> Univers madur: 2014.03

31 de març de 2014

Un cos, només un cos


Un cuerpo, un cuerpo solo, un sólo cuerpo
un cuerpo como día derramado
y noche devorada;
la luz de unos cabellos
que no apaciguan nunca
la sombra de mi tacto;
una garganta, un vientre que amanece
como el mar que se enciende
cuando toca la frente de la aurora;
unos tobillos, puentes del verano;
unos muslos nocturnos que se hunden
en la música verde de la tarde;
un pecho que se alza
y arrasa las espumas;
un cuello, sólo un cuello,
unas manos tan sólo,
unas palabras lentas que descienden
como arena caída en otra arena....

Esto que se me escapa,
agua y delicia obscura,
mar naciendo o muriendo;
estos labios y dientes,
estos ojos hambrientos,
me desnudan de mí
y su furiosa gracia me levanta
hasta los quietos cielos
donde vibra el instante;
la cima de los besos,
la plenitud del mundo y de sus formas.

Octavio Paz               
(amb motiu del centenari del seu naixement)

22 de març de 2014

#postureo



trobat al blog del TERMCAT

M'encanta el terme postureo; em fa gràcia i em sembla molt ben trobat.

Si el busqueu al TERMCAT el trobareu com postureig: "actitud de mostrar un comportament o uns gustos determinats, generalment a les xarxes socials, amb la intenció de fer-se veure".
Fins aquí una actitud un pèl exhibicionista però fins i tot simpàtica (si no considerem els riscos de control i assetjament que poden amagar).

Jo ampliaria el seu significat per fer referència a certs comportaments mostrats més per les aparences que per una veritable motivació, amb tot el biaix semi-despectiu que comporta per la hipocresia implícita.

Però en el fons, tots fem #postureo en major o menor grau.  És més fàcil detectar-ho en els polítics o les persones famoses, en les frases grandiloqüents i en la gent especialment "fatxenda", però el nostre dia a dia n'és ple.

    És #postureo defensar la igualtat de les dones i esperar que et serveixin el sopar o t'endrecin la roba mentre mires la tele.
    És #postureo defensar la igualtat de les dones i ser dona i anar de cul per servir el sopar o endreçar la roba mentre els altres miren la tele.
    És #postureo donar-te-les de tolerant i criticar racismes i xenofòbies i argumentar, per vendre el pis, que és una bona escala perquè no hi han negres ni moros.
    És #postureo reclamar més beques i educació gratuïta, i no fer el mínim esforç per aprofitar el curs que has o t'han pagat.
    És #postureo condemnar l'avortament per defensar el dret a la vida, i estar d'acord amb la pena de mort.
    És #postureo anar a missa diària per sentir-te bona persona i menysprear tots els que no pensen o actuen com tu.

En fi, com deia un "Aquell de (vosaltres) nosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra".

20 de març de 2014

Flor de cactus


Entre agulles
d'inhòspita bellesa,
floreix la vida.

Fotografia de Thomas Ripplinger a Fotocommunity

Amoroseixen,
petons de flors rosades,
l'àrid paisatge.


Fotografia de Mark Billiau a Fotocommunity

De flors vestida,
renaix la primavera
en llit de punxes.
Fotografia de Paolo Julius Sceusa a Fotocommunity


En resposta a la proposta del NipoRepte 109 - Flor de cactus de Relats en català.





19 de març de 2014

El caballero de Olmedo





Que de noche le mataron

al Caballero,


la gala de Medina,


la flor de Olmedo
 


(cançó popular)




Dissabte tarda vàrem estar al Lliure per veure El caballero de Olmedo, una obra clàssica, en vers i en castellà que em feia una mica de por, però que va resultar fantàstica.

Potser els puristes del clàssic no ho veuen com jo i troben a faltar més fidelitat al text i una posada en escena menys minimalista, però a mi m'ha semblat genial des de bon principi i fins el final.
L'escenari recordava més aviat un "tablao flamenco" i la música que acompanya tota l'obra (en directe i a càrrec de Pepe Motos i Antonio Sánchez) ratificava la primera impressió.  Si a això li sumem una enorme lluna de fons, gairebé assistim a un caballero de Olmedo amb aires lorquians.

Una genial Rosa Maria Sardà condueix l'obra en el paper de l'alcavota Fabia, però també establint una complicitat còmoda amb el públic amb qui de vegades parla des de fora de l'obra.
El vers flueix fàcilment i de seguida t'hi trobes seguint el text amb absoluta naturalitat.
Resulta curiós veure tots els actors sobre l'escenari durant tota l'obra, participant quan els hi tocava i mantenint-se a l'aguait, asseguts, quan no tenien paper; tot i que això no acaba passant del tot perquè tots ells canten, actuen, interpreten algun instrument i fins i tot “dansen” amb alguna escena d’espadatxins (aquesta escena una mica llarga pel meu gust).

Javier Beltrán i Mima Riera (Don Alonso i Doña Inés) resulten una parella d'enamorats apassionats, vehements i creïbles.  Francisco Ortiz fent de Don Rodrigo, està també molt bé tot i que té un paper més antipàtic (és el dolent: gelós, envejós i clarament en desavantatge davant la gallardia d'Alonso).
Té un pes important Pol López fent de Tello (l'escuder i amic de Don Alonso), en un paper còmic exagerat per l'accent andalús que utilitza (que ha de ser difícil de mantenir durant tot el text i que a voltes m'ha resultat un pèl sobrer).

Torno a fer esment de la música, perquè l'acompanyament de les guitarres i els caixons t'envolta des del primer moment i fa tota l'obra més íntima i alhora més tràgica.  I què dir de quan Pepe Motos canta la balada del caballero amb aquella veu agitanada i trencada? Impresionant!
Ah!  Tampoc us podeu perdre l'entremès de l'obra de la mà de David Verdaguer que interpretant, a ritme de tango, els versos de Lope de Vega.

Definitivament, una obra àgil i amena que us recomano.

Si en voleu saber més, podeu consultar el dossier de l'obra, el programa de mà, o bé fer un cop d'ull a algunes imatges de l'assaig:



17 de març de 2014

Versos i vida, veu i llengua


Dibuixen els mots sentiments i passions,
i, així, les paraules esdevenen vida.

Prenen prestada la veu i la llengua
per mussitar versos a l'aire
amb el secret anhel de ser escoltats:
que l'enamorat els esfulli
                      en pètals d'amor
i el rebel els esgrani
                  en notes de combat;
i ja no siguin només versos
sinó consol i plaer
                  i camins i lluita,
fidels mots,
         paraules,
                    veu,
                          llengua.

 Amb motiu del Dia de la poesia catalana a internet: 17 de març a proposta de la UOC.


15 de març de 2014

Qüestió de confiança

De mayor quiere vivir despierta en sueños, como papá, quiere volar dormida igual que una trapecista.
(Funámbulo - Alvaro Urkiza)
La seva rutina s'havia instal·lat entre la tènue esperança d'una promesa eternament repetida (-avui sí, d'avui no passa!) i el recorrent desencís del seu incompliment (-ja, sí, ho sento, demà sí).
I no li recava la mentida latent ni la desafecció, sinó aquella subtil escletxa -ja gairebé un congost- que s'havia obert pas en la seva confiança i que sabia que difícilment es tancaria sense deixar un dolorós rastre.
Li pesava com una llosa la deixadesa encoberta, el desinterès evident.  I saber que el seu dolor -roent, lacerant- li era indiferent, encara el feia més insuportable.
No podia evitar un cert regust a fracàs. Què dius? Regust? No, no era pas un regust; era una certesa punyent, una buidor infinita, una pena que li xuclava l'ànima al no-res de la desesperació.
Potser era millor no esperar res; a la fi, ell era, sobretot, un supervivent.  Però li dolia ser-ne conscient, renunciar a somiar despert, abandonar l'esperança de redreçar el camí i recuperar -algun dia- la confiança.

12 de març de 2014

Coratge



Audaces fulles,
d'hivernals abraçades
defensen l'arbre.
Les que són abatudes.
en fred terra reposen


En resposta a la proposta del NipoRepte 108 - Fredor de Relats en català.


8 de març de 2014

Volem flors per entapissar la vida


La commemoració del 8 de Març, Dia Internacional de la Dona és el resultat d'un procés de lluita de les dones al llarg de la història pel dret de vot i per la no discriminació.  Corren moltes històries sobre el seu origen, algunes de més èpiques i altres de menys conegudes, però el cas és que, finalment, l'any 1977 les Nacions Unides van declarar el 8 de març com a Dia Internacional pels Drets de la Dona i la Pau Internacional i van contribuir a donar-li una dimensió universal que avui celebrem.  Us deixo un enllaç al llibre Los orígenes y la celebración del Día Internacional de la Mujer, 1910-1945 d'Ana Isabel Àlvarez Gonzàlez per si us interessa el tema.

El que passa és que molt sovint aquests dies internacionals són més de "postureo" que de lluita efectiva i un cop passat el dia, tornem a una "normalitat" que discrimina, qüestiona, menysté, agredeix, oprimeix, subordina i invisibilitza moltes dones i els seus drets per una mera qüestió de sexe.  I més enllà de postures paternalistes i patriarcals que legislen per les dones però sense considerar-les capaces de decidir per elles mateixes, el que cal és una actitud constant i personal que traslladi aquesta "igualtat" (que no ho és) a tots els aspectes de la nostra vida.

De fet, jo no tinc cap voluntat ni cap necessitat de ser igual que un home.  Me'n sento ben a gust sent dona.  M'agraden les diferències entre ambdós sexes i crec que sovint són aquestes diferències les que ens complementen mútuament i ens fan créixer.
Potser és justament l'aspecte "masculinitzador" de la igualtat, el que no vull, però sí que vull ser protagonista de la meva vida i que ningú pensi que no puc decidir -fins i tot si m'equivoco- pel fet de ser dona; sí que vull ser senyora del meu cos i gaudir-ne, i que ningú no pensi que el coneix millor que jo, ni que en pot fer ús sense el meu consentiment, ni que pot decidir per mi quan està preparat o no per a la maternitat.

Us deixo un poema de Gioconda Belli, poeta nicaragüenca, sobre ser dona:
Y DIOS ME HIZO MUJER
Y Dios me hizo mujer,
de pelo largo,
ojos,
nariz y boca de mujer.
Con curvas
y pliegues
y suaves hondonadas
y me cavó por dentro,
me hizo un taller de seres humanos.
Tejió delicadamente mis nervios
y balanceó con cuidado
el número de mis hormonas.
Compuso mi sangre
y me inyectó con ella
para que irrigara
todo mi cuerpo;
nacieron así las ideas,
los sueños,
el instinto.
Todo lo que creó suavemente
a martillazos de soplidos
y taladrazos de amor,
las mil y una cosas que me hacen mujer
todos los días
por las que me levanto orgullosa todas las mañanas
y bendigo mi sexo.

També us poso el seu poema Poema 8 de Marzo, en vídeo; un homenatge a totes les dones que m'ha servit per posar títol a aquest post.



2 de març de 2014

Obvietats

Si hagués de definir una obvietat, diria que és una cosa evident, que cau pel seu propi pes, que és davant dels ulls; i pensaria que aquesta mateixa definició implica unanimitat en la seva valoració.  Però sovint això no és així, i també les obvietats depenen de qui les explica o qui les observa.


Mireu, sinó, la fotografia.


Jo no ho sabria fer d'una altra manera.
Us ben asseguro que he intentat trobar com pintar una casa sense fer-ho a domicili, i no me n'he sortit.

Queda clar, doncs, que allò que per a mi és obvi, no ho és per al pintor de l'anunci.




Potser és que vivim una època en què les obvietats cal anar-les repetint -malgrat la seva redundància- per deixar-ne constància, i perquè es diuen -i repeteixen- mentides amb tanta impunitat que fa feredat pensar que ens empassem els sopars de duro sense ni tan sols mastegar-los bé.