> Univers madur: Tot esperant ...

10 de febrer de 2015

Tot esperant ...

Fa dies que no sé quants dies fa.  Fa dies que m'estic dient... demà i espero... i espero... i espero... Abocada al balcó, espero.  Despullant l'horitzó, espero.

No espero, però, cap Helena.

Espero més aviat que aquestes distorsions harmòniques que comentava fa temps i que no he arribat a explicar en detall ni a treure-me-les del cap, s'esvaeixin i m'alliberin d'aquest fatalisme a què no em puc sostreure.
Harmonies en el fons i distorsions en la forma.  Incomprensió absoluta.  Ràbia total; una ràbia que, malgrat tot, malgrat que t'encén i et fa caminar, no és un bon company de viatge.
I l'astorament, i un munt de preguntes sense resposta i que són força simples i recurrents:  De veritat?  Vols dir?  Cal?
I el dubte persistent.

I mentrestant el dia a dia t'empeny i la seva mateixa voracitat et distreu de dubtes i distorsions i t'excusa per fer un parèntesi no volgut de segons quines activitats.  Un respir en una cursa feixuga o una bocanada d'aire per l'ofegat del llac; o tal vegada una porta tancada com sense voler.

Per sort el dia a dia és ple d'una altra realitat que t'acompanya i et regala somriures i petons.
Avui que aquesta espera m'ha fet pensar en l'Helena de Serrat, la poso aquí.  Un somriure en forma de cançó i el desig de retrobar-la abans que fugi el darrer pardal.


Fa dies que
abocat al balcó
he perdut el jornal
xerrant amb un pardal
més avorrit que jo.

O mirant com
s'esfulla un alzinar
olorant romaní.
Com tornen a florir
i es tornen a esfullar.

Fa dies que no sé quants dies fa.
Fa dies que m'estic dient... demá
i espero...
i espero.

Vivint amb res.
Treballant per no res
i un dia com si res
morir-me de no res.
Adéu siau. Mercès.

Al fons d'un bar
fotent-me un perfumat
per escalfar-me el cor
mentre arriba la mort
a jugar al subastat.

Fa dies que no sé quants dies fa.
Fa dies que m'estic dient... demà
i espero...
i espero...
i espero...

Abocat al balcó
espero.
Despullant l'horitzó
espero.
Espero per Nadal
i per la Magdalena
pel dia i per la nit
que torni Helena
que torni Helena...

i és que quan passa pel meu carrer
fins el geranis li cluquen l'ull.
L'aire es fa tebi amb el seu alè
i les llambordes miren amunt
sa pell morena.

Quan passa Helena.

Quan ella mira saps que la font
quan ella vol, la dóna.
Quan ella plora, saps què és el dol.
Quan ella calla, tot jo tremolo.
Quan ella estima, l'amor pren vol...

I entre teulades es gronxa el sol
i els passarells dels fils de la llum
miren gelosos com riu i es mou.
Color d'espera llarga i perfum 
de lluna plena
la meva Helena.

La meva Helena...
però...

Fa dies que
l'estar dret em fa mal
el reuma em trenca els dits
i ha fugit el darrer pardal.


2 comentaris :

  1. Em sembla que fa dies que estic espès, llegeixo algunes coses i em quedo sense saber què dir, perquè directament no les entenc. Si no sé què esperes, no sé què dir. El problema és que potser hauria de saber què esperes, i no ho sé...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xexu, no pateixis que segurament sóc jo qui està espesa. Espero tantes coses que ja no sé quines espero de veritat i quines són només desigs que guardo al calaix per si sona la flauta :P
      Potser espero la inspiració per poder explicar-ho, que a vegades quan les pots traduir en paraules, les esperances són més clares.
      O potser només és com una astènia primaveral (ja sé que és hivern, però com el clima està tan alterat, vés a saber).

      Ups! quina parrafada! Veus com estic ben embolicada... :p

      Elimina