> Univers madur: Trencadís

19 de juny de 2015

Trencadís

quien paga los platos rotos?
Myriam Jawerbaum





Cull bocins d'ànima
que la vida enganxa
ans deixa petja.
Un rastre de costures
explica el seu viure.










Un crit angoixat seguit d'un fort terrabastall (DRING, CRASH, CLINC) deixava endevinar que alguna cosa greu havia passat a la cuina. El terra -ple de gots, plats i tasses trencades- i el seu plor inconsolable, esborraven qualsevol dubte que hi quedés: Alguna cosa greu havia passat a la cuina.

Res no justificava aquella trencadissa ni les seves llàgrimes.  Res llevat de l'angoixa que s'havia instal·lat en el seu pit i no la deixava respirar.  Res que no fos un profund sentiment de fracàs: què havia fet de la seva vida? on havien anat els seus somnis? on aquells dies d'incontenible felicitat?
Va trigar molt de temps a deixar de plorar.  Aquell plor desesperat es va anar apaivagant poc a poc fins que només plorava perquè no podia parar de fer-ho, però les llàgrimes ja no li feien mal.  Plorava amb una pena suau que gairebé la confortava; plorava la pena que li feia fer-se pena; plorava el seu plor.

Després va començar a recollir les peces trencades; a triar i destriar les que valia la pena conservar i les que no; aquelles que tenien un significat especial, les que amagaven un record, un instant al que no podia renunciar; i aquelles que s'havien perdut per sempre més i anaven directament a la brossa.  N'hi havia que només estaven escantellades; d'altres esquerdades però aprofitables; les més estaven trencades en peces prou grans per reconstruir-les; però n'era conscient que inevitablement quedarien macades, no tornarien a ser iguals.  Potser algunes hi guanyarien aquesta patina de supervivència que les faria més entranyables i amagaria la història de la seva trencadissa.  D'altres, però, guardarien per sempre l'esquerda, testimoni perpetu d'aquest moment: dissimulada però present, superada però latent; perquè una minúscula part s'haurà perdut i aquesta mínima porció de polsim farà que l'encaix de les peces ja no sigui perfecte.

Li van venir al cap uns versos de Victòria Mengual que deien: "No hi ha llauna de conserves / on càpiga una petita balena / si no és trossejada. / Però les ànimes no es trossegen.", i va pensar que eren mentida; les animes es trossegen, s'esberlen, es fereixen i, amb sort, es recomponen.


A proposta dels amics de Imatges en breu.
Els versos són un fragment de "El crit de la balena" dins del poemari Les valves de la petxina  (primera part de L’últim somni de Calinira), de Victòria Mengual

 

2 comentaris :

  1. Per sort, Ninona, per sort! Som capaços de recomposar l'ànima. Se'n diu resiliència i sort en tenim :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Darrerament se'n parla molt de la resiliència (o jo en sento parlar) però suposo que no és nova aquesta capacitat de superar dificultats i créixer a través d'elles. En qualsevol cas, com bé dius, sort en tenim.
      I a vegades unes bones vacances també ajuden ;D

      Elimina