> Univers madur: 2016.06

24 de juny de 2016

Per Sant Joan ...






De fustes velles
són fets els esglaons
que enlairen somnis.


* * *

Cremem tresors
per encalçar la lluna.
Temps de fogueres.






En resposta al NIPOREPTE 181. Fogueres del pleniluni de RC.

17 de juny de 2016

Cos, llum i forma


Et vol trencada,
però la teva llum
et don la força.

Diu la Paige Bradley que li sembla que des del moment en què naixem, el món té un contenidor fet a mida per encabir-nos: un NIF, un nombre de la seguretat social, un gènere, una carrera, etc.; i es planteja si estem més definits pel nostre contenidor que no pas pel que som per dins, si seríem capaços de reconèixer-nos si ens expandíssim més enllà dels nostres cossos, si seguiríem sent capaços d'existir fora del nostre contenidor.  Aquest és el sentit de la seva escultura Expansion.

Quan l'he vista jo he pensat més aviat en el cos trencat de tantes dones sotmeses, maltractades, humiliades, que només tenen la seva força interior per continuar existint, per resistir.  Una força que sovint desconeixen; una llum que a força d'amagar-la s'ha anat apagant i que necessita la nostra veu, el nostre suport, el nostre costat per seguir lluint, lluitant, existint.

Com proposta del Niporepte 180 - Cos, llum i forma

13 de juny de 2016

Estrips

Fotografia de Jan Sochor 
      

Rere l'estrip
descobreix un nou món
inassolible.
Quin tel més fi separa
les nostres realitats.

Encuriosit,
a través d’un estrip
el món albira.
Fotografia d’Aaron Ufumeli
  

En resposta a la proposta del Niporepte 179 - El món a través d'un estrip

8 de juny de 2016

Dibuixat amb fang

 

És de nit i l’absència de sol ho fa tot més trist encara.  No hi ha prou estels en el cel negre per alleugerir el pes feixuc de cada dia.
Voldria sentir el silenci que, mal que desangelat, seria segur més amable que els sanglots desconsolats dels infants que no entenen on són ni què fan aquí; o el xiuxiueig amorosit dels pares per fer-los passar el plor.  Aquest lament somort que la fosca amplifica, se li clava a l’ànima i li empeny les mans contra el filferro d’una tanca que els havia de protegir i, en realitat, els empresona.  
Si tanca els ulls encara pot recordar casa seva, el seu món, la seva vida abans que un fat cruel li desfés.  Però no triga a obrir-los perquè entre els records es colen amics que s’hi van quedar allà, i altres que ho han fet pel camí, i les llàgrimes amenacen de negar-li novament el coll, i ella ja no vol plorar més.
Un moviment subtil li allibera les mans del tancat  i les hi guia a la panxa, cada dia més rodona, més viva.  Descobreix el contorn d’un peuet diminut que li dibuixa als llavis un somriure esperançat.  Suca el dit a la terra molla i amb el fang es pinta el mateix somriure a la panxa, i també un sol, i una flor; i voldria seguir pintant tot de coses maques per si el fill pogués veure a través de la pell el món que li tocarà viure.




Per participar en la  Primavera de Microrelats Indignats 2016 que, a proposta del bloc La colina naranja, pretén que el 20 de juny de 2016 la xarxa s'ompli de microrelats que tractin sobre els refugiats de qualsevol punt del planeta.