> Univers madur: 2012.05

28 de maig de 2012

De boda en festes

 
Per sort avui és festa a Barcelona i em puc recuperar d'un cap de setmana intens i inoblidable.

Ja vaig comentar que dissabte anava de boda, però més que una boda han estat tres dies de festa constant que van començar amb el sopar de divendres i van tenir el seu punt final amb la paella de diumenge, o millor dit amb el "bany" dels nuvis al safareig de La Puebla.  I és que una bona remullada és el millor per fer net de tot el cansament i carregar les piles pels següents dies.


Ha estat una boda diferent a qualsevol altra que jo hagi anat; més semblant a una Festa Major; planificada al detall amb tota la il·lusió dels nuvis que han esmerçat esforços a dojo i nervis a parts iguals.  Però vist el resultat, segur que ha pagat la pena.
Ha estat una boda viscuda intensament i molt participativa per tothom, amics i familiars i resta del poble, que s'han bolcat per retornar als nuvis tota l'estima que ells havien posat.
I ha estat també una boda de descoberta perquè, en ser tan llarga i intensa, ens ha donat moltes oportunitats per conèixer tothom, amics i familiars de l'altra banda de la parella, i per recuperar llaços amb amics i familiars propis.  Potser per la família i amics del nuvi, que jugaven a casa, era més fàcil, però he de dir que la família i amics d'Ampai s'han integrat tan bé en tot i amb tothom, que ha estat un cap de setmana planer, interessant, divertit, emocionant i molt emotiu.  Moltes gràcies a tots per fer-ho tan fàcil.

I a vosaltres, parella, moltes gràcies per un cap de setmana inesborrable.  Tota la felicitat per l'avenir i, com diu la cançó, que la vida us doni un camí ben llarg.

26 de maig de 2012

Rimant campanes de tarongina


 
Avui vaig de boda.

Xavi i Ampai es casen i converteixen La Puebla en una festa.  Una festa amb repic de campanes i aroma de flors de tarongina.

Trobo que les bodes són, de les festes "socials", les que més il·lusió fan.  Si, a més, es casa una parella especialment propera -Xavi és el meu germà petit-, aleshores ho vius d'una manera especial, gairebé com si fos la teva pròpia.



No crec que hi hagi cap possibilitat que l'Ampai llegeixi aquest apunt abans de casar-se, així que ja puc dir que Marc (el meu fill gran) fa de padrí i això vol dir fer el vers per donar-li el ram a la núvia.
No us penseu que és cosa fàcil.  Pel Marc ha suposat llegir molts poemes de noces per descobrir que en realitat cap poema ja fet et serveix per dir exactament el que tu vols.
El vers que ha fet quedarà de moment entre l'Ampai i ell, però jo els hi voldria dedicar un poema de Narcís Comadira que és un prec de noces i que m'agrada molt.


prec (en les noces de S i M)


Ara que l’amor us porta
l’un cap a l’altre i que sembla
que el món ja no hi ha res més
fora d’aquest obsedir-vos
per poder tenir-vos sempre,
jo vull fer un prec als Celestes;
que ells us guardin de tancar-vos
al tris redós solitari
on l’Amor es desvirtua,
que ells us facin solidaris
del gran corrent de la vida,
generosos en la carn,
que a l’esperit dóna força,
i generosos de cor,
que a la carn dóna sentit.
Que allò que el Temps, que és voraç,
s’afanya a voler menjar-se
-fidelitat, alegria...-
vosaltres, amb força doble,
corrent més que ell, estimant-vos,
pugueu dur-ho al seu esclat.
Així el goig dels vostres cossos
en aquest Juny tan pletòric
serà de l’Amor penyora
en un Juny solar i etern.



21 de maig de 2012

i més abraçades


Quan ahir Roger va llegir l'apunt Abraça'm, em va dir:  ohhh! com quan erem petits i et dèiem abraça'm i tu ens cantaves Abrázame amor, abrázame.

Quan m'ho va dir, vaig recordar de cop aquell fragment de cançó, poc més d'una frase, que els hi repetia mentre els abraçava, que era com un ritual entre nosaltres i que -em vaig adonar aleshores- no sabia d'on havia sortit.  Així que m'hi vaig encomanar a sant google i la vaig buscar i he descobert que la cantava el Bertín Osborne.  No he reconegut la resta de la cançó, però sí la tornada, i no em puc resistir a posar-la aquí per no perdre-la (sí, sí, ja ho sé, terrible, però mira...).


I és que això de les abraçades està poc valorat.
Una abraçada és una expressió amorosa, una mostra d'emoció desbordada -o continguda-, una explosió de goig, una medicina contra la tristesa, un esparadrap pel dolor, la gasosa contra l'abatiment o la desolació, un regal de confiança, una forma muda de dir: aquí estic, amb tu. 

A vegades, en créixer, perdem l'espontaneïtat de l'abraçada, o la reservem per moments més íntims, com si ens fes una mica de vergonya.  Sort que de tant en tant algú ens recorda el seu valor.
I sinó, mireu que vaig trobar dissabte tot passejant per El Puig (València) mentre esperàvem l'actuació de G'n'duls al concurs de Musicaula.




18 de maig de 2012

Abraça'm


T'estimo.
Sempre t'estimo, però hi ha dies, certs moments, que t'estimo més, o que ho sé més cert, o que en sóc més conscient.
Potser és que avui fa núvol i els meus ulls també volen ploure, o potser només és que no he dormit prou.
T'estimo.
Avui necessito especialment arrupir-me entre els teus braços i no fer res; només sentir el tic-tac del teu cor marcant el pas del temps, bressolar-me en la teva respiració, asserenar-me amb la teva calor.
T'estimo.
Abraça'm.

 

15 de maig de 2012

Barcelona Poesia 2012 (dia 7)

A vegades pot semblar-nos que la poesia té un component ensucrat.  No serà el primer cop que sento dir que és cursi o, com em deia aquella senyora l'altre dia, cosa de bufanúvols.  I és cert que hi ha molta poesia amorosa, ensucrada, costumista o de rima fàcil; però també n'hi ha molta de realista, social, compromesa i, fins i tot, pamfletària.  La poesia, al final, no és més que una forma d'expressió i, per tant, hi té cabuda tot a l'hora d'escriure i també a l'hora de llegir-la o sentir-la.
Aquests dies que el moviment dels indignats recupera la seva força o, si més no, la seva visibilitat, no m'he pogut estar de passar-me per Plaça Catalunya amb el dubte de si trobaria aquest any les etiquetes amb missatges enganxades per les parets o penjades amb agulles d'estendre?  Us imagineu tots aquests post-it plens de poemes?  En molts casos, ja ho eren: poesia indignada, reivindicativa, urbana, cridanera i real.


Etiquetes amb missatges a la plaça Catalunya de Barcelona, durant l'acampada dels Indignats de maig de 2011. Fotografía de Julien Lagarde.

Deia que aquests dies d'indignació, propers encara a l'1 de maig, i massa repetitius en quant a retallades inútils i sacrificis imposats, ve de gust una mica de poesia social o reivindicativa.
Us deixo un poema de Pere Rovira inclos en el llibre La vida en plural.


LA VAGA

No cal res més: un gran carrer
ple de gent que somriu al migdia,
diu qui té la raó.
           No els trobes mai
quan surts a airejar el vici de dormir malament
i el sol dels jubilats és com una aspirina.
Avui està apagada la llum d’asma
dels tallers i les fàbriques; l’agulla
de les hores no cus a l’inrevés
el temps d’aquesta noia de la brusa vermella,
el d’aquell home gran que se la mira
amb la tendra sorpresa de recordar el desig:
la brusa passa onejant pels seus ulls
com les banderes roges del matí
pels vidres esquirols d’una botiga.
“Que el límit de l’esquerra només el marqui el cor”,
s’ha escrit. El cor, de qui? respons:
El cor armat, el cor blindat dels bancs,
el pàl·lid cor polític que els serveix,
o els cors que avui defensen l’alegria?
De nit, en els balcons brillen les brases
d’homes que odien el matí. La vaga
s’ha acabat, però ells l’allarguen
amb el fum de l’insomni. Fa calor,
i demà en farà més vora les màquines,
que tornaran a ser sagrades, com la llei
dels diners, com l’esfera del temps i de l’amor.
Ja no és vespra de res aquesta hora llagada,
ja ve l’alè de l’alba, fort, espès
com una bafarada d’hospital,
i torna, biliosa, a les finestres
la llum d’un altre dia de treball.


13 de maig de 2012

Barcelona Poesia 2012 (dies 5 i 6)

Diu una dita popular que "L’home proposa i Déu disposa", que ve a ser  com dir que no sempre les coses van com un havia pensat.
Ahir em vaig llevar amb la intenció d'assistir al Concurs ARC de rapsodes 2012 però... quan les coses no poden ser, no poden ser.  Així que només vaig poder fer un cop d'ull a la sala, tot just per sentir les primeres paraules de la Sílvia Romero, veure la gent que hi havia anat, i reconèixer algunes cares conegudes entre la concurrència.
Aquesta tarda, una passejada per alguns blocs amics i per les pàgines de l'ARC m'han servit per fer-me una idea de com havia anat l'acte, i quedar-me a l'espera d'alguna crònica sobre el dinar que estava previst fer després.

Deixo aquí alguns enllaços:
 
Amb tot, vaig sortir de casa amb uns quants poemes perquè no he dessistit d'enganxar-los pel carrer. 

En la foto de la dreta, el Centre Cívic Cotxeres Borrell i, a sota, alguns dels poemes penjats; aquest cop tots trets del poemari Tensant el vers, perquè la poesia social és necessària.




Per si a algú li venia de gust afegir-s'hi, vaig deixar també uns quants post-it buits.
S'animaria algun poeta espontani a penjar un poema?


Doncs sí.  A mig matí he sortit a fer un volt i faltaven alguns poemes que havia penjat jo, però també hi havia un de nou, sense autor, que jo no coneixia i que deia:
El silenci que s’escampa en la nit
és el preludi de pensaments
que es claven en les parets nues
Una ràpida recerca per la xarxa m'ha permés trobar el poema original, descobrir que l'autora era la Montserrat Abelló i que formava part del poemari El fred íntim del silenci.

Estic contenta.
No només he descobert un poema que no coneixia sinó també un bloc ple de discos i llibres, que és on he trobat el poema sencer que us deixo a continuació.

EL SILENCI

El silenci que
s’escampa en la nit
és el preludi de pensaments
que es claven en les parets
nues, on els ulls
cerquen signes
inequívocs que els guiïn
enllà de tants dubtes.
I voldries posar-hi
paraules. Però es
mostren esquives,
ara ocultes al fons
d’aquest jo que,
de sobte, se’m fa estrany.
Montserrat Abelló

11 de maig de 2012

Barcelona Poesia 2012 (dia 4)


Aquests són els poemes que vaig deixar ahir.  Són fragments de:
Per deixar-los, buscava un espai públic, íntim i acollidor, on semblés força adient posar poemes d'amor, però el barri de Sant Antoni no té gaires racons amagats, així que vaig optar pels Jardinets de l'Alguer.

Els Jardinets de l'Alguer es troben al final de l'Avinguda Mistral, que és el més semblant a una Rambla que tenim al barri.
No són uns grans jardins -de fet no són gaire més que una plaça urbana amb parc infantil i uns quants arbres- però actuen una mica de centre neuràlgic de les activitats, especialment després que els indignats del 15M es traslladessin als barris, i escollissin els jardinets per organitzar les diferents acampades informatives i de protesta i celebrar les assemblees de barri cada dimecres a les 20:00h.
Ahir era dijous i per tant no hi havia assemblea.  Sí que hi havia força nois/adolescents en els seus grupets i els seus jocs/converses/silencis.  També hi havia algunes mares i avis vigilant els petits que jugaven al parc i tenien també les seves converses.
Una de les àvies, en veure'm enganxar paperets de colors, em va dir:  Nena, què és això que enganxes?  Jo, que ja tinc una edat però que suposo que al costat seu continuo sent nena, no tenia molt clar si em renyava o si realment ho volia saber, així que amb el meu millor somriure li vaig explicar això del Barcelona Poesia i que havia pensat penjar poemes al carrer per "fer visible la forta empremta que la poesia deixa cada dia a la ciutat".
Em va sorprendre gratament descobrir que era una àvida consumidora de poesia i coneixia la majoria de poemes.  El punt agredolç, el seu comentari una mica lapidari: però nena, la poesia és cosa de quatre gats amb fama de bufanúvols.  En arribar a casa vaig haver de buscar el significat de bufanúvols perquè no l'havia sentida mai.

Avui no n'he penjat cap poema i ara ja no sortiré a penjar-ne cap.  Em dedicaré a recuperar vells companys, potser menys coneguts però no menys agradosos.
Demà els penjaré i potser ho faré de camí al Centre Cívic Cotxeres Borrell, on a les 12 del migdia es celebra el Concurs ARC de Rapsodes 2012.  Us animeu a acompanyar-nos?



10 de maig de 2012

Si no et tinc

Avui fa un any que escrivia l'apunt 50 passes i 50 llençols i això vol dir -matemàtica pura i calendari en mà- que l'Adolfo, que aleshores en feia 50 anys, avui en fa 51.
MOLTES FELICITATS.

Sembla que això de sumar anys ens hagi de costar, però en el fons, sumar sempre és positiu; fixeu-vos, sinó, que quan volem representar els aspectes positius d'alguna cosa, ho fem amb el signe de sumar +.
És bo sumar esforços, aglutinar opinions, coordinar idees, aunar reivindicacions.  I és bo sumar algú a la nostra vida, especialment quan la suma enriqueix els dies i les nits, ens dibuixa somriures i alleugereix el camí.

I de regal d'aniversari, un poema de l'Agustí Bartra.
Sabeu que a mi no m'agrada gaire el verb tenir associat a persones; no entenc el sentit de possessió que implica; però he de dir que aquest poema sí que m'agrada, i molt.  Aquest "Si no et tinc", esdevé un "si tu no hi ets", un "si no sumem", i el resultat és buit, desolador, trist, i no m'agrada.

+1       Què?, sumem?

Si no et tinc
Si no et tinc a tu estic sol
de solitud mutilada.
Silenci vestit de dol
de l'hora més atziaga,
sense rialla ni vol:
ves comptant els ulls de l'alba
i els ocells de cada estol.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu encavorcada.

Si no et tinc a tu estic sol
talment espantall de marge.
Ja no em puc vestir de sol
ni portar la capa d'aire,
em moc com el lent cargol
que du a coll-i-be sa casa.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu enquimerada.

Si no et tinc a tu estic sol
com penell de gran alçada.
Tu que puges, senderol
de fatiga perfumada;
tu que baixes, rierol
d'escumosa cavalcada,
digueu amb mi: si estic sol
tinc la veu desesperada.

Si no et tinc a tu estic sol
com l'Estrella de la Tarda.
Sona còsmic flabiol
que em despulles de basarda
en dia de cel revolt
puja als meus ulls didals d'aigua.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu crucificada.

A Música de poetes podeu sentir el poema cantat pel Miquel Pujadó, i en aquest enllaç el podeu obtenir en pdf.

Barcelona Poesia 2012 (dia 3)

Ahir vaig posar uns quants poemes de Joan Brossa.  Primer havia pensat penjar-los del seu ideograma Bàrcino, però després m'ho vaig repensar.  L'ideograma ja és poesia al carrer, i potser fora millor penjar-los per altres llocs; així que els vaig deixar per diferents façanes del barri.  Se'ls llegirà algú?
Poso les imatges dels poemes penjats.


Després de la freda i àcida realitat dels poemes de'n Brossa, avui necessito uns poemes més càlids i tendres, d'aquells que t'esborronen la pell i t'agombolen l'ànima, d'aquells que voldries que haguessin escrit només per tu.
Vaig a fer la tria i els penjaré en algun parc del barri, tot esperant que despertin un somriure, un sospir, l'anhel de ser-ne poesia.

9 de maig de 2012

Barcelona Poesia 2012 (dia 2)

Ahir, en resposta a la meva proposta, una amiga em va suggerir veure'ns al parc de davant de casa i fer un mini-recital dels poemes dels post-it, i després deixar-los penjats a l'entrada. La idea em va semblar engrescadora, però l'horari no m'anava bé, així que només li vaig poder passar els meus post-it perquè ella tirés endavant l'activitat.



Avui quan he sortit de casa ben d'hora, ben d'hora (tampoc tant, que ja era de dia) per anar a treballar, el parc era tancat, però a la reixa encara hi havia enganxats els post-it.
M'ha fet molta il·lusió.

Hi seran quan torni?  Algú n'haurà afegit algun altre?


© Todojunto





Per inaugurar el Barcelona Poesia 2012, es va celebrar la Nit de Poesia al Palau.
Segur que va ser una oportunitat de gaudir de bona poesia i millors rapsodes, però jo em vaig conformar amb el resum de la roda del 324.

Us en deixo un video (no l'he tallat   minut 16:43 fins el 18:45)

       

D'altra banda, com avui també he participat en l'aPARAULA'm amb la paraula tarannà, he decidit que els poemes d'avui giraran sobre aquest tema.

Un dels poemes és de Ibn Khafaja (1058-1138), poeta valencià en llengua àrab, i s'ha publicat al llibre Ibn Khafaja. Jardí ebri. Tria del divan (2007), de Josep Piera i Josep Ramon Gregori, que han traduït i adaptat al català els poemes que el conformen.
Tot i la distància en el temps, és un poema força actual; l’autor es queixa del canvi produït en la manera de comportar-se d’una persona -que segurament coneixia- com a conseqüència de l’obtenció d’un càrrec.

Per què has renunciat al lliure tarannà…

Per què has renunciat al lliure tarannà
amb el qual abans t’engalanaves?
Serà que ser ministre t’ha canviat de caràcter?
Certament, el ministeri comporta altres costums.

Els altres poemes que avui deixaré al carrer són de Joan Brossa.  No debades, un dels volums (el sisè) de Els entra-i-surts del poeta.  Roda de llibres, porta el títol Tarannà.




Demà les fotos dels poemes deixats al carrer. 


aPARAULA'm: tarannà

Tal dia com avui, el 9 de maig però de l’any 1911, es reunia per primera vegada la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Per commemorar aquesta fita, i aprofitant la coincidència amb l’Any Maragall (un dels membres fundadors de la Secció Filològica), es va convocar «L’any de la paraula viva»  amb tota mena d’iniciatives que contribueixin a descobrir, compartir, exercitar i celebrar la vitalitat, la creativitat expressiva i el dinamisme innovador de la llengua catalana.
L'any de la paraula viva

L'incansable Jaume Pàmies ha proposat tancar aquest any amb un homenatge blocaire, l’aPARAULA’m que consisteix en apadrinar per un dia una paraula; una paraula que ens agradi i que representi quelcom per a nosaltres; una paraula que -pel motiu que sigui- no vulguem que desaparegui.

Jo he triat tarannà

 

L'heu encertat?  Segur que sí.  El tarannà ve a ser el caràcter, la forma de ser o fer d'una persona o col·lectiu.

És una paraula que m'agrada com sóna, té una certa musicalitat i molts matissos de personalitat.  És una paraula que defineix però que implica una certa flexibilitat.

A vegades aquest tarannà col·lectiu esdevé massa proper al tòpic, però està clar que hi ha uns trets que ens caracteritzen.  Fixeu-vos si és important conèixer aquests trets que les universitats catalanes han editat una guia de butxaca sobre El tarannà català en 80 pistes amb l'objectiu de donar a conèixer a les persones que vénen a una universitat de Catalunya diversos aspectes sobre els hàbits i el funcionament de la societat catalana.

8 de maig de 2012

Barcelona Poesia 2012 (dia 1)


Fa uns dies, al bloc provisionals, llegia un deliciós apunt sobre la poesia al carrer en què es feia una crida tan viva a viure la poesia pertot, que per un moment vaig pensar que sortiria al carrer i m'hi veuria envoltada.
Avui comença el Barcelona Poesia 2012 (Festival Internacional de Poesia de Barcelona) que s'allargarà fins dijous 17 de maig i que vol "fer visible la forta empremta que la poesia deixa cada dia a la ciutat".
Si voleu que us digui la veritat, a mi -i em reconec enamorada de Barcelona i admiradora de la poesia en general- a vegades em costa visualitzar aquesta empremta, i potser per això se'm va ocòrrer que podríem/hauríem de sortir tots al carrer i penjar-ne un post-it amb un poema, per vestir Barcelona de poesia en colors.

Què en penseu?  Us hi apunteu? 
Escriviu un poema o uns quants versos -vostres o de qualsevol altre poeta-, en un post-it i pengeu-lo en un parc, en una paret, d'un arbre, d'una farola o d'una font.  Feu-li una foto i publiqueu-la a la xarxa.  Deixeu l'enllaç en un comentari o envieu-me-la per correu-e per penjar-la al meu bloc.

Aquí us deixo uns quants post-it matiners que he preparat per penjar.  Demà les fotos d'on els he penjat.


Feliç Barcelona Poesia 2012.


4 de maig de 2012

Amb el cor arrelat als orígens

El meu pare és de la Puebla de Arenoso, un poble petit petit de la comarca de l'Alt Millars, a Castelló.  Clar que quan ell era petit petit, el seu poble era molt més gran que no pas ara, però com ha passat amb molts altres pobles, els fills del poble van marxar per prosperar o, si més no, per guanyar-se la vida i ara el poble és petit petit i hi viu poca gent i menys jovent.  No és fins que arriba el bon temps, quan els fills que en el seu dia van marxar -ara jubilats- tornen a casa seva, als seus carrers, als seus horts, que el poble comença a ressorgir; i no és fins ple estiu, quan els fills i néts dels fills que en el seu dia van marxar -encara estudiant o treballant- van per recuperar amics, festes i vacances, que el poble arriba a la seva plenitud.

He dit que La Puebla pertany a la província de Castelló, però en realitat el seu cor i una mica el dels seus fills sempre ha estat més arrelat a Aragó.  Potser és per això que a La Puebla toquen més la bandúrria que la guitarra, i que una missa baturra o una ballada de jotes són garantia d'èxit en les festes del poble.  Potser és per això que jo recordo de sempre les cintes de jotes a la guantera del cotxe, i que quan el meu pare -cantaire de mena- vol celebrar alguna cosa o fer una dedicatòria, ho fa a ritme de jota.  Em va cantar una jota el dia que em vaig casar, i ho va fer en el casament de les meves germanes, i estic segura que, per poc que pugui, ho farà també quan d'aquí uns dies es casin Xavi i Ampai

I és que els orígens, allò que mamem dels nostres pares i dels nostres avis, allò que vivim de petits i de joves, ens arrela el cor; i al llarg de tota la vida anem enriquint aquestes arrels amb altres vivències, les anem vestint amb altres colors i altres músiques, però mantenim el cor arrelat als orígens.
Avui el meu pare fa 79 anys i voldria haver-li dedicat una jota especial, però n'hi ha tantes que no n'he sabut triar una en concret.  Així que posaré uns vells coneguts que feia molt que no sentia i que formen part d'una època de la meva vida; una època sens dubte deguda als orígens en què s'arrela el cor del meu pare i, de retruc, una mica el meu.

PER MOLTS ANYS!


1 de maig de 2012

L'eficàcia d'un NO


Fullejava el núm. 14 de la revista Lo Cantich i a la seva editorial he retrobat un fragment del poema "Poble meu" de Joan Oliver (Pere Quart), inclós -crec- en el llibre Circumstàncies (Barcelona: Proa, 1968).
Encara heu d'aprendre la força del nombre!
La implacable eficàcia
d'un no
just, compacte i unànime! 
L'he trobat tan adient per un dia com avui, 1 de maig i en unes circumstàncies com les actuals.  Una mena de consigna, de reflexió moral.  Una crítica contra el poder polític i el conformisme social.  Un crit revolucionari fet poesia.
El transcric sencer a continuació.  Gaudiu-ne força.
                  Poble meu
Poble meu (tenim dret a dir meu?)
gent humil, mesquinets, pleb il.lusa
a qui una ombra de luxe enlluerna
i fa inofensiva, mestissa
i deixa indefensa.
Per escreix, la TV,
incessant us injecta l'enveja.

No accepteu donatius, res d'almoines.
D'on surten les misses?
Amb els vostres estalvis
-suada avarícia dels pobres-
rumbegen els bancs populars
i remenen milers de milers
i se'n unten els dits Benemèrits
(els càrrecs -diu- són honorífics;
bé, però, qui serveix les comandes?)
i alcen pisos de gala per als fills ben triats,
que poden concloure:
-Papà, com que em caso vull casa!

I vosaltres, qui sou? I quants sou?
Mireu-vos, compteu-vos primer;
de seguida apresteu-vos!

No cal pas vessar sang:
tota sang té una mare.
No cal pas malmetre, desfer:
només refer, que tot és vostre.

Cal només voluntat, unitat,
potser un xic de paciència,
molt de seny i un mot d'ordre legítim.
I obeir-lo, complir-lo!

Encara heu d'aprendre la força del nombre!
La implacable eficàcia
d'un no
just, compacte i unànime!

Arrenqueu-vos la bena.
Joan Oliver i Sallarès (Pere Quart)



Per cert, si fullegeu el núm.14 de la revista Lo Cantich, no us oblideu de fer un cop d'ull a la nova secció L'erotisme a la literatura, a càrrec de Joan Abellaneda, que ha tingut la gentilesa de publicar el meu poema Capcironejant