> Univers madur: 2015.09

27 de setembre de 2015

De camins i d'amor



No sabré parlar d'amor si no dic el teu nom, que m'acompanya i em fa créixer, que m'acarona i m'agombola, que m'esperona i m'asserena, que m'emprenya i em fa riure, i construeix somnis amb mi a base de passes i petjades compartides. 
No sabré parlar d'amor si no sento el teu nom i se m'encén, salvatgement, el cor.

Fotografia: "Camins fets de desig" d'Eugènia Mestre (col·lecció "Camins per fer")

(perquè fa 29 anys que vam decidir fer del 27S el nostre dia especial)


25 de setembre de 2015

De mirades curtes i pensaments adoctrinats


He començat aquest post tants cops com vegades l'he estripat amb la fèrria voluntat de no fer cap apunt sobre la campanya del 27 S, però al final -ailàs- la carn és feble i la ploma lliure ...


Ja fa temps que les campanyes electorals (i sovint també els períodes entre campanyes) han esdevingut una batalla campal contra les altres opcions més que no pas una defensa de les pròpies idees, i en aquesta guerra hi caben mentides i mitges veritats (que gairebé són també mentides), amenaces, joc brut, consignes, descrèdits, burles i menyspreus.  A més, en aquesta ocasió, hem d’afegir un notable posicionament dels mitjans de comunicació públics i privats, i també -i sobretot- una polarització de la ciutadania que s’ha fet sentir fins la sacietat a les xarxes socials.

Constato amb un cert avorriment, que la resposta social a la campanya va en la mateixa línia: premiem un “zasca” abans que un bon discurs, celebrem els ridículs i errors contraris i responem amb una certa fatxenderia bravucona o èpica segons el cas.  Observo també, amb una certa tristesa i inquietud, que ens costa qüestionar les opcions escollides com si fos una traïció als nostres posicionaments, i ens és més fàcil respondre amb consignes o amb un simple “sí, però els altres ...” que em fa recordar la meva mare quan em deia “deixa estar els altres, que a mi m’importa el que fas tu”.

Un pel cansada de tenir el pensament adoctrinat, ser curta de mires, o posar pals a les rodes segons amb qui vagi parlant, em prendré la llicència de parafrasejar una cita atribuïda a Pla (tot  i que en “El quadern gris” la frase era lleugerament diferent) i diré que “El que més s'assembla a un intransigent/intolerant unionista és un intransigent/intolerant indepe”.

Us desitjo un bon final de campanya i una bona jornada de reflexió.
Desitjo un altíssim nivell de participació i sobretot que sigui quin sigui el resultat (fins i tot si no és el que voldria) l'acceptem en un exercici real de la democràcia que reclamem i proclamem, i fugim de pactes antinatura (tot i que ja sé que els eixos "naturals" no són els mateixos per tothom).



21 de setembre de 2015

ex delegatione



El cel plorava
llàgrimes d'aigua clara
pels sedegosos.
Salvava la natura
l'oblit volgut dels homes.


A proposta del Niporepte 151: A la cerca de l’aigua.

Fotografia: "Una set desesperada" de Soe Zeya Tun.
Immigrants -trobats en un vaixell al mar- recullen aigua de pluja en un campament temporal de refugiats prop de l'embarcador de Kanyin Chaung, a Myanmar.

18 de setembre de 2015

15 de setembre de 2015

Art urbà


Malgrat el cansament d'haver treballat tota la nit per emblanquinar-la, en Ramon es mirava satisfet la impol·luta façana del Pavelló de Catalunya; però el somriure cofoi se li estroncà quan va sentir els crits de la policia i va notar les manilles als canells.
Tants anys esborrant pintades a les parets i ningú li havia explicat que alguns graffittis són obres d'art.


Fotografia: Mural del Pavelló de Catalunya a l'Exposició Universal de Sevilla de 1992 (Antoni Tàpies)
A proposta del blog Relats Conjunts: Mural

13 de setembre de 2015

Literalitat






Quan la va sentir dir que li besaria el cos amb la mirada i que els seus ulls li farien els petons més tendres i els més ardents, en cap moment va imaginar que les seves paraules fossin tan literals.








Fotografía de la sèrie Composiciones desnudas d'Alberto Shommer.
A proposta del bloc Escribe fino

9 de setembre de 2015

De propis i aliens


He sentit el dol d’una mort aliena
com si fos pròpia.

Estrany sentiment aquest plor
per una mort de fa temps:
quan podíem encara impedir
morts i desarrelats,
guerres i revoltes;
quan erem a temps d’aportar,
de recolzar, de mediar, d'evitar.

He sentit el dol d’una mort aliena
com si fos pròpia.

Estrany sentiment aquest plor
per una mort amb cos d'infant,
per una mirada d'ulls vençuts,
per l'esperança perduda,
per l'evidència de l'abandó,
per un cor esquinçat
en mil bocins deixats a cada pas.

He sentit el dol d’una mort aliena
com si fos pròpia.

I he sentit també la ràbia de la solidaritat
i la responsabilitat que ens omple la boca
                                     i és tan a deshores.
I la por, si venen.
I la vergonya, si no ho fan.
Braços caiguts,
            mans rentades.

He sentit el dol d’una mort aliena
com si fos pròpia,
i l'he plorada com si fos meva,
o
    -potser-
                   no del tot.


7 de setembre de 2015

Són meus

Fa uns dies (ara no sabria dir si va ser el dos o el tres de setembre) la història d'Ailan Kurdi, el nen sirià de tres anys mort en una platja de Turquia ens corprenia a tots i despertava consciències i reaccions pertot.
I és que hi ha imatges que són especialment impactants i fa una mica de vergonya necessitar d'aquestes imatges per despertar, però alhora encara sort que som capaços de fer-ho.

Les imatges i notícies d'aquests dies m'han fet venir al cap uns versos de Pablo Neruda que, en el seu poema El monte y el río, es demanava "¿Quiénes son los que sufren?" i ell mateix responia "No sé, pero son míos.".  Penso que és aquest sentiment de solidaritat i fraternitat (i la seva pràctica) el que ens fa realment ciutadans del món i ens deixa una mica d'esperança.

Segurament el més bell poema de Neruda -i que s'adiu molt en fets i dates- va ser el Winnipeg, el vaixell noliejat a instàncies seves i que per aquestes dates de 1939, arribava a Valparaiso (Xile) amb més de 2.000 refugiats exiliats de la guerra civil espanyola.


Com ell mateix deia en El Winnipeg y otros poemas (Para nacer he nacido. Seix Barral, Barcelona 1978):
"Que la crítica borre toda mi poesía, si le parece. Pero este poema, que hoy recuerdo, no podrá borrarlo nadie."

Poso també el poema El monte y el río que esmentava més amunt
El monte y el río
En mi patria hay un monte.
En mi patria hay un río.
Ven conmigo.
La noche al monte sube.
El hambre baja al río.
Ven conmigo.
Quiénes son los que sufren?
No sé, pero son míos.
Ven conmigo.
No sé, pero me llaman
y me dicen "Sufrimos".
Ven conmigo.
Y me dicen: "Tu pueblo,
tu pueblo desdichado,
entre el monte y el río,
con hambre y con dolores,
no quiere luchar solo,
te está esperando, amigo".
Oh tú, la que yo amo,
pequeña, grano rojo
de trigo,
será dura la lucha,
la vida será dura,
pero vendrás conmigo.

Pablo Neruda (Los versos del capitán)