> Univers madur: 2015.02

17 de febrer de 2015

Memòria








En Joan li regalava les seves galetes al pati de la guarderia.

Una imatge recurrent que l'acompanya cada cop que les suca a la llet de l'esmorzar de la residència.








Fotografia a partir d'un fotograma de la pel·lícula Amour de Michael Haneke
A proposta del nanorepte 764 - Amor d'infantesa de RC

15 de febrer de 2015

Carnaval


Carnaval se celebra des de fa molts segles i, evidentment, els carnavals d'ara tenen poc a veure amb els originals, però segur que la festa ha tingut -i manté- un regust transgressor i de disbauxa.
De les innocents disfresses infantils a altres més provocadores, amb disfresses individuals, en grups o formant comparses, carnaval és l'excusa perfecta per saltar-se patrons de gènere o de classe; per l'emmascarament i la dissimulació; per viure durant uns moments-hores-dies, una altra identitat.

Reconec que hores d'ara em fa molta mandra tot això de les disfresses, fins i tot a vegades ho trobo una mica friqui, però en el fons, aquesta festa pagana, absurda i embogida aconsegueix robar-me un somriure (i si miro fotos antigues, m'arrenca també un punt de nostàlgia).


 



      Si et pares a pensar, prefereixo la gent que es disfressa per carnaval que no pas la que porta careta tot l'any.

12 de febrer de 2015

... la inspiració


Fa uns dies comentava que esperava no sabia ben bé què.  Potser una inspiració divina que em fes entendre les meves incomprensions; potser un extra d'energia que em permetés superar el cansament que em suposa aquest "dia de la marmota" perpetu per segons quins temes d'actualitat que han perdut la novetat i s'han fet quotidians.
De fet, em cansen tant, que arriba a fer-me mandra parlar d'ells perquè si començo potser em faig repetitiva, pesada, absurda, grollera i, fins i tot, podria deixar anar el meu jo més ranci (que sento dir-vos que tots tenim amagat en algun raconet del nostre interior).

Bé, potser la cosa no és tan greu, i només es tracta d'un efecte acumulatiu, tot i que aquestes distorsions no tenen res a veure les unes amb les altres (o potser sí).  Jutgeu vosaltres:
  • No puc entendre tanta gent i tant de temps planificant un procés i que a cada contratemps (d'altra banda totalment previsibles) es perdi tant de temps, energia i imatge decidint com continuar.  De veritat no sabíem quins entrebancs hi trobaríem i no podíem haver pensat com anar-los sortejant?
  • No puc entendre que la defensa de la "puresa" dels propis plantejaments impedeixi les esquerres d'anar a una i s'esmicoli en infinitat de partits, associacions, grups, grupets i taules de bar que acabaran sumant no res davant d'una dreta rància, unitària i gairebé dictatorial?  No serem capaços de defensar les diferents postures sense treure'ns els ulls entre nosaltres i, de pas, fer-li el joc a ells?
  • No puc entendre que ja no estigui d'actualitat parlar de segons quins conflictes bèl·lics, epidèmies i urgències vitals, com si superada la quota de pantalla, els nous morts, malalts i víctimes en general, s'haguessin devaluat.
  • No puc entendre que certs personatges i mitjans siguin capaços de mentir, distorsionar la veritat o donar-la parcialment per provocar una reacció determinada dels seus seguidors, fins i tot quan aquesta reacció va en detriment de la convivència i del benestar general.
  • No puc entendre que disculpem comportaments o amaguem errors amb l'excusa de "i tu més", com si ens hagués de servir de consol que altres ho facin pitjor, en comptes d'esperonar-nos a no caure -ni mínimament- en els mateixos errors.
  • No puc entendre la falta d'empatia davant de certs temes, fins i tot propers, que em fan recordar una frase que deia molt la meva mare per intentar explicar-ho: "a tu t'han tallat la cama, però a mi em fa mal el "meu" dit".
  • No puc entendre que a ningú li caigui la cara de vergonya quan els informatius donen la notícia d'un desnonament exprés a Ciutat Meridiana que deixa al carrer una família amb un infant de quatre anys, immediatament després d'haver anunciat que la gran banca ha guanyat el 2014 un 36% més que el 2013.  I encara em sorprèn més que no siguem al carrer demanant el cap (en sentit figurat) d'aquests als que no els hi cau la cara de vergonya (i no estic parlant dels periodistes que estan informant).
  • No puc entendre que justifiquem postures masclistes, desigualtats, greuges i violències en general, en base a tradicions o comportaments habituals; ni tampoc que els menystinguem perquè algun cas no sigui del tot cert.
  • No puc entendre que ens escandalitzem de segons què que ha fet segons qui, però admetem el mateix que ha fet algú altre.
  • No puc entendre
  • No puc entendre
  • No puc entendre

Definitivament, necessito una mica d'inspiració per entendre certes coses i molta més per a explicar-les.

I en dies així, de cansament infinit i d'absurditat extrema, faria meva la frase aquella de Groucho Marx: "Pareu el món, que jo baixo"; però després penso que no, que m'agrada ser-hi al món, que si ha de baixar-se algú, que ho faci un d'aquests que l'emmerden i el fan inhabitable.

10 de febrer de 2015

Tot esperant ...

Fa dies que no sé quants dies fa.  Fa dies que m'estic dient... demà i espero... i espero... i espero... Abocada al balcó, espero.  Despullant l'horitzó, espero.

No espero, però, cap Helena.

Espero més aviat que aquestes distorsions harmòniques que comentava fa temps i que no he arribat a explicar en detall ni a treure-me-les del cap, s'esvaeixin i m'alliberin d'aquest fatalisme a què no em puc sostreure.
Harmonies en el fons i distorsions en la forma.  Incomprensió absoluta.  Ràbia total; una ràbia que, malgrat tot, malgrat que t'encén i et fa caminar, no és un bon company de viatge.
I l'astorament, i un munt de preguntes sense resposta i que són força simples i recurrents:  De veritat?  Vols dir?  Cal?
I el dubte persistent.

I mentrestant el dia a dia t'empeny i la seva mateixa voracitat et distreu de dubtes i distorsions i t'excusa per fer un parèntesi no volgut de segons quines activitats.  Un respir en una cursa feixuga o una bocanada d'aire per l'ofegat del llac; o tal vegada una porta tancada com sense voler.

Per sort el dia a dia és ple d'una altra realitat que t'acompanya i et regala somriures i petons.
Avui que aquesta espera m'ha fet pensar en l'Helena de Serrat, la poso aquí.  Un somriure en forma de cançó i el desig de retrobar-la abans que fugi el darrer pardal.


Fa dies que
abocat al balcó
he perdut el jornal
xerrant amb un pardal
més avorrit que jo.

O mirant com
s'esfulla un alzinar
olorant romaní.
Com tornen a florir
i es tornen a esfullar.

Fa dies que no sé quants dies fa.
Fa dies que m'estic dient... demá
i espero...
i espero.

Vivint amb res.
Treballant per no res
i un dia com si res
morir-me de no res.
Adéu siau. Mercès.

Al fons d'un bar
fotent-me un perfumat
per escalfar-me el cor
mentre arriba la mort
a jugar al subastat.

Fa dies que no sé quants dies fa.
Fa dies que m'estic dient... demà
i espero...
i espero...
i espero...

Abocat al balcó
espero.
Despullant l'horitzó
espero.
Espero per Nadal
i per la Magdalena
pel dia i per la nit
que torni Helena
que torni Helena...

i és que quan passa pel meu carrer
fins el geranis li cluquen l'ull.
L'aire es fa tebi amb el seu alè
i les llambordes miren amunt
sa pell morena.

Quan passa Helena.

Quan ella mira saps que la font
quan ella vol, la dóna.
Quan ella plora, saps què és el dol.
Quan ella calla, tot jo tremolo.
Quan ella estima, l'amor pren vol...

I entre teulades es gronxa el sol
i els passarells dels fils de la llum
miren gelosos com riu i es mou.
Color d'espera llarga i perfum 
de lluna plena
la meva Helena.

La meva Helena...
però...

Fa dies que
l'estar dret em fa mal
el reuma em trenca els dits
i ha fugit el darrer pardal.