> Univers madur: 2014.07

25 de juliol de 2014

Què val un mort? o quan tot és ràbia

Fa ràbia veure que algunes morts fan més pena que altres o potser que, més enllà de la pena, tenen un ressò mediàtic més potent, com si fossin més greus, menys merescudes, més condemnables.

Ara que al destí li ha donat per jugar amb els avions i fer-los caure (a vegades amb míssils i a vegades sense); ara que recordem l'accident del tren de Galicia de fa un any, o la massacre a l'illa d'Utøya de fa tres anys; ara que les vacances d'estiu se'ns colen a les notícies en forma d'accidents de trànsit o per bretolades de turistes borratxos; em neix una ràbia sorda per totes aquelles morts repetitives, anònimes, inútils (totes les morts ho són) i que passen inadvertides, no perquè no les coneixem, sinó perquè entren en la llista de l'horror quotidià i ja no ens sorprèn, i encara ens indigna però aquesta perpetuïtat de la situació ens ha anestesiat el desconcert i la resposta.
 
Fa ràbia que faci ràbia aquest diferent tractament de la mort, perquè sembla que vulgui minimitzar les morts que són notícia i no és així; per aquells que pateixen la mort d'un ésser estimat -sigui company, familiar, amic o conegut- aquesta és absolutament cruel, injustificada i dolosa; però també ho és quan el mort és víctima d'una guerra perpètua.
 
Fa ràbia la gent que li fa ràbia les imatges d'esperança, o "els gestos de solidaritat quotidiana que ens vénen a dir que l'ésser humà encara és una cosa decent" perquè -diuen- esborren el que està passant en comptes de visibilitzar-ho i només serveixen "perquè aquí ens sentim bé en relació al que passa allà".  Quina superioritat moral!
 
Fa ràbia que quan condemnes una mort, haguem d'entrar en una espiral de retrets entre els que defensen un i altre bàndol: qui va començar? qui és més cruel? si l'un es fa la víctima o si l'altre ho ha patit tota la vida.  I què més dóna? Si els morts són morts a un i altre bàndol: homes, dones, nens i nenes; sovint víctimes d'una vida que no han escollit.  Si els que ordenen disparar ho fan des de casa seva; sovint a resguard de ser-ne ells també víctimes.
 
Fa ràbia quan t'hi voldries tornar i descobreixes que has entrat en el joc de jutjar si l'altre es mereix o no viure o morir.
 
Fa ràbia tanta ràbia, i tanta impotència, i no saber què fer, i pensar que potser sí que ets part del joc o del problema o -tant de bo- de la solució.
 
 

20 de juliol de 2014

Ombres




Els anys sepulten
el nostre jo més íntim
entre vells somnis.
Tossut, quan pot, s'escapa
com fugissera ombra.





En resposta al NIPO 119-RPV 235: Ombres, de Relats en Català


17 de juliol de 2014

En terra promesa


M'agrada aquesta imatge que corre per Internet, tot i que he vist molts comentaris en quant a que és un muntatge.
M'és ben igual!  M'agrada el missatge que transmet.
M'agrada pensar que, amb amor, som capaços de vèncer murs malgrat les banderes i religions de cadascú.
I sobretot, m'agrada molt més que altres imatges que podria posar (en poso dues d'uns nens a la platja de Gaza) i que il·lustren de manera evident i terrible la barbàrie, la hipocresia i la doble moral que practiquem sense rubor els humans.


Llegia l'altre dia l'article d'un jueu que deia sentir-se avergonyit de ser jueu. Comentaris a banda, he de dir que l'entenc perfectament: jo també m'avergonyeixo, no com jueva sinó com persona.

No hi ha res en el món mundial que justifiqui aquesta (i moltes altres) massacre.  I, perdoneu, però aquesta "disculpa" de que avisen abans d'atacar em sembla gairebé macabra i de mal gust.
No hi ha cap religió, cultura o bandera que et doni dret a atemptar d'aquesta manera contra els drets dels altres, contra la seva vida, contra el seu dia a dia, contra el seu futur.  I no hi fa res què hagin fet o patit abans els uns i els altres; continua sent injustificable aquesta (i moltes altres) massacre.

Quanta hipocresia!  Em resulta difícil defensar certes actituds i disculpar algunes simpaties.  Estic ben segura que el conflicte (quin eufemisme!) no és una qüestió de raça ni de religió, sinó de poder i d'una voluntat ferma i constant de colonització i ocupació de Palestina.
I quan critico Israel no estic defensant Hamás, ni els seus atemptats, ni el pressumpte ús que fan de la població civil com "escut humà".  Però no, no podem seguir girant el cap i fent veure que és un "conflicte" d'igual a igual i que aquesta guerra no és la nostra .

Segurament heu sentit alguna vegada una frase de Gandhi que diu "El més atroç de les coses dolentes de la gent dolenta és el silenci de la bona gent", o bé aquesta de Chou En Lai que fa "Incórrer en el pecat del silenci quan s'hauria de protestar fa còmplices i covards als homes".
Doncs, això, ni còmplices, ni covards, ni silenciats; que callar davant d'aquesta (i moltes altres) barbàrie, ens fa còmplices per omissió.


16 de juliol de 2014

Sopa de lletres

Busca entre les lletres de la sopa, la M que li falta.

Al voltant del plat ha anat separant primer una T, després una E, una S; mira, mira, aquí una O, i també una I, i una altra T. Ja gairebé ho té.  Només li falta la M.

Mentre no la troba, es dedica a ordenar les lletres: TESTI    O.  Passa d’apòstrofs, la sopa ja ho té això, que no hi ha o ella no sap trobar-los.

Quina tonteria!  Qualsevol que la vegi, allà sola, sota la trista llum d’un trist menjador solitari; només amb un plat de sopa per companyia, ...  Buf!  Patètica!


Només de pensar-hi els ulls se li tornen a negar de llàgrimes que cauen a dojo sobre el plat de sopa, cada cop més aigualida i més salada.  Serà veritat que les llàgrimes són salades?  Bé, una mica sí, perquè si treu la llengua i recull alguna llàgrima, té gust de sal; però tant com per salar la sopa?  Doncs potser no, però a ella li sembla la sopa cada cop més aigualida i més salada; més trista i patètica!

Déu!  Impossible trobar la M.  Ja no s’hi veu amb tot aquest plor que li raja com si tingués una esponja al clatell.
Clar que, de fet, perquè la vol la M?  Per posar T’ESTIMO? com quan ell era allà, amb ella, buscant paraules i menjant-li els llavis, fent més alegre la no pas trista llum d’un menjador que destil·lava vida i força i passió?

Prou!  Sí, ja n’hi ha prou!
Prou de sopes de lletres i de jocs absurds!
D’una revolada agafa el plat com si l’anés a llançar contra la paret.  Ell no tornarà.  No hi ha res que et pugui retornar els éssers estimats del fosc món de la mort.  Res que et dibuixi el somriure que et regalava cada matí.  Bé, potser res no és ben veritat perquè ara, només de pensar-hi, sent que se li comença a dibuixar; potser més trist; potser només d’enyor; però un somriure a la fi.
Torna a deixar el plat a taula i li sembla llegir un T’ESTIMO ben gros al mig de la sopa. I un ENDAVANT que sap que imagina però que també sap inevitable. Sap que és ell qui li escriu amoretes i ànims en el plat de sopa; o vol creure-ho així.
La vida continua i sovint els records més intensos són els que t’empenyen a continuar, ni que sigui en forma de sopa de lletres.



Per participar en el Repte clàssic 565 (bis bis) T'estimo de RC

11 de juliol de 2014

Camins inventats



Passes incertes
dibuixaran petjades
en terra verge.
Sobre vànova blanca
traçarem noves rutes.

* * * * *
Al meu davant el full en blanc,
blancor,
         blanc pur i intens,
                   blanc dur.

M’anorrea tanta oportunitat
i tanta solitud,
quina responsabilitat!

Potser millor començar
amb el llapis, que permet esborrar.
Sense prémer gaire fort
no fos que quedi gravat. 
Començar...  
Xaff!  
Se m’ha bolcat el tinter
i la tinta dibuixa camins sense preguntar-me.  
Tants dubtes ... 
Mentre dubtava,
la tinta ha decidit per mi.

En resposta al Niporepte118 + RPV234: In albis de Relats en català.

2 de juliol de 2014

De pèrdues, llàgrimes i petons

A voltes una pèrdua no et dol -només- per l'absència que deixa; et dolen també les llàgrimes dels que queden orfes de la seva companyia, del seu somriure.

Més enllà de la teva pròpia relació, ets per moments la companya que queda sola, les filles que han perdut el pare; fins i tot els amics que no tornaran a compartir tardes, partides ni vins.

I no hi ha abraçada prou forta per conhortar el buit, ni petó prou amorosit per eixugar el plor, però no podem fer més que abraçar-nos i fer petons; contenir la llàgrima que s'escapa a cua d'ull i oferir el nostre suport; esdevenir el poal on vessar el plor incontenible i necessari per apaivagar el dolor.


Per les meves cosines, Mary i Auro; i per Aurora i Pascual.
Som lluny però, en el cor, som poal.