> Univers madur: 2015.03

21 de març de 2015

Safareig

Venien les dones a fer la bugada
i també a fer safareig,
que era cosa de dones
deixar-se les mans en aigua glaçada
i rentar neguits a cops de sabó,
xerrar i desgranar festeigs i rumors
i esbandir les pròpies pors 

                 entre llençols i roba bruta. 
Jo hi anava a l’estiu a rentar texans
i estenia la roba al sol, entre les plantes.
El primer quadre per rentar,
el segon per esbandir i el darrer
per reviscolar la son d’una nit llarga
en un doll gelat i alegre.
 
A les tardes el seu recer
ens guardava d’un sol insolent
i ens deixava converses en murmuris
i una discreta intimitat
per escriure noms i amors
                     a les seves parets
o descobrir a les palpentes
-ja feta nit- inexplorats indrets.
 
Ja no venen les dones a fer la bugada
ni tampoc a fer safareig.
L’aigua sembla que plori
d’encongida solitud
i s’escarrassa en contar històries
que jauen al fons de la bassa
entre bocins de sabó, líquens i verdet

Fotografia:  Safareig de Puebla de Arenoso (Auro Monte)


18 de març de 2015

Avui que no som 8 de març


Sóc dona també avui.
Sóc dona tots els dies.
Sóc dona quan em llevo pel matí i el mirall em retorna, amb els ulls tancats encara, la meva imatge adormida, cansada, gastada pel pas del temps.
Sóc dona quan m'arreglo en el procés d'enganxar-me al dia a dia amb un somriure acolorit i no sé què em costa més si el somriure o el color.
Sóc dona quan preparo l' esmorzar o faig el cafè i repasso mentalment els quefers del dia: els meus, els comuns, els dels fills -que una és mare per sempre més- i miro que estigui tot llest: el dinar, els papers, la roba i aquell encàrrec sorpresa que gairebé oblido.
Sóc dona quan ho faig de grat i quan em costa un món.
Sóc dona quan surto de casa apressada, i m'acabo de compondre a l'ascensor.  Quan arribo a la feina i obro un parèntesi de vida paral·lela sense acabar de desconnectar del meu altre jo.
Sóc dona quan el neguit se m'apodera i també quan una lúcida calma em permet arribar a tot.

Sóc dona quan el cos se m'incendia i anhela, i tota jo es fa goluda de plaer.
Sóc dona quan el cansament m'envaeix i dono per bo qualsevol racó on tancar els ulls i desaparèixer.

Sóc dona hereva d'entusiastes lluitadores que van alçar la veu per ser escoltades, conegudes i respectades, per compartir la seva saviesa i per interpretar-se en societat com éssers humans més enllà del seu sexe.

Sóc dona filla d'heroïnes quotidianes, silencioses i silenciades, que han assumit el rol imposat sense renunciar als seus somnis i sense oblidar transmetre'ls en un projecte de futur.
Sóc dona germana d'ofegades femineïtats, companya de tantes dones negades, maltractades, oprimides -les més oprimides entre els oprimits.
Sóc dona mare d'una nova generació que ha de continuar aquesta lluita, no contra res ni ningú, sinó per ser, per poder ser, per voler ser, senzillament persona, igualment persona, col·lectivament i individualment persona.
Sóc dona, no per convicció ni per tria personal.  Sóc dona per l'atzar que m'ha regalat la meva condició.  Sóc dona, en tant que persona. 
Sóc dóna tots els dies.
Sóc dona també avui.

Fotografia: Cal·ligrama de Marta Darder (explicat a continuació)


16 de març de 2015

Parèntesi



Me n'adono que fa un mes que no escric res al bloc i que, ja des d'un temps abans, la meva constància era una mica fugaç i les meves intervencions obeien més a una resistència a deixar d'escriure que no pas a una dedicació fluida.
 
Durant aquest mes m'he refugiat en una mena de parèntesi d'aquells que et protegeixen d'un món que només llegeix els signes d'exclamació, que t'agombolen com uns braços amatents estesos en una abraçada però mai prou a prop com per esclafar-te.  I el temps ha passat com xiuxiuejat i entretant he cregut endreçar altres parts de la meva vida.
 
Durant aquest mes han passat moltes coses (com passen sempre, que el món no s'atura) i jo continuo amb la meva incapacitat de pair moltes d'elles, però és el que toca. Per cert que me n'adono també que fa 4 anys que vaig començar el blog i se m'ha passat sense pena ni glòria, ni cap tipus de celebració.
 
Però ara que l'Instagram i resta de xarxes socials ja comencen a florir amb timids esboços de primavera, potser és el moment de treure el cap del meu parèntesi i intentar recuperar el plaer (i el temps) d'escriure.  Quedeu avisats :p