> Univers madur: 2012.01

31 de gener de 2012

De receptes secretes i anhels íntims



Tenia ahir una conversa sobre la felicitat i me'n vaig adonar de com de difícil és, a vegades, ser feliç quan hauria de ser una cosa ben senzilla, un estat natural.
I no parlo de la felicitat associada a tenir tot allò que volem, ni a estar permanentment contents o trobar-nos bé; tampoc no parlo de no sentir dolor ni angoixa, o de no plorar una pèrdua ni sentir ràbia.  Parlo de la felicitat que neix de sentir-se bé amb un mateix, d'intentar ser coherent amb el propi pensament sense esperar que els altres hi pensin igual, de lluitar per seguir la pròpia ruta i saber trescar camins i trobar dreceres; però sobretot parlo d'una actitud vital que es nodreix de les petites coses de cada dia.

Sobre el paper, és fàcil.  Fins i tot corren per arreu un munt de receptes de la felicitat que barregen amor i bogeria, tendresa i optimisme, amistat i somriures i els deixen coure i reposar fins obtenir un feliç resultat.
Però amb aquestes receptes passa com amb les de cuina: mesures a consciència els ingredients; segueixes pas a pas el que diu el paper, llibre o llibreta; t'hi fixes en la foto per brodar la presentació; però no necessàriament aconsegueixes el plat esperat.  Sovint és pitjor, a vegades és millor, i sempre, sempre, és diferent perquè al final hi ha un factor personal i anímic que determina el resultat.

Jo crec que sóc feliç i tinc el ferm objectiu de continuar sent-ho.  No penso deixar que la pluja em mulli els somnis, ni que els dies grisos m'amaguin el sol; no vull que la ràbia em cremi la il·lusió ni que la crisi devaluï els somriures.  Penso continuar descobrint amoretes en gestos amagats, petons en les guspires dels ulls, somriures en les busques del rellotge i arcs de Sant Martí en els tolls del carrer.  I no vull deixar-me vèncer pels somriures benvolents ni pels que pensen que l'optimisme és una manca d'informació.
La felicitat és una actitud i una victòria que es guanya dia a dia, i jo m'hi apunto.

28 de gener de 2012

Esperança


Tendra mirada
en l'horitzó albira
noves promeses.
Sobre cavalls de ferro
el futur ja arriba.


En resposta a la proposta del NipoRepte 13 de Relats en català.
La foto inspiradora: un fotograma de la pel·lícula de Víctor Erice "El espíritu de la colmena", estrenada l'any 1973 i guardonada als Festivals de Chicago i Sant Sebastià del mateix any.

23 de gener de 2012

t-Error


Ahir tarda vaig anar a veure l'obra t-Error al TNC, i m'ho vaig passar d'allò més bé. 

Sense cap dubte, el millor de tot és el ritme, que ja promet quan entres i t'hi trobes els actors assajant el túnel del terror, i que no decau al llarg d'una hora i vint minuts de riures i silencis, d'escenes repetides amb canvis constants, d'il·lusions i fracassos, de drames personals caricaturitzats fins a construir situacions esperpèntiques.

La idea de l'obra parteix de la síndrome del full en blanc -o potser ara seria de la pantalla buida- que pateix un jove escriptor que ha d'escriure un guió per al TNC.  Per més que s'hi posa, les muses li són esquives i no troba la inspiració.  El temps s'acaba.  El pànic constant, traduït en singlot, és la seva única companyia; i sense voler-ho, ni saber com, família i amics esdevenen els personatges d'una obra que no aconsegueix escriure.
Amb un plantejament original, la realitat i la ficció es barregen constantment; el que s'escriu i el que passa gairebé es confonen fins el punt d'alternar el nom dels personatges i dels actors com si en fossin un de sol.

Més enllà del tractament còmic i els riures que arrenca, l'obra dóna -si vols- per reflexions més profundes entorn al ser i no ser, al com d'escrita està la nostra vida i quin marge tenim per decidir com viure-la, a la necessitat de ser únic, de ser original, de no repetir clixés, i a la constant sensació que tot ja està inventat. 
No voldria desvetllar el final.  Només dir que és potser el punt més amarg de l'obra: la constatació d'uns fets, la resignació.

Sobre els actors, poc a dir.  Tots estan molt bé i alhora cap d'ell destaca sobre manera; és difícil no deixar-te endur per les simpaties que desperta el seu personatge. Un somriure especial per en Garrido i en Bellido (Carles Pedragosa i Jordi Santanach), que al més pur estil de Dupont i Dupont, fan de contrapunt i posen la música.

En resum, força recomanable.  Podeu consultar més dades sobre l'obra, el seu autor i tot el cos artístic i tècnic al dossier de premsa


21 de gener de 2012

Nenúfars, daguerreotips i fotografies digitals



L'altre dia, arran del niporepte dels nenúfars, em vaig adonar que tenia una imatge guardada, pròpia i particular, dels nenúfars.

Tinc una imatge dels nenúfars de quan era petita i anàvem alguns diumenges al matí o algunes tardes d'estiu a jugar als Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer, al costat de les atraccions de Montjuïc.  En aquells jardins hi havia (hi ha encara) un llarg camí d'escales amb una mena de basses quadrades, a banda i banda, plenes de nenúfars, i a mi m'al·lucinava que suressin i mirava d'endevinar de quin color serien quan s'obrissin.

Amb el temps he vist nenúfars en altres parcs i estanys, i també he tornat als jardins de Mossèn Cinto, però els safareigs m'han semblat més deixats i els nenúfars menys florits, i cap de les noves fotos que els hi he fet ha estat tan sorprenent ni tan acolorida com la que tinc a la memòria.

I m'he adonat que això passa també amb altres coses i altres moments.  Alguna imatge se'ns queda gravada en la memòria i no és necessàriament la primera ni la més significativa, però és la que sembla més real, la que millor reflecteix allò que ens evoca.  Com si fos un daguerreotip de coure argentat que ha anat guanyant valor amb el temps i que ha esdevingut molt més permanent que les posteriors fotografies digitals, immediates de veure però fugisseres en la càmera i oblidades en algun directori o CD.

18 de gener de 2012

Sutures de color per a La Marató (2)


279. Ricard Colom



Aquest cap de setmana, a la Sala d'actes de l'ajuntament de Premià de Dalt, es farà la subhasta de les últimes obres del projecte "Poemes per a la Marató - 2011", una iniciativa de l'Associació de Relataires en Català amb un doble objectiu: col·laborar amb la Marató de TV3 i promoure l’escriptura de poemes en català que després han estat il·lustrats per artistes.

La convocatòria ha estat un èxit de participació (us en poso algunes dades de referència):
A més dels poetes i artistes que han participat a títol personal, també hem comptat amb la col·laboració d'escoles, tallers, sales i associacions que han fet seva la proposta i han aportat i venut les seves obres.
Tafanejant pel blog de Poemes per a la Marató - 2011 he descobert que l'Escola municipal d'art Arsenal de Vilafranca del Penedès s'hi va sumar i el passat cap de setmana del 17 i 18 de desembre, coincidint amb la Fira del Gall, van exposar i vendre les seves obres, entre les quals hi havia aquestes dues il·lustracions del poema Sutures d'absència.

196. José Antonio Chaparro


Per si us convé i us animeu, us deixo aquí les dades de la subhasta:
  • Data: dissabte 21 de gener a les 19 h.
  • Lloc.: Sala d’actes de l’Ajuntament de Premià de Dalt                  (Plaça de la Fàbrica, 1)
  • Preus de sortida: entre 5 i 10 €
Si us interessa adquirir alguna obra i no podeu anar a la Subhasta, us l'envien per correu postal.  Només cal que us poseu en contacte a través de l'adreça de correu-e: associacio.relataires@gmail.com.





 

13 de gener de 2012

Nenúfars



Amb força arrelen
sota blaus camins d'aigua,
trèmuls nenúfars


En resposta a la proposta del NipoRepte 10 de Relats en català.  La foto inspiradora: un dels Nenúfars de Claude Monet.


12 de gener de 2012

Esmolant les tisores

Aquests darrers dies me n'he adonat que les retallades ens comencen a afectar més enllà del seu efecte econòmic.


La foto (Auro te la tomo prestada) correspon a les rebaixes d'un centre comercial de Castelló i en veure-la, més que pensar en les rebaixes, he pensat en les retallades del govern (potser, com diu la meva cosina Auro, és que el govern les patrocina, o sinó fixeu-vos en les tisores).

També la Núria Pujolàs al seu bloc Miramelsmots ens parla avui de Retallades als somnis i en Jesús M. Tibau a tens un racó dalt del món retalla homenets, agafadets de la mà.

A Madrid, el Congrés aprova tirar endavant el primer pla de retallades del govern de Rajoy per reduir el dèficit i ho fa amb els vots de CiU i PP.  Per la seva banda, Mas explica les retallades catalanes argüint components ètics.
Tot val per remuntar la crisi, i ens deixem dir qualsevol cosa per justificar-ho.

El problema és que ara ja som tan conscients de les retallades; ens ho hem cregut tant, que són necessàries; les hem interioritzat de tal manera; que quan sentim a parlar, creuem els dits perquè les retallades siguin amb tisores d'ungles i no amb tisores de podar; i encara donem gràcies perquè no són, directament, amputacions amb destral (que tot arribarà).
I quan veig això em dóna per pensar que ens podrien donar a nosaltres les tisores, que potser valdria més tallar algunes mans (que n'hi ha un munt de lladres impunes en això de la crisi), o potser directament alguns caps (que també n'hi ha molts de "caps pensants" que l'han fet grossa -embolica que fa fort- i ara no tenen cap responsabilitat però sí les esquenes cobertes).

Res, no em feu cas.
No us deixeu retallar la felicitat, l'alegria i totes les coses bones, però tampoc no us deixeu retallar la ràbia i el crit.  No sigui que encara es puguin pensar que ens agrada què fan i com ho fan.



5 de gener de 2012

Els Reis vénen aquest vespre

Els Reis vénen demà avui al vespre,
els Reis vénen demà avui al vespre,
els Reis vénen demà avui al vespre
i ens duran regalons (2)

Aquesta cançoneta (fragment de la Nadala "Tingueu tots molt bones festes") ha acompanyat gairebé tots els Reis de casa i durant anys (encara aquest) ha servit per fer el compte enrere fins la nit de Reis: una nit plena de màgia tant si ets infant com adult, si ets cristià com si no ho ets.
La nit de Reis és il·lusió, nervis, desigs i neguit.
La nit de Reis és veure la cavalcada envoltat de nens bocabadats i patges recollint les cartes més tardanes.
La nit de Reis és embolicar una joguina i fer-la arribar als ajudants reials, perquè els Reis són màgics però a vegades necessiten un cop de mà per tenir regals per tothom.
La nit de Reis és preparar l'aigua pels camells i alguna cosa més forta per Ses Majestats (que les nits de Reis acostumen a ser fredes i convé escalfar el cos), és llustrar sabates i endreçar el menjador per deixar prou espai lliure i donar cabuda a tots els desigs i regals demanats.

Si cap d'any és temps de bons propòsits, la nit de Reis és el moment de creure fermament que els complirem; és el moment de desitjar fins i tot allò que no acabem de creure possible, i deixar que la màgia dels Reis Mags ens envolti amb l'esperança que sí ho serà.

Us desitjo que els Reis Mags, com si fossin antics déus, us siguin favorables i facin realitat els vostres somnis, que arribeu a la vostra destinació i que trobeu -en la vostra Ítaca particular- tota la felicitat anhelada.