càntich' en benefici de La Marató de TV3 2014