> Univers madur: 2012.09

28 de setembre de 2012

Danseu, danseu... maleïts!


En Jesús M. Tibau, en el seu 254è joc literari, ens proposa escriure alguna cosa a partir d'aquesta imatge que va captar tot passejant per Tarragona.  Deixo aquí la meva aportació.

Danseu, danseu, maleïts.
Balleu fins l'últim alè
de la vella paret escrostonada.
Balleu pels transeünts
d'esguard encuriosit,
que imaginen records viscuts
i passions llunyanes.
Balleu sota la llum blava
encara -estranyament- viva
que allunya esperits i malsons
i guarda una porta que no duu enlloc:
no podeu marxar, ja no vindrà pas ningú.

Danseu, danseu, maleïts.
Balleu la dansa de l'oblit
per aquesta ànima
que ja no és vostra.

M'he pres la llibertat d'utilitzar el títol amb que es va estrenar a Espanya la pel·lícula They Shoot Horses, Don't They? de Sydney Pollack, basada en la novel·la Oi que maten els cavalls? d'Horace McCoy.  Una novel·la d'allò més recomanable, igual que la pel·lícula que il·lustra magistralment l'explotació de l'home per l'home, la força de la necessitat que impel·leix els concursants fins a l'agonia física i psíquica, el morbo que es genera en la multitud anònima que es diverteix veient-los patir.

Perquè serà que mentre ho escric em venen el cap certs programes actuals que es nodreixen de misèries personals i aconsegueixen rècords d'audiència?
Uf, millor no continuo, que ara m'ha vingut la imatge d'una immensa cua d'aturats intentant concursar (dropos, segur, perquè mira com estan les coses i només pensen en ballar), ja no per guanyar, sinó perquè mentre ballen almenys reben menjar gratis.
Sort que la història està ambientada en la Gran Depressió d'Estats Units i això queda molt lluny i no ens pot passar ara ni aquí,

26 de setembre de 2012

De la indignació a la indignació


Fa uns mesos comentava sobre el pas de la indiferència a la indefensió i de la indefensió a la indignació.  Vaig voler escriure també sobre el següent pas: de la indignació a ..., però per molt que ho vaig intentar no me'n vaig sortir de posar-li nom a aquesta nova etapa; era tanta la indignació que no podia fer altra cosa que anar de la indignació a la indignació i santornemi, com aquesta escala de cargol que dóna voltes i més voltes sobre ella mateixa.
A dia d'avui, no només no he aconseguit deslliurar-me de la indignació, sinó que aquesta s'ha incrementat.

Estava, i estic, indignada amb un govern (d'allà i d'aquí) que aplica receptes neoliberals i manifestament inútils per sortir d'una crisi que no hem creat nosaltres; que desmantella l’Estat del benestar i ens aboca a una depressió cada cop és més profunda; que retalla en salut i educació amb els conseqüents problemes immediats i també per les properes generacions; que ha fet de l'eufemisme, discurs; que creu que pot utilitzar la força per callar la raó.

Estava, i estic, indignada amb una classe política i financera que consideren el treball en precari com l’única solució; que gaudeix d'uns privilegis que neguen i retallen als seus ciutadans; que advoca per socialitzar les pèrdues i privatitzar els guanys, tot protegint els principals responsables de la desfeta econòmica.

Estava, i estic, indignada amb uns partits polítics que poden prometre qualsevol cosa sense cap responsabilitat legal per incompliment de promesa electoral; que poden presentar candidats imputats per corrupció i encara treure pit.

Estava, i estic, indignada amb un sistema judicial esbiaixat i manipulat pels partits polítics.

Estava, i estic, indignada amb certes postures del ciutadà del carrer que encara creu que la culpa de la crisi és del veí del costat; que mentre no li afecta directament a ell, ja li està bé.

Estava, i ara encara ho estic més, indignada per les acusacions que se'ns fa d'insolidaris, pels rèdits electorals que resulten d'insultar Catalunya a la resta d'Espanya, per la distorsió d'una realitat que no volen conèixer però que critiquen amb total impunitat.

No estava, però ara ja sí que ho estic, indignada per la instrumentalització partidista que s'ha fet i se seguirà fent  de la manifestació de l'11S; per l'actitud de certs polítics que s'emboliquen amb la senyera com si fossin el nou messies de la llibertat catalana i la seva independència; per la distracció dels problemes reals i dels projectes fracassats amb altres inquietuds molt vàlides, molt arrelades, raonablement majoritàries i sobretot molt més mediàtiques i rendibles electoralment.
Però de les nostres eleccions, del que espero i del que no vull que passi durant la campanya, us en parlaré en una altra ocasió.  Ben segur que tindrem temps d'afartar-nos.

25 de setembre de 2012

Primavera d'hivern

 

Dissabte al matí, anant a mercat, comentàvem que s'acabava l'estiu i que algunes fulles començaven a pintar-se de tardor, però la imatge dels arbres era encara ufanosa i verda.
Ahir per la tarda, després d'un matí ventós, l'aspecte del carrer era ben diferent i una catifa de fulles mig seques cobria el terra i omplia els forats dels arbres.
Definitivament ha arribat la tardor i sembla que els arbres vulguin complir amb el calendari a ulls clucs.

M'agrada la tardor, els seus colors, la seva olor i, fins i tot, la melangia que en desprèn, però em resisteixo a perdre aquest no-sé-què de vida, d'optimisme que té l'estiu i que abans havia tingut la primavera, així que he pensat adoptar el terme Primavera d'hivern.  Potser és només una qüestió de noms, però és com més positiu.
Com bona primavera, la d'hivern representa un nou començament, el renàixer d'una vida que, abrusada pel sol i anorreada per la calor, restava a l'espera; les primeres pluges fan brostar les alzines i floreix l'arboç; se sent olor de terra humida i el bosc s'omple de delícies mengívoles i dels seus caçadors.
A més, aquest nom em fa pensar en el poema «Res no és mesquí» de Joan Salvat-Papasseit, que ja he posat en aquest bloc en alguna ocasió, i que resulta infinitament tendre i íntim en la veu de Joan Manuel Serrat .

Primavera d'hivern - Primavera d'estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla, verda eternament.






24 de setembre de 2012

D'un arbre, en aparença sec



Resisteix el pas del temps
amb l'obstinació dels supervivents.
I no li fa res
la cremor d'implacables solellades
ni la despiatada gesta del fred
        -soldats de la mort en paisatge erm.

Resisteix el pas del temps
amb l'obstinació dels supervivents.
I guarda dins seu
la tenaç voluntat de la saba
per recòrrer gastats camins
i trencar viaranys anquilosats.

Resisteix el pas del temps
amb l'obstinació dels supervivents.
I sap que un dia
        -com de primavera-
es vestiran les branques seques
de tendres brots
i flors vermelles i dolços fruits.

Resisteix el pas del temps
amb l'obstinació dels supervivents.
Pertinaç certesa que demà
pagarà la pena
tanta obstinació i tanta resistència.


He tret la foto del fb de l'Empar Sáez, qui podeu llegir a RC (Xantalam), o als blocs Un Capvespre a la Mediterrània i Enfilant finestres

 

21 de setembre de 2012

A la paret, escrit amb imaginació




Aquesta foto me l'ha passada en Marc, que coneix (i comparteix) el meu gust pels grafits: trobo que, deixant de banda les pintades grolleres, les signatures i altres gargots, n'hi ha de força interessants i també de molt artístics.

Això dels grafits, que ara s'han posat de moda en les persianes dels comerços i en les portes dels aparcaments -cosa que he de dir que m'agrada força perquè n'hi ha de molt originals i, a més, normalment eviten altre tipus de pintades; deia que això dels grafits té un cert aire de llibertat d'expressió, d'art, de reivindicació, de protesta, de reafirmació d'identitat.

Us imagineu un maig del 68 sense pintades?  Segur que no hauria estat igual.
A mi va agafar gairebé en bolquers, i va ser més tard, ben bé 10 anys més tard, que el vaig descobrir a través d'un llibre que recollia moltes de les moltíssimes pintades que van inundar les parets de París aquells dies i que em van traslladar la ingènua creença en la ciència i l'amor com fórmules màgiques per deslliurar la humanitat, la dèria de voler canviar el món, la certesa que tot era possible, la nostàlgia de no haver-hi estat.
“Il est interdit d’interdire”
(Prohibit prohibir)
“L’imagination au pouvoir”
(La imaginació al poder)
“Soyez réalistes, demandez l’impossible”
(Siguem realistes, demanem l'impossible)
Quin somni, oi? Quanta il·lusió!  Potser aquella va ser una revolució fracassada i no va aconseguir transformar radicalment la societat de l'època, però va introduir nous valors i drets.  Ara m'hi posaria a comentar certs paral·lelismes i moltes desconnexions entre aquell maig del 68 i la situació actual, però me n'aniria de tema (cosa que em passa sovint) perquè la meva intenció era parlar de la foto de dalt.

No sé d'on l'ha treta en Marc, suposo que de la xarxa, però no em podeu negar que enuncia un missatge clar i concís sobre la importància i el poder de l'amor sobre els diners.  Clar que amb els temps que corren, amb tantes retallades en temes socials, costa de creure que no hagem posat els interessos econòmics per davant de les prioritats del cor: justícia, solidaritat, infància, família, etc.  D'altra banda, les retallades en sanitat deixen en precari guarir-nos les malalties del cor (i moltes altres), així que igual d'aquí poc tampoc ens queden cors que prioritzar per sobre dels diners.

Aix, que ja m'he tornat a anar de tema.
Si és que ja ho deia Groucho Marx:
Hi ha tantes coses més importants que els diners!  Però costen tant!



17 de setembre de 2012

Curses i somriures


Fa molts anys que pateixo/gaudeixo de totes les curses que es corren a Barcelona: la Mercè, la Marató, el Corte Inglés, els Bombers, etc.  És el que té viure a Sant Antoni, limitat per la Gran Via, la Ronda i el Paral·lel.  Anava a dir "no em queixo", però no seria del tot cert: és molt emprenyador quedar-te segrestada a casa cada cop que Barcelona vol córrer, patinar o anar en bici; si aquell dia has de sortir en cotxe, has de tenir la precaució de treure'l abans de la cursa i aparcar-lo en algun lloc que et permeti moure't sense problemes; també has de tenir en compte no tornar massa d'hora, no fos cas que no hagi acabat la cursa i t'hagis de quedar al cotxe fins que et deixin passar.  I si passa un dia, fins i tot fa gràcia, però quan et passa tot sovint, acaba cansant i t'acabes preguntant si no hi ha altres carrers a Barcelona per on córrer, patinar o anar en bici; si no podrien tancar Pedralbes, o Sarrià, o putejar tots els barris de manera itinerant.
Dit això, he de dir també que un cop assumit el segrest, m'agrada baixar al carrer i veure passar els corredors, i animar-los; especialment si saps d'algun amic o conegut que hi participa.  Tot i que ho fan per gust, em sembla molt meritori l'esforç que suposa, i sempre em sorprèn veure la quantitat de gent de tot tipus, sexe i edat que s'hi apunta sense cap altre motiu que córrer.

Aquest diumenge els vaig veure passar gairebé de sortida: una marea immensa que corria plegada i que encara no necessitava de gaire ànims.  I també els vaig veure gairebé a l'arribada: encara una marea immensa però molt més allargassada, cansada i, sobretot cap al final, amb un ritme mantingut només per la fèrria determinació d'acabar la cursa.
Potser aquesta vegada els animava més a prop de la meta i tothom anava més cansat; o potser m'hi vaig quedar més estona i, per tant, vaig trobar-me gent més necessitada d'ànims.  No ho sabria dir, però el cas és que aquest diumenge vaig descobrir entre els corredors un munt de mirades i somriures agraïts; vaig sentir infinites vegades la paraula gràcies en resposta al suport de les nostres palmes i crits; em va sorprendre quants d'ells s'acostaven a picar la seva mà contra la nostra o alçaven els seus polzes amb complicitat.  I en acabar, me'n vaig tornar a casa com si jo també hagués corregut una part de la cursa.

A la foto, de groc, en Roger a punt d'enfilar el Paral·lel i arribar a meta en una fantàstica posició.


15 de setembre de 2012

Petjada






A vegades la mort ens roba éssers estimats.  I, a vegades, és "llei de vida".  Saber-ho, però, no fa menys feixuga la pèrdua.

Per l'Anna i la seva família, amb tot el cor i el nostre suport per trobar un somriure, o un riure, o amagar un plor.










En el trist moment del comiat
no hi haurà port que encalmi la tempesta
ni desfarà el teu somriure -absent-
el puny que em tenalla el cor.

No hi haurà recer per tanta pena
si no és el consol de saber-te la vida
plena; encara curulla de somnis.

No diré pas el teu nom per recordar-te
car ets aquí, amb nosaltres,
en cada gest dels teus fills,
en cada pas dels fills dels teus fills,
allà on el teu alè
                s'ha fet petjada.

14 de setembre de 2012

Gimnàs.02

Estranyament per l'hora que era, al vestidor del gimnàs hi havia poca gent: si s'hi comptava ella, tot just eren quatre.  Les altres tres eren molt joves i xerraven animadament sobre la nit anterior, què havien fet, on havien anat i amb qui, una d'elles explicava que havia triomfat;  res, coses seves.
Estava a mig posar-se el banyador quan va entrar una altra dona.
- Bon dia! -va dir en veu alta la nouvinguda.
- Bon dia. -li va respondre ella.
- Bon dia! -va repetir la nouvinguda amb veu més forta
Ella li va fer un somriure de circumstàncies i la nouvinguda, dirigint-se al grupet de les tres noies, va continuar dient:
- No, si ja ho dic ben fort perquè tothom em senti, a veure si la gent és una mica educada i saluda, que anem perdent les formes, i el mínim que es pot demanar és que et responguin quan saludes, que no costa tant dir hola o bon dia.
Ràpidament les tres noies van deixar de parlar entre elles i van respondre tímidament, avergonyides, gairebé en un xiuxiueig:
- Bon dia
- Hola
- Bon dia
La dona va continuar cap al seu banc, molt satisfeta, mentre ella s'acabava de posar el banyador i es qüestionava com d'educat era interrompre una conversa per donar una lliço d'educació.



13 de setembre de 2012

Gimnàs.01


Després de passar una bona estona al gimnàs i nedar quatre piscines, res no li abellia més que sortir al pati i estirar-se en una tumbona per relaxar-se i llegir una mica mentre prenia el sol.
La sort se li estroncà quan tres noies d'or, totes empolainades i amb les respectives bosses plenes de cremes, pinces, pintes i tot de rampoines, van procedir a estendre les tovalloles al seu davant i van donar per suposat que tothom tenia ganes de sentir les seves opinions i batalletes.
Va tancar una estona els ulls i es va deixar bressolar pels horaris de la filla i les nétes, les queixes sobre el poc que treballaven els mestres, la recepta de l'amanida més fàcil i saborosa, i el temps que feia que no s'havien depilat.  De tot sabien i de tot n'opinaven, tret del silenci que segurament era una paraula el significat de la qual desconeixien o, si més no, defugien.
En un intent absurd per evadir-se de la conversa imposada, va obrir el llibre i va començar a llegir.  Res a fer: els tripijocs de la comtessa Almodís eren del tot incompatibles amb les bondats d'aquell gendre treballador com pocs i pare model.
Resignada,  va plegar llibre i tovallola i es va prometre no tornar a prendre el sol sense buscar-se abans un cascos que li cobrissin tota l'orella.


12 de setembre de 2012

12S: L'endemà

  Però lluny a l'horitzó
                  Amb la llum resplendent
  ja lliure d'engany
                 la força del vent m'empeny endavant
  veuré milers com jo
                 són els homes
  que van vencent la por.
                 que van vencent la por

  Alleugeriré el pas
                   És la joia i l'esperit
  duent amb mi el sarró,
                  la força i el crit que em guia endavant
  i avivaré amb el cant
                  tan lleuger com el pas
  el pas dels meus companys!
                  dels meus companys

  Endavant!


(Fent camí - Esquirols)      



Va arribar i va passar el gran dia.

Un dia emocionant no només per la quantitat de gent que es va mobilitzar, que també, sinó pel clima d'alegria que es va viure, la sensació d'estar participant en un pas endavant col•lectiu, la unanimitat d'un crit contundent i repetit fins l'afonia.
Aquest crit unànime, aquest sentiment d'objectiu comú, aquest pas endavant fet amb convicció, desbordava qualsevol expectativa i posava la pell de gallina.

Sé ben cert que no tothom que hi va anar a la manifestació vol realment la independència o, si més no, no  ha fet una reflexió seriosa al respecte; però tampoc era el cas de discutir-ho ahir.  Rere el crit d'independència, hi havia una protesta contra la postura d'Espanya vers Catalunya i els catalans, contra el seu discurs caspós i caduc, contra el menyspreu manifest i repetit a les nostres inquietuds i necessitats.

M'indigna una mica l'ús que els partits polítics han fet de la marxa: aquest joc de sí però no, aquest posat de jo vull anar però no seria oportú.  La marxa tenia un lema clar "per la independència" i tots els partits que van demanar l'assistència massiva a la manifestació, tenen la responsabilitat de moure's en aquest sentit.  No sé si era el cas discutir-ho ahir, però avui sí que toca dir: prou de fer la puta i la Ramoneta, fins i tot els que ho diuen i que són els que han patentat el joc.

Em sorprèn gratament veure que la Guàrdia Urbana ha aprés a comptar i les seves xifres s'acosten força a les de la gent del carrer.   I no han estat els únics.  També Interior ha cregut que els ciutadans som persones cíviques que quan ens manifestem només volem fer palès un neguit, una protesta i que no necessitem la provocació policial: no vaig ser capaç de veure cap mosso, ni una porquera, cap porra ni barrera.  I encara més.  Per fi TV3 ha tingut la idea (i el pressupost) per oferir imatges aèries de la manifestació, imatges irrefutables de quants érem.
Si fos malpensada, sospitaria d'interessos no oficials per mostrar una elevada participació i un comportament exemplar, però com no ho sóc em felicitaré per aquest canvi d'actitud.  Com deia avui una companya, per un cop que ho fan bé, no ens queixarem; més aviat esperarem amb confiança que en les properes manifestacions mantinguin aquesta forma de fer.

I avui, que ja és l'endemà, passa una mica com amb les eleccions: tothom ha guanyat.
Tots els partits han pres nota de la mani, així que espero el seu posicionament, la seva aposta decidida per Catalunya.  I si ja sabem què volem, ara toca parlar de com.

Espero amb ànsia els nous passos.
Avui és l’endemà i, més que mai, tot està per fer i tot és possible.


11 de setembre de 2012

11S: La Diada


Avui, jornada festiva i reivindicativa.

Feliç diada a tothom.


(Deixarem per demà altres consideracions i visions de la jornada)











9 de setembre de 2012

"F" de Felicitat


He sospitat alguna vegada
que l'única cosa sense misteri és la felicitat
perquè es justifica per si sola.

(Jorge Luis Borges)      

El secret de la felicitat
no està en fer sempre el que es vol,
sinó en voler sempre el que es fa.

(Leon Tolstoi)      


Mentre arriba el dia

Arribarà un dia
que el futur no serà un miratge
albirat per mirades utòpiques.
Seurem tot junts a taula,
-els fills, els pares, els amics-
i els somnis seran certeses
i els neguits esdevindran serenor;
els desigs, realitats tangibles;
les guerres, pau;
el dolor, plaer;
l'odi, amor;
les cadenes, llibertat.

Arribarà aquest dia,
     ho sé,
             hi crec,
però potser jo no el veuré.

I mentre arriba el dia,
construirem la felicitat
de petits gestos,
car som egoistes
        i supervivents.

Seré feliç
amb el bes càlid del sol d'hivern
o el silenci pàl·lid d'una nit de lluna,
amb la innocent abraçada d'un fill
i la mirada còmplice del company,
amb l'orgasme més fer
i el petó més cast,
amb els objectes volguts
i les petites lluites guanyades.

Car sóc egoista
        i supervivent,
i no sé ser
        sinó és feliç.


Aquesta entrada forma part del projecte Sentimentari.   Clica si vols saber-ne més.

5 de setembre de 2012

Punt de referència




        Ets ales i arrels;
        la mà que acompanya
        i l'alè que empeny.
        Una finestra
        oberta al demà.





Aquest és el meu tuït pel concurs que organitza la Comissió Teaming de la meva empresa sota el lema "Punt de referència".
Ja us he parlat altres vegades del Teaming i de com d'interessant em sembla la possibilitat de fer grans coses a partir de petits gestos: 1€ al mes, que per sí sol pot fer tan poc, unit a l'euro dels altres companys, té un immens potencial.

Aquest any el nostre projecte és l'Associació Punt de referència, una associació sense ànim de lucre, que treballa amb joves extutelats, nois i noies que han viscut en centres de protecció de menors i que en complir la majoria d’edat han d’emancipar-se sense comptar amb els recursos, ni la xarxa de suport necessària per construir el seu futur amb dignitat.
És una associació que desconeixia i que dóna suport a una problemàtica que també desconeixia; o potser més que desconèixer-la, és que no me l'havia plantejada mai.  Aquest és un altre aspecte del Teaming que m'agrada força: la possibilitat de descobrir nous projectes (i problemàtiques) que estan al nostre costat i que, si ningú te'n parla, ens són transparents.

I és que realment tots necessitem un referent en les nostres vides, algú que ens acompanyi en el camí, algú amb qui compartir els moments bons i els no tan bons, algú que ens recolzi.  I aquesta necessitat és més evident encara quan estàs començant el teu camí i ho has de fer sol.
Potser el fet de tenir fills d'una edat propera a la d'aquests joves, em fa veure la seva situació amb uns altres ulls.  No em puc estar de pensar si serien capaços de sortir al món -especialment en la situació econòmica, laboral i social actual- i tirar endavant sense cap suport.  Bé, segur que ho serien, tinc una confiança cega en ells i les seves possibilitats, però a costa de què?

Tots necessitem i som alhora punts de referència.


2 de setembre de 2012

"E" d'Esperança



L'esperança és el somni de l'home despert.
(Aristòtil)        


              Si sabés que el món s'acaba demà, jo, encara avui, plantaria un arbre.
(Martin Luther King)     




Afermo l'esperança
Parlen els meus llavis
           dels somnis de l'ànima;
diuen paraules que es desfan
com les ombres de la nit,
mentre, amb els ulls tancats,
afermo l'esperança.         

Esperança de perfums de lluna plena
i saltirons de sol per les teulades.
Esperança d'arcs de Sant Martí
després de cada tempesta,
de petjar els seus camins de colors
per dibuixar somriures de llum.

Taral·leja el meu cor 
           l'aleteig de papallones;
batecs que foragiten temors
com apaga foscors l'espelma,
mentre, amb l'alè pres,
afermo l'esperança.          

Esperança de pluges d'estels

i flors nascudes a cada instant.
Esperança de futurs albirats
per utòpiques mirades,
de presents treballats amb esforç,
de passats recordats sense enyor.

Afermo l'esperança

amb les mans alertes, prestes;
que l'esperança -com la fe-
cal lluitar-la sempre.
Somio el demà i
afermo l'esperança.          


Aquesta entrada forma part del projecte Sentimentari.   Clica si vols saber-ne més.