> Univers madur: 2011.09

27 de setembre de 2011

Un sospir que batega com l'aigua


Fa poc més de 30 anys d'aquesta foto però recordo perfectament que tornàvem de Breda, en tren, cansats i feliços.  Per aquell temps teníem tota la vida per davant i moltes ganes de menjar-nos-la, un munt de somnis i projectes, un llarg camí encara per fer.
Si posés també una foto actual, ens veuríem més grans, amb menys cabell -o sense-, amb més quilos, potser més cansats encara, però vull pensar que igual o més feliços.


Avui fa vint-i-cinc anys que ens vam casar, vint-i-cinc anys que vam formalitzar aquella relació (a la foto encara molt novella) i ens vam prometre estar junts "fins que el nostre amor s'hagi exhaurit, que tant de bo no sigui mai".
Per sort ha sigut mai, i han estat molts dies d'alegries i algunes tristeses, dies de dubtes i de descobertes, de desavinences i retrobaments, de seduccions plàcides i abraçades arravatades, de nens petits i infants crescuts, de família i amics, de llibres i cançons, de tardes de sofà i matinals de futbol.  I, per sort, el nostre amor no s'ha exhaurit.

No podria -ni voldria- resumir tots aquests anys en quatre frases, però no em puc resistir a compartir la banda sonora d'aquell dia tan especial, una banda sonora que ha estat una mica el mapa per on ens hem mogut.
Himno de la alegría
D'entrada.  Perquè era un dia alegre i perquè és important esperar sempre un nou dia, i somiar un nou sol, i anar-lo a buscar fins i tot més enllà de les estrelles.
Que tinguem sort
Per casar-nos.  Perquè volíem un dia, una vida, un camí ben llarg, curull de fruits i de sort.  Perquè no volíem un adéu però, si arribava, el volíem capaç de recordar que un dia ens havíem estimat.
Arrels
De sortida, tota una declaració de futur.  Perquè deixàvem enrere una casa, per fer-ne la nostra, per clavar les nostres arrels i donar els nostres fruits.

Avui, que és també el 50è. aniversari de la mort de Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961), no em puc estar de posar un parell de poemes seus que em són especialment significatius.  Dels dos, la Cançó de rem i de vela nº XII és molt més conegut perquè el va musicar i cantar Lluís Llach (El meu amic el mar, 1978), però no us deixeu perdre A una nova amiga: la deliciosa incertesa d'un amor que tot just comença.

A una nova amiga

Avui només de nostra coneixença
tinc el cor fresc com el celler del mas,
i tota la meva ànima s'agença
d'haver-te dut recolzadeta al braç.

La tarda m'ha sigut traïdora i breu,
més la llum era viva.
Dins de l'ordi pregava el pregadéu,
a la figuera s'ha aturat la griva.

I jo sentia una molt gran paor
de veure els ulls que feies i la cara...
¿Ai, fina pal·lidesa de l'amor,
que no sap si ha d'ésser amor encara! 


Cançó de rem i de vela nº XII

Entre les barques quan passa l'amor,
no duu la fúria de crits ni besades,
l'amor que passa a la vora del mar,
és blau verdós i flexible com l'aigua.

Perquè a la platja hi arribi l'amor,
hem de tenir una miqueta de calma,
i una gavina pel cel adormit,
una gavina i un aigua ben blava.

L'amor que passa a la vora del mar,
vol que tot just es bellugui la barca,
vol a la vela una mica de vent,
però té por de sentir les onades.

Vol una galta que es deixi besar,
però que hi posi una certa recança;
l'amor que es viu a la vora del mar
és un amor de molt poques paraules.

Entre les barques quan passa l'amor,
no vol ni plors ni gemecs ni rialles,
l'amor que passa a la vora del mar
és un sospir que batega com l'aigua.


25 de setembre de 2011

La importància de dir-se ...


Tot passejant pel Raval, hem passat per davant d'una perruqueria que se'n diu "La mano loca".  Segurament els seus amos van decidir el nom després de pensar-s'ho bé, i segurament el van trobar del tot adient, però jo no he pogut per menys que imaginar-me una ma amb vida pròpia que, ben armada amb unes tisores, es tornava boja i començava a tallar cabells a dojo, sense ordre ni concert.

Mira que jo sóc una mica renitent a tot això del màrqueting, que sovint em sembla una forma d'ensarronar la gent, però en ocasions com aquesta penso que potser sí que el nom és important.

 

22 de setembre de 2011

Viatge sense retorn

Novament l'Helena m'ha passat una proposta de mircrorelats.  Es tracta del Concurs de Microrelats en català del cicle Tocats de Lletra, que convoca l'Ajuntament de Manresa, Regió7.cat i el Gremi de Llibreters de Catalunya.  En aquesta edició el tema és Ironies, i aquesta és la meva aportació.  Us animeu a participar?

Viatge sense retorn

S’havia passat la vida odiant l’home que havia matat la seva mare.

La Roser li havia fet de mare i l’estimava amb bogeria; havia tingut una bona infància i una millor adolescència, però no havia tingut la mare; no havia estat ella, l’original, la de veritat, i ell sempre l’havia enyorat, la seva olor, els seus petons, els seus amanyacs.

Per això, quan aquell científic boig li va oferir viatjar al passat, no ho va dubtar. Volia evitar que aquell home matés la seva mare; més encara, havia d’evitar que ni tan sols la conegués.

Mentre enfonsava, amb ràbia, el ganivet en el pit d’aquell ésser tan odiat, va sentir que la seva pròpia vida se li escapava de les mans. No havia comptat que, sense el seu pare, ell no podia existir.

21 de setembre de 2011

Escrivint la memòria

Avui és el Dia Mundial de l'Alzheimer.  Ja sabeu que no sóc gaire de dies mundials, però he de dir que és una excusa perfecta per parlar-ne.

L'Alzheimer és una malaltia fotuda, suposo que ni més ni menys que d'altres malalties, perquè en això de les valoracions hi ha un tema molt personal de vivències, de sensacions, de voluntat i de com entenem cadascú la vida; però jo la trobo molt fotuda.  Al final som el que hem viscut i perdre els records és com perdre la teva vida.

Pensant en això he recordat un repte en què vaig participar fa molt de temps i que consistia en escriure una carta dirigida al nen o nena que varem ser.  Aquesta va ser la meva participació:

Hola petita,
T'escric aquesta carta amb la temença -gairebé certesa- que quan la llegeixis seràs la nena petita a la que escric.  T'escric amb l'esperança d'equivocar-me.
Estic a casa; aquesta casa que ja no és meva però que serà la única que tu recordaràs quan em llegeixis.  Ja no hi és el sofà-llit d'eskai on jugàvem, ni la vitrina amb tasses xineses, però la casa guarda encara la flaire tendra i amorosida de la nostra infantesa.
Al meu costat la mama es distreu jugant amb els "colorines" -recordes com dibuixàvem flors?-.  S'hi pot passar hores posant i traient xinxetes de colors.  També passa molt de temps cosint, però això no se't farà estrany perquè sempre li ha agradat.  Et sobtarà saber, però, que ara xerra poc.  Quan es posa nerviosa se li entortolliga la llengua i només encerta a dir "butano".  Vés, qui sap què voldrà dir.
No entendràs perquè t'explico això, ni et quadrarà -segur- aquesta imatge que t'estic pintant.  Creu-me, t'entenc.  A mi mateixa, que ja fa temps que visc de prop aquest deteriorament, aquest retorn als seus anys d'infant, se'm fa increïble i dur -molt dur- d'acceptar.
La mama em parla com si jo fos la seva mare i em demana que li acaroni els cabells i li subjecti les mitges amb el lligacames.  Li agrada somiar com serà la seva vida, tot el que farà, i jo li explico el que sé i m'invento el que no sé.  Ens podem passar hores imaginant què serà quan serà gran.
És per això que aquesta tarda, se m'ha acudit la idea.  Vull explicar-te el que ha estat la teva vida.  No vull que te l'expliquin tercers que no sabran de cert el que jo -tu- he sentit i com ho he viscut.  Necessito saber que guardaràs sempre -ni que sigui a través d'aquesta carta- la plenitud dels teus records, només teus. Necessito creure que les meves paraules, com si fossin sagetes travessant l'espai, obriran camins de retrobament entre els teus records, fugaços instants de consciència.
Per on puc començar?  Ah, sí!
Recordo que ...


(Repte 180.  Paraules clau: lligacames, entortolligar, flaire, sageta)

  

18 de setembre de 2011

Sutures d'absència

De sempre, la Marató ha estat un exemple de solidaritat, voluntariat i participació, però aquest any fins i tot la cançó serà el resultat de la participació col·lectiva.  Hores d'ara la lletra ja està acabada, però si teniu inquietuds musicals encara sou a temps de participar donant el vostre so al banc de sons.

Hi ha moltes iniciatives ciutadanes per recollir diners per La Marató i en coneixerem moltes més a mida que ens acostem al 18 de desembre.  De moment, però, us en parlaré del projecte de l'Associació de Relataires en Català que ens proposa escriure o il·lustrar Poemes per a la Marató.  Pot participar-hi tothom, així que us animo a entrar al seu blog i fer una ullada.

Deixo aquí la meva aportació.


Sutures d'absència


Teixirem el futur
amb sutures d'absència.
 
Si tu no hi ets,
jo trobaré la teva llum
               en altres ulls,
tu alenaràs batecs   
               d'un altre cor.
 
Mort vençuda.
  


La fotografia correspon a l'obra Sutura: una cicatriu en la terra de 30 metres de llarg, cosida amb soga de vaixell.  És la participació del Grupo Escombros, de l'Argentina, en la convocatòria (9 de desembre de 1989) per a fundar La Ciudad del Arte en una pedrera abandonada d'Hernández, localitat propera a La Plata. 

 

14 de setembre de 2011

Pau Casals: músic, català i home de pau


"La música, aquest meravellós llenguatge universal, hauria de ser font de comunicació entre tots els homes."
Pau Casals



Aquest vespre, al Palau de la Música Catalana, hi ha un concert d’Homenatge a Pau Casals.  Es commemora el 40è aniversari del lliurament al Mestre de la Medalla de la Pau de l'ONU i el 50è aniversari del concert que Pau Casals va oferir a la Casa Blanca davant del president John F. Kennedy. 

Estava jo pensant en el concert (el primer que Roger farà amb el Cor Jove de l'Orfeó Català) i no m'he pogut estar de fer aquest apunt, el meu petit homenatge particular a aquest gran mestre i català universal.

No faré valoracions sobre la seva vessant musical –inqüestionable i extraordinària- però sí que crec que val la pena recordar la seva dedicació a la defensa de la pau i de la llibertat, no només per la seva col·laboració en concerts benèfics i les seves intervencions a les Nacions Unides, sinó especialment per la seva implicació en accions humanitàries i el seu posicionament particular davant de situacions injustes. 

Amb motiu del 25è aniversari de les Nacions Unides, el secretari general U-Thant va demanar a Pau Casals que composés un himne i l’interpretés a la seu de l’organització a Nova York.  L’himne, amb lletra del poeta anglès W.H. Auden, va ser estrenat el 24 d’octubre de 1971, el mateix dia que el secretari general de les Nacions Unides, U-Thant, lliurava a Pau Casals la Medalla de la Pau d’aquesta institució.

Reprodueixo a continuació una part del discurs d’agraïment de Pau Casals. 
Segurament tots l’hem sentit un munt de vegades, però això no el fa menys eloqüent, ni menys sentit. Fins i tot, i més ara que sembla tan fàcil menystenir tot el que sona a català, és d’agrair aquest profund orgull que transmet, per no oblidar què hem estat, per saber què volem ser. 
L’acte fou retransmès per televisió a tot el món i comptà amb la presència de representants de tots els països.
No podíem tenir millor ambaixador. 

  
“Deixeu-me que us digui una cosa.  Sóc català.
Catalunya és avui una regió d’Espanya.  Però, què ha estat Catalunya?
Catalunya ha estat la nació més gran del món i us diré perquè.
Catalunya va tenir el primer parlament, molt abans que Anglaterra.  Catalunya va tenir l’inici de les Nacions Unides: totes les autoritats de Catalunya, al segle XI, es van trobar en una ciutat de França, en aquell temps Catalunya, per parlar de Pau... al segle onze!  Per la Pau al món i en contra, contra, contra de les guerres i la inhumanitat de les guerres.
Això va ser Catalunya.

El nom de Pau Casals està íntimament lligat al Cant dels Ocells.  En contra del que molta gent pensa, no és una obra seva sinó una cançó popular catalana –per la temàtica, una nadala- que Pau Casals va popularitzar internacionalment.  L’any 1941 Pau Casals preparà un arranjament per a violoncel que interpretaria per primer cop en un concert benèfic celebrat a Cannes a favor de les víctimes de la Segona Guerra Mundial.  A partir d’aquell moment la melangiosa melodia passaria a ser el punt final dels concerts del mestre, i es convertiria en un símbol de l’enyorança de la pàtria, així com en un cant a la pau i la llibertat. 
El mateix Pau Casals ho explicava al final del seu discurs a les Nacions Unides: 
“Vaig a tocar una melodia del folklore català titulada «El cant dels ocells»
Els ocells, quan són al cel van cantant: «peace, peace, peace» (pau, pau, pau).  I és una melodia que Bach i Beethoven i tots el grans haurien admirat i estimat. 
I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya.”


En veure despuntar
el major lluminar
en la nit més ditxosa,
els ocellets cantant,
a festejar-lo van
amb sa veu melindrosa
 
L'àliga imperial
pels aires va voltant,
cantant amb melodia,
dient: 'Jesús és nat
per treure'ns de pecat
i dar-nos l'alegria'.

Respon-li lo pardal:

'Esta nit és Nadal,
és nit de gran contento'.
El verdum i el lluer
diuen, cantant també:
'Oh, que alegria sento!'

Cantava el passarell:

'Oh, que formós i que bell
és l'Infant de Maria!'.
I lo alegre tord:
'Vençuda n'és la mort,
ja neix la Vida mia'.

Cantava el rossinyol:

'Hermós és com un sol,
brillant com una estrella'.
La cotxa i lo bitxac
festegen el manyac
i sa Mare donzella.

La garsa, griva i gaig

diuen: 'Ja ve lo maig'.
Respon la cedernera:
'Tot arbre reverdeix
tota planta floreix
com si tot fos primavera'.

 

11 de setembre de 2011

Amb ulleres de sol i vidres de color

 
Aquest matí m’he llevat relativament d’hora.  A quarts de nou he sortit al carrer i el sol ja lluïa amb força, alegre, sobre un cel blau i net; per sort encara no feia calor.

Darrerament em molesta molt la llum i, tot i ser d’hora, m’he posat les ulleres de sol.  M’agraden les que tenen els vidres grocs/marrons.  La llum és més alegre, el dia es presenta optimista, la vida sembla millor, el futur més daurat.
A més, les ulleres de sol tenen una cosa fantàstica, i és que et fan immune.  En perdre el contacte visual amb la gent que passa al teu costat, és com si no te’ls creuessis, com si poguessis anar més a la teva.

A vegades penso que ens hauríem de posar les ulleres de sol més sovint.  Mirar endavant amb els vidres de colors per pintar el camí d’esperança, d’alegria i d’optimisme; caminar amb el pas ferm, sabent on anem i immunes al que els altres puguin pensar.

Bona diada.

10 de setembre de 2011

Olor de tarongina, embriac d’amor


El proper mes de maig vaig de boda.  Ara que això de casar-se ha caigut gairebé en desús i que, a més, tenim una edat en què amics i familiars ja s’han casat (alguns fins i tot més d’un cop) i els fills encara són massa joves per fer-ho, doncs, què voleu que us digui?, fa il·lusió anar de boda.  I si li sumes que m'estimo molt la parelleta que es casa...  Doncs això, que en tinc ganes.

Estava jo pensant en bodes, i nuvis, i promeses, i se m’ha colat entremig les neurones un comentari que vaig llegir sobre les flors que solien dur les núvies catalanes en el seu ram, que eren les tarongines.
«La tradició diu que al jardí de casa de la Mare de Déu creixia un gran taronger que era l'arbre que més s'estimava dels molts que florien al seu clos.  El dia que va casar-se amb Sant Josep collí una flor de tarongina i se'n va adornar el pit.  I des d'aleshores la flor de tarongina s'ha considerat com un símbol de virginitat i d'humilitat i les núvies se'n posen al pit quan van a casar-se, tal com la Mare de Déu, que va ésser la primera de fer-ho»
JOAN AMADES, Folklore de Catalunya, Barcelona, Biblioteca Selecta, 1969, 3 vols., p. 346.
I pensant en les tarongines, gairebé he pogut ensumar el seu flaire embriagador, dolç i intens, i m’ha vingut al cap un poema de Joan Salvat-Papasseit del llibre “El poema de La rosa als llavis”.  
Mocador d’olor
Mocador d’olor
que la teva sina
acostava al cor:
com que et sap l’enyor
i et sap la pell fina
tremola d’amor.

Mocador d’olor
fragant tarongina,
com li bat el cor!
Si no el coneixeu, us el recomano.  Tot el llibre El poema de La rosa als llavis és com un únic poema d’amor, però no un amor platònic i ensucrat, sinó més aviat un amor carnal que destil·la un cert erotisme (salvant l’època en què va ser escrit).

I als meus nuvis favorits, els hi desitjo de tot cor que els agomboli la tarongina i que el seu aroma els embriagui d’amor.
Com diu Serrat en la cançó El mal de la tarongina:
Tot l'ordre del món s'immola,
El desig té impunitat,
Res no és prohibit ni pecat
Quan la tarongina vola.
La cançó està inspirada en el llibre Son de mar (1999) del periodista i escriptor castellonenc  Manuel Vicent, i que s’inclou en el disc Mô.
Cliqueu per llegir la lletra o per sentir la cançó.

8 de setembre de 2011

Massa tard per ser pessimistes


He llegit aquesta frase a la contra de La Vanguardia d’avui i m’ha encantat.
No he decidit encara si és una afirmació optimista o pessimista: d’una banda “massa tard” sembla dir que no hi ha res a fer, però d’altra banda ..., si és massa tard “per ser pessimista”, vol dir que és el moment de ser optimista?, vol dir que l’optimisme és l’única sortida, l’única esperança que ens queda?  Quin dubte més gran!

La frase la deia Yann Arthus-Bertrand, un prestigiós fotògraf francès que ha capturat en fotografies la bellesa de la Terra i que uneix l'ecologia i l'humanisme en els seus projectes.  Aquesta és també la frase final de la seva pel·lícula “Home”, produïda per Luc Besson, que va ser estrenada mundialment el cinc de juny de 2009 (coincidint amb el dia mundial del medi ambient) i distribuïda gratuïtament per internet i també als cinemes, televisions, escoles, ONG i altres entitats. 

Poso aquí una xerrada il·lustrada amb imatges, en què Yann Arthus-Bertrand presenta els seus tres projectes més recents sobre la humanitat i el nostre hàbitat: veureu impressionants fotografies aèries de la seva sèrie "La Terra des de dalt", entrevistes personals de tot el món que apareixen en el seu projecte web "Els altres 6 mil milions", i la seva pel·lícula "Home" (llar), que documenta l'impacte humà sobre el medi. 
(Per veure-la subtitulada en català, premeu el botó i no la imatge)



Algunes frases per pensar:
  • Durant generacions, hem pujat els nostres fills, no gaire diferent de milions d'altres espècies que viuen al costat nostre. 
  • El que ens uneix a tots és molt més gran que el que ens divideix.
  • Tots compartim el mateix desig d'elevar-nos per damunt de nosaltres mateixos, i esdevenir millors.
  • I no obstant això, continuem aixecant parets per mantenir-nos separats

Us deixo l’enllaç a la versió espanyola de “Home i també a la seva pàgina web.  Si disposeu d'una hora i mitja, mireu-vos la pel·lícula: conté magnífiques imatges presses des del cel, una no menys magnífica banda sonora, i un text que aporta un munt de dades que ens recorden que els recursos s'esgoten, que el planeta es mor. És a dir, bellesa i text catastrofista: una combinació letal.

Amb tot, la idea d’aquest apunt no era tant fer difusió de “Home” i del seu missatge ecologista, de la seva demanda d’un consum responsable i d'un comerç just, com la frase en sí que em sembla aplicable a qualsevol dia a dia.

Vivim moments de crisi, d'indignació, de reivindicacions, a nivell mundial, estatal, nacional, local i, segurament -en diferents graus- a nivell personal.  Sovint són també moments de desencant, de frustració, de desil·lusió, de pensar que no hi ha res a fer.

Però no!  Potser és massa tard per ser pessimistes.
Potser és el moment de decidir què volem a les nostres vides, com les volem millorar, què volem canviar.  Tots tenim el poder de buscar solucions, per petites i intranscendents que ens puguin semblar. 
 
Massa tard per ser pessimistes.  No trobeu que és un missatge positiu?


6 de setembre de 2011

De ponts, carreteres i vides




Fa un moment el meu fill em preguntava: què t'ha donat amb els ponts, ara?, però no he sabut que dir-li.  No tinc cap fixació pels ponts (crec) però a vegades ja passa que se't queda una idea al cap i sense voler l'acabes incorporant en tot el que fas.

Avui m'ha vingut al cap el relat que vaig fer per participar en el meu primer repte a RC, i que tenia per títol "El pont".  El tema era Històries de carretera i havien de sortir les paraules benzinera, motel, autoestopista i capritxós.


La carretera s'obre als seus peus com una línia infinita, grisa i desdibuixada en la llunyania.
L'Albert se la mira amb determinació, intentant descobrir si aquell revolt que s'endevina uns quilòmetres més enllà amaga alguna cosa o si només és un caprici de la seva imaginació per trencar la insuportable monotonia d'aquella recta inacabable.  Li sembla veure un llum, no sap si d'un motel o d'una benzinera.  Ben mirat, li és ben igual, o hauria de ser-ho.
Des del pont on s'hi està només l'interessa saber que el salt serà definitiu.   Ja fa estona que ha arribat i s'ha enfilat a la barana amb el ferm propòsit a deixar-ho tot enrera, però no s'acaba de decidir a saltar.
Ha comès una errada absurda:  S'ha assegut sobre la barana per agafar forces per saltar i ara és incapaç de fer-ho.
La carretera s'obre als seus peus com una línia infinita, grisa i desdibuixada en la llunyania.   S'ha sentit atrapat per la seva immensitat i ara li sembla que potser la pot recórrer.  Se li apareix com la seva vida oberta als seus peus i desdibuixada.  Se sent com un autoestopista inquiet que pot fer el camí, a estones sol, a estones acompanyat pels capritxosos conductors que vulguin compartir el trajecte.
Tanmateix, dubta.  Sap que, si no salta ara, potser se'n penedirà; potser no tornarà a tenir el valor de pujar al pont.  O potser és ara quan té por, ara quan li falta el valor.

Per si voleu llegir la resta de relats participants, us poso l'enllaç al Repte 85.  I aquí els comentaris i veredicte del jutge.



3 de setembre de 2011

De ponts perduts, que el temps s'endugué

Per l’apunt d’ahir De llengües vehiculars, vents de ponent i ponts de diàleg vaig buscar fotos de ponts i vaig posar la d’un pont penjant perquè volia destacar la imatge de fragilitat que aquest tipus de pont ofereix.  Un cop penjada, però, me’n vaig adonar que aquest tipus de pont tenen un sentit especial per a mi, segurament perquè durant molt i molt temps al meu poble n’hi ha hagut un. 

Com a tot arreu –i al meu poble també-, els temps canvien, arriba el progrés i en el camí perdem alguna cosa que, tot i tenir un valor sentimental o històric, deixa de ser útil.  Alguna cosa similar li va passar al nostre pont. 




Tècnicament, era un pont format per arcs de cadirat que subjectaven els cables metàl·lics que sustentaven l'entramat de biguetes metàl·liques i passarel·la de fusta.  Va ser inaugurat el 1894 per servir de pas sobre el riu Millars al Camí Reial que travessa la vila de Puebla de Arenoso i continuava fins a Cortes d’Arenoso.  També permetia el pas de gent i bestiar als masos, barris i aldees de l’altra banda del riu: Las Viñas Viejas, Los Arcos, La Rambla Alta i Torcas.
Però l’any 1970, uns quilòmetres més avall, van construir un pantà, i el 1977 van desallotjar els veïns del poble de Campos de Arenoso i també de Las Viñas Viejas, Los Arcos, La Rambla Alta i Torcas, que havien de quedar negats per les aigües del pantà.

Tinc pocs records de La Puebla anteriors a aquestes dates.  I d'aquests anys recordo el pont com un element pintoresc i distintiu del poble, quan baixàvem a les tardes fins el riu i el creuàvem per estar-nos a les cases mig en runes de Las Viñas Viejas, per banyar-nos sota el pont, o per berenar torta a l'ombra dels pollancres de la vora del riu.

De fet el pont –ja totalment en desús-, i les runes dels masos de l’altra costat del riu, van resistir fins gairebé aquest segle XXI.  Finalment l'ajuntament va fer desmuntar les restes del pont i tinc entès que es van numerat amb la intenció de reconstruir-lo uns quilòmetres més amunt per tal de no perdre una part important del patrimoni del poble.

En resum, que la foto de l’apunt d’ahir m’ha fet pensar en el “Puente colgante” del meu poble, i he tingut un atac de nostàlgia per totes aquelles coses que el temps s’enduu i de les quals només ens queden unes quantes fotografies, els nostres records i la seva empremta -més o menys profunda- en la nostra ànima.
No tinc fotos (meves) del pont en format digital (prometo que un dia d’aquests escanejaré les que tinc en paper), però m’he permès fer una batuda per la xarxa i recuperar-ne algunes de pàgines amigues.



Rectifico, tinc aquestes fotos de setembre del 2004:  El pont es resistia a desaparèixer







Arc del pont (banda de La Puebla)

2 de setembre de 2011

De llengües vehiculars, vents de ponent i ponts de diàleg

Pont de singe sur la canopée de Bukit Bankirai  (Borneo)

Avui el TSJC ha donat dos mesos perquè el castellà també sigui llengua vehicular a les escoles i no només ho ha dit sinó que ha advertit que incomplir aquesta interlocutòria i la sentència del Suprem pot comportar multes de fins a 1.500 euros pels funcionaris o les autoritats.  I dic jo, no tindran cap altra cosa a fer? no entendran que el català com a llengua vehicular és possiblement l’eina d’integració més potent de que disposem?

Fa relativament poc parlava sobre el tema de les escoles amb un noi de Pamplona que qüestionava el model lingüístic aplicat a Catalunya i proposava com a millor alternativa el model del País Basc, on pots escollir l’escolarització en castellà, en euskera o bé mixta.  Però jo crec que això comportaria una divisió social més enllà de les divisions socio-econòmiques ja existents i em pregunto si no acabaríem tenint escoles on la majoria d’alumnes siguin nouvinguts que desconeixen el català i que l’hauran escollida senzillament perquè resulta més còmode?  Crec fermament que –en la nostra societat–  l’escola és el primer punt de sociabilització de les persones i per tant, si potenciem la segregació dels infants segons la llengua materna, no limitarem d’aquesta manera la seva capacitat d’integració?
 
Tampoc veig gaire altres possibilitats de fer del castellà la llengua vehicular sinó és en detriment del català –cosa que hem d’evitar absolutament– o bé duplicant recursos, cosa que en temps de crisi no sembla gaire coherent. 
 
Em puc equivocar, però no crec que el problema del sistema educatiu català sigui la seva llengua vehicular.  També pot passar que aquest tema vagi força bé a uns i altres per atiar desavinences o per despistar l’atenció d’altres qüestions.
 
Us poso l’enllaç a l’apunt Muden els temps, però no muda el vent... del bloc “Nuesa literària” de Jeremias Soler, on ha penjat un video del Quico Romeu sobre el català al llarg de la història, i el poema Vent de ponent de Miquel Martí i Pol.  Passeu-vos-hi.

Per la meva part, us deixo un fragment del poema [XLVI] del llibre La pell de brau de Salvador Espriu, per si en algun moment som capaços d'establir de veritat els ponts del diàleg


(...)
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.