> Univers madur: 2014.01

26 de gener de 2014

Mentre em desperto

Fa anys, Jeremias Soler (que també trobareu al bloc Nuesa Literària) ens va proposar el repte CXXV amb el títol "Des d'un racó de Catalunya. Gener de 1939".
Jo vaig participar amb el relat Mentre em desperto.  El reprodueixo avui que fa 75 anys que els feixistes van entrar a Barcelona, en record de tots els que van lluitar a la guerra i de tots els que ho van perdre tot (sobretot l'ànima) en el conflicte.

Segurament aviat entraran els feixistes a Barcelona.  Deu ser qüestió de dies, o d'hores.  No ho sé amb certesa, però és una notícia que porta l'aire, o més aviat el silenci.

Sí.  Ara ho veig.  Ha estat el silenci el que m'ha despertat.
No deixa de ser curiós com ens acostumem a tot: més de dos anys de bombardeigs i avui em desperta, justament, la seva absència.

Miro de sintonitzar la ràdio, però a aquestes hores ni tan sols la RAC emet res.

A sobre la taula, el full de "La Humanitat" de fa dos dies.  Ahir no va sortir i avui...., tinc els meus dubtes.  Pobra "Humanitat"....; li ha passat com a tots nosaltres: l'escassetat ens ha robat la força i ja no som més que una patètica ombra del que volíem ser.

Al llit, la Gemma gemega i després somriu. Instintivament somric amb ella, perquè sé que està somiant amb els nens.
Quan la guerra va endurir les condicions de vida a ciutat, els vàrem deixar amb els avis.  Els pares de la Gemma fan de masovers a prop d'Argentona, a la Casa Nova, on la vida sembla discórrer al marge del nostre caòtic dia a dia. No falten aliments i els nens corretegen feliços entre les gallines.
Els trobo a faltar.  Quan els anem a veure, sento l'ànima completa.  En marxar, mentre el carro avança a batzegades per la riera, l'esperit em trontolla.  Giro el cap per mirar enrera i absorbir la seva imatge; no vull que se'm perdi, no sé quan els tornaré a veure.

La tímida llum dels matins de gener, va empenyent la penombra.
Al carrer comencen a sentir-se els sorolls de sempre.  Sento com puja la persiana de "Ca la Rosa", deixant a la vista l'aparador trencat i els prestatges buits.

I així i tot, continuem endavant.
La guerra ens ha ensenyat a viure al dia.  El demà no existeix.

Ja no se senten proclames a resistir.  Un dia d'aquests entraran els feixistes a Barcelona, evidenciant l'ensulsiada de la república i dels nostres ideals.
En Joan em vol convèncer que l'esdevenir serà bo, i a hores d'ara potser té raó.  Després de tanta guerra, la PAU és esperançadora.  Però jo ..., què vols?  No ho tinc gens clar.
El cost d'aquesta guerra no és només polític.  No sé si ens hi podrem perdonar la pèrdua de l'ànima, la buidor.
Potser demà.

19 de gener de 2014

Sant Antoni gloriós (i plujós)

Divendres, coincidint amb el santoral, en Miquel ens recordava la dita "Per Sant Antoni, un pas de dimoni" que fa referència a la claror que poc a poc van guanyant les tardes.  Però no ens enganyem, com qui diu l'hivern acaba de començar i queda molt lluny encara la dolça primavera.

Aquest és el greu handicap de les festes de Sant Antoni: el calendari.  I és que contra el calendari no es pot lluitar, i Sant Antoni és al gener: els dies són freds, quan no gèlids; els vespres i les nits no conviden a sortir; les setmanes són laborables (i per qui no ho són, menys ganes de gresca encara); així que les festes del barri són una mica anònimes i minoritàries, i sovint només es viuen durant els 2 caps de setmana que aglutinen la majoria d'actes.  No desistim, però, de sortir amb els gegants i els trabucaires, de fugir dels dimonis i la Porca al correfoc, de recollir caramels pels Tres Tombs i escapar-nos algun vespre al Teatre o l'Envelat, o fer un volt per la Fira i les activitats infantils.

Una de les activitats estrella de les festes és la Cursa Atlètica Barri Sant Antoni que aquest any ha celebrat la seva 36a edició amb rècord de participació i que, potser perquè és la primera cursa de l'any a Barcelona, és una de les més reconegudes i populars.
En Roger a la dutxa, perdó, a la cursa (aprox. km 6.5)


Sortosament la pluja -i us puc assegurar que sobretot a l'inici de la cursa queia a bots i barrals- no ha descoratjat els més de 4.000 corredors que han recorregut els 10 km. una mica menys acompanyats que de costum, però molt més mullats.


17 de gener de 2014

Amb tristesa


Aquest matí, a primera hora, una companya m'ha enviat un correu-e que deia "Acabo de saber que s'ha mort la Gina, la filla de l'Elisabet.  La notícia m'ha trasbalsat molt... no tinc paraules."

I tot i que ja sabíem que la cosa podia acabar així, i que l'Elisabet ho ha afrontat amb una serenor envejable, jo no puc per menys que dir: Quina merda!  Perquè una mare no hauria de veure mai morir una filla.


La Gina era una criatura d'un altre planeta i l'Elisabet explicava que hi havia una alternativa al dolor, al desconsol que suposa que la teva filla -preciosa, petita, aparentment sana- comenci a desaprendre tot el que havia aprés i manifesti una d'aquestes malalties rares per a les que no n'hi ha cura i de les que se'n sap ben poc.  Des de la seva positivitat, ens descobria que "som part d'un tot meravellós que ens connecta amb la màgia del món, la màgia que vaig descobrir un dia en els ulls de la meva filla".  Però no deixa de ser una broma de mal gust.

Jo li dec a la Gina el descobriment d'un nou tipus de solidaritat, el Teaming i, darrere el Teaming, un univers de persones anònimes i compromeses.  L'Elisabet va impulsar la iniciativa per recollir fons per a la investigació de la Síndrome de Rett, però en realitat va fer molt més: va posar la primera pedra del Teaming a la nostra empresa, que, en paraules seves, vol dir allò de "si tens un problema, xiula!, i algú et vindrà a ajudar.  Des d'aquell primer projecte, ja hem donat suport a altres quatre, i continuem avançant.

Quan varem fer la donació dels diners recollits pel seu projecte, l'Elisabet ens ho va agrair desitjant-nos que la llum dels ulls blau turquesa de la Gina us il·lumini la vida, tal com ha fet amb nosaltres, i que aquesta història ens hagi fet a tots plegats més sensibles!

Així ha estat.  I per això avui volia dir:
Gràcies Gina.  Que la mar que respirava en el teu pit t'abraci per sempre i et bressoli amb dolçor.
 

14 de gener de 2014

Com t'ho podria dir...






Com t'ho podria dir
perquè em fos senzill,
i fos veritat?

Amor particular            
(Lluís Llach)              




Aquests versos de Lluís Llach resumeixen una pregunta que em faig sovint.  Com explicar segons què i encertar a expressar-ho fàcil i clar?

Hi ha coses que haurien de ser tan fàcils d'explicar o de fer entendre! i no ho són; coses que a una li semblen evidents i que altra gent no les veu de la mateixa manera, i costa de pensar que es puguin veure d'una altra manera.
Un d'aquests temes és el de la consulta, i el dret o no dret dels catalans a tirar-la endavant.

No és la meva intenció parlar del dret d'autodeterminació dels pobles, reconegut a la Carta de les Nacions Unides i en els Pactes Internacionals de Drets Civils i Polítics com a dret inalienable que qualsevol d'aquells tenen el dret d'exercir, inclosa Catalunya.  Tampoc vull parlar de la possible manipulació d'aquest dret per part dels diferents partits polítics i del seu possible ús com a maniobra de distracció respecte d'altres problemes, especialment el salvatge atac als drets socials i polítics que temps era temps havíem guanyat.  No vull entrar a valorar possibles conseqüències d'una i altra opció.  No vull comentar postures a favor o en contra de les possibles respostes a la pregunta plantejada.  Només vull tractar la petició de fer la consulta.

Jo no veig la fractura social que amenaça Catalunya i penso que si alguna família ha deixat de reunir-se per tenir diferències d'opinió respecte d'aquest procés, s'ho ha de fer mirar perquè el seu problema és un altre.

Hi ha molts partits i cada partit ha dit la seva sobre la possible independència de Catalunya.  Tenim partits clarament independentistes, partits clarament espanyolistes o unionistes, i partits que encara defensen una tercera via tot i la dificultat que representa.  Totes tres postures, absolutament vàlides i defensables des d'un tarannà democràtic i allunyat d'amenaces i totalitarismes absurds i casposos.
M'agradaria pensar que tenim uns partits polítics que creuen en la maduresa dels seus electors; bàsicament perquè quan se'ls vota a ells no es qüestionen la capacitat dels votants, i estic una mica molt farta de sentir dir (a uns i altres) que estem manipulats, adoctrinats, enganyats, com si els catalans no tinguéssim dos dits de front i no fóssim capaços de pensar per nosaltres sols.

I davant de tots aquests dubtes, declaracions i acusacions, jo només veig una sortida factible: fer la consulta.  Fem-la i que cada partit defensi la seva resposta.  Fem-la i que els partits independentistes ens expliquin quin és el seu model de país.  Fem-la i que els partits unionistes ens convencin dels avantatges de mantenir-nos en la unitat d'Espanya.  Fem-la i que els partits federalistes ens dibuixin el seu mapa i aprofitin per buscar/trobar recolzaments estatals que el facin possible.

Em resulta difícil d'entendre que cap partit polític que es consideri democràtic pugui negar-se a fer una consulta quan realment existeix un mecanisme legal per fer-la legítima.
La veritat, però, és que no espero que partits com el PP s'hi sumin a la consulta, tot i que penso que no és incompatible estar contra la independència i demanar poder votar per evidenciar aquesta disconformitat; deu ser que encara dubto del seu concepte de democràcia.
Però senyores i senyors del PSC, de vostès sí que ho espero.  Ho espero perquè és un exercici de democràcia i voldria creure que aquest és el seu tarannà.  Ho espero perquè dóna veu al poble de Catalunya i són un partit català.  Ho espero perquè ja és hora que algú sacsegi aquesta esquerra espanyola tan adormida, que ha subordinat al recompte de vots i a l'estratègia electoral, els principis que no fa pas tants anys proclamava; i no estaria gens malament que fossin vostès.  Ho espero perquè estaria bé que recuperessin capacitat engrescadora.  Ho espero perquè ho van prometre, i les promeses cal complir-les.

Ja no som "esos locos bajitos" que deia Serrat.  Hem crescut i no volem que ens diguin "que eso no se dice, que eso no se hace, que eso no se toca".  Ens hem cansat dels seus "cuentos para dormir" i volem dir la nostra.  I tant és (en aquest post) si diem SÍ-SÍ, o SÍ-NO, o directament NO; el que volem és poder-ho dir.

8 de gener de 2014

Aterratge forçós


Després de les festes nadalenques i de veure passar els Reis, em sembla que m'he caigut del camell i he aterrat de morros en la dura realitat, que no és pitjor que abans, però que tampoc sembla tenir remei.

Ja sé que queda lleig queixar-se de la feina quan hi ha tanta gent que no en té, però és que estaria millor més repartida i que tothom en tingués en la mida justa, que a força de retallar creem misèria entre els que queden fora del mercat laboral i treballem pitjor els que estem dins.
I que consti que no ho dic només per l’excés de feina, el ritme precipitat i aquesta sensació de desbordament; ho dic principalment perquè aquest ritme i la manca de recursos implica inevitablement que la feina es faci pitjor, a vegades molt pitjor, i sovint significa entrar en un cercle viciós que es realimenta de les incidències generades per la mateixa urgència (i estem parlant d'incidències resolubles, no vull pensar que passaria si estiguéssim parlant d'errors o mancances irreparables).

Hem canviat d'any però l'hem estrenat amb pocs canvis, com a mínim amb pocs canvis a millor.  Les mateixes notícies, les mateixes cantarelles, la mateixa inoperància, ... buf.

Ep! però és nou de trinca, així que tenim tot l'any per endavant per canviar les coses i millorar-les.
Som-hi, que no ha estat res.


5 de gener de 2014

Nit màgica


Hem deixat les sabates preparades al costat de l'aigua pels camells i dels torrons i la copeta per a Ses Majestats d'Orient (a casa, aquesta nit, som terriblement monàrquics i ens agrada cuidar-los bé).

I ara me'n vaig a dormir, que els he vist passar amb les carrosses ben plenes i no voldria que em trobessin desperta i passessin de llarg.

Bons reis a tothom.
Que us portin molts regals i, sobretot, un bon sac d'il·lusions i somnis per fer realitat aquest 2014.


La fotografia és del cartell de la cavalcada de reis 2014 de Sant Fruitós de Bages, que he trobat a la xarxa i m'ha agradat molt.

1 de gener de 2014

Dia d'estrena


Avui feia goig sortir de casa.  La ciutat semblava encara mig adormida i ressacosa, amb quatre gats malcomptats i despistats deambulant pel carrer, i un cel blau i un dia clar i net i assolellat i optimista i per estrenar, com l'any que avui comença.

I en el fons és igual que comenci un any o només un dia.
És ben cert que el passat és passat i el futur ha de venir, i només comptem amb el present per construir el dia a dia.  
Diu en Ferran d'Armengol que el sol se'n va, i ens queda el reflex d'un temps que vivim, sense pàgines, [...], que tan sols estem de pas.

I si estem de pas, que ho estem, aquest any em nego a marcar-me grans objectius, que no sé si podré/sabré assolir; em proposo només viure cada dia com si fos un llençol blanc que cal omplir, sense deixar-me abatre pels fracassos o pèrdues d'ahir, sense que la por o la comoditat em calli la boca o m'emmanilli la lluita; i vull ser feliç i estimar i mantenir l'esperança i creure que és possible.

I és que avui és dia d'estrena, i fa sol, i el dia convida a l'optimisme.