> Univers madur: Són meus

7 de setembre de 2015

Són meus

Fa uns dies (ara no sabria dir si va ser el dos o el tres de setembre) la història d'Ailan Kurdi, el nen sirià de tres anys mort en una platja de Turquia ens corprenia a tots i despertava consciències i reaccions pertot.
I és que hi ha imatges que són especialment impactants i fa una mica de vergonya necessitar d'aquestes imatges per despertar, però alhora encara sort que som capaços de fer-ho.

Les imatges i notícies d'aquests dies m'han fet venir al cap uns versos de Pablo Neruda que, en el seu poema El monte y el río, es demanava "¿Quiénes son los que sufren?" i ell mateix responia "No sé, pero son míos.".  Penso que és aquest sentiment de solidaritat i fraternitat (i la seva pràctica) el que ens fa realment ciutadans del món i ens deixa una mica d'esperança.

Segurament el més bell poema de Neruda -i que s'adiu molt en fets i dates- va ser el Winnipeg, el vaixell noliejat a instàncies seves i que per aquestes dates de 1939, arribava a Valparaiso (Xile) amb més de 2.000 refugiats exiliats de la guerra civil espanyola.


Com ell mateix deia en El Winnipeg y otros poemas (Para nacer he nacido. Seix Barral, Barcelona 1978):
"Que la crítica borre toda mi poesía, si le parece. Pero este poema, que hoy recuerdo, no podrá borrarlo nadie."

Poso també el poema El monte y el río que esmentava més amunt
El monte y el río
En mi patria hay un monte.
En mi patria hay un río.
Ven conmigo.
La noche al monte sube.
El hambre baja al río.
Ven conmigo.
Quiénes son los que sufren?
No sé, pero son míos.
Ven conmigo.
No sé, pero me llaman
y me dicen "Sufrimos".
Ven conmigo.
Y me dicen: "Tu pueblo,
tu pueblo desdichado,
entre el monte y el río,
con hambre y con dolores,
no quiere luchar solo,
te está esperando, amigo".
Oh tú, la que yo amo,
pequeña, grano rojo
de trigo,
será dura la lucha,
la vida será dura,
pero vendrás conmigo.

Pablo Neruda (Los versos del capitán)

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada