> Univers madur: Flors i ombres

16 de febrer de 2016

Flors i ombres

No sabia ben bé en quin moment aquell amic indestructible que havia trobat en el veí del cinquè, va desvetllar la seva veritable identitat i va esdevenir el seu pitjor i més tenebrós malson.

Només sabia que volia escapar d'ell i dels seus foscos desitjos; fugir d'aquell infern i reprendre la seva vida; desempallegar-se d'aquella presència hostil que ja no era presència física però continuava sent hostil.


Cap amagatall no seria suficient.


Ho va comprendre quan el va veure a la paret, convertit en la seva pròpia ombra, oferint-li una flor com tantes vegades ho havia fet: una ofrena de pau, una disculpa encoberta, el gest d'amor que ella anhelava.

Però ella ja no volia cap flor, no al preu de les seves.  Li havia costat molt fer-se el seu propi ram i no pensava renunciar-hi per res.  Sí, cap amagatall no seria suficient, però ella no pensava tornar-se a amagar; miraria al front amb decisió fins recuperar del tot la seva vida i la seva ombra.


Fotografia: Self-abandonment d'Alice Wellinger
A proposta del bloc Escribe fino


2 comentaris :

  1. Un símil inquietant, però més que real, aquest de veure en l'ombra pròpia els fantasmes que ens persegueixen. Recuperar l'ombra no és pas una tasca menor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que no és una tasca menor. De fet, crec que lliurar-se dels propis fantasmes és molt més difícil que fer-ho dels aliens, entre d'altres motius perquè els propis els acabes incorporant al teu jo i no sempre n'ets conscient o no sempre trobes la força per lluitar-hi.

      Elimina