> Univers madur: 2014.05

21 de maig de 2014

Regal

Visc uns dies atrafegats i un xic precipitats, i em costa trobar temps per llegir -sovint ni tan sols una ullada ràpida als blocs amics- i ja no et dic res d'escriure.  Vaig obrint entrades amb frases deslligades, només per no oblidar les idees que em bullen al cap i que cada cop són més fugisseres, i així es queden la majoria.

Avui, però, el dia -un xic trist, un molt gris i un infinit pesat- m'ha ofert un regal que me l'ha alegrat, i és que som primavera avançada i fins i tot les parets més industrials es vesteixen de flors.  Anant de la feina cap a una reunió he passat pel costat d'una fàbrica amb les reixes totalment cobertes de gessamí florit, i a la bellesa de les flors s'ha sumat aquesta flaire intensa de tarda-vespre d'estiu, jocs i seducció.

No m'entretindré gaire.  Us en poso una foto (l'olor l'haureu d'imaginar) i un poema de Màrius Torres per a que en gaudiu.


Cançó a Mahalta del 27 de febrer de 1938

Igual que el gessamí, l’enamorat de l’aire,
li dóna només l’ànima, l’alè de cada flor,
i, content d’estimar, sense que el vegin gaire,
fa més perfum al vespre, quan l’aire és pàl·lid, jo
com un perfum fidel et donaria encara
la callada tendresa dels meus somnis més clars,
per a seguir-te i fondre’s en l’alegria clara
d’un aire de records, estela del teu pas.
I com, en les nits blanques d’absències i de lluna,
de noves flors menudes s’enrama el gessamí,
noves flors jo obriria, pensades una a una,
quan, de nit, ramparia pel mur del teu jardí.

17 de maig de 2014

D'un temps que era el nostre

Diumenge passat vaig anar al quart concert dels Recitals Antològics que ha fet en Raimon al Palau de la Música.

Què puc dir?

Raimon és un símbol, una trajectòria, una història, una lluita, un crit i més de 55 anys de cançons i de públic fidel, com ha demostrat el ple absolut dels quatre concerts -tots amb les entrades exhaurides feia dies- i la mitjana d'edat dels assistents, que superava amb escreix la meva -i això que jo ja tinc una edat i que el Cor Jove hi participava i això la rebaixava molt.

El concert tenia, a més, l'atractiu afegit de la col·laboració del Cor Jove i el fet que en Roger tocava la guitarra.  Us puc assegurar que va ser ben curiós sentir Al vent i La cançó de les mans en versió coral, especialment Al vent que va adquirir una musicalitat que mai havia sospitat dels seus tres acords  ;-)

Raimon ha estat el trobador que em va descobrir, amb les seves cançons, poetes llunyans que difícilment haguessin estat populars.  Potser, sinó, no hagués conegut Joan Roís de Corella (Balada de la garsa i l'esmerla), Àusias March (Veles e vents han mos desigs complir), Anselm Turmeda (Elogi dels diners), Joan Timoneda (Só qui só) o Jaume Roig (L'espill).  Per cert, per si algú ho dubtava, que sentir-li recitar els 97 versos d'una tirada i sense cap vacil·lació, diu molt del bon estat del seu cap als seus gairebé 74 anys.
També ha estat cantat de poetes més propers, com ara Pere Quart (Una vaca amb un vedellet en braços) i Salvador Espriu (Petita cançó de la teva mort).

Assistir al recital era com endinsar-se en la memòria oblidada, recuperar certs passatges de la meva/nostra vida, rememorar instants i establir lligams que em/ens porten a altres instants.  Crec -i em sembla que ja ho he comentat d'altres situacions similars- que d'aquest viatge de remembrança, més que l'enyor em va fer mal l'evidència de la seva actualitat, en alguns casos perquè poc ha canviat la cosa i en altres perquè alguns semblen encaparrats en fer com si no haguessin canviat.

No vaig apuntar les cançons del concert, però faig memòria de les que recordo: Al meu país la plujaCucuts de rellotge, Quan jo vaig nàixerCom un punyHe passejat per València solA l’estiu quan són les nouPunxa de temps, Finestra a la Badia de Palma, Mentre s’acosta la nitHe mirat aquesta terraQuan creus que ja s'acaba, Si miraves l'aigua, Hauràs de fer com si , Soliloqui solipsista

I per acabar, l'entrega total a la veu dels clàssics: Jo vinc d'un silenci i Al vent

Aprofito per dir que em molesta i trobo absolutament obscè que el PP -hereu de tot allò a què havíem de dir no i que ens situava fora d'eixe món- parafrasegi ara Raimon i utilitzi els seus dubtes sobre la independència per enfortir el seu missatge antisobiranista, anticatalanista, anticonsultista i anti tot allò que es mogui diferent d'ells.
De la mateixa manera discrepo d'aquells que se senten traïts perquè no s'hagi declarat retudament independentista.  Tothom pot tenir els seus dubtes i les seves opinions, i les ha de poder expressar encara que no coincideixin amb les "oficials" o majoritàries o més populars.  Aquesta és la grandesa de la llibertat d'expressió i no voldria per res una Catalunya sense aquesta llibertat; seria massa similar a l'Espanya casposa i intolerant que tan poc m'agrada.

De totes formes, també he de dir, que la crispació i la divisió social que teòricament es viu a Catalunya per culpa del procés sobiranista, no les visc per res en el meu dia a dia tot i que em moc amb gent d'opinió molt diversa i sovint enfrontada.  Tot és que, a força de repetir-ho, aconsegueixin instaurar-la i aleshores tindran l'excusa per salvar-nos.
Però això ja serà un altre escrit.


11 de maig de 2014

Absències

Em roda avui el cap al voltant de les absències, totes absents però diferents.

Absències inevitables per definitives.
Absències que han deixat una petja imborrable, i esdevenen presències.
Absències que provoquen enyor.
Absències que alleugen.
Absències involuntàries, que el retrobament esborrarà.
Absències que fan mal perquè les sospites voluntàries.
Absències que et deixen sol.

I mentre pensava en les absències m'ha vingut al cap el "Llibre d'absències" de Miquel Martí i Pol, i d'aquest llibre us poso un fragment de Lletra a Dolors

Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.

Per cert, que fa un parell d'anys, el projecte Literart Raval va promoure una pintada de 50 persianes de comerços del Raval, inspirades en obres emblemàtiques en llengua catalana.
L'Aurora Portillo va il·lustrar una persiana amb el poema Temps venturosos, també d'aquest llibre.




8 de maig de 2014

Ajuda'ls a créixer

Ja us he parlat altres vegades del Teaming i de com m'agrada descobrir nous projectes tan variats i alhora -lamentablement- tan necessaris.

Aquest any el nostre projecte és "Ajuda'ls a créixer" de la Fundació Pere Tarrés, i he de dir que -al marge del seu valor per la labor social que fa-, em fa especial il·lusió perquè ha estat com un retorn als orígens, als temps d'esplai, de l'escola de monitors, de les colònies, ...

Dilluns passat vàrem tenir l'oportunitat de saber més d'aquest projecte, de la mà (i les veus) de Rafael Ruiz de Gauna -Director de Relacions Institucionals de la Fundació Pere Tarrés-  i  Maria València -Presidenta del MCECC- que van presentar la xerrada "Generar inclusió social i igualtat d'oportunitats des dels centres oberts i diaris".
Us en faig cinc cèntims de la xerrada i us animo a aprofundir en el projecte.  Els nostres infants s'ho valen i, a vegades, hi ha una realitat aparentment llunyana que no és pas tan lluny de nosaltres.

En Rafael va situar el context del projecte: Un projecte centrat bàsicament en l'atenció a la infància vulnerable i en risc d'exclusió; un projecte necessari perquè a Espanya tenim el dubtós honor de ser el segon país d'Europa en pobresa infantil (gairebé un 30%).
A Catalunya aquest índex és del 26,4%: lleugerament menor però clarament elevat i més si tenim en compte que el grau de pobresa en adults ronda el 19,1%.  Aquest índex de pobresa infantil està molt en consonància amb el fracàs escolar (que supera el 26%) i que anuncia un futur poc competitiu, amb pocs coneixements i abocat irremeiablement a una societat més desigual.


Entre els efectes més destacables d'aquesta pobresa infantil, hi ha un increment important de les dificultats psicològiques i malalties mentals d'aquests infants, en forma de TDA, depressions, etc.  I és aquí on s'evidencia especialment la importància del lleure per sociabilitzar l'infant i construir-ne la seva personalitat.

Per acabar, en Rafael va voler reiterar la idea que la inversió en la infància NO és una despesa, sinó una inversió social, i va subratllar les seves paraules amb unes imatges del capítol programa Latituds que porta per títol Trencant l'espiral de la pobresa infantil.


A continuació, Maria València ens va explicar amb més detall el projecte "Ajuda'ls a créixer" que neix a partir de les necessitats que, des de fa gairebé 15 anys venen detectant els centres d'esplai, i que els han fet orientar-se a cobrir algunes mancances socials.  Si bé inicialment aquestes necessitats es centraven en famílies nouvingudes, actualment la crisis ha afectat a tot tipus de famílies i els seus infants són víctimes de la desestructuració familiar, la desnutrició i les necessitats de reforç escolar.
Aquí és on els centres oberts i diaris juguen un paper molt important ja que esdevenen un espai segur on els infants estableixen un vincle emocional amb educadors i companys.


Al final de la xerrada vàrem tenir temps de fer algunes preguntes que van girar, sobretot, al voltant del perill de suplantar el paper de la família i sobre el suport legal que tenen els centres per fer certes intervencions.
En quant al paper de la família, la Maria ens explicava que els centres pretenen ser un instrument d'apoderament a les famílies i que, per tant, el seu objectiu no és fer el paper de la família sinó més aviat donar-los les eines per fer-se càrrec del seus infants.  En aquest sentit, sovint es pacten certs compromisos amb la família (dur el berenar certs dies, acompanyar-los al centre, etc.) per evitar el risc que aquesta es desentengui de la seva responsabilitat vers l'infant.
Sobre el suport legal, ens comentaven que sovint els nens arriben derivats dels serveis socials i que en aquests casos acostumen a haver problemes d'acceptació per part dels pares, però que en general hi ha un punt d'inflexió quan els centres demostren la bonança del servei prestat i els pares veuen clarament la millora que ha suposat pel seu fill l'assistència al centre.

I ja per acabar, un munt de somriures infantils en aquest vídeo que ens recorda que "per als nens i nenes en situació de vulnerabilitat social, anar a un centre socioeducatiu no és un luxe sinó una necessitat".



5 de maig de 2014

En colors

Fotografia de Mushfiq Ceferli









En blanc i negre,
el desencís dibuixa
un món de grisos
Amb innocent mirada
l'infant l'acoloreix.









Com proposta del NipoRepte 113: "En colors" de Relats en català.
Animeu-vos a participar (només cal que us registreu si encara no en formeu part), o deixeu la vostra "nipoaportació" als comentaris.