> Univers madur: 2016.09

29 de setembre de 2016

Pedro, RESISTE!


Més enllà del format histriònic del missatge llançat per IZ dissabte passat, per gaudi dels guionistes del Polònia que ben segur s'hi haurien abonat avui si no fos perquè la convulsa actualitat del PSOE els haurà donat arguments encara més esperpèntics; més enllà de la forma, deia, subscric el missatge.

Dissabte passat semblava que la resistència que li demanava IZ es referia al PP i a la pressió exercida per arrencar-li, sinó un vot afirmatiu, com a mínim una abstenció que els hi permeti apoltronar-se durant 4 anys més i mantenir-se en el poder que han utilitzat en el seu propi profit sense cap desgast aparent.

A dia d'avui, però, Pedro Sánchez té un problema més gran i el té a casa, on els "seus" li han fet al llit per a alegria dels seus rivals.

Una catèrvola de barons, caducs i rancis, que estarien més guapos callats perquè cada cop que obren la boca puja el pa, el culpen dels mals resultats a Galícia i Euskadi, que vinculen a la seva negació d'investir Rajoy i recolzar el PP.
A mi em sembla que és justament el discurs d'aquests barons i el seu posicionament en aquest i molts altres temes, els que allunyen fins i tot el seu electorat de sempre.

Al marge de compartir o no l'ideari socialista, de qüestionar fins a quin punt el PSOE el subsciru encara, i d'estar o no d'acord amb les seves postures; sense justificar un Pedro Sánchez que possiblement podria haver estat més executiu i més clar en ocasions anteriors; em sembla una falta d'ètica i una molt mala notícia el que està passant.
Així que sí:  Pedro, RESISTE!  Resisteix al PP, però també a tots aquests socialistes de pega que pretenen perpetuar-se fent un seguidisme nefast.


27 de setembre de 2016

Deixa'm dir-te

Riells del Montseny, 27.09.1986
Comença l'aventura

Deixa'm dir-te,
a risc de ser poc original,
que t'estimo.
 
Deixa'm dir-t'ho
en veu molt baixa
-un íntim xiuxiueig a cau d'orella-
i cridar-ho als quatre vents
perquè tothom ho sàpiga:

T'estimo.                          
Deixa-m'ho dir un cop,
i un altre, i encara molts més,
fins el cansament:

T'estimo.                           

T'estimo
amb la sòlida base dels anys compartits
però també -encara-
amb la innocència maldestra
del primer amor
quan els nostres cossos es buscaven
amb la descarada arrogància de la joventut,
i més tard
quan es recorrien pausats
a la recerca de racons amagats,
car l'amor és descoberta.
  
T'estimo
en la intensitat d'una mirada
o el lleu contacte d'un cast bes.
 
T'estimo
mentre anem de la mà
per camins que encara
hem de dibuixar.

14 de setembre de 2016

Piragües d'esperança


La fotografia està feta a la platja de Saint Louis, al nord de Senegal, una tranquil·la tarda -gairebé capvespre- de bany en família.  Al fons, uns pescadors surten en piragua.

Aquests dies pel Senegal, però, ens han parlat molt d'altres piragües que salpen direcció Canàries, moltes de les quals no arriben a port; dels amics, cosins, veïns, fills i germans que han marxat i s'han perdut per sempre;  dels amics, cosins, veïns, fills i germans que han marxat i han tornat després més pobres, alcohòlics, "bojos", perduts per sempre; dels constructors de piragües que s'enriqueixen amb aquest èxode, amb la necessitat, amb el desesper dels necessitats; del nostre silenci respecte aquestes morts, ara que hem posat el focus en altres misèries; de la seva impotència; del desencant; de la no-esperança.

Potser per això, perquè tinc molt present encara aquestes converses, la fotografia em fa pensar en les piragües que marxen perseguint un somni i en els amics, cosins, veïns, fills i germans que -de la platja estant- se'ls miren amb tristesa, amb angúnia, amb esperança, amb un adéu al cor i un somriure fingit als ulls.

Aquestes altres fotos estan fetes a Oussouye, a la Casamance.  Per molt que oficialment ja no hi surten piragües cap a Canàries (i segurament és cert que el seu nombre ha disminuït força), aquesta que s'estava construint tenia les "Illes Afortunades" com a destí i una capacitat de 100 persones.


Buscant poetes senegalesos (no en coneixia cap), em vaig topar amb un poema de Habib Demba Fall que s'escau molt amb el tema.  El vaig trobar en el seu blog MON PERMIS DE PENSER on compartia algunes perles del seu rosari "Le chapelet de rêves", i comentava que la vida d'aquells fugitius tròpics es redueix a:

L'èxode dels sense esperança
El temps marca l'estació de l'èxode
dels desesperançats,
l'estació de l'èxode vers la seva esperança,
l'estació dels emigrants.
Els supervivents dels mars han vist la mort de prop.
Han vist
els condemnats de totes les misèries,
les despulles d'ànimes torturades
de totes les memòries de tots els esclavatges.
Han vist
ostatges de les esperances de tots els anhels,
el trencament de totes les il·lusions,
de totes les memòries de totes les misèries.
Han vist.
El no-res han vist
en les aurores obsedides pels grans atzucacs,
la buidor en l'escassetat.

No l'he trobat traduït al català i he fet un intent de traducció (perdoneu la meva poca traça), però us el deixo també en francès perquè el pugueu gaudir com cal.
Si algú s'anima a fer-ne una millor traducció, li estaré absolutament agraïda.

L’exode des sans espoirs
Le temps lance la saison de l’exode
des sans espoir
la saison de l’exode vers leur espoir
la saison des migrants
Les rescapés des mers ont vu la mort de près
Ils ont vu
bagnards de toutes les misères
les décombres des âmes torturées
de toutes les mémoires de tous les esclavages
Ils ont vu
otages des espérances de toutes les envies
les fractures de toutes les illusions
de toutes les mémoires de toutes les misères
Ils ont vu
Néant ils ont vu
aux aurores hantées par les impasses grandes
la gueule du vide sur les disettes