> Univers madur: 2014.04

27 d’abril de 2014

25 d’abril de 2014

Passeig sota la pluja

El meu pare sempre li diu al meu fill Marc: "San Marcos, rey de los charcos", i com avui és Sant Marc i amenaça aigua, estava pensant en escriure alguna cosa sobre la pluja, però no sabia ben bé què.
Aleshores -ves per on- he vist que el blog Relats conjunts proposa per aquest mes un Passeig sota la pluja a  partir d'una pintura de Leonid Afremov; un quadre que justament fa dos dies comentava amb la meva mare pels seus colors i lluminositat.
Creieu en el destí? no? en les casualitats? tampoc? tant se val.  És una bona excusa per fer un relat de pluja i, de pas, felicitar tots els Marcs.

Li agrada passejar sota la pluja.  L'aire fa gust de nostàlgia i solitud, i ell recorda.
Recorda quan passejaven plegats, sota els paraigües més petits que trobava: a ella no li agradava mullar-se i, així, es veia obligada a arrambar-se molt i molt per aixoplugar-se, fins que ja no eren dos -sinó un de sol- els passejants.
Recorda com els grisos es vestien de llum i mudaven la monotonia en un esclat de colors.
Recorda com la primavera feia brollar flors grogues i vermelles entre la gespa, i com l'herba verda era, aleshores, encara més verda.
Recorda com finalment acabaven mullats i en el fons no importava car els hi donava una excusa per acaronar-se fent veure que s'eixugaven.
Ara que ella no hi és, ja no li calen paraigües petits.  Li segueix agradant, però, passejar sota la pluja -solitari i nostàlgic- i aixecar el rostre al cel perquè la pluja li renti el plor amb gotes de primavera.  Espera trobar entre els núvols un arc de Sant Martí que l'ompli d'esperança.


Per cert, que va ser un 25 d'abril (de 1707),  que les tropes de Felip V van derrotar les de l'arxiduc Carles d'Àustria a la Batalla d'Almansa, en el context de la Guerra de Successió Espanyola.  Aquesta derrota va comportar que Castella ocupés el Regne de València per dret de conquesta, i també la perduda de tots els seus furs concedits fins aleshores i la imposició dels Decrets de Nova Planta.
Encara ara es diu a València: "Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança".

També va ser un 25 d'abril (de 1974), que els portuguesos van fer la Revolució dels Clavells.  Al crit de “Avui comencem una nova vida, una vida de llibertat” van dir prou al feixisme i a la dictadura.   Ara els nets d'aquella revolució pacífica i festiva tornen a sortir al carrer per capgirar un model polític que els porta a la misèria: 25 d’abril, sempre! Feixisme, mai més.

23 d’abril de 2014

Dies de llibres i roses

Sant Jordi és intentar sortir més aviat de la feina per tenir temps de vagarejar pels carrers i gaudir del munt de llibres (molts més que no només els top-ten) disposats a les paradetes, i del color de les roses (difícil parlar d'aromes), i d'aquest aire festiu en dia laborable, i del somriure en les mirades.

Primer una volta pel barri per redescobrir papereries i llibreries que per un dia surten al carrer i prenen les aceres.  Per cert que han obert una de nova, la Calders, que un dia menys nostrat (avui era impossible entrar-hi) investigaré amb calma.
Després creuar el Raval i, entre paradetes de roses i llibreries de vell, arribar a unes Rambles plenes a vessar.  En realitat avui és un mal dia per mirar, descobrir i comprar llibres: hi ha tanta gent, que és impossible; i més aviat has d'anar amb els deures fets i dedicar-te només a gaudir de l'ambient.

Aquest any -com altres obligacions no ens deixaran coincidir a una hora decent- mirar de quedar amb els fills entremig de la gentada i anar a prendre un cafè o un te per intercanviar llibres i roses.  I davant d'un bon suís (l'ocasió s'ho mereixia) sentir el plaer indescriptible de compartir amb els teus un dia especial i, sobretot, de saber que ells en gaudeixen tant com tu.

Per acabar, una visita fugaç a la parada de l'ARC, que s'ha fet tard i és hora de recollir i recollir-se.

I arribar a casa amb els peus que no són teus i l'ànsia de decidir per quin dels llibres començaràs a llegir.

22 d’abril de 2014

Cara de tonta

Avui he rebut una carta del President Mas en què m'adreçava unes paraules de felicitació i d’agraïment amb motiu de la diada de Sant Jordi, patró de Catalunya.  Quin nivell!  Res de nou; em sembla que altres anys ja ho havia fet.  Tampoc res d'especial; suposo que haurà estat la carta tipus per tots els treballadors públics, semipúblics i assimilats.

Però mira, avui he començat a llegir-la i, com més anava, més dubtava si s'estava enfotent de mi o si m'havia vist la cara de tonta.  La felicitació, què vols? innecessària però està bé.  Ara, l'agraïment..., és com si t'anessin fent copets a l'esquena mentre et roben la cartera: que si tasca meritòria dels servidors públic, que si les dificultats i les estretors, que si grans responsabilitats, que si polítiques públiques i serveis a la ciutadania, que si circumstàncies més dures i més precàries; bla, bla, bla.

Que c...... d'agraïment!  Si sou vosaltres qui ens heu retallat la paga, heu cancel·lat prestacions socials, heu afeblit els serveis públics en benefici de l'empresa privada, i molts altres greuges que no entraré a detallar.  Au, vinga, a pastar fang!  Això sí, amb il·lusió i una actitud positiva per saber donar confiança i esperança a les persones que més ho necessiten.



Per cert, a tots i totes
Feliç Sant Jordi

i que tots siguem una mica cavallers i entre tots aconseguim fer front als dracs que encara s'amaguen entre nosaltres.

12 d’abril de 2014

Dona natura





Un cos de dona
cisellat a la fusta
per la natura.

* * *

Els plecs que et solquen
la teva edat confesen,
dona natura.
Entre les teves cames
la saba es fa vida.






Fotografia:  Pine, Yosemite National Park.  (Edward Weston, 1937)

Com proposta del NipoRepte 111: "Dona natura" de Relats en català.
Animeu-vos a participar (només cal que us registreu si encara no en formeu part), o deixeu la vostra "nipoaportació" als comentaris.


9 d’abril de 2014

Fent via





Les mans unides.
Els dits són les travesses
de noves vies.


* * * 

Albiro somnis
al final de la via.
Són les travesses
els graons d'una escala
que cap a ells ens menen.





En resposta a la proposta del NipoRepte 110 - Mans de Relats en català.



6 d’abril de 2014

"L" de Luxúria




Però ara, després de revifar tants records, el primer contacte amb el seu cos, harmoniós i estrany i perfumat, va produir en ell un agut batec de luxúria.

(James Joyce)





Frec a frec

El teu cos vora el meu,
frec a frec.

Uns dits enjogassats
resseguint camins de carn.
Un desig que desperta
en onades lentes
i abrusa el pit
i desboca el cor
i afluixa les cames.

La veu ofegada pel desig
murmura paraules tendres
i s'ennuega de crits obscens.

En el deliri
-oferts els cossos-
tot és gaudi:
cames, ventre, cul, o boca,
tant és;
ja som només pell salada,
pits erectes i membres endurits.
Llavis amb llavis
explorant tots els forats.
Llavis molls,                       
                                camins de saliva.
Dits ardents,                       
                             camins de foc.  

La carn viva es desfà
                      en un esclat de sentits,
es trenca en mil bocins
                      de plaent turment.
S'asserenen els cossos
                  -voluptuosos-
                         embriacs de cos i de plaer.



Aquesta entrada forma part del projecte Sentimentari.   Clica si vols saber-ne més.


5 d’abril de 2014

L'altra


RBA La Magrana (2013)

Col·lecció Les ales esteses
ISBN: 9788482646664

Text de la contraportada
L' Anna, Annona, Nona, dissenyadora gràfica per accident, autònoma de la vida, introspectiva, sempre calculant, equilibrant la balança, posant el comptador a zero per continuar endavant.   I en Manel, Nel, Nelet, la seva parella, tan a prop i tan lluny, tanta necessitat i tanta ràbia soterrada.  És fàcil que les coses canviïn de sobte, i a la Barcelona d' avui això no és una excepció: una inquilina imprevista, una família que exigeix, la crisi que ofega, una transformació vital que s 'imposa.  Com serà que l'Anna pugui equilibrar les coses, recalcular la trajectòria, continuar amb la seva vida cuirassada?  Si és que pot, perquè aquests no són els únics canvis inesperats que s' acosten.

L'altra em va arribar de les mans d'una amiga que tot just l'havia acabat de llegir camí de la feina.  He de dir que no coneixia l'autora i que no havia llegit la seva primera obra, Primavera, estiu, etcètera, amb la qual cosa no sabia que esperar del llibre, però m'ha enganxat: un cop començada no te n'adones i ja te l'has llegit.

És una novel·la fàcil de llegir, amb un llenguatge planer i molts diàlegs, però és alhora una novel·la crua i dura i, sobretot, molt actual.  Passa ara, en plena crisi; una crisi que afecta uns personatges que vivien còmodament una vida que ha deixat d’existir i que s'enfronten a una crisi que no és només econòmica sinó més aviat personal.
Les veritats inamovibles (si et treus una carrera, no tindràs problemes per trobar feina, compra que el totxo és una inversió segura i el lloguer és llençar els diners) fallen, la vida s'escola entre els dits, i el passat que arrosseguen tots els personatges entra i surt de la història i els justifica i els condiciona per igual.

D'altra banda, hi ha una part netament femenina en la història -un univers sovint pensat en veu baixa, una ràbia continguda que cal administrar per enfrontar el nou dia- que fa que malgrat les diferències i les llunyanies amb la protagonista, a estones puguis ser ella.

El final, uf!, no sé encara si m'agrada o em deixa fatal, però està en consonància amb tota la història.


3 d’abril de 2014

Ja no ens passa, o sí


Fa dies, gairebé un mes, Els amics de les Arts van llançar la cançó "Ja no ens passa" que forma part del seu nou disc "Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure".
Aquell dia me la trobava pertot i, inevitablement, m'hi vaig enganxar.  Avui, que he felicitat uns quants aniversaris, he tornat a pensar

En el fons, i malgrat la  tristesa que em produeix reconèixer-ho, tenen una part de raó i amb l'edat algunes coses "ja no ens passen".  Per sort, no totes.

Encara m'enamoro, i hi ha versos que em fan un nus al coll, i cançons que m'ho regiren tot per dins; no crec que tot sigui mentida i encara que la vida sigui el que ve just després, també és el moment actual.
Ara, potser sí que ja no estic tan segura d'aquell destí que ens esperava amb els braços oberts; potser el veig més negre i menys acollidor.  I sovint, cada cop més, em venen ganes de dir: Au vinga, a fer punyetes tots!.

Però aquí estem, i continuarem intentant que encara ens passi.


Ja no ens passa,
i no ens n'amaguem,
que dúiem anys fent el paper.
Fingint que cada dia el rebíem com si fos el primer.
"Genial!", "Que fort!", "Que bé!"...
Ja no ens passa.
Ja no estem tan segurs
que tinguem grans coses a fer,
ni que un destí ens esperi amb els braços oberts
i ens digui: "Només tu podies ser".
Doncs, ja no ens passa.
Tampoc improvisem "a l'aventura i ja veurem."
L'assalt al tren de Glasgow va ser un joc de nens.
No fem ni un pas en fals.
Planifiquem. No ens arrisquem...
I clar, no ens passa.

Ningú no ens va avisar.
Va ser d'un dia per l'altre
que ho vam trobar a faltar.

Ja no ens passa.
Ja no ens enamorem,
que no volem fer el passerell.
Abans de caçar l'ós hem venut massa cops la pell,
i el mal que fa no el cura el temps.
Ja no ens passa.
Mil dòlars pel primer
que ens porti aquí davant algú capaç
d'escriure versos que ens facin un nus al coll.
Una cançó que ens ho regiri a dintre tot.
Per què no ens passa?

Ningú no ens va avisar
que tot això se n'anava, que tot era mentida.
La vida era el que venia just després.

Ja no ens passa
Ja no sortim de nit,
que l'endemà no som ningú.
I el dia que sortim cantem tant allà al mig
que ja podríem ser els pares d'algú.
I això ja és massa.
Ja no ens creiem a cap dels qui dieu saber el camí,
que no hi ha un pam de net
però quan va i us enxampen... res!
Aquí tothom es fa el sorprès!
Au vinga, a fer punyetes tots...
Que ja no ens passa!

Ningú no ens va avisar
que tot això se n'anava, que tot era mentida.
La vida era el que venia just després.