> Univers madur: 2014.10

27 d’octubre de 2014

Àvia en blau



S'adorm el capvespre
en les teves mans de pell gastada
mentre les històries viscudes
et neden a la sang i s'empenyen
per dibuixar rius cabalosos
entre els teus dits
nuosos com arrels de vida
o com el brancatge que l'empara.

S'adorm el capvespre
en el teu vestit de sempre
com una mortalla de flors poncelles
vestides de blau de lluna plena.


Com a proposta del RPV243- Nipo127: "Àvia en blau" a RC
La fotografia la vaig trobar fa temps a la xarxa (no recordo on), sense títol i sense autor.


21 d’octubre de 2014

Pàgines amb vida





Tardor lectora:
entre els fulls, una fulla
és punt de llibre.




He escrit sobre els fulls en blanc
del llibre de la vida.
Algunes històries, però,
es resisteixen a romandre
i esdevenen fulles de tardor:
      de nervi encara fort
            i ànima trencadissa.
Càlids colors,
olor de poma i gust d'oblit.

En resposta a la proposta del RPV 242+ NIPO 126 "Pàgines amb vida"a RC.

19 d’octubre de 2014

Descobreix, cos



     Cos meu, recorda
     no la imatge que et torna el mirall,
     ni tampoc el verí que t'ha cremat,
     sinó només aquest desig de vida
     que ha resistit l'embat
     i ha guanyat la batalla
     d'una guerra inacabada.
     Ara que una cicatriu
     et creua el pit com una cremallera,
     tacte aspre de fusta clivellada -soca forta-,
     recorda, dins els ulls que et miren,
     com de grat és descobrir nous paisatges
     i assaborir-los amb la besada.  Descobreix, cos.

El meu petit i particular homenatge a totes les dones que han lluitat, lluiten i hauran de lluitar contra el càncer de mama; a les que l'han superat i les que s'han quedat en la batalla; i també a tots els seus éssers estimats que han compartit el camí, el dolor, la frustració i, amb sort, l'èxit.
Inspirat (si cal, amb disculpes) en un dels meus poemes preferits de Kavafis, absolutament sensual; una sensualitat que neix del desig i que no té res a veure amb la bellesa d'un pit ni amb la seva absència.

Recorda cos           (Konstandinos Kavafis)                      
Cos meu, recorda
no solament com t'han arribat a estimar,
no solament els llits on has jagut,
sinó també aquells desigs que per tu
lluïen dins els ulls obertament
i tremolaven dins la veu -i algun
fortuït entrebanc els va fer vans.
Ara que tot això ja són coses passades,
fa gairebé l'efecte que també als desigs
aquells vas ser donat -ah, com lluïen,
recorda, dins els ulls que se't clavaven,
com tremolaven dins la veu, per tu, recorda, cos

Fotografia: Frederic Fontenoy  (Serie Fusion)


17 d’octubre de 2014

Distorsions harmòniques


Una distorsió harmònica és la deformació que es produeix quan en amplificar un senyal s’hi afegeixen harmònics d’ordre superior, i té molt a veure amb la qualitat del so i dels aparells que l'amplifiquen.

I direu, què fa aquesta parlant d'electrònica i d'equips d’àudio? Doncs res, perquè hi entenc poc; però el concepte el trobo molt adequat per aquesta sensació que tinc darrerament de no acabar de connectar amb moltes coses, postures, activitats, no ben bé pel seu fons, sinó més aviat per la forma en que es duen a terme.  I aquesta discrepància a vegades em neguiteja i altres només és un lleu desacord; i també passa que, segons com, evidenciar la distorsió posa l'harmonia en greu perill de desaparèixer.

Us en posaré un exemple d'aquestes distorsions harmòniques que darrerament se'm passen pel cap: la Cursa de la Dona que se celebra aquest diumenge a Barcelona.
Aquesta cursa, nascuda per iniciativa de la revista Sport Life, té com objectiu reunir fons per ajudar en la prevenció, diagnòstic precoç i lluita contra el càncer de mama, a més fomentar la vida saludable entre les dones.  Uns objectius fantàstics i engrescadors com evidencia la creixent marea rosa que cada any inunda els carreres de Barcelona per l'ocasió.
Ara bé (aquí la distorsió), una cursa de la dona NOMÉS per a dones?  De veritat?  No poden els homes ser solidaris i córrer contra el càncer de mamà?  No hauríem de dir: com més, millor?  No posaríem nosaltres, les dones, el crit al cel si s'organitzés una cursa només per a homes, per molt que fos contra el càncer de pròstata?
No sé, hi ha qui em diu que es tracta també de que dones de totes les edats i condicions facin esport i que és més fàcil aconseguir-ho sense la competència dels homes, però a mi em continua sonant estrany, discordant i anacrònic.
Per cert, al bloc Provisionals trobareu una personalització de la samarreta de la cursa que he trobat molt ocurrent i encertada.

No us penseu, tinc distorsions harmòniques més transcendentals, de rabiosa actualitat i amb promesa o incertesa de futur; però seria llarg d'explicar i tampoc és qüestió de barrejar temes.  Potser un altre dia?


15 d’octubre de 2014

Adreça desconeguda


RBA La Magrana (2011)

Col·lecció Les ales esteses, 96
ISBN: 9788482649580



Text de la contraportada
L'alemany Martin Schulse i el jueu nord-americà Max Eisenstein s'estimen com a germans i han obert plegats una galeria d'art a Califòrnia.  Però Martin decideix tornar a casa, de manera que Max es queda sol per ocupar-se del negoci.  Es cartegen amb freqüència des del primer dia, però quan Hitler accedeix al poder el 1933 la complicitat de la primera correspondència va derivant cap a l'horror.

Adreça desconeguda me l'ha regalat un amic que ja m'havia recomanat la seva versió teatral i que sabia que me l'havia perdut.
És una novel·la en format epistolar i fàcil de llegir per la seva brevetat (tot just 20 cartes en menys de 70 pàgines) però difícil de pair per la seva cruesa; una cruesa que sobrepassa l'horror nazi i que no acabes de copsar en la seva totalitat fins que arribes al final.
La veritat és que és una obra tan curta que gairebé no puc dir res sobre ella sense desvetllar la trama o, com a mínim, aspectes prou importants, així que només apuntaré alguns aspectes interessants per pensar-hi i algunes possibles conclusions.


  • Publicada a EEUU el 1938, quan l'horror ja havia començat i ningú no semblava ser-ne conscient, o li era indiferent.
  • Publicada sota un pseudònim literari masculí en considerar que la història era "massa colpidora com per ser escrita per una dona".
  • Sorprenent la "nota final" en que s'explica la motivació original per escriure la història.
  • Com és possible que gent culta i "pensant" es deixi captivar per certes idees i siguin víctimes de la manipulació de les masses i del suposat carisma del líder?  (Pensant sobre aquest punt, he recordat Hanna Arendt i la seva «banalitat del mal» entesa com l'absoluta incapacitat de pensar des del punt de vista dels altres, un mal sense profunditat; un mal simplement imbècil i que poden practicar sense cap malestar personal també "els bons", i "els cultes").
  • Amistat, traició, venjança poden ser formes de la mateixa relació?
  • Víctima o botxí, què els diferencia? Tothom pot ser-ho? 


Molt recomanable.

13 d’octubre de 2014

Tardor de vida





Es colga la fulla
entre brins de tendror
i s'acotxa

amb llençols de rosada
per amarar de vida
la seva tardor.






Fotografia trobada al Facebook de Cristina Pérez.


10 d’octubre de 2014

Pena de ment


Llegeixo en un "calendari de dies mundials i internacionals" que avui és el Dia Mundial contra la Pena de mort i també el de les Malalties mentals, i m'ha semblat curiós que coincidissin en la data, com si ja es pressuposés una certa relació.

Aquesta coincidència m'ha fet pensar que sovint el fet de tenir una malaltia mental, o formar-ne part del cercle més íntim d'algú que la pateix, es pot considerar una mena de condemna perpetua o una pena de mort "social" perquè, tot i que tenir una malaltia mental no és el mateix que tenir una personalitat amb conducta antisocial, i que un malalt mental pot arribar a experimentar una clara millora seguint el tractament adequat, i fins i tot portar una vida normal; és fa difícil viure amb un cert rebuig social i amb la sensació de tenir a sobre una espassa de Damocles que relativitza qualsevol millora.


Mentre intentava saber quin impacte real tenia aquest Dia Mundial contra la pena de mort, m'ha sorprès descobrir que enguany (el 12è) es dedica a les persones amb malalties mentals en risc de sentència de mort o execució.  Coincidència?  Casualitat?

Denuncia la World Coalition Against the Death Penalty que les presons s'estan convertint en les institucions psiquiàtriques del segle XXI i que aquest fet evidencia la incapacitat de les nostres societats per proveir atencions i assistència adequades a les persones amb alguna discapacitat mental o intel·lectual.  Aquesta associació reclama tota una sèrie de mesures per suprimir el risc que les persones que pateixen alguna discapacitat intel·lectual siguin enviades als passadissos de la mort per ser executades, i també demana que tot acusat pugui beneficiar-se dels serveis d'un expert en salut mental durant tot procés que impliqui la pena de mort, a partir que una discapacitat mental o intel·lectual sigui al·legada.
Complicat, oi?  Sempre queda el dubte de si aquesta discapacitat al·legada ho és justament per evitar la pena de mort.
No cal dir que si s'abolís la pena de mort, aquest dilema moral en quant a la discapacitat o no de l'acusat, deixaria de tenir sentit.

En qualsevol cas, el darrer punt de les seves demandes, m'ha retornat al meu primer raonament.  I és que demanen lluitar contra l'estigmatització de les persones que pateixen d'una discapacitat mental o intel·lectual.  Ells ho centren en la difusió que fan els mitjans de comunicació de certes creences errònies relatives als suposats riscos que aquestes persones representen, però l'estigmatització és cosa de tots, i tots podem fer per evitar-la.
Per cert, que la Mental Health Foundation dedica el dia mundial de la salut mental d'aquest any a l'esquizofrènia.


8 d’octubre de 2014

Perspectives



El cap als peus.
Sense aigua, sense vida,
tot se'm regira.


Al meu poble el riu es va fer embassament i, a més dels pobles, massos i ponts que van quedar submergits, de tant en tant l'embassament es buida deixant imatges de territori hostil.
Aquesta fotografia de Ionel Andrei em va fer molta gràcia perquè evidencia ben bé que el món és al revés.

3 d’octubre de 2014

El misteri dels mitjons desaparellats

Avui, a la feina, m'he quedat esbalaïda quan hem anat a fer cafè i ens hem trobat un parell de mitjons desparellats penjats al suro de la sala.
No cal dir que ha estat el tema de conversa de tothom que anava a fer cafè, perquè -siguem sincers- qui no té a casa seva un mitjó desparellat?  Jo en tinc un munt.
De fet, tinc una capsa de sabates dedicada a guardar mitjons desparellats amb l'esperança vana i fútil d'aconseguir, algun dia, aparellar-ne algun.  Això sí, aquests dies que en Marc ha estat amb el peu enguixat, m'han anat d'allò més bé!

Si hi penso . . .  Com pot ser que es desparellin tants mitjons?  Sé que alguns els perdo en estendre'ls, perquè cauen pel celobert i queden en una mena de teulada d'on desapareixen al cap d'uns dies o setmanes, i abans apareixien penjats a la barana de l'escala però ara ja no.  Però, tants em cauen?  No pot ser.  Segur que molts -no em digueu com- no arriben aparellats a la rentadora, o bé aquesta se'ls empassa amb una gana ferotge que els desintegra, perquè si els busco entre les gomes o al filtre, tampoc hi són.

I, tornant al tema, no em negareu que si ja és difícil entendre com poden desparellar-se tants mitjons a casa, això de que apareguin a la feina fent "duets" de coloraines, té el seu què.

La Clara (gràcies per l'enllaç) em diu que pot ser cosa de El follet dels mitjons, i jo estic pensant en fer un ban per trobar-los "bruts o nets".

I és que d'aquest misteri dels mitjons desparellats (i de molts altres) en podem parlar tot el que vulgueu sense arribar a cap conclusió.  Ens agrada parlar d'absurditats.
Mira, ara m'ha vingut al cap una època en què les cartes al director de La Vanguardia eren un anar i venir d'opinions sobre els mitjons de rombes.

Buff!  Sort que és divendres perquè em sembla que el cap no m'acaba de rutllar gaire :P
Estic a punt d'aparcar misteris de mitjons i altres assumptes de rumiar.  Penso posar el cervell en OFF i dedicar-me a gaudir del cap de setmana.

1 d’octubre de 2014

Per un sí i per un no


"Per un sí o per un no" és una obra de teatre de Nathalie Sarraute, que hem pogut veure a casa nostra interpretada per Josep M. Flotats i Juanjo Puigcorbé (1986) i, més recentment, per Lluís Soler i Xavier Boada (2014). 
L'obra és un exercici sobre la comunicació i planteja com aquesta pot donar lloc a la incomunicació.  La història va de dos amics que s'han distanciat per alguna cosa que es van dir, alguna cosa que ni tan sols són paraules sinó signes com una pausa, una entonació o unes cometes; allò que van dir, o que no van dir però es va sobreentendre, ha anat creant una situació insòlita, amb posicions irreconciliables entre tots dos, que finalment no arriba enlloc.

Aquests dies, amb la llei de consultes populars no referendàries, el decret de convocatòria de la consulta del 9N, els recursos presentats pel govern espanyol en contra d'ambdós, la sentència del TC suspenent-los cautelarment, les convocatòries de concentracions de protesta davant els ajuntaments i les al·lusions a possibles crides a la desobediència civil, m'ha vingut al cap aquest títol.  D'una banda per l'evident incomunicació entre els governs espanyol i català; però especialment per la necessitat dels SÍ i també dels NO si volem que la consulta sigui representativa.
Ja entenc que l'ANC fa campanya pel SÍ i per tant la seva crida a concentrar-se davant dels Ajuntaments té un rerefons clar, però crec que per aconseguir la consulta i per fer que aquesta realment sigui un reflex de la societat catalana, no serveix circumscriure el vot als partidaris del SÍ; cal que els catalans que estan pel NO o pel SÍ-NO també s'expressin, que se sentin implicats i representats en la consulta i que hi vegin la necessitat i hi vulguin votar.

I direu, quantes voltes ha fet aquesta per acabar no dient gaire res, i tindreu raó, però és que darrerament em trobo donant voltes i voltes a les coses per intentar entendre altres postures alienes a la meva, i no ho acabo d'aconseguir; només continuo donant-li voltes.

Per cert, que consti que no estic d'acord amb el text de la imatge.  Sempre he pensat que votar és la forma d'expressar-nos que tenim els ciutadans, i que si els nostres vots no donen el resultat esperat, tenim un problema de decisió o de control, i també una responsabilitat en aquesta falta de resultats.
En el cas de la consulta, però, crec que s'ajusta; potser la por a que alguna cosa canviï (i no estic parlant tant del resultat de la consulta com de la possibilitat d'expressar-nos clarament sobre un tema tan controvertit) ha obligat el govern espanyol a prohibir-la.