> Univers madur: 2011.07

28 de juliol de 2011

Entre la boira


Des del bloc Antaviana, per celebrar el seu 4t. aniversari, ens demanen que inventem un microconte per aquesta imatge


La boira pinta de vell l’entorn i esborra el paisatge, com el seu amor desdibuixa tot allò que els és aliè.
Res no importa si no són ells, junts, del bracet; compartint un passat recent i alhora antic; avançant vers un futur clar, tan radiant que no necessita la llum del fanal que –com si en fos conscient – resta apagat.


Introspecció



I em pregunto.
I em responc.
Només converso amb mi mateix:
Introspecció.


Una proposta de Jesús M. Tibau que, en el seu bloc Tens un racó dalt del món, ens convida a escriure què ens inspira aquesta imatge.


27 de juliol de 2011

Recuperant la quotidianitat

Ja fa uns dies que he tornat d'un curt parèntesi d’avorriment plaent (molt més plaent que no pas avorrit) i encara intento recuperar la normalitat; no pas la normalitat d’anar a treballar –que vaig recuperar de patac– sinó la de la resta d’activitats que feia amb certa assiduïtat i que encara no he reprès.

Tinc un munt de comentaris per posar al bloc, l'actualitat ens nodreix d'un ampli ventall de temes, el meu cap treballa esbossant idees, donant-lis forma, però sembla que els meus dits tenen vida pròpia i no han agafat encara el ritme del bloc.

Fent una volta per alguns blocs, he trobat un parell de propostes curtes i atractives que espero que m’ajudin a recuperar la quotidianitat.

10 de juliol de 2011

El plaer de l'avorriment

Ahir vam fer 370 km acompanyats de bona música.  Gairebé un viatge al passat, un recorregut nostàlgic de la mà de Janis Joplin, Jimi Hendrix, Jim Morrison, The Doors, Rollings, AC/DC, Led Zeppelin, Eagles, Metallica, Joe Cooker, Pink Floyd i molts altres.

Sentint la veu tan particular de la Janis Joplin ens meravellavem com havia estat capaç de cantar tan bé i viure alhora una vida tan marginal, tan turmentada, tan desestructurada.  Però potser d’aquí provenia la seva genialitat.  Al final som el que som justament per la conjunció de tot el que hem viscut i vivim dia a dia; a vegades el que sembla una desgràcia, un inconvenient insalvable, ens fa més forts o ens obliga a fer un pas que altrament no hauriem fet; tots els passos que fem dibuixen el camí que deixem enrere.

I encara parlant de música, però canviant de tema, en Roger (a punt de fer 16 anys) es preguntava quina música de “la seva època” seria recordada com a referent.  Amago el somriure per allò de “la seva època” i comentem que els grups actuals són força efímers i duren relativament poc, però segurament això no és nou.  Ara recordem aquests grups de referència, però de ben segur van haver molts altres que no han passat a la posteritat.  El que sí és cert, i no només en el terreny musical, és que la vida sembla haver-se accelerat i tot passa molt de pressa, fins el punt que abans no t’has assabentat de certes novetats ja han quedat obsoletes.

Sort que de tant en tant podem dedicar uns dies a desconnectar d’aquest tràfec diari, recuperar l’avorriment de no fer res i redescobrir en aquest avorriment el plaer de deixar passar el temps mentre sona la bona música o llegim un bon llibre.


4 de juliol de 2011

Llàgrima


Una gota càlida,
humida,
salada,
fugida de l’ull per viatjar
sense voler-ho
– com d’esma –
per la galta colrada,
o per la pell suau i rosada,
fins els llavis assedegats,
            tremolosos,
                        cansats.

Segueix un camí convuls
on esbandeix pors i angoixes,
i el reguitzell de plata
que deixa al seu pas – serè –
apaivaga sanglots i dolor.

Salabror de les llàgrimes
per marinar el desconsol
que no té cap més motiu
que l’anhel d’una vida,
la teva,
            la meva,
                        o una altra.

fotografia trobada al bloc nia-chan desu
Títol de l’obra: Llàgrima
tècnica: cretes
tema: violència de gènere
 

3 de juliol de 2011

Barcelona - Briongos - Barcelona

Ahir varem fer Barcelona-Briongos-Barcelona en cotxe per deixar part de la família al poble.  Aproximadament 1.200 quilòmetres i 14 hores de viatge amb les preceptives parades de descans i avituallament.

I mentre anàvem i tornàvem, comentàvem com havia canviat l'odissea d'anar al poble en pocs anys (considerant que 40 anys són pocs anys en l'escala global de la història) .  Els cotxes eren més petits, hi anàvem molta més gent a dins, i els quilòmetres eren eterns;  el que ara fem en poc més de tres hores ens ocupava gairebé tot el dia (també és cert que les parades del camí se les plantejaven diferent).  I això comptant que tenies cotxe.  L'Adolfo m'explicava com s'entatxonaven en un tren "borrreguer" per anar fins a Burgos, amb les maletes i bosses pel mig, amb la gent colant els nens per la finestra a la captura d'un seient; un viatge interminable al que li havies d'afegir el cotxe de línia fins el poble.

Certament les comunicacions han millorat molt i això ens permet viatjar més ràpid, més còmodes i més lluny.  Cosa que em porta a la reflexió d'avui.

Abans, viatjar era un plaer a l'abast d'una minoria de persones, no només per un tema econòmic, sinó també per la disponibilitat de temps.  Ara, però, els viatges s'han "democratitzat" econòmicament i temporalment, i ja som capaços de viatjar en poc temps a l'altre punta del món.  De fet la nostra vida -potser més acomodada però igualment condicionada al calendari de vacances- no ens permetria fer-ho si no fos així, especialment perquè, a voltes, sembla que si no te'n vas com a mínim a 1.000 quilòmetres de distància, és com si fessis un viatge d'estar per casa.

Em sembla, però, que en aquesta transició hem perdut una mica el plaer del viatge.  Aquest sentit romàntic -potser esbiaixat i tampoc del tot cert- del fet de viatjar: conèixer altres llocs, altra gent; descobrir noves propostes, noves històries; embadalir-nos amb el paisatge que desfila a través de les finestres; despreocupar-nos de l'on anem i gaudir del com ho fem, perquè el què importa no és tant el destí, sinó fer el camí.

Kavafis ho va descriure magistralment en el seu poema Ítaca que us deixo aquí traduït per Carles Riba.  El poema va molt més enllà d'un viatge turístic; és un poema sobre la vida i el camí que anem fent dia a dia, el que anem aprenent, el que escollim, el que deixem enrere i el que trobem; però un viatge a la fi.

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.


Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.


Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.


Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.


I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.




I aquí us deixo la genial interpretació feta per Lluís Llach a Verges 2007.


O si preferiu la versió original, del disc Viatge a Ítaca (1975), la podeu sentir aquí


I aquí us deixo la lletra de la cançó (la part I és l'adaptació del poema de Kavafis)

I

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.

Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.

Ítaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.


II

Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III

Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.


1 de juliol de 2011

L'home de Vitruvi


El bloc Relats conjunts proposa fer un relat a partir de la imatge de L'home de Vitruvi, famós dibuix de Leonardo da Vinci que representa el  Cànon de les proporcions humanes a partir dels textos d'arquitectura de Vitruvi.

Aquesta és la meva aportació, un pèl curta, val a dir:
Encerclat en la teva exquisida perfecció, has fet del teu melic el centre del món.
No te n'adones que ets presoner de la teva pròpia quadratura ?  Potser sí.


Podeu llegir la resta de relats en aquest enllaç.