> Univers madur: 2013.02

24 de febrer de 2013

Gimnàs.04



L'Anna era a punt de sortir quan ella va entrar i se li va dirigir directament:
- Ay, esta señora tan gordita que se ve tan arregladita con su pelo teñido.
- ¿Que no sabes que Dios nos quiere al natural como Él nos hizo?  Que si te sigues tiñendo no tendrás la Gracia de Dios.
I va continuar cap a dins, tan tranquil·la.

L'Anna es va quedar amb la boca oberta i crec que encara no l'ha tancada.
L'intent de dir-li a la desconeguda que s'havia equivocat i que no es coneixien se li va congelar als llavis mentre s'adonava que li havien dit gorda i l'havien condemnada a l'infern en la mateixa frase.

21 de febrer de 2013

Captiva ?





  Aferrada a la finestra mostres
  l'esplendor del teu cos lliure i nu,
  la impúdica fermesa dels teus pits,
  l'arc tens de la teva esquena.

  Cap món hostil t'assetja
  car vius nua de complexes.
  Nua i altiva.

  En aquesta dansa de llibertat
  et sorprèn descobrir      
               -rere els barrots-
  tanta gent presa.




A proposta del Repte Poètic Visual 244:  "Captiva" de Relats en Català.


El company Ramon (rnbonet a RC) ha fet la seva pròpia versió de la fotografia.  Us la poso a continuació i us deixo un enllaç al seu bloc dibuixets i versets.


 

19 de febrer de 2013

De Pau, amor i guerres


En  veure aquesta foto he trobat que la imatge definia perfectament el seu significat: l'esperit lliure que traspuava el moviment hippie, l'amor, la pau, la naturalesa, el trencament amb rígides normes socials.

I pensant en això de l'amor i la pau i l'oposició a la guerra, m'ha vingut al cap (ja sabeu que passo d'un tema a l'altre sense gaire control) que fa dies que volia comentar que vaig anar a veure dispara / agafa tresor / repeteix al Lliure de Montjuïc.

El missatge: curiós.  Nosaltres, les bones persones, la bona gent que no es mereix el terror, ni la guerra, ni les bombes (em pregunto si algú s'ho mereix?).  Nosaltres, les bones persones, la bona gent que vivim amb por i ens creiem a resguard de qualsevol perill.  Nosaltres, les bones persones, la bona gent que salvarà els altres de la barbàrie, que els donarà la llibertat i la democràcia (no en parlarem del preu a pagar).

Les peces, una selecció de set de les disset que conformen aquesta obra de Mark Ravenhill, estan ben escollides, ben lligades entre sí i, tot i ser independents, mantenen una certa coherència.  Són  aquestes (genials els noms):
  1. les troianes
  2. terror i misèria
  3. el crepuscle dels deus
  4. la madre
  5. el paradís perdut
  6. crim i càstig
  7. guerra i pau
En resum, que em va agradar força, força.  Si li hagués de buscar algun però, hauria escurçat l'última peça que, potser per l'horari (dura 3 hores i vaig anar per la nit i entre setmana), o potser per una certa reiteració en el ritme, se'm va fer un pèl llarga.

Totes les actrius i actors ho fan bé, però la Carmen Machi va estar genial; sorprenent, ben lluny d'Aides i Activies; rabiosa, tendra i punyent en el paper de mare (inevitable deixar anar alguna llàgrima).  També em va agradar molt la Sílvia Bel (li tinc una certa afecció), especialment en el seu paper de cooperant i el seu dur descobriment d'una realitat no sospitada.

Si hi sou a temps, us animo a no perdre-vos-la.

14 de febrer de 2013

amor, amor


Avui és Sant Valentí i en molts països (tradicionalment els anglosaxons) es celebra el Dia dels Enamorats, però com els americans i El Corte Inglés tenen molt de pes en tot el tema comercial, aquest costum s'estén cada cop a més països (entre ells el nostre).
Per cert, que m'he assabentat que el dia de Sant Valentí es considerava el dia dels enamorats perquè es creia que les aus triaven parella per aquesta data.  Oi que és simpàtic?

Però que voleu, posats a celebrar a mi m'agrada més Sant Jordi, tot i que penso que cadascú és ben lliure de celebrar-ho quan vulgui.   Com diu Marc:
"Sant Valentí és el dia dels enamorats, però no el de fer regals només per ser Sant Valentí.  Tots els dies has d'estimar i voler ser estimat"
Doneu-vos per regalats amb una rosa i uns acords de guitarra per acompanyar aquest petit poema d'amor de Carles Riba:

Poema 7 
(del Primer Llibre d'Estances)

Potser només ets l'ombra rient i fugitiva
d'un desig obstinat a habitar dins la ment,
i t'he cenyit entorn amb carn de pensament
i amb sang de mes batalles t'he fet encesa i viva.
Amor, potser el suau sospirar que de tu
ve a mi, és tan sols la folla ressonança
d'aquell desig fet música, i és, damunt ta semblança,
ma pròpia joia el sol que s'hi atura i lluu.
No hi fa res: jo t'hauré amat carnal i eterna;
fugirà l'ombra, mes ja el meu únic destí
serà allò meu que no mor, que morirà amb mi,
-que tu sola, oh Amor, hauràs pogut saber-ne.


Fotografia del fotògraf austríac Adrian Schieg.

12 de febrer de 2013

Roses i estrelles



A vegades passa que un discurs va molt més enllà del discurs en sí, transcendeix el seu contingut i el seu àmbit més immediat i es pot aplicar fora de l'entorn que l'ha provocat.
Una mica passa això amb el parlament de Beatriz Talegón, secretària general de la Unió Internacional de Joventuts Socialistes, que va repartir a tort i dret contra els dirigents socialistes en el Consell de la IS celebrat en un luxós hotel de Cascais.

Els titulars de la premsa fan referència a les "dures crítiques al socialisme de luxe" i parlen de la "jove que va avergonyir el socialisme", i segur que aquest és el primer titular indiscutible i la qüestió principal és fins a quin punt l'staff dels partits (en aquest cas, socialistes) està a prop de la gent del carrer, dels seus problemes, de les seves inquietuds:
Com pretenem promoure la revolució des d'un hotel de cinc estrelles a Cascais, arribant en cotxes de luxe?
De veritat podem entendre el que estem demanant al món des d'un hotel de cinc estrelles?

En aquest cas, la resposta a les seves preguntes, és un lament:
Malauradament, no hem estat els socialistes del món els que hem animat la gent a sortir al carrer ni a mobilitzar-se, i el que ens hauria de doldre és que ells estan demanant democràcia, estan demanant llibertat, estan demanant fraternitat, estan demanant una educació pública, una sanitat pública i nosaltres no som allà amb ells.

Totalment d'acord.

Hi ha, però, una altra reivindicació -amb la que també hi estic d'acord- que va més enllà de colors de partit;  que afecta a un ampli grup d'edat i que és vàlida en molts més àmbits que no només el polític i, per descomptat, no només el socialisme.
Els joves no estem d'acord amb aquestes decisions. I és trist haver de demanar-vos de genolls que ens escolteu i ens deixeu parlar.
Els joves tenim molt a dir perquè a la gent li interessa saber què pensem, perquè som nosaltres els que estem pagant les conseqüències de la vostra acció o de la vostra falta d'acció.

Com deia un company:  Ole tú!

De totes formes, com per tot hi ha gustos, he sentit i llegit opinions de tot tipus respecte d'aquest vídeo que circula per la xarxa:  que si tot és un muntatge dels socialistes per fer veure que es renoven; que si al cap i a la fi aquesta noia pot fer aquest discurs perquè algú la hi ha posat al seu lloc; que si tant saben els joves, que s'hi posin ells a manar.
I arriba un moment en que potser pots dubtar d'interessos ocults darrere de tot, però què voleu? fins i tot si hi ha algun interès ocult i manipulador al darrere i jo no me n'he adonat, a mi m'ha agradat.
Penso que ja és hora que algú tregui la pols dels vells dinosaures que ens governen o que governen els partits; ja és hora que el jovent prengui la veu i intenti canviar les coses des de dins.  I penso que només que hagi servit per posar els temes sobre la taula, ja ha servit per molt.

Us el poso aquí per si el voleu veure/sentir.



10 de febrer de 2013

Derrota


No sé on menen
les erràtiques passes.
El cap acoto
per no sentir la derrota
en mirades alienes.


En resposta a la proposta del NipoRepte 77:  Vagabund" de Relats en català.

8 de febrer de 2013

Orenetes a la neu



Les orenetes sempre em recorden a Bécquer; però si barregem orenetes i hivern, la cosa canvia i em fan pensar en Oscar Wilde i el seu Príncep Feliç, i també en El plany de l'Oreneta de Josep Carner.
Quan aquest matí he vist aquesta foto, no me n'he pogut estar d'ajuntar-los en aquesta mena de petit i particular  homenatge.
 
Tot d'una l'hivern les ha atrapat
entre flocs de neu i matins gebrats.

Tal vegada l'amor d'un jonc
                  les ha distret camí d'Egipte;
o potser han estat les llàgrimes
                  d'un príncep poc feliç.

Ara s'arrupeixen sobre la branca,
totes arrenglerades -dues gronxant-se-,
i es planyen del boiram, la neu, el glaç
i de la gent amagada fins al nas.

I s'apinyen les unes amb les altres
per escalfar-se el cor, tot esperant
l'abraçada amatent d'un raig de sol.

Fotografia: Keith Williams (24 orenetes lluitant per sobreviure al dur clima hivernal, durant una tempesta de neu a la vora del riu Yukon, al Canadà) vista a Cultura Inquieta

6 de febrer de 2013

El botó del meu plaer

Avui és el Dia Mundial de Tolerància Zero contra la Mutilació Genital Femenina, una pràctica que em resulta incomprensible, fins i tot des de la meva millor predisposició al respecte per altres costums i altres cultures. Per moltes voltes que li doni, sempre arribo a la mateixa conclusió: no és un problema de cultura, ni de religió; és un problema de poder, de poder masclista, de sotmetiment de la dona, d'eliminació de qualsevol ombra del seu propi respecte i la seva valoració personal.
Hi ha un proverbi somali que diu que "L'últim camell de la fila, camina tan ràpid com el primer", que és el mateix que dir que "el que li passa a qualsevol de nosaltres, afecta a tots els altres".  Li he sentit dir a la Waris Dirie (ex model i escriptora somali i víctima de l'ablació), en un vídeo que podeu veure al final d'aquest apunt, i he sentit la necessitat de queixar-me com si jo fos una víctima més, de prestar-li la veu a totes elles (ja em disculpareu que no ho pugui fer millor ni més fort).

Volen extirpar el botó del meu plaer
en nom de la puresa i la tradició,
però serà pel pecat del poder.
El poder sobre la dona sotmesa,
sobre la dona verge i pura,
sobre la dona mutilada i muda,
sobre la dona dominada,
                   reprimida i soferta.

Volen extirpar el botó del meu plaer
en nom de la puresa i la tradició,
però serà pel pecat de la por.
La por que acompanya
                   l'amor d'una mare,
la por per una filla no casada,
la por per una filla abandonada,
la por d'un somni mai viscut.

Volen extirpar el botó del meu plaer
en nom de la puresa i la tradició,
però serà només si tots callem.

Diguem prou i fem meu
el botó del meu plaer,
meus els llavis de l'amor,
meva la fecunditat,
meu l'honor i meus els somnis,
meu el meu cos i meva la vida.

NO extirparan el botó del meu plaer
en nom de la puresa i la tradició.
Que haurem fet sentir el clam
i cap ritus no serà
                   si no és el de l'amor.




4 de febrer de 2013

Rius: mirall i vida


En aigües grises
s'emmirallen la boira
i un cel de núvols.
Un riu de vida corre
sota la quieta estampa.

* * * * *

Entre lleganyes
i despullats, els arbres
abracen l'aigua.
De vida es nodreixen
i es renten la cara.


En resposta a la proposta del NipoRepte 76:  Rius" de Relats en català.

3 de febrer de 2013

Sons i silencis


"La música està feta de sons i silencis."

Amb aquesta frase, que m'ha encantat, ens han recordat al Palau de la Música la necessitat de respectar el silenci mentre sentíem la música.
No us penseu que jo sóc molt purista, però trobo que sovint ens oblidem d'aquesta necessitat i a vegades costa sentir un concert en l'ambient adequat: sense plors de nens, sense el xiuxiueig constant dels comentaris veïns, sense cel·lofanes de caramels i cremalleres de bosses; només música: sons i silencis.

Dins del cicle "Tardes al Palau", aquest diumenge actuava el Cor Jove dels Països Catalans, el Cor Jove de l'Orfeó Català i la Banda Municipal de Barcelona, tots dirigits per Salvador Brotons.
La música en directe té un no sé què indefinible i irreproduïble; és molt més propera; la sents diferent, t'envolta tota.  I avui li havíem de sumar la plasticitat de la direcció de Salvador Brotons: tot el seu cos, la seva expressió, els seus moviments eren part de la música, l'anunciaven, l'acompanyaven.
No ho sé explicar millor, però ha estat fantàstic.

En la segona part, els cors i la banda han interpretat la cantata "Foc d'aucell" musicada per Joan Guinjoan a partir del poema de Blai Bonet.  Una cantata sorprenent, molt contemporània -que deia Roger- i que crec que enriqueix molt el poema original que transcric a continuació.


FOC D'AUCELL

La llibertat és una cantata a la llibertat.
Si es creu, o mana creure que és més que un cant,
és perquè tan sols no és un càntic.
La llibertat també ha de ser una cançó de poble.
La llibertat no és, just dura el temps en una rosella dels Segadors.
Qui cala foc a l'aucell del desig és el misteri.
El misteri de l'amor és el temps,
com el misteri de la llibertat és el temps que dura el seu cant,
perquè l'amor fet i la llibertat són el mateix càntic.
El plaer de l'amor fet és una cantata a l'amor.
No és l'amor. La llibertat és just un himne a la llibertat.
No és la llibertat. Veig que no ho creus. Saps per què?
Tu voldries ser lliure, però que no et passés res,
i res és massa poc, talment com tot són massa coses...



1 de febrer de 2013

Ciència ficció, però només temporalment

 

He vist aquest acudit al fb de la Biblioteca Poble Sec i m'ha fet molta pena i molta ràbia, perquè en el fons mantinc l'esperança que no sigui així.
 
Ep, no que no sóc tan babau com per pensar que no sigui cert això de la corrupció, ni tan feliç com per creure que no afecta a la majoria de polítics d'un cert pes.  Però dir que la política és corrupta és com dir que no cal que esmercem esforços per fer que no sigui així.
 
 
 
No! els lladres són les persones que han robat, amb nom i cognoms.
Possiblement dedicar-se a la política els ha ajudat a fer-ho amb més projecció, a més gran escala, però han robat ells, per acció o per omissió, però ells, les persones. I dir que tot està podrit i tot és una merda (que ho sembla) no serveix de res si ens allunya de la política, del nostre compromís ciutadà d'exigir als nostres representants que siguin honrats i que a més, com la dona del Cèsar, ho aparentin.
Vull dir que busquin els mecanismes per no permetre que això passi dins del seu propi partit; que apartin de càrrecs de responsabilitat als personatges imputats o sospitosos de ser-ho, perquè hem de respectar la presumpció d'innocència però no val que aquesta serveixi perquè els que no ho són continuïn robant.  I si la justícia és lenta, senyors! busquin els mecanismes per agilitzar-la, que a voltes sembla que ja els hi va bé.
 
Per sort encara ens queda una mica de criteri i comencem a creure que no basta amb anar a votar i queixar-nos a la màquina de cafè.  Centenars de persones s'han concentrat a la plaça Sant Jaume de Barcelona en protesta pels últims escàndols de corrupció tant de Catalunya com de la resta de l'Estat.
Com deia la cançó,
Hemos dicho basta
y echado andar.
 
I això també és política.  I en aquest sentit tots som polítics o ho hauríem de ser.