> Univers madur: 2016.10

24 d’octubre de 2016

Gestos



Pell a la pell.
No ens calen les paraules
quan parla el gest.

* * * * *

Amb gest senzill,
atrapen la tendresa
entre els seus dits.


A proposta del Niporepte 193: Mans entrellaçades.
Fotografia: Couple's hands touching, close-up (B&W) de Christian Adams (a Getty Images)


19 d’octubre de 2016

Llaços, cicatrius i cremalleres


Vestiré el meu pit
amb un llaç rosa
per tapar una cicatriu
afortunadament absent,
però serà ...
del tot insuficient.
No podrà el meu llaç
tenallar la por,
ni eixugar el lament d'uns ulls
que ploren desesperança.
No amagarà el meu llaç
la ràbia descoberta en el mirall,
ni resoldrà dubtes i incerteses.
Només, potser, serà el meu llaç,
una mà resseguint amb tendresa
òrgans mutilats, pits decapitats,
per esborrar cicatrius interiors
i descobrir l'anhel de la vida
com un nou gust al paladar.
* * * * *
De poc servirà, però,
el meu llaç rosa
si no em treu de la boca
la cremallera
que les cicatrius han pintat
sobre els pits escapçats,
i que m'emmudeix el crit.
No pot tapar el meu llaç
altres retallades que amputen,
no només el pit,
sinó el nostre futur.

Retallar -o no invertir- en prevenció, en investigació i en cobertura sanitària ens fa més febles i vulnerables; i conserntir-ho ens fa còmplices -amb llaç o sense- però còmplices.

Fotografia:  Fragment de la portada del llibre Cicatrius (in)visibles d'Eumo Editorial, il·lustrada per Dani Torrent


4 d’octubre de 2016

Despertar a Dakar



Sobre la tàpia,
canten els ocells mentre
el dia aguarden.

Com  a proposta del Niporepte 191 - Despertar a RC.


Aquesta és la primera fotografia que vaig fer al Senegal.  Està feta, gairebé de matinada, des de la finestra de la meva habitació en un barri de Dakar (crec que era Liberté 6, però em costa ubicar els límits) i és que em va sorprendre molt en una ciutat, i més en una de tan caòtica i pol·luïda com és Dakar, despertar-me amb el cant dels ocells i mirar per la finestra per descobrir entre obres permanents i cases semiacabades, aquesta munió de cantaires voladors.  

La segona fotografia que vaig fer va ser de la part de sota de la mateixa paret: un solar on hi vivia una família amb tres nens que feia la vida (cuinava, menjava, rentava, jugava) al carrer tret del moment de dormir que es posaven a cobert (i no sempre).  No gaire més enllà, casetes modernes amb cotxes ostentosos a la porta; tot un exercici de contrasts que em va costar de conciliar.


No tinc clara la meva primera impressió de Dakar; crec que va ser un sentiment contrariat: contradicció entre el que esperava trobar/sentir i el que vaig trobar/sentir.  No sabria dir perquè, però no era gens com me l'esperava; com diria aquell: ni millor ni pitjor, diferent.

Amb els dies i les nostres incursions per diferents zones (algunes recurrents) de la ciutat, vaig descobrir que Dakar no hi ha només una, sinó que hi caben molts Dakar en ella.
Alguns, el Dakar caòtic, contaminat, sorollós, multitudinari, acollidor, alegre, conciliador i acolorit, el trobes pertot; però hi ha també el Dakar modern i el decadent; l'elegant i el brut; el de les platges polides i el de les deixalles (i les cabres) a la platja; l'opulent i ric, i el pobre, i també el gairebé míser.
Alguns amics m'han parlat d'un Dakar glamurós, nocturn i cosmopolita "que no té res a envejar a Madrid o Barcelona" (cito textualment), però com no em moc per aquests ambients. no ho sabria dir.  Amb tot, em mereixen tota la credibilitat i per tant deixo constància.

En definitiva, que Dakar és un remolí de contrasts i un monument viu i constant a la diversitat.  Hores d'ara, però, encara no sabria definir-la amb un sentiment clar,

3 d’octubre de 2016

Migrants, somnis i tardor


Una galeta:
una llum d'esperança
en la foscor.
A proposta del NIPOREPTE 184. El migrant de la galeta
Fotografia: Darrin Zammit Lupi






Passa la vida
i en la seva xarxa
atrapa els somnis

A proposta del Niporepte 187. Atrapasomnis





El banc espera,
entre les fulles mortes,
el teu retorn.
El meu anhel més íntim
de fusta es disfressa.
A proposta del Niporepte 190. La tardor