> Univers madur: 2015.07

23 de juliol de 2015

Querida Milagros


Milagros jeia dins del taüt amb un posat còmode i descansat, com adormida.  Veia passar nebots i renebots, amics, veïns i no se'n sabia estar.
Tot aquell passar de gent!  No ho entenia però tot apuntava a que havia mort.  Sí, devia ser això; com sinó explicar el seu silenci, tant com li agradava xerrar?
Però encara dubtava.  Mai no hagués pensat que seria així.  No havia vist cap llum cap a on anar, cap àngel de la mort, ni cap segador encaputxat amb la dalla a l'esquena.  Amb tot, els murmuris i els rostres conformats, i sobretot aquella barreja de gent dispar retrobada de cop, ho certificava: havia mort.
Va sentir de sobte un alleujament vital i tota ella es va omplir d'impaciència perquè tot acabés ràpidament.
Frisava per instal·lar-se definitivament dalt del poble i recuperar companys, germans, pares i amics.  Mandrejar i guaitar els passejants que cada tarda -o de bon matí- farien el seu camí; com si a través dels seus ulls encara pogués sentir la bellesa del paisatge i reconèixer les cares que ja no veuria i els racons que serien seus per sempre més.  I a les vesprades, o potser abans, quan encara no sigui l'hora de sortir a passejar, petar la xerrada amb les amigues d'antuvi que l'esperaven ja fa temps.
Les campanes marcaran el pas d'un temps que serà etern, com el seu record.

La tia Milagros és en realitat tieta del meu pare.  Centenària i incombustible, tot apuntava que seguiria fent anys durant molt de temps, però no ha estat així.  La seva mort ens deixa orfes d'ella i d'una part de la nostra història familiar que amb la seva marxa es tanca o silencia definitivament i, inevitablement, la trobarem a faltar.

Potser perquè de Milagros només la conec a ella, sempre l'associo a la cancó de El último de la fila.  Us la poso aquí en record seu.




Fotografia:  Cementiri de Puebla de Arenoso (extreta d'un vídeo trobat al youtube)

11 de juliol de 2015

Tempus fugit


El temps havia brodat teranyines per segellar la porta i guardar secrets i records a l’espera de la seva tornada.

Al seu retorn, però, cap clau no va servir per obrir de nou el seu cor. 




Per participar en el 5è Concurs de microcontes Bla Bla

1 de juliol de 2015

Déjà-vu

Des de temps immemorials, la humanitat ha perseguit l'elixir de l'eterna joventut, la pedra filosofal que permetria el rejoveniment i fins i tot la immortalitat, la panacea que guariria totes les malalties i perllongaria indefinidament la vida.  La història en va plena i també la cultura popular, per no parlar de la ficció.

I ara que el PP ho ha fet possible, què fem?  Ens queixem.  Ah no!, no anem pas bé.

Penseu que això de la llei mordassa, és com un déjà-vu?  Doncs no.
Així d'entrada pot semblar que haguem de tornar a l'època dels grisos i de les manis per la llibertat d'expressió; o que ens veiem obligats a recuperar bròquils que es floreixen -vosaltres ja m'enteneu- i gallinetes ponedores; però no, no és pas això.
En realitat el que passa és que el PP, amb la seva ferma voluntat de fer-nos feliços i mantenir-nos eternament joves, ha desenvolupat una fórmula que ja voldrien tots els alquimistes que l'han cercat inútilment, i -sense que ens adonéssim- ens l'ha subministrat per fer-nos sentir com fa 30 o 40 anys.  I a fe de Déu que ho ha aconseguit!  Com sinó seria possible un país tan ranci, tan d'esquena a la cultura, als drets, a la gent?

Amics, no us deixeu confondre per les veus interessades que volen fer-nos creure que la llei mordassa ens va a la contra.  Cap gest ens faria tornar més enrere en el temps (bé potser sí, però millor que no); així que siguem agraïts i reconeguem-los el mèrit d'haver-nos concedit aquest retorn a l'adolescència.
I si caieu en la temptació de criticar-los, recordeu que aquest elixir de l'eterna joventut que ens ofereixen no és perfecte i només abasta l'entorn però no arriba al cos, així que igual ja no esteu per gaires carreres (que us creieu que no ho han pensat tot?).

Per cert, deia Jorge A. Livraga que "un home no envelleix quan se li arruguen les cèl·lules epitelials, sinó quan se li arruguen els somnis i les esperances", així que no ens deixem entabanar per joventuts perdudes i somiem i esperem, i lluitem per fer-los realitat.

En fi, qui ens ho havia de dir?  Recuperant cançons de fa 35 anys  :(


Podeu llegir la lletra (i moltes coses més sobre la Trinca) en aquest enllaç