> Univers madur: 2015.04

29 d’abril de 2015

Sakura

     
     

Érem dos pètals
d'efímera bellesa
en paper seda.
Mes si l'instant moria,
l'amor ens quedaria.

El con esguarda
-amb gèlida mirada-
la primavera.
Manyocs de blanc i rosa
fonen les neus eternes.


En resposta a la proposta del NIPOREPTE 133 "Sakura" de Relats en català.

 

23 d’abril de 2015

La rosa escrita



He escrit un poema
en els pètals d'una rosa
perquè la seva flaire et dugui
els mots d’enamorar.
  

    

He escrit un poema
en els pètals d'una rosa
perquè t'acaronin les paraules
fetes llençols de setí.

  

    
He escrit un poema
en els pètals d'una rosa,
per fer perviure amoretes

esdevingudes punt de llibre.



A proposta de La rosa escrita per celebrar Sant Jordi 2015.

21 d’abril de 2015

De foc, brases i naufragis


Sortiré a cridar la ràbia
per tants cosos ofegats
en aquest Mare Nostrum
que fou vida i cultura
i ha esdevingut tomba.

La mirada fixada en l'horitzó
a la recerca d'una esperança:
el pal d'un vaixell
o les llums d'un port amic
on recomposar la resistència,
                la dignitat, el somriure,
i plorar en silenciós oblit
la vida deixada enrere,
una vida que mai no serà
             i que era seva.

Anorreada per la tragèdia
se m'escapa tota raó possible
i no em dolen només els morts
sinó la seva vida
i la nostra indiferència.



Des de principis de 2014, són més de 3.400 els morts que s'ha cobrat la Mediterrània.  Persones que fugien de la guerra, la misèria i la desesperació; i que vivien en condicions tan terribles que l'amenaça d'un viatge incert a un món desconegut era la seva millor opció.
Com passa sempre, la desesperació d'uns és l'oportunitat d'altres: una infinitat de màfies sense escrúpols s'enriqueixen traficant amb vides; perquè abans algú s'ha enriquit venent armes a un i altre bàndol; perquè abans algú altre ha tret benefici de crear el clima propici perquè esclati el conflicte; perquè abans uns pocs han prosperat a costa de la misèria de molts, i s'han cregut amb el dret de fer-ho i de mantenir aquests drets peti qui peti. I així podríem continuar eternament perquè el problema és vell i té difícil solució.
Parlarem ara d'establir corredors i perseguir màfies, de revisar les polítiques de fronteres i recuperar-ne les d'asil, i sí, jo hi estic d'acord, però no sé si farem prou.  M'agradaria pensar que podem fer alguna cosa més, que tenim els recursos i les ganes per donar-los i donar-nos una oportunitat, però....
  • Com bastir una oportunitat aquí i conviure amb els problemes de tolerància, racisme, diferències, crisi, solidaritat, competitivitat?
  • Com bastir una oportunitat allà i no caure en el parany de la burocràcia, la corrupció, la creació de falses necessitats, l'alteració del ritme, la negació de l'essència?

La primera fotografia correspon al quadre "El rai de la Medusa" que Théodauri Géricault va pintar en 1819, tres anys després del naufragi de la fragata francesa La Medusa a les costes africanes, en el qual la immensa majoria dels viatgers va morir.  Géricault el va pintar com una metàfora que denunciava la situació soci-política francesa, però també amb la intenció de plasmar la irreductible resistència de l'esperança i de la dignitat humana fins i tot en casos d'injustícia extrema.
La segona imatge és una recreació actual del quadre, que he trobat a la xarxa (en concret a la web Pan y Rosas) juntament amb una proposta de reflexió sobre l'exclusió social.
Vaig descobrir el quadre original arran d'una proposta del RPV 229 a RC.  Aleshores no hi vaig participar, però se'm va quedar la història i la imatge a la memòria, i avui he trobat que s'adeia recuperar-la.


19 d’abril de 2015

Penombra








Traços i formes.
Si el teu cos m'amagues,
tot és penombra.
Deixa'm que et dibuixi
la llum de les besades.









En resposta a la proposta del NipoRepte 131: "rnb" de Relats en català.
Dibuix de Ramon Navarro Bonet
 

14 d’abril de 2015

Veus i silencis

Avui, 14 d'abril, dia de repúbliques i llibertats (o potser dia de reivindicar repúbliques i llibertats), es compleix un any del segrest de més de 200 nenes en un col·legi del nord de Nigèria. :o

Segons l’informe Our job is to shoot, slaughter and kill': Boko Haram’s reign of terror, d’Amnistia Internacional (AI), el grup terrorista islamista Boko Haram ha segrestat almenys dues mil dones i nenes a Nigèria des de principis de 2014 i ha imposat el "regnat del terror" que ja s’ha cobrat la vida de més de 5.500 civils.  AI explica que els terroristes recluten sistemàticament als joves o bé els executen, mentre que les dones i les nenes són raptades, de vegades violades i algunes d'elles són obligades a casar-se amb membres de Boko Haram i a participar en atacs contra la població, en alguns casos contra els seus propis pobles d'origen.

Com sempre, hi ha víctimes del primer món i de l’enèsim món (ja no sé si dir “tercer” se’ns queda curt); les unes més presents que les altres; les altres més silencioses o silenciades que les unes.  Sovint només sentim les veus que criden des del nostre primer món que pot ser dur però és més confortable, i per això hem de prestar la nostra veu a aquest enèsim món i cridar que no ens hem oblidat d’aquestes nenes i volem que tornin a casa, que necessitem aturar aquest desfici de violència i de menyspreu per la vida i que per fer això cal implicar els líders mundials en la voluntat de la solució. 

A RC, la proposta del Niporepte 130 - L'efímer parteix d'aquesta obra de Judith Gangolells en que les lletres s'alcen com qui vola o fuig, potser per aconseguir formar paraules allà on algú les escolti.  M'ha semblat una bella imatge per prestar la veu -modestament- als seus silencis.
 

Fugen les lletres
per trencar el silenci
que les fa preses.

S'alcen enlaire
per construir paraules
de resistència.

* * *

Prestaré la veu
a les vides enmudides
per armes que s'aixequen
i vessen sang i plors,
i deixen anhels de retorns
               que no seran,
i no valen pels assassins
ni la bala que els mata.

No hi haurà poema
que esborri l'horror
ni conforti la pena
del silenci imposat,
de la mort anònima,
de la vida truncada.

No s'hi val cap poema
que no sigui un crit de ràbia
-impotent, sí, però ferotge-
contra els que maten
i contra els que els hi donen
les armes i es creuen nets
de tanta barbàrie.

I malgrat tot,                
          ens queda la paraula.


Eduardo Galeano, in memoriam


6 d’abril de 2015

Je suis ...



Alguns afers familiars i unes minivacances de Setmana Santa m'han mantingut força allunyada de l'actualitat, aprofitant l'excusa de l'aïllament i el canvi d'hàbits.  Amb tot, no m'he pogut sostreure a l'allau de notícies sobre l'accident aeri, excessiu des del meu punt de vista, ni a la manca d'informació sobre l'atemptat de Garissa (Kenya) on van resultar morts 147 estudiants.

No he vist massives manifestacions de condemna, ni una postura comuna dels líders polítics, cap hashtag que hagi resultat TT, cap lema clar de rebuig.
I una es pregunta si aquests morts són diferents o si, senzillament, ha passat prou lluny com per no sentir-nos amenaçats; potser és que en aquest cas pensem que s'han matat entre ells i ens preocupa menys o creiem que no hem de fer res.

Penso en els meus fills, ambdós estudiants universitaris, i m'imagino que un dia no tornin de classe perquè a algun il·luminat se li hagi acudit fer un atemptat, i no em puc sentir lluny de les mares kenyanes que han perdut els seus fills, tant se val el color, la religió, el país o les condicions de vida.  Em dol la seva pèrdua i em doldria que a ningú més li dolgués.

En un comunicat, Federica Mogherini, Alta Representant de la Unió per a Assumptes Exteriors i Política de Seguretat, ha dit que "els terroristes van mostrar la seva determinació per soscavar l'educació, per provocar la divisió entre les diferents creences, per privar el país d'un futur de creixement econòmic i cultural, de l'estabilitat i dignitat per a tots els ciutadans".
Tant de bo no ho aconsegueixin, perquè només l'educació ens pot salvar de l'odi i el menyspreu per la vida.
Tant de bo no ho aconsegueixin, ni allà ni aquí.  Perquè també aquí ens hem d'educar en la dignitat humana i en la igualtat del valor d'una vida, en el respecte a altres creences i en la correcta informació sense caure en sensacionalismes ni vendre'ns l'ànima per aconseguir audiència.


Comparteixo fotografia del fb de l'Anna Maria Villalonga; en desconec la seva autoria.

2 d’abril de 2015

Camins i viatges


T'acompanyaran els xiprers
en el teu darrer viatge
com ara els veïns t'acomiaden
muntanya amunt, amb pas feixuc.
Et faran costat en el silenci
de les hores mortes
i xiuxiuejaran històries
          al ritme del vent.
Als teus peus
el poble seguirà la vida
i de tant en tant
mirarà amunt per cercar
-entre els murs que us guarden-
noms, arrels i orígens
que es resisteixen
           a ser oblidats.

Les morts sempre fan mal, fins i tot les més esperables i lògiques.
Et dol la pèrdua de la persona estimada i també totes les quotidianitats que comparteixes i que, de cop, són instants d'absència.  Algunes morts, a més, et deixen òrfena de records mig oblidats que ja no podràs recordar i que signifiquen, també, la pèrdua de l'última baula que t'unia al passat, als teus orígens; i sumes, al dol, altres dolors.

Per la meva mare, que ha perdut la seva darrera baula i se sent un xic desemparada; però és la meva -nostra- primera baula: arrels, orígens i futur.