> Univers madur: 2014.08

31 d’agost de 2014

#IceBucketChallenge

Aquest estiu les xarxes socials s’han omplert de famosos responent a una iniciativa solidària per la lluita contra l’ELA, l'#IceBucketChallenge, que consisteix en penjar un vídeo tirant-se un cubell d’aigua gelada per sobre. Abans de fer-ho s’ha de nominar a 3 persones perquè també ho facin, i si aquestes persones no fan el vídeo han de fer un donatiu a una organització que lluiti contra la ELA.

Alguns nominats amb conseqüències "complicades", el fet d'haver fet extensiva la iniciativa a ciutadans "de carrer" i darrerament la nominació entre poblacions, ha fet més visible encara aquesta iniciativa.

Se sap, però, que les donacions no s'acaben de correspondre amb les nominacions, i també és cert que per molt que la iniciativa sigui en favor de la investigació per l'ELA, molts dels nominats i dels ciutadans que segueixen amb diversió els vídeos de les remullades, continuen desconeixent en gran mesura què és l'ELA i què suposa pels malalts i el seu entorn.

Amb tot, m'agrada l'èxit d'aquesta convocatòria perquè l'ELA és també el projecte Teaming per aquest curs a l'empresa, perquè la Fundació Miquel Valls ha estat destinatària d'algunes d'aquestes donacions a casa nostra i, sobretot, perquè qualsevol avenç en la difusió de la malaltia -per petit i parcial que sigui- és un pas més per a la millora de la qualitat de vida de les persones afectades i per a la investigació de la malaltia.

Us deixo un vídeo que corre per la xarxa, en que un noi de 26 anys explica la malaltia en primera persona, i dóna la seva visió de l'#IceBucketChallenge.


Ja sabeu, quedeu tots nominats ;-)


26 d’agost de 2014

Educar


Aquestes vacances he aprofitat per rellegir les "guies de lectura" dels "Tocats de lletra" que organitza l'Ajuntament de Manresa.  Molta i variada poesia.
En la de 2010 (màgics), dins de l'apartat Castigats de cara al professor, en què tots els poemes giren al voltant de món de l'escola i l'ensenyament, vaig trobar el poema Educar de Gabriel Celaya i vaig pensar que el posaria al bloc per l'inici del curs escolar perquè s'adeia amb les dates, i per dedicar-lo a tots els meus amics i amigues mestres i educadors.

El concepte d'educar és complicat i tothom té el seu propi criteri.  Ara que està a punt de començar el curs escolar tornarem a sentir tot tipus de reflexions al respecte, sobre la tasca del professorat, la seva responsabilitat i la seva implicació.

Jo, personalment, crec que els mestres han de transmetre coneixements, actituds i formes de cultura i han d'ajudar els alumnes a desenvolupar les seves facultats, però que l'educació-EDUCACIÓ, pel que fa a maneres i valors, és responsabilitat de la família i del seu cercle més proper, i que aquí el mestre només pot ajudar a edificar sobre unes bases que s'han de construir a casa.
Estava en aquestes reflexions quan he llegit un article/entrevista (gràcies Alícia) en què José Mújica -president de l'Uruguay- parlava de l'educació i deia No le pidamos al docente que arregle los agujeros que hay en el hogar” i he trobat la frase tan encertada i tan d'acord amb el meu pensament que volia compartir-la ja, així que he decidit avançar aquesta entrada.

Educar es lo mismo
que poner motor a una barca…
hay que medir, pesar, equilibrar…
… y poner todo en marcha.
Para eso,
uno tiene que llevar en el alma
un poco de marino…
un poco de pirata…
un poco de poeta…
y un kilo y medio de paciencia
concentrada.

Pero es consolador soñar
mientras uno trabaja,
que ese barco, ese niño
irá muy lejos por el agua.
Soñar que ese navío
llevará nuestra carga de palabras
hacia puertos distantes,
hacia islas lejanas.

Soñar que cuando un día
esté durmiendo nuestra propia barca,
en barcos nuevos seguirá
nuestra bandera
enarbolada.
Fotografia:  Museo etnográfico de Soba

24 d’agost de 2014

Tornant de vacances


Barcelona ens ha rebut amb la mandrosa indolència de l'estiu.  Potser (segur) menys xafogosa que altres anys, però igual de mandrosa i amb els carrers aixecats; un altre clàssic de l'estiu que, en el cas del Paral·lel, sembla que no serà només d'estiu.
En qualsevol cas, l'hem retrobat amb l'alegria de qui torna a casa i redescobreix -amb totes les seves mancances- la complicitat d'un vell amic.

Una volta tardana pel barri ens ha sorprès amb el tancament definitiu d'un establiment "de tota la vida" que s'ha fet fonedís en el silenci d'agost.  Altres, en canvi, han aprofitat la marxeta de l'estiu i el reclam del turisme per obrir nous negocis que -per si ho dubteu- són sempre bars.

Però aquesta tarda de diumenge, dropa i adormida, fins i tots aquests bars modernets restaven tancats i voltaves pels carrers com qui passeja per una ciutat fantasma: l'escenari perfecte per acomiadar-nos, lentament i amb recança, de les vacances.


22 d’agost de 2014

Infants en guerra


L'estiu de 1982, Israel va posar en marxa una gran ofensiva contra el Líban que va rebre el nom de Pau per Galilea  (olé tu). i amb la qual prengué el control de Beirut, que va ser assetjada i bombardejada durant dos mesos, fins que les forces de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) van acceptar sortir de la ciutat.

Aquell mateix any, Lluís Llach va compondre la cançó -tràgica i tendríssima alhora- Infant de Beirut que aquests darrers dies em ve repetidament al cap i penso que han passat 32 anys i hem canviat Beirut per altres ciutats però és igual que sigui Beirut, Mauthausen, Gaza o Jerusalem (per no parlar de moltes altres guerres), perquè ens seguim matant i no hem aprés res i les víctimes continuen sent víctimes innocents i el món continua sense respondre als seus ulls immòbils.

Us deixo a continuació la lletra de la cançó:

No sé prou bé si era tristesa
o el dolor antic d’uns ulls d’infant.
Però, per un moment, del món va ser el retrat
aquella imatge d’un infant de Beirut.

El fràgil braç, tendra tragèdia,
brandant fusell; mort i bandera.
El cos menut i bru perdent-se en la ciutat,
un nínxol anònim per l’infant de Beirut.

Al cel hi té els Deus del "napalm"
i el tro infernal d’ocells de plata,
en l’horitzó, només, l’exili sempre amarg,
bressol i tomba per un infant de Beirut.

Morir a Beirut, morir a Mauthausen,
el mateix foc en temps distants,
mirall glaçat d’un món on ja ningú no respon
als ulls immòbils d’un infant de Beirut.

que sóna així:



18 d’agost de 2014

Medusa

Contemples amb esguard de pedra trencada
el pas del temps i l'erosió de l'ànima.

La cabellera ha perdut els rinxols
per esdevenir un desgavell de sorra i granit.
Els ulls tancats,
                   callats,
                         morts,
                               petris.
La boca,
         que un dia va prometre petons de sang,
closa amb la rebequeria dels enamorats.

I amb tot, puc sentir
la tristor del teu esguard,
les llàgrimes de pluja
            que has plorat eternament,
i els sospirs de vent i sorra
            que han minat qualsevol companyia
per esdevenir pedres trencades.

Com a proposta del repte NIPO120 + RPV236 - Natura viva a Relats en català.
Fotografia: "Peñas Rotas" a Briongos de Cervera (Burgos)

A destemps



Elegants dames
-de tardor abillades-
compren castanyes.
L'abric, desat encara,
que el fred no arriba.

La castanyera
-al fogó arrambada-
força el somriure.
Qui voldrà les castanyes
si el fred no arriba?



En resposta al NIPO 121-RPV 237, de Relats en Català
Fotografia: Barcelona-Castanyera (1930)

13 d’agost de 2014

Poemes en veu alta

Avui, en Dani Ferrer (el company llamp! a Relats en català) m'ha fet un regal molt especial que em fa il·lusió compartir amb vosaltres.

Ha triat 4 poemes d'aquest bloc i els ha recitat en un vídeo que us poso a continuació.


Els poemes triats han estat:

Moltes gràcies Dani - llamp!
Un plaer sentir-te recitar els meus poemes i descobrir-ne nous matisos.