> Univers madur: 2012.03

30 de març de 2012

Hauria volgut que fos poesia



Fa dos dies, el 28 de març, va fer 70 anys de la mort de Miguel Hernández.  No n'he sentit res d'homenatges (ni en xarxa ni sense), sinó més aviat d'oblits voluntaris.

Recordo que de molt joveneta li vaig dedicar un poema en què el nomenava "el meu poeta". Després el meu ventall de poetes es va ampliar i ara no sabria dir-ne només un que sigui "el meu poeta", però guardo per Miguel Hernández una devoció especial forjada a través dels anys, de les vivències, dels moments acompanyats, de les versions cantades dels seus poemes i, sobretot, del batec intens que em provoca la seva poesia. 

Ja fa uns anys, a RC van proposar un repte que consistia en fer "Viatge al passat", anar cap enrere en el temps i viure una estona amb algun personatge famós.  Jo vaig triar viatjar al 28 de març de 1942 i compartir les darreres hores de Miguel Hernandez. 


Us deixo aquí la meva aportació, un petit homenatge a un gran poeta.


28 de març de 1942.  Reformatori d'Adults d'Alacant.

La cel·la és fosca i bruta.
Un meticulós reconeixement, fet gairebé a les palpentes, m'ha permès identificar el jaç.  Estirat a sobre, jeu en Miguel, trist instrument del camí, fang de professió i de destí.

El seu cos malalt, consumit per la tuberculosi, no aguantarà gaire més.  Només el fet d'atrapar l'aire, ja és un esforç insofrible.

En Miguel parla amb veu baixa.  Només un xiuxiueig difícil de desxifrar, darrer testimoni de la seva vida.
No ha perdut el seu entusiasme i afirma sentir-se cada dia més lliure i més captiu.
Parla d'agonia, de soledat i d'ànsia d'amor.
Rememora el pintoresc paisatge de la seva infantesa, que sempre ha enyorat des de la ciutat.
Recorda els amics que han marxat i que ell ha plorat; qui sap si ara els retrobarà i podrà parlar de tantes coses compartides.
Un moment -que poc temps queda- per recrear-se en la imatge de la seva morena d'altes torres a la que vol retrobar gastada de petons.
Un pensament pels fills pels que volia forjar la pau.  Una pau que ha resultat fràgil i trencadissa com la porcellana; pau traïdora al servei dels vencedors.

Silenci.
- Miguel !!!
Silenci.  Silenci que naufraga en el silenci de les boques tancades de la nit.

Avui la nit ha arribat abans d'hora per cobrir amb el seu dol la meva pena.


24 de febrer de 2006. Barcelona.


Obro el ulls, com qui desperta d'un somni, per recuperar el meu present.
El meu viatge al passat m'ha permès compartir els darrers instants de la vida d'un poeta, oferir-li com homenatge la meva companyia.

Hauria volgut escriure't a la terra, que tu m'escrivissis.

Hauria volgut que fos poesia.

28 de març de 2012

I demà, vaga


Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
(fragment de Nadal de Joan Salvat-Papasseit )


Em direu, i no negaré que tingueu raó, que un poema de Nadal no té res a veure amb la vaga.  Fins i tot es pot prestar a desviar el tema a la religió, l'Església, la seva relació amb el poder i la seva llunyania (o proximitat) envers el poble, que no és la meva intenció.

Començo aquest escrit amb aquests versos perquè sempre m'han semblat terribles i tristos.  Em fan pensar en l'acontentament que mostrem -i que sentim- de seguida que ens sabem en una situació una mica millor que els altres; no cal que sigui una situació esplèndida, només cal que no sigui tan dolenta com la del veí.  I aquest acontentament, que a vegades és pur instint de supervivència, sovint ens atrapa en una xarxa trampa: no vivim prou bé com per quedar-nos al marge de segons quines situacions, però tampoc no vivim tan malament com per posar en perill la nostra forma de vida.  És aleshores que ens endinsem en dubtes i dilemes morals.

Per a tots els motius per fer vaga, n'he trobat o sentit un contramotiu o una justificació per no fer-la.  Des de que es va començar a parlar de la possibilitat de la vaga -encara no aprovada la reforma laboral- la xarxa, els diaris, les televisions i les converses de carrer s'han omplert de decàlegs a favor i en contra; de conceptes d'oportunitat i oportunisme; de drets i deures; de necessitat i precarietat; d'utilitat i absurditat; d'èxit i fracàs.  Totes les postures molt raonades i molt respectables, però d'algunes de les quals -òbviament i inevitable- dissenteixo.

Jo demà faré vaga.  La faré perquè penso que la reforma laboral es injusta i s'apropa més al terrorisme d'estat que a la necessitat -evident- de crear oportunitats de treball.  La faré perquè crec que no podem deixar que la "crisi" ho justifiqui tot.  La faré perquè deixar-nos perdre els drets que s'han aconseguit al llarg de tants anys i amb tants esforços, és menysprear la lluita dels nostres pares, dels nostres avis i de molts altres treballadors.  La faré perquè no vull que ningú mai pugui dir que era la meva-nostra voluntat, que no vaig-varem dir res, que el silenci ens va fer consentidors.

Però sobretot la faré perquè crec que l'he de fer.  No vull mirar-me al mirall l'endemà i haver de girar els ulls.  I tampoc no vull -com deia una pintada que corria per la xarxa- haver de seure davant els meus fills per reconèixer que la seva situació (que s'albira ben negra) és fruit de la meva passivitat.

M'agradaria que fóssim molts que demà féssim vaga.
Si ara no és el moment, quan ho serà?



Tots a una! Fem pinya!  (Foto de Manel Ferrer a Panoramio)

27 de març de 2012

Avui, teatre


Avui, 27 de març, és el "Dia mundial del teatre" i he pensat que era un bon incentiu per posar-me les piles i acabar les entrades que tenia començades sobre les darreres obres de teatre que he vist.
Crec que totes les trobareu encara en cartell, així que feu un cop d'ull i animeu-vos a anar a teatre.

 

21 de març de 2012

Capcironejant


Esdevenen els capcirons dels teus dits
éssers diminuts que s'endinsen juganers
en les contrades humides del meu cos
i s'enreden en arrissades boscúries
i rellisquen per viaranys amagats.

Esdevenen els capcirons dels teus dits
etèries papallones que aletegen vibrants
i es debaten, presoneres de l'instant,
i es capbussen en pou càlid
i s'abeuren de l'elixir preuat.

Esdevenen els capcirons dels teus dits
carícia esperada i promesa complida.
La pell es fa seda i l'alè batec,
i el temps s'atura fins l'infinit,
                      i l'infinit es fa cos,
                     i pell,
                                         i dits.


Vida, parc, jocs


 





 Camins albira
i balanceja somnis.
Un joc, la vida.






Jesús M. Tibau, en el seu 240è joc literari, ens proposa fer un haiku a partir d'aquesta imatge per commemorar el dia mundial de la poesia.