> Univers madur: 2014.06

27 de juny de 2014

Projectes que ajuden a créixer i dibuixen l'ELA


Divendres 20 va tenir lloc a l'Auditori de TVC l'acte de lliurament del xec al projecte Teaming 2013-14. 

En Francesc Pérez, en nom de la comissió Teaming va fer la presentació inicial amb un breu balanç d'un "curs" del que ens podem sentir raonablement satisfets tot i les nombroses baixes (saldo negatiu de 32 adscrits), la majoria de les quals provocades pel PAC que han patit els treballadors de la casa.

En Toni Cruanyes va ser el conductor de l'acte i va voler destacar l'oportunitat que aquest representava per conèixer dues fundacions i aprendre dels seus projectes, i també per donar arguments als companys per fer nous socis del Teaming.



Seguidament va donar la paraula a Laura Gonzàlez, coordinadora d'atenció domiciliaria i treballadora social de la Fundació Miquel Valls, que va fer una breu presentació de què és la ELA com a malaltia i què representa, pel malalt i la seva família, el fatídic diagnòstic.


A mode de resum, destacaria la condició de minoritària de la malaltia, amb el que suposa de desconeixement i manca de recursos, la colpidora brevetat de la malaltia, i el caràcter domiciliari del seu acompanyament, sobretot per la necessitat d'intimitat del malalt.  També la denuncia d'una ajuda pública escassa, que generalment no cobreix les necessitats reals i que sovint arriba tard donat el curt marge de temps entre el diagnòstic i la mort del malalt; en paraules de la Laura: "tot el que necessiten s'ha de fer d'avui per a avui".

Podeu consultar en aquest enllaç la presentació que va utilitzar, o bé seguir la seva intervenció en aquest vídeo:


Després vàrem gaudir d’una classe magistral sobre la pobresa al món, i també a Catalunya, a càrrec del professor d’Economia de la UAB Arcadi Oliveres, que, en referència al projecte Teaming, ha dit que “evidencia el compromís que els treballadors de la CCMA agafen amb plena consciència que el treball no s’acaba en l'empresa ni en el lloc on està situat sinó que ha de tenir un context social”.

Respecte al paper que juguen projectes com ara “Ajuda’ls a créixer”, de la Fundació Pere Tarrés, Arcadi Oliveres ha afirmat que “és important jugar el paper de l’acció directa, el treball solidari i la proximitat”, però ha anat més enllà en la seva reflexió i ha afirmat que “també hem de jugar l’acció responsable quan consumim: també és lluitar contra la pobresa intentar canviar els origens i no donar negoci als que contribueixen a ella”, en referència a les grans empreses que encapçalen la llista dels principals defraudadors fiscals.

Us animo a veure el video complert de la seva xerrada.



A continuació el torn de paraula va estar per als protagonistes de la jornada, els responsables del projecte “Ajuda’ls a créixer”.


Albert Riu, representant de la Fundació Pere Tarrés, va voler recordar la importància del suport a nens i nenes en risc d’exclusió social garantint-los un temps de lleure de qualitat, assistit per monitors que tenen cura de les seves necessitats. Albert Riu creu que cal “posar en valor aquesta activitat no només per la crisi i la pobresa, sinó per reivindicar el valor educatiu del lleure”.


I finalment, el moment més satisfactori de la jornada i del curs del Teaming: quan l'Elena Aguilar, en nom de tots els membres del Teaming de la CCMA, va lliurar a la Fundació Pere Tarrés el taló simbòlic amb els 6.855 euros.


I aquí en Toni Cruanyes i Laura Gonzalez donant el tret de sortida al nou projecte, amb un gest per l'ELA



12 de juny de 2014

Avui que em faig gran


Fa uns dies una amiga penjava aquesta Mafalda al fb (Montse, la reconeixes?) i vaig tenir clar que li robaria per l'entrada d'avui.  Perquè?  Doncs perquè avui és el meu aniversari i em faig gran (50 !!! quin número tan rodó) i, quan el vaig veure, vaig pensar que en realitat no era tan gran: total, 10 anys i una bona dosi d'anticipació.

Sembla que aquestes ocasions obliguen a fer balanços i valoracions, però uf! quina mandra.  En realitat 10 anys no donen per tant; com qui diu encara estic en l'època de dur piruletes a classe (igual ja no s'estila).

Bromes apart, només podria dir que estic encantada de fer anys i d'haver-los compartit amb més o menys intensitat amb tanta gent interessant i que estimo; gent que m'ha fet com sóc a força d'abraçades i desencontres, de petons i esbufecs, de paraules amables i frases lapidàries; gent família, gent amiga, gent companya, gent angoixa, gent de pas, gent de sempre.  I si miro enrere, tot em sembla que acaba de passar i de tot em sembla que fa molt de temps.  Aix...

En fi, com dirien els Manel, avui és un bon dia per relaxar-me celebrant el plaer indescriptible que és estar amb mi, vull dir amb vosaltres, avui que em faig gran.
I mentrestant, agafeu-vos una piruleta i gaudiu-ne.



5 de juny de 2014

Mirant on posar el cap


Diuen que els estruços amaguen el cap sota terra quan senten el perill i -malgrat el desmentit de David Closa que transcric al final-, és una imatge tan il·lustrativa que no puc evitar que em vingui al cap recurrentment, especialment en les darreres èpoques.

Ara, dic jo que amagar el cap sota terra o sota l'ala per esperar que passi la tempesta i intentar minimitzar els danys, no sembla una bona idea.  La tempesta ens agafarà per banda tant si ens hem amagat com si no, i les destrosses les patirem.  Potser fora millor idea agafar el brau per les banyes (avui la cosa va d'animals) i mirar d'enfrontar l'avenir amb garanties.


Per cert, que de poc val matar el missatger; la tempesta arribarà igualment.





ELS ESTRUÇOS AMAGUEN EL CAP SOTA TERRA QUAN SENTEN EL PERILL 

Això fins i tot ha generat refranys i frases fetes.  Quan diem que algú amaga el cap com els estruços, indiquem que actua de la manera més ximple possible.  No mira el perill, i així li sembla que no hi és.  La conseqüència ha estat que el pobre estruç ha passat a representar el paradigma de la ximpleria.  És una idea que inculquem als nens de ben petits mostrant-los dibuixos animats o contes on un estruç veu un perill, fa cara d'espantat i, sense més, amaga el cap sota terra.
Però el cas és que, a la vida real, ningú ha vist mai un estruç actuar d'aquesta manera.
I si ho pensem un moment, ens adonem que és normal, ja que qualsevol animal que desenvolupés aquesta estratègia davant del perill resultaria una presa facilíssima per als depredadors i s'extingiria en dos dies.
El més curiós és que en l'ideari popular s'hagi adjudicat a l'estruç aquest comportament, ja que és un animal que disposa de maneres molt més efectives d'afrontar el perill.  La primera solució que té un estruç enfront un depredador és la fugida. 1 amb les potes tan llargues i potents que té, la seva velocitat és prou important per desanimar el depredador més afamat.  Un animal que pot córrer a noranta quilòmetres per hora durant mitja hora no es quedarà paradet amb el cap sota terra!
La segona opció que té també està relacionada amb les potes.  En el cas de trobar-se acorralat, l'estruç pot etzibar unes coces terribles, i fer servir les urpes sense cap mena de mirament.  De manera que no intenteu mai acorralar un estruç cabrejat, que teniu totes les de perdre.  I no amagarà el cap sota terra, ni sota l'ala, ni enlloc.
La pregunta aleshores és: com s'ha originat aquest mite?  Això possiblement està relacionat amb una tercera estratègia que posa en pràctica l'estruç en detectar el perill.  Com que el seu llarg coll és molt visible en un prat, el que fan per passar desapercebuts és abaixar el cap i posar-lo sobre el cos.  D'aquesta manera encara poden observar els depredadors, però ells resulten menys visibles.
També pot tenir a veure amb el fet que excaven a terra per fer el niu.  Un niu d'estruç és una mena de gran cavitat a terra on algunes femelles poden dipositar-hi els enormes ous, entre trenta i quaranta, que el mascle covarà amb l'ajut d'una de les femelles.  De fer el forat se n'encarrega el mascle, una tasca que requereix força feina. I segurament en algun moment excava amb el bec per engrandir el niu.
Potser algun aficionat al dibuix naturalista de fa un segle va veure un estruç en una d'aquestes posicions, hi va afegir una mica d'imaginació i el va dibuixar amb el cap sota l'ala o sota terra.  Com que la imatge resulta molt curiosa, de seguida va caure en gràcia i es va començar a reproduir una vegada i una altra.
Imagino que va ser aleshores quan va començar a agafar-se aquesta imatge com una manera d'ensenyar una actitud davant el perill, i quan va donar lloc a la frase feta que va quedar ja definitivament gravada a l'inconscient col·lectiu.  Una imatge que segurament deu ser ofensiva per als estruços, però com que no poden opinar...
Daniel Closa i Autet
100 MITES DE LA CIÈNCIA
Ed. Cossetània. Barcelona, 2010