> Univers madur: 2017.03

30 de març de 2017

Pedaços i trossets


Niporepte-209: Pedaços

La mà de l'home
ha vestit la muntanya
sargint pedaços
de camps acolorits
en verd, roig, or i coure


Podeu trobar fotografies com aquesta i d'altres més espectaculars al blog Triumphando, on el Xavi va explicant la seva particular descoberta de Sudamèrica en moto.  Aquesta en concret és de la zona de Kuélap, al nordest de Perú.

i altres trossets . . .

Indomables 
Renilla amb força
l'esperit indomable
de la natura.

Niporepte-208: Tres esperits



Tanka d'infantil lògica 
Si em tapo els ulls,
tot el món s'esvaeix;
fugen les pors.
Si jo no et veig, tu no hi ets.
Si tu no hi ets, jo no hi sóc.

Futur 
Pareu-me el món,
que penso obrir bé els ulls
per descobrir-lo.



Empenta 
Au, posem mans,
braços, i el cos sencer.
Ho podem fer!

Festeig 
Festeja els núvols,
amb tendresa d'infant,
una enxaneta.
S'enlaira ben amunt
per acaronar-los.

Niporepte-199: Castellers



Niporepte-198: Vol
Dubte
L'estol d'ocells
sobre sideral mapa
segueix el líder.
Qüestió d'eficàcia
o serà seguidisme?

22 de març de 2017

La balena Helena i la gota Carlota

La balena Helena i la gota Carlota eren molt bones amigues.   Vivien totes dues en una enorme llacuna salada amagada entre imponents penya-segats, a l’abric de la costa de Ko Ko Mae.


En realitat les balenes no solen viure en llacs tancats, però l’Helena hi va arribar de ben petita, per casualitat, després de travessar un túnel submarí on s’havia ficat mentre jugava a perseguir peixos.  Quan va sortir a la superfície, va quedar tan meravellada de la bellesa d’aquell lloc, que va decidir que aquell seria el seu refugi particular.  Per sort, la llacuna era força profunda, i si li abellia sortir a mar obert, no li feia cap mandra travessar un i altre cop el túnel que hi conduïa.


La Carlota, en canvi, havia viscut sempre a la llacuna.  Bé, sempre, sempre, segurament no; però ella no recordava com hi havia anat a parar allà.   Tenia algunes gotes amigues que havien arribat en caiguda lliure per la cascada que es despenjava des del penya-segat més alt, saltant entre molses i falgueres.  D’altres ho havien fet en forma de pluja torrencial, lliscant pel tobogan de colors dibuixat per un impressionant arc de Sant Martí.  Fins i tot en coneixia alguna que havia arribat a la llacuna força cansada i estrafeta després d’haver-se filtrat a través de la terra i la roca.  La majoria de les seves amigues, però, eren com ella i havien viscut sempre a la llacuna o bé a l’immens oceà de l’altre costat del túnel. 

Un bon dia, la Carlota va conèixer una altra gota, molt garlaire i un xic fatxenda, que explicava un no parar d’aventures: que si s’havia evaporat sobre el bec d’una gavina i s’havia enfilat fins els núvols; que si el vent havia conduït els núvols fins les muntanyes i havien xocat contra elles; que si havia plogut dels núvols i havia anat a parar a un riu on l’aigua era dolça i no salada; i del riu va passar a una casa on va servir per dutxar un nen i després es va escapolir pel desguàs fins una planta de tractament on l’havien netejat; i encara després va anar a regar un camp i es va filtrar a un altre riu que la va abocar al mar; i allí estava, en aquella fantàstica llacuna, després d’haver vist mig món.  La Carlota l’escoltava embadalida i de cop sentia unes ganes immenses de veure món però... s'atreviria ella a deixar-se evaporar per enfilar-se als núvols?  i si s'assecava i desapareixia?
Ai las, mai s'havia sentit tan petita i insignificant!
Si no fos d'aigua, ploraria i tot.

Per distreure’s una mica, va pensar anar a buscar l'Helena; segur que ella sabia què fer!  Després d’una bona estona i de donar un munt de voltes (com pot ser que li costés tant trobar tota una senyora balena dins del llac?) la va endevinar mig amagada en una revolt del fons.  Ja l’anava a escridassar per amagar-se tant, quan es va adonar que l’Helena sí que estava plorant, i aleshores es va oblidar de tots els seus mals i es va acostar ràpidament molt preocupada per la tristor de la seva amiga.
- Helena, què tens?  Mai t’havia vist plorar! 
- Bah!  Hola Carlota, no és res.  És que estic farta de ser tan grossa.   Quan juguem a fet i amagar amb els peixos, ells em troben de seguida i se’n riuen de mi.  Com m’agradaria ser petita i àgil com ells i poder córrer per tot el llac sense que m’enxampessin! 
- Però Helena, com vols ser petita?  Ets una balena!   L’animal més gran de tots!   Tu no ets grossa; encara has de créixer molt i navegar per tots els mars.  Mira’m a mi!  Sóc petita i insignificant; una gota de no res. 
- Estem ben sonades!  Tu massa petita i jo massa grossa; i totes dues volent ser el que no som. 
- Sí, és cert!  Ara que ho dius, fa riure i tot.  Helena, si t’estiguessis amb altres balenes, no series grossa ni poc àgil, sinó que et veuries com una balena molt maca i estaries ben contenta.  Els peixos se’n riuen de tu per fer broma i també perquè ets diferent i sovint això costa de pair 
- Tu creus que sóc maca?  Doncs jo no et trobo gens insignificant.  Sense tu i moltes com tu, on viuria jo?  Tots som importants, i tu encara més perquè ets la meva amiga i t’estimo.  I, saps què?  Tinc una idea genial per a totes dues.  Això sí que serà una aventura!
Pocs dies després, l'Helena viatjava rumb al nord amb les seves companyes, les altres balenes.  Entre totes elles, ja no se sentia grossa, ni lletja ni diferent, sinó ben feliç. 

I la Carlota?  Doncs encara que no ho cregueu, viatjava també rumb al nord, enganxada a l’espiracle de l'Helena.  Cada cop que l’Helena sortia a respirar, s’enfilava ben amunt sobre el brollador d’aire i vapor que deixava anar, i mirava ben atenta com canviava el color del mar, les illes per on passava i tot un munt de paisatges diferents.  Sí, realment allò si que era una aventura!




Vaig participar amb aquest conte en el recull de contes infantils "L'aigua".
Avui que és el Dia Mundial de l'Aigua, m'ha vingut al cap i he pensat que estaria bé compartir-lo.

---------------------------------------------------------------

El dibuix de la balena plorant correspon a l'obra "La ballena llora" de l'artista LeeChin.

10 de març de 2017

Trànsits callats

Light on a chair de Jim Holland

Se n'ha anat en silenci,
calladament,
alliberada
d'una resistència passiva
que no enteníem.
D'entre els records petits,
                           em quedo
amb el somriure trapella
que, en moments perduts,
l'il·luminava els ulls.



Pel meu pare, que segur que guarda molts més records: infantesa compartida; complicitats de germans grans, tan llunyanes i, alhora, tan presents.  La teva memòria és la seva presència.

8 de març de 2017

Dones, princeses, cavallers i persones


Alcem la copa
i jurem-nos mútuament:
No ens rendirem!
Serem dones, rebels.
Serem com som, persones.



Aprofito la imatge proposada per brins pel NIPOREPTE 207 - "Dues dones en un bar", per reprendre el blog amb una crida a totes les dones a rebel·lar-nos; rebel·lar-nos contra la discriminació laboral i salarial; rebel·lar-nos contra la desigualtat d'oportunitats i de tracte; rebel·lar-nos contra certs estereotips que cerquen mantenir un statu quo arcaic; rebel·lar-nos contra una societat hipòcrita que ens exigeix uns deures i oblida els drets que hi van de la mà; rebel·lar-nos contra nosaltres mateixes que a voltes acceptem com inevitables certes postures -o fins i tot les promovem conscientment o inconscienment- per inèrcia, per comoditat, o perquè ens surt així després de tants segles d'assimilar-les com a pròpies.

El quadre de Picasso, Deux femmes au bar (1902), correspon a la seva època blava.  Diuen (sóc profana en aquest camp) que per Picasso el blau era el color de la tristesa i de la penúria, un color que plasmava en els seus quadres quan sentia pena i ràbia i molta impotència.

Un sentiment molt adient avui.

Perquè avui no és un aniversari, un sant, o un dia per celebrar que som dones, com si per raó de sexe fóssim qui sap què.
Avui és un dia de lluita i reivindicació; malaurada necessitat d'un dia especial per reivindicar-nos com dones treballadores.

I aquesta no és una lluita contra l'home; no és una lluita per la supremacia femenina.  Aquesta és una lluita constant, diària, per reivindicar-nos com a persones i, en tant que persones (sense importar de quin sexe), exigir i exigir-nos la igualtat a què tenim dret.  Perquè, a més, de la mà de la desigualtat laboral, salarial i d'oportunitats, ve la pobresa, la dependència (que sovint comporta la submissió forçosa), la marginalitat i la perpetuació de rols discriminatoris i de conductes abusives.

Tant és si som princeses bledes o combatives; bruixes, fades o madrastres; gripaus o prínceps blaus; dracs o cavallers; caçadors, àvies, llops o porquets; em demano -per sobre de tot- ser persones.