> Univers madur: Veus i silencis

14 d’abril de 2015

Veus i silencis

Avui, 14 d'abril, dia de repúbliques i llibertats (o potser dia de reivindicar repúbliques i llibertats), es compleix un any del segrest de més de 200 nenes en un col·legi del nord de Nigèria. :o

Segons l’informe Our job is to shoot, slaughter and kill': Boko Haram’s reign of terror, d’Amnistia Internacional (AI), el grup terrorista islamista Boko Haram ha segrestat almenys dues mil dones i nenes a Nigèria des de principis de 2014 i ha imposat el "regnat del terror" que ja s’ha cobrat la vida de més de 5.500 civils.  AI explica que els terroristes recluten sistemàticament als joves o bé els executen, mentre que les dones i les nenes són raptades, de vegades violades i algunes d'elles són obligades a casar-se amb membres de Boko Haram i a participar en atacs contra la població, en alguns casos contra els seus propis pobles d'origen.

Com sempre, hi ha víctimes del primer món i de l’enèsim món (ja no sé si dir “tercer” se’ns queda curt); les unes més presents que les altres; les altres més silencioses o silenciades que les unes.  Sovint només sentim les veus que criden des del nostre primer món que pot ser dur però és més confortable, i per això hem de prestar la nostra veu a aquest enèsim món i cridar que no ens hem oblidat d’aquestes nenes i volem que tornin a casa, que necessitem aturar aquest desfici de violència i de menyspreu per la vida i que per fer això cal implicar els líders mundials en la voluntat de la solució. 

A RC, la proposta del Niporepte 130 - L'efímer parteix d'aquesta obra de Judith Gangolells en que les lletres s'alcen com qui vola o fuig, potser per aconseguir formar paraules allà on algú les escolti.  M'ha semblat una bella imatge per prestar la veu -modestament- als seus silencis.
 

Fugen les lletres
per trencar el silenci
que les fa preses.

S'alcen enlaire
per construir paraules
de resistència.

* * *

Prestaré la veu
a les vides enmudides
per armes que s'aixequen
i vessen sang i plors,
i deixen anhels de retorns
               que no seran,
i no valen pels assassins
ni la bala que els mata.

No hi haurà poema
que esborri l'horror
ni conforti la pena
del silenci imposat,
de la mort anònima,
de la vida truncada.

No s'hi val cap poema
que no sigui un crit de ràbia
-impotent, sí, però ferotge-
contra els que maten
i contra els que els hi donen
les armes i es creuen nets
de tanta barbàrie.

I malgrat tot,                
          ens queda la paraula.


Eduardo Galeano, in memoriam


4 comentaris :

  1. Dia trist per a les persones lletraferides i un text bell, ninona.

    Fa uns dies vaig escriure sobre aquestes nenes per al Clàssic de RC (disculpa l'autobombo...):

    Bèsties (o Túniques gèlides)


    d.

    ResponElimina
    Respostes
    1. d, ja està bé una mica d'autobombo perquè sovint em passen moltes lectures desapercebudes. Us tinc a la llista de blocs però se'm passen els dies i molts cops amb prou feines llegeixo els títols.

      Elimina
  2. I encara ens ha arribat la notícia perquè segur que no ens assabentem de moltes coses

    ResponElimina
    Respostes
    1. no ens assabentem de moltes coses, i d'altres voldria no saber-les.
      aquest cap de setmana 700 desapareguts en un vaixell enfonsat; és dur adonar-se de quines han de ser les condicions de vida (o de mort) en el seu país, si l'amenaça d'una mort més que possible i d'unes condicions de vida pèssimes no descoratgen els refugiats de fugir;

      Elimina