> Univers madur: 2011.03

28 de març de 2011

Tristor, o no tan tristes reflexions sobre la tristesa

Si ara escrius, a recer
de tanta melangia,
et perdràs pels camins
d'una tristor benigna,
la veu se't tornarà
poruga i malaltissa
i a cada mot creuràs
que perds un tros de vida.
 ...
 
Fragment del poema Ben poca cosa tens



Fa pocs dies va tenir lloc l'equinocci de la primavera i, com cada cop que el Sol creua l'equador celeste, hem entrat en una època propensa a la tristor i a la melangia.  Però la tristesa no és només una «malaltia» estacional.

Hi ha èpoques, dies, instants que -no saps ben bé perquè- t'envaeix una tristor absoluta que no obeeix racionalment a res però que no te'n pots treure de sobre.

És un sentiment de pèrdua incòmode perquè no hi ha paraules per expressar el que has perdut; perquè sovint no n'ets conscient de què és allò que et falta; perquè segurament aquest sentiment no ha estat una resposta immediata a un fet puntual sinó que s'ha anat fent lloc dins nostre sense que fóssim conscients i en algun moment -ara- ha aflorat.

A vegades la tristor és el resultat d'una ràbia sorda que vols contenir perquè no té cap sentit, ni cap sortida, ni cap solució.  Perquè -com diu la cançó de Serrat- "nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio".

La tristesa, però, té una part dolça: la buidor, l'anorreament, l'encefalograma pla que et provoca i que no et demana res, no reclama la teva resposta, no t'exigeix tirar endavant i et permet deixar-te confortar per aquesta mateixa pena.

El perill, però, és acostumar-t'hi i acomodar-te de manera permanent.  És per això que cal deslliurar-se d'aquesta dolça buidor i buscar -ben amunt- les estrelles.

Si plores perquè no has vist el Sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles

Rabindranath Tagore (Calcuta, Índia, 1861 - 1941), escriptor, poeta, compositor i filòsof indi, premi Nobel de Literatura el 1913.

26 de març de 2011

L'home de la sabata marró

Des del Fòrum de Relats en Català, la Bruna68 ha proposat el Repte poètic visual 165 amb el títol LABERINTS i que s'inspira en aquesta foto.

 
Foto:  Ramon Navarro Bonet


Les llambordes, als meus peus,
dibuixen un laberint.
I jo voldria ser formiga
per perdre'm -minúscula-
entre la molsa.

Resseguiria els camins
a la recerca d'una sortida,
sense ser-ne conscient
de buscar-ne cap.
A l'empar de l'espesa vegetació
em sentiria salva.

Ai las! que passa?
Encara és humida l'herba
per la rosada de la nit
i ja s'enfosqueix el dia?
Miro amunt despreocupada
i descobreixo l'amenaça.

Xafff!!!
Quan encara no sabia que la buscava,
ja no em cal cap sortida.

L'home de la sabata marró
continua, apressat, el seu camí.


25 de març de 2011

L'únic pecat real


Jesús M. Tibau, des del seu bloc Tens un racó dalt del món, proposa en el seu 197è joc literari la creació d'un relat sobre el bookcrossing (altrament dit passallibres). 
Al mateix temps, des del Fòrum de Relats en Català, el SenyorTu ha proposat el Repte clàssic CDLVIII que gira entorn al compromís.
M'ha semblat interessant intentar fer un relat que conjugués ambdues propostes.  Aquí teniu el resultat.

Quan vaig agafar el compromís, gairebé no ho vaig pensar. Era una idea divertida i jo tenia tota una habitació plena de llibres que em feien més nosa que servei i que podia alliberar sense problemes; és més, segur que a casa estarien d’allò més contents que desembarassés una mica d’espai.
A mi, en realitat, m’era ben igual; només volia impressionar aquella jove bellesa que em mirava embadalida i m’explicava amb entusiasme les bondats del bookcrossing. El preu de la conquesta: escollir un llibre especial (buf!, me l'hauria de mirar per poder-lo triar) i alliberar-lo en un parc amb una nota que expliqués perquè era l'escollit.
Ja fa temps però, que per un malentès absurd he perdut el contacte amb aquella jove entusiasta a la que mai vaig aconseguir ensarronar del tot.
Anava a dir que d’ella només m’havia quedat el costum d’alliberar un llibre , cada dijous, en un parc diferent de Barcelona, però no és així. M’ha quedat molt més. M'ha quedat el plaer d'aquestes estones al parc, el gaudi d'aquests moments de no fer res mentre espero que algú reculli el llibre que he alliberat, l'anticipació quan veig que algú s'acosta i intento esbrinar si se’l quedarà.
Avui, mentre espero assegut en un banc del parc, tinc temps d’assaborir la quietud dels jardins i el silenci d'aquest matí gris, humit i fred, i em venen al cap els versos de Martí i Pol: "L'hivern és el silenci, és el poble en silenci, és el silenci de les cases,...".  L'ambient convida al recolliment i malgrat la humitat que m'abraça i se m'arrapa com una amant gelosa, m'envaeix una serenor plàcida i sóc plenament conscient que l’únic pecat real seria renunciar a aquestes sensacions.



24 de març de 2011

Xina queda molt lluny


Ahir, enmig de l'allau de jocs, activitats, esdeveniments, comentaris, descobertes personals i canvis de fotos i estats que pots trobar-te en obrir el Facebook, vaig topar amb una frase que em va agradar força (gràcies Eulàlia):
Primero vinieron a buscar a los comunistas, y yo no hablé porque no era comunista. Después vinieron por los socialistas y los sindicalistas, y yo no hablé porque no era lo uno ni lo otro. Después vinieron por los judíos, y yo no hablé porque no era judío. Después vinieron por mí, y para ese momento ya no quedaba nadie que pudiera hablar por mí.
Deixant de banda que em vaig transportar als meus anys d'adolescència més militant i em va fer pensar en la frase del títol "Xina queda molt lluny" (amb el corresponent somriure nostàlgic-condescendent), la frase ben val una reflexió:
Què serà de nosaltres si només ens movem per allò que ens afecta directament?
Qui vindrà a fer-nos costat?
Una societat que vol avançar només ho pot fer si és plenament social i tots ens impliquem en els seus afers.  Xina queda molt lluny, Líbia queda molt lluny, Japó queda molt lluny, i queden lluny la pobresa, la marginalitat i fins i tot els veïns.  O potser no.  Potser tots som una mica xinesos, libis, japonesos, pobres, marginals, veïns.

De nosaltres depèn.


21 de març de 2011

Líbia, una decisió difícil


Les coses no són mai blanques o negres, però normalment som capaços de posar-li el to de gris que els hi escau.  Sempre hi ha algun argument, algun sentiment o potser un impuls que et decanta cap a una o altra postura.

Però en el cas de Líbia, què voleu que us digui?  Difícil.

Gaddafi és un dictador i, davant la massacre d'un dictador contra el seu poble, ens hem de mobilitzar.  Si no ho fem, estarem recolzant la postura de molts altres dictadors que violen sistemàticament els drets humans i utilitzen la violència contra els ciutadans que gosen reclamar llibertats o unes condicions de vida mínimament dignes.

Però això no és nou.  Potser ara, contagiats per altres revoltes amb èxit als països veïns, una part important de la població s'ha mobilitzat i ha fet visible el problema, però el règim ja era dictatorial sense necessitat de la revolta i Gaddafi havia estat considerat un terrorista internacional durant molt de temps, fins que altres interessos van recomanar fer la vista grossa.

Així doncs, em pregunto què ha canviat?  Què justifica ara una intervenció internacional i no ho feia abans?  No ho sé.  Potser només és que la comunitat internacional –és a dir la UE i EEUU– és lenta de reaccions, o potser és que tot canvia i el que era permissible abans ja no ho és ara.  Si és així, benvinguda sigui la intervenció.

Però, i si darrera d’aquesta intervenció no hi ha realment una voluntat de democratitzar la societat? I si no és més que un intent de controlar la regió, d’emmotllar Líbia a la nostra imatge, de substituir un líder incòmode per un altre?  Fa por això de l’intervencionisme; té un cert regust a colonialisme, a imperialisme, a imposició.  Encara tinc molt presents els crits de NO A LA GUERRA, tan alts i tan clars en el cas d’Iraq.

Avui dia estem saturats d’informació, alguna contrastada i molta difosa lliurement (afortunadament), i això fa més difícil prendre partit: de la mateixa manera que ens inunden les notícies i els crits a favor de la revolta, hi ha moltes fonts que asseguren que una bona part de la població dóna suport a Gaddafi.  Quina és la informació bona? Quina la manipulada?  I si ho són totes dues, o no ho és cap?

Toni Cruanyes explicava a TV3, i també en l’article Gaddafi i nosaltres (Avui, 19 març 2011, p.27), perquè el cas no era el mateix que el d’Iraq i perquè moralment i estratègicament no hi ha altra sortida que la intervenció.

Potser sí.


20 de març de 2011

Un mes al camp


Ahir vaig anar a veure l'obra Un mes al camp al TNC, i val a dir que vam sortir contents.

No us penseu; al principi no les tenia totes i per un moment vaig pensar que tres hores de clàssic rus amb aires costumistes i olor de resclosit seria una mica massa llarg; però no, només van ser els tres primers minuts.

A mida que l'obra es va desenvolupant, t'endinses en un món que només té d'antic la data i la seva ambientació.  Els temes que tracta: la insatisfacció, l'amor, el pas del temps i les consideracions socials de qui paga i qui és el pagat, són absolutament vigents en aquest moment.  A més, els temes es plantegen amb lleugeresa i naturalitat i amb una forta dosi d'humor que serveix per relativitzar un rerefons que té un punt de tragèdia.

La Natàlia Petrovna està casada amb un home avorrit i viu una existència avorrida.  Passeja per la casa un amic de la família, confident de la Natàlia, enamorat d'ella, i amb qui juguen a un sí però no constant.  I sobretot, la Natàlia se sent descontenta, té dins un rau-rau que li canvia l'humor constantment i que no sap ben bé què és: la Natàlia s'ha enamorat, la Natàlia no sap què fer, la Natàlia vol i dol, la Natàlia és capritxosa, la Natàlia manipula, la Natàlia se sent gran i vol ser jove.

El personatge principal és la Natàlia Petrovna i la Sílvia Bel broda el paper.  Acostumada a veure-la a Infidels, em feia por no saber-la veure en el paper de la Natàlia, però ho fa magistralment: la mirada absent, la dualitat, el vull i no puc, el puc i no vull.  Fantàstica.

El toc d'humor més punyent i la crítica social la posa principalment el doctor Ignati Ilitx: és interessat, servicial fins el punt de  llepaculs, cínic i pràctic, però sobretot honest amb sí mateix i amb la gent que li interessa de debó.  Per això no li costa reconèixer que fa la gara-gara als de la casa alhora que se'n fot d'ells,  ni tampoc li dol fer una de les declaracions d'amor més antipoètiques que es poden fer: «Que per què ens hauríem de casar? Miri, em vaig fent gran i les cuineres em roben».

A més de tot aquest ventall d'amors impossibles, avorrits i pràctics, a l'obra també trobem l'amor infantil, innocent i il·lusionat de la Vérotxka (per cert, m'ha entusiasmat la interpretació de la Diana Torné) que es fa gran de cop en sentir-se traïda per la Natàlia.

I en acabat tot es precipita i arriba el final.  Un final que, potser no pot ser un altre, però que et deixa un regust amarg, agredolç; un final marcat per la dura definició de l'amor que fa Rakitin a l'Aleksei Nikolàitx i que mostra un desengay absolut, desolador:  «Vostè esperi’s!... i ja veurà què vol dir estar enganxat a unes faldilles, esclavitzat... infectat... i sabrà fins a quin punt és vergonyós el turment d’aquesta esclavitud!».


Podeu consultar més dades sobre l'obra, el seu autor i tot el cos artístic i tècnic al dossier de premsa. 

19 de març de 2011

Presentació del llibre Barcelona, t'estimo (I)



Barcelona, t'estimo, és una nova proposta de l'Associació de Relataires en Català i l'Editorial Meteora, amb la col·laboració de la gent de la pàgina Relats en Català.


 
La presentació serà el proper dissabte 2 d'abril, a les 11 del matí,  a la sala Verdaguer de l'Ateneu Barcelonès.

 
Hi esteu tots convidats.

Si voleu, us podeu apuntar a l'esdeveniment del facebook
Presentació del llibre "Barcelona, t'estimo"


18 de març de 2011

Una nit de lluna plena ...



Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...

Corrandes d'exili
Joan Oliver (Pere Quart)





He sentit per la ràdio que aquesta nit farà lluna plena.

Mmmmmm ....
La lluna plena ha inspirat un munt de relats i poemes.

La seva imatge és senyora, blanca, plena i rodona.  La seva llum -lletosa- matisa de blanc i grisos la foscor de la nit.  El seu influx desferma la imaginació i transforma éssers innocents en criatures fantàstiques: apareixen els vampirs, els homes llop, les sirenes i les bruixes.  El seu embruix asserena la relació més tèrbola, acotxa els plaers dels amants i agombola tendrament les relacions que comencen.

En el cas del poema de Joan Oliver (Pere Quart), la lluna plena n'és testimoni d'un exili forçat, i la seva presència endolceix el dolor de l'adéu.

És un poema preciós que podeu llegir i sentir recitat en aquest vídeo



i cantades per Lluís Llach en aquest altre



Però si no l'heu sentida mai, us recomano la versió de Sílvia Pérez Cruz.  A mi m'agrada moltíssim.




17 de març de 2011

I Dia de la poesia catalana a Facebook



Som un país de grans poetes.
Dijous 17 de març pengem cadascú al seu mur un vers d'aquella poesia que ens posa els pels de punta, d'aquell poema que ens recorda aquells temps, aquella persona, aquell lloc...
Omplim el Facebook de poemes catalans!
La iniciativa m'agrada.
De fet m'he apuntat i penjaré alguns poemes al meu mur; més d'un perquè em seria molt difícil escollir-ne un de sol i també perquè si es tracta d'omplir el Facebook de poemes catalans, com més millor.
Haurem de veure quin seguiment té aquesta iniciativa, pel seu interès literari i també pel sentiment de país/llengua que implica.

Hi ha un factor que l'aboca a l'èxit i és el seu mitjà de difusió: el Facebook.
Potser fa uns anys ens hauria sorprés, però actualment no podem negar el paper que juguen les xarxes socials en la nostra manera de comunicar-nos, de relacionar-nos i, en general, de viure.
Darrerament hem vist i hem sentit parlar molt de l'importantíssim paper que  han jugat les xarxes socials en la precipitació dels canvis polítics a Tunis i Egipte, i en les posteriors mobilitzacions i protestes a altres països com ara Iemen, Jordània, Marroc  Líbia, Algèria, Bahrain.  Les xarxes socials han estat les eines utilitzades per les noves generacions per organitzar-se, mobilitzar-se i difondre de forma descentralitzada la informació sobre el que estava passant.

En definitiva, no podem negar que les xarxes socials -i internet en general- són una eina de gran valor per donar poder als ciutadans, però tampoc no podem oblidar que només són eines.

M'agrada pensar que són les persones les que donen lloc a revolucions i no pas les tecnologies.

Així doncs, no deixem de pensar, de somiar i d'intentar canviar tot allò que mereix ser canviat.

I avui, si t'agrada la poesia i t'estimes el català i tens Facebook i penses que s'ho val, posa un poema al teu mur. 


16 de març de 2011

Poesia necessària

Un poema que constitueix un manifest, una definició brutal de la poesia: poesia necessària, perquè gairebé no ens deixen dir qui som, perquè és el nostre crit, la nostra eina.

La poesía es un arma cargada de futuro

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
como un pulso que golpea las tinieblas,

cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.

Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas.  Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho. 

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho. 

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.

 
Voleu sentir-la interpretada per Paco Ibañez?



O en la veu de Joan Manuel Serrat?

15 de març de 2011

Barcelona, t'estimo. A punt, a punt de sortir del forn.



Aquest cop no és un llibre que he llegit, però us puc ben assegurar que el llegiré ben aviat perquè sortirà en breu (està previst per principis d'abril) i perquè és un recull de relats que passen als diferents barris de Barcelona.

Ja us he dit que sóc una enamorada de Barcelona però, a més, aquest cop hi participo amb el relat "Històries des del balcó" que passa al barri del Poble Sec.

Ja us avisaré quan surti del forn !!!


14 de març de 2011

La ciutat sense temps


ISBN: 978-84-664-0813-4
Text de la contraportada
La Marta Vives, jove ajudant d'un advocat, treballa en l'aclariment de la misteriosa mort d'un prohom de l'alta societat barcelonina actual. Durant la investigació, la Marta no sols haurà de trampejar les obscures forces relacionades amb aquesta defunció, sinó que també es veurà implicada en la pugna que la seva família ha mantingut al llarg dels segles amb una altra antiga estirp de la ciutat, els Masdéu.
Al seu encontre hi acudirà un inquietant narrador sorgit dels baixos fons de la Barcelona medieval, perseguit per la Inquisició, líder del poble, i el rostre del qual retrobem en moments decisius de la història de la ciutat. La Marta i aquest esperit maleït ens acompanyen en una fascinadora recerca, a través de llums i ombres, que el fugitiu planteja d'aquesta manera: quina prova tenim que en el combat entre el Bé i el Mal, entre Déu i el Diable, va guanyar el primer?
Una emocionant aventura que és alhora la gran epopeia popular d'una ciutat.


L'autorEnrique Moriel és en realitat Francisco González Ledesma, escriptor de novel·la negra que amb aquest llibre s'estrena en el camp de la novel·la històrica sense deixar de banda el seu escenari habitual -Barcelona-, ni un cert aire policíac encara que només sigui pel cas  d’assassinat que desencadena la història.  Per cert que el nom d’Enrique Moriel és manllevat del protagonista de la seva primera novel·la (Sombras viejas, 1948).

Els protagonistes:  Podem parlar de dos personatges principals: el primer un nen amb cara d’home que neix en un prostíbul del Raval de Barcelona a l’Edat Mitjana, un personatge sense nom que viurà per sempre en un Barcelona sense temps i que, de la seva mà, ens permetrà conèixer molts dels seus secrets; el segon, la Marta Vives, una historiadora que treballa com a passant d’un advocat de les famílies benestants de Barcelona i que, sense saber-ho, es veurà implicada directament en un cas d’assassinat.

El context històric:  Barcelona i la seva història, que és, al meu parer, la veritable protagonista de la novel·la.  A través del personatge sense nom, sabrem del comerç d’esclaus a Portal de l’Àngel, del riu que baixava per les Rambles, de la condemna de La Tomassa per ordre de Felip V, o de perquè no es podien construir vivendes a les faldes de Montjuïc.  L’autor afirma que tots els fets històrics relacionats –tret del complot contra el pla Cerdà–, estan rigorosament documentats, i per a mi –que em reconec enamorada de Barcelona–  l’exercici d’ubicar els diferents episodis ha estat un plaer afegit a la lectura.

La narració: La història està explicada en dos temps clarament diferenciats (fins i tot tipogràficament): el passat, protagonitzat pel personatge immortal sense nom; i el present, protagonitzat per la Marta Vives.  És una història fàcil de llegir, que enganxa i que et genera expectatives de com i quan es creuaran les vides dels protagonistes.  He de dir que, per a mi, la narració del passat supera amb escreix la del present, fins el punt que en algun moment del llibre gairebé hagués preferit saltar-me els capítols corresponents.

El bé i el mal:  Hi ha una altra història subjacent al llarg de tota la novel·la  una reflexió continuada sobre la lluita entre el bé i el mal; no un bé i un mal absolut, sinó un bé que incorpora trets dolents i un mal que amaga coses bones.


En general La ciutat sense temps és una novel·la que es deixa llegir i amb la que pots gaudir de molt bons moments.
No és una novel·la absolutament rodona: alguns passatges es podrien suprimir perquè no acabes de saber ben bé quin és el seu paper en la història, i el final és una mica precipitat, no acaba d'encaixar totes les peces.
Amb tot, la història de Barcelona i la reflexió sobre la dualitat bé-mal que es planteja al llarg de tota la novel·la, fan d'ella una novel·la recomanable.



13 de març de 2011

Sol endolat



El país del sol naixent està de dol

Tremola la Terra,
que s'han declarat la guerra
les seves entranyes.

Enardit el mar,
amb devastadores llàgrimes
tot ho ha cobert.

L'última paraula
la té la mare natura
i és: sepultura.

El Japó ha viscut el pitjor terratrèmol de la seva història i el quart de més intensitat de la història de la humanitat, amb 8,9 graus en l'escala de Richter.  Al terratrèmol se li ha de sumar un devastador tsunami i el risc d'alerta nuclear per l'escalfament d'un reactor a la central de Fukushima.

A mida que van arribant imatges i es van coneixent xifres i dades, la tragèdia es fa més gran, la destrucció incalculable, la desolació inabastable.

Quan hi penso em venen al cap sentiments, no diré contradictoris, però sí molt diferents:
  • fascinació per la força de la natura, tot i ser devastadora
  • desolació per la situació de tanta gent que ha perdut la vida; no només la vida física sinó també el seu entorn, els seus records, les seves pertinences, el seu futur, les possibilitats de tornar a començar a partir de demà
  • admiració per un poble que sap afrontar una situació desesperada amb un ordre i una resignació que no crec viable al nostre país
  • dubtes davant d'un perill real i immediat que torna a posar d'actualitat el debat de les nuclears.
 

10 de març de 2011

Digueu-me lletraferida


Estimar la lectura suposa canviar hores de soledat i avorriment per hores d'impagable i deliciosa companyia
(John F. Kennedy)

Oi que és una frase magnífica?  L'he llegida en un post del bloc El fil d'Ariadna (II) del que he manllevat el títol Digueu-me lletraferida i en el que he trobat la definició perfecta de com em sento quan llegeixo.

Si us sentiu lletraferits, no deixeu de llegir-lo.

 

9 de març de 2011

Nou de març, el dia després

Ahir va ser el Dia Internacioal de la Dona Treballadora: molts actes arreu per commemorar-lo, algun articles en tots els diaris, referència obligada als telenotícies, però, i avui ? Ja ens hem sensibilitzat? O bé ja podem aparcar el tema fins l'any vinent?
Segur que podem obrir un interessant debat sobre l'ús i abús dels dies dedicats, i sobre la internacionalitat de les causes.  De fet ahir ja en vam parlar al fòrum de Relats en Català, però finalment les reflexions van anar més aviat sobre el paper de la dona i sobre la oportunitat/dret a escollir aquest paper (podeu llegir aquí els comentaris).

És una oportunitat/dret difícil d'exercir si només considerem com opcions ser "maruja" (quedar-nos a casa, tenir-la endreçada, cuidar dels fills i del marit, etc.) o ser "superwoman" (treballar fora de casa, tenir èxit i reconeixement professional i tenir una trajectòria similar a l'home).  Crec que cap de les dues opcions és la bona.
Necessitem començar a dibuixar el paper de la dona d'acord amb les nostres necessitats, amb les nostres inquietuds i sobretot amb les nostres decisions; sense culpabilitats ni retrets que sovint som les primeres en fer-nos. 

A mi no m'agraden gaire les doctrines, o potser hauria de dir que no m'agraden els adoctrinaments; per això crec que la millor manera de dibuixar aquest paper és assumint-lo, exercint-lo, transmetent-lo als nostres fills i al nostre entorn com un tret natural.
Sortosament, estem en una societat que està força més preparada per dibuixar i acceptar aquest paper, però no sempre es poden fer grans passos sense fer-ne primer de petits.  Tots i cadascun de nosaltres necessitem un temps diferent per avançar, per amotllar-nos als canvis, per decidir-nos a fer el primer pas i, després, el següent; i, fent ús d'aquesta llibertat que reclamem, tots i cadascun de nosaltres hauríem de respectar el temps dels altres.
Tant de bo l'any vinent poguem mirar enrere i veiem una mica de camí fet. 
 

8 de març de 2011

Dia Internacional de la Dona Treballadora

Vaig escriure aquest relat el 2007, arran d'una iniciativa al fòrum de Relats en català  en conmemoració del DIA INTERNACIONAL DE LA DONA TREBALLADORA
08.03.1908
Photo Sharing and Video Hosting at Photobucket

Heu vist que maca? És la meva mare, o potser hauria de dir era la meva mare.

Fins avui, aquesta era la foto més recent que tenia d'ella. Com estava d'orgullosa de treballar a la Sirtwood Cotton. I ara, ja veus ...
Avui he retallat del diari la seva darrera foto. Heus aquí

Photo Sharing and Video Hosting at Photobucket


La reconeixeu? És la de la dreta. No va poder resistir el pànic i es va llençar des del novè pis com tantes altres companyes. Les que no ho van fer, varen morir a dins, cremades.


NO ÉS JUST !!!!!!!!!!


Només tenia 24 anys, i era de les més grans. Treballava 14 hores diàries en unes condicions pèsimes, tot i estar embarassada, i li pagaven una misèria. No la deixaven descansar ni anar al lavabo.

Només volia cobrar com el pare, treballar 10 hores i poder-se sindicar.

No va fer res dolent. Només va protestar i la van fer callar de la manera més cruel.


I ara jo no tinc mare, ni el pare companya.

Molt possiblement, la història del 08.03.1908 no és del tot certa, o potser seria millor dir que no va passar exactament quan i com ho explica la "llegenda", però tant se val.

Ha passat gairebé un segle i, massa sovint, continua sent cert que les condicions de treball de les dones són molt pitjors que les dels homes.
Hem fet un llarg camí i segurament grans avenços, però en dies com aquest sento un regust agre.

A vegades crec que ens hem equivocat, que no hem encertat el camí, que ens hem marcat les grans fites i darrera d'elles hem perdut el sentit de la lluita.

Sóc dona i em sento orgullosa de ser-ho, però també he de dir que no ho he triat.
Tinc la sort de treballar en una empresa amb una clara política d'igualtat, sense discriminacions negatives ni positives per raó de sexe.
Tinc la sort de tenir un company que valora la meva feina i que comparteix amb mi les tasques quotidianes.
Sóc dona i em sento afortunada, però em fot haver-me de sentir afortunada per quelcom que hauria de ser habitual.

Que existeixi el dia de la dona treballadora evidencia que encara hi ha molt per reivindicar, però sobretot hi ha molt per fer. Més enllà de reivindicacions a fer a la classe política, als empresaris, a la justícia, tenim un dia a dia que fem entre tots i si no podem canviar rotundament el present, tenim una responsabilitat en fer que les noves generacions reescriguin el futur.

No cal que ens omplim la boca amb grans frases, ni que fem grans gestos. Podem senzillament fugir dels tòpics i educar persones lliures, però lliures de veritat. Què puguin escollir, sense discriminació de sexe, el seu camí tant si volen "realitzar-se" treballant fora de casa com si aspiren a quedar-se a casa.

Massa sovint caiem en el parany de la "superwoman" i pensem que quedar-se a casa és tenir poques ambicions, és ser poc "feminista".
- Tants anys de lluita i ara vols fer de "Maruja" !!!
- Doncs sí, també és ser dona i també és modern si ho he pogut escollir. O és que confonem el "Feminisme" en crear dones a imatge del "Masclisme"?


 

7 de març de 2011

Un tast de Kavafis


Tenia 16 anys quan vaig descobrir Kavafis de la mà de la Maricè Borràs, professora de literatura a l’Escola Proa on jo estudiava BUP nocturn.  La seva recomanació em va obrir una finestra a un món meravellós, una finestra que segueix oberta i que porta el seu nom escrit en un costat.

Als poemes de Kavafis (traduïts al català per Carles Riba) vaig descobrir els clàssics grecs, una sensualitat extrema, un erotisme brutal, un cert pessimisme, la quotidianitat del dia rere dia i, en general, una sensibilitat i una bellesa commovedora.
Segurament, entre nosaltres, el més conegut dels seus poemes és Ítaca, meravellosament musicat i interpretat per Lluís Llach, però avui voldria posar aquí d’altres que en el seu moment, per diferents motius, vaig assenyalar als seus poemaris.

______________________________
MAR MATINAL
______________________________
Deixeu que aquí m'estigui,
I que posi una mica els ulls en la natura,
aquest mar matinal, aquest cel sense núvols
amb llurs blaus resplendents i la groga ribera.
Tot bell i immensament il·luminat. 
Deixeu que aquí m'estigui
i que m'enganyi com si veiés tot això.
(De fet ho vaig veure un instant
quan aquí em vaig estar per primera vegada.)
I no també aquí les meves fantasies,
les meves recordances, les imatges del goig.

______________________________
QUAN ES DESPERTEN
______________________________
Procura guardar-les, poeta,
baldament siguin poques les que són aturades,
les visions del teu delit d’amant.
Posa-les mig ocultes entre les teves frases. 
Procura aferrar-les, poeta,
quan es desperten dins el teu cervell
durant la nit o en plena resplendor del migdia.

______________________________
TORNA
______________________________
Torna sovint i pren-me,
sensació estimada, torna i pren-me –
llavors que es deixondeix la memòria del cos
i que un desig antic revé a la sang;
llavors que els llavis i la pell recorden
i que senten les mans com si de nou toquessin.

Torna sovint i pren-me dins la nit,
llavors que els llavis i la pell recorden.

______________________________
EN TANT QUE PUGUIS
______________________________
I si, doncs, no pots fer la teva vida com la vols,
això almenys procura
en tant que puguis: no l'abarateixis
amb massa contacte del món,
amb molts moviments i converses.

No, no l'abarateixis agafant-la,
rodant sovint amb ella i exposant-la
a la diària bajania
de les relacions i els intercanvis
fins que es torni com una forastera enfadosa.

______________________________
MONOTONIA
______________________________
A un dia monòton en succeeix un altre
de monòton, molt semblant. S'esdevindran
els mateixos fets, s'esdevindran de nou.
Els moments, idèntics, ens troben i ens deixen

Passa un mes i en porta un altre.
Allò que ha de passar, tothom fàcilment ja ho endevina:
és allò d’ahir, allò tan enutjós.
I ve que l’endemà ja no sembla l’endemà.

______________________________
DES DE LES NOU
______________________________
Dos quarts d'una. Ha passat de pressa l'hora
des de les nou, que he encès el llum
i m'he assegut aquí. Seia sense llegir
i sense enraonar. ¿Amb qui enraonaria,
jo tot sol dins aquesta casa?

La imatge del meu cos quan era jove
des de les nou, que he encès el llum,
m'ha vingut a trobar i m'ha recordat
cambres tancades fumejants d'aromes
i goig passat -quin atrevir-se al goig!
I també m'ha portat davant dels ulls
carrers que avui s'han fet incognoscibles,
centres de moviment que han desaparegut
i cafès i teatres que van existir un dia.

La imatge del meu cos quan era jove
ha vingut i em portava també les coses tristes:
dols de família, separacions,
sentiments dels meus íntims, sentiments
dels qui són morts, tan poc apreciats.

Dos quarts d'una. Com han passat les hores!
Dos quarts d'una. Com han passat els anys!. ______________________________


Dissortadament, tot just fa 4 mesos que la Maricè va morir, massa jove, sempre massa aviat.  Per això avui he volgut posar un petit tast de Kavafis, per això avui, l’escrit va per ella.
 

5 de març de 2011

Tot encaixa


Perquè, a vegades, només saps que existeixes quan trobes el teu lloc i aleshores, màgicament, tot encaixa.
Eva de fang
No sóc res ni ningú,
i tanmateix si busco dins meu
trobo un anhel profund de ser.

Aleshores sento les teves mans
que m'acaronen,
i com si fos aquella primera Eva
feta de fang,
sento que el meu cos pren forma.

Aleshores sento el teu alè
que em recorre,
i com si fos aquella primera Eva,
feta de fang,
sento que el meu cos pren vida.

I ja no busco.
I ja no sóc.
I ja només sento.
(Juny 2005)



4 de març de 2011

No pienso en ti como en la rosa

Fa molts anys que vaig sentir per primer cop aquesta cançó i encara ara podria dir exactament on, quan i com va ser.  Sense pretendre-ho va passar a formar part de "les meves cançons" i quan la sento o quan hi penso, no puc evitar un somriure tendre i -a vegades- una certa melangia.

És una cançó del cantautor madrileny Hilario Camacho, «un señor bajito que cuando canta mide más de mil metros» i va formar part del seu primer disc "A pesar de todo" (1972)


              Imagen

No pienso en ti como en la rosa
que, libre, cuida de su soledad
Hiere la mano que pretende
tomarla en contra de su voluntad.

Pienso más bien que sin querer
clavas espinas en tu propia piel
crees defenderte contra mí,
mas tu enemigo eres tan sólo tú.

Tan sólo soy un pensamiento,
reflejo de lo que quisiste ser. 

Si es real o falso el sentimiento,
tan sólo tú lo puedes resolver.

Bien, ya me voy, ¿qué puedo hacer?
Nunca he esperado nada más de ti:
una palabra, una sonrisa ayer,
una amarga despedida hoy.

Serás libre,
pero sólo cuando quieras tú,
serás libre.
Tienes la llave de tu vida
tan sólo soy como una puerta más.

Guardo tu imagen en mi mente,
ni siquiera tú la puedes destruir.
La guardaré entre aquellas cosas
que un día recuerdo y me hacen sonreír.

Bien, ya lo ves, sin tú saber
me diste versos para una canción,
pero es triste verse marchitar
a una rosa antes de nacer. 

No he aconseguit trobar-la en un format adequat per a penjar-la aquí, però no hi desisteixo.
De moment, guardeu-la entre aquelles coses que un dia recordeu i us fan somriure, i -sobretot- no deixeu marcir les flors sense florir.
 
12.06.2014
Avui Narcís m'ha regalat l'mp3 de la cançó perquè la pengés a l'univers.  Moltes gràcies ;-) i espero que la gaudiu tots.


3 de març de 2011

Qui dies passa, anys empeny

Tinc un amic que avui fa anys i l’altre dia em deia  – a la porta dels seus 53 anys – que això de l’univers madur, doncs que no, que ell preferia passar de jove a vell sense ser adult ni madur.
Per a ell La chanson des vieux amants on Jacques Brel deia:
 
I finalment, i finalment,
varem tenir prou de talent
per fer-nos vells sense ser adults.



Ja sé que ara sembla que hem de ser joves eternament i, de fet, el llindar de la joventut es va posant cada cop més alt (18 anys, 25 anys, 35 anys, ...), però en qualsevol cas jo ja l'he superat i no em preocupa reconèixer que jove, el que se'n diu jove, ja no ho sóc.  Però la vellesa ..., què vols que et digui, com més tard millor, així que de moment transitaré per la maduresa i concentraré tots els meus esforços en anar celebrant aniversaris, meus i dels meus amics.
 
 
 

2 de març de 2011

Petons de diumenge



ISBN: 978-84-664-0965-0
Text de la contraportada
Obligada a viure els seus anys més lluminosos en la foscor del franquisme, la Valèria Isern decideix lluitar pel que desitja, per això estudia arqueologia i es casa amb l'home que diuen que no li convé.  Aquest amor, que creix esponerós malgrat l'estricta moral catòlica de l'època, aconseguirà il·luminar una vida senzilla però plena.
Amb Petons de diumenge, Premi Prudenci Bertrana, Sílvia Soler reconstrueix la història de milers de dones que durant la dictadura van fer petites rebel·lions personals intentant ser felices en un temps en què estimar-se era un pecat.


Me'l van regalar per Sant Jordi de 2009 i el primer que em va cridar l'atenció va ser el títol.  Després el vaig començar a llegir i vaig quedar atrapada.  En acabar, vaig trobar tan adient el títol ...

La protagonista
: la Valèria, arqueòloga de professió que
deixa de banda un futur prometedor, una vida de risc, viatges, aventures amoroses  i èxit per casar-se amb el seu primer amor, fer de mare de família i viure una vida convencional, una vida de novel·la (pàg. 244).
El context històric: el franquisme i la repressió religiosa.  Quan estimar-se era un pecat i  els petons que duraven una mica s’havien de reservar per als diumenges (“un beso breve y casto para despedirse es lo único que le esta permitido” pàg. 84).
La narració: una delícia.  A partir dels records de la protagonista, els seus diaris, les entrevistes amb fills i coneguts i les cartes de l'Elisa -la seva millor amiga-, un cronista desconegut crea un retrat intens i molt humà dels personatges, i la varietat de veus narratives fan el relat molt amè.


En conjunt, una novel·la tendra sense ser apegalosa, reivindicativa sense ser pamfletària; una història planera i propera, amb un punt de tragèdia comuna i molts punts de quotidianitat que et permeten identificar-te i et fan sentir bé.

Llegir-lo em va fer pensar en la meva mare, en totes les vegades que m'ha parlat del somnis frustrats, del pecat, del prohibir. Ella també l'ha llegit i s'ha trobat una mica en la pell de la protagonista.

Per mi, una novel·la altament recomanable.