> Univers madur: 2014.02

28 de febrer de 2014

Secrets i ombres





A recer de llums cegadores, són les finestres tancades els muts testimonis dels secrets que guarden.

Al cel, fulles verdes.

Al terra, les pedres dibuixen obagues

i callen.  


   

Com proposta del NipoRepte 107: "Secrets i ombres" de Relats en català.
Fotografia: carrer Ciegos (Jerez de la Frontera)

20 de febrer de 2014

Han matinat els ametllers




Nous brots verdegen.
De gelors i gebrades
l'hivern es buida.


* * *


Amb flors de nata
i botons de maduixa
es vesteix l'arbre.
Creu que és primavera
i, confós, ho celebra.





En resposta al NipoRepte 106 de Relats en català.



17 de febrer de 2014

Un enemic del poble


[...]                
Per això, em rebel·lo contra la idea segons la qual la majoria sempre té raó...



[...]                 
La majoria només té raó quan obra amb raó!
Dr. Thomas Stockmann  


Un enemic del poble és sobretot una obra actual que posa sobre l'escena certs interrogants -de resposta no tan evident- per a que te'ls emportis a casa i continuïs rumiant:
  • és la democràcia un bon sistema de govern o només és el menys dolent dels sistemes possibles?
  • és la democràcia una dictadura, de la majoria, però dictadura a la fi?
  • és la majoria una carta blanca per a governar?
  • [majoria desinformada i manipulada] vs [minoria culta i pensant]
Unes preguntes de resposta sovint canviant segons la nostra pròpia opinió estigui amb la majoria o amb la minoria

Ibsen recupera el terme "enemic del poble", l'hostis publacae de la Antiga Roma, i planteja el conflicte de la veritat i la integritat enfront de la conveniència i el propi benestar.
En aquest cas el conflicte rau en denunciar la contaminació de l'aqüífer del balneari, que dóna vida a tota la població, o bé callar.  Un conflicte que posa de manifest l'abús de poder, la hipocresia, la corrupció, l'ús partidista del concepte de "bé comú" i la manipulació de les masses; i que esclata en una inquietant i catàrtica assemblea popular.  (podeu llegir l'argument al final d'aquesta entrada)

Un decorat curiós -un punt minimalista- que muda de jardí particular a clavegueram mercès els jocs de llums i imatges projectades, i que esdevé metàfora del podrimer en què xipolleja la classe dominant i, de retruc, tota la societat.
Al llarg de l'obra s'interpreten algunes cançons amb lletres elaborades a partir de textos poètics originals d’Ibsen, però no us sabria dir.  Potser va ser la distància (fila 20), o l'acústica de la sala, o algun altre motiu, però em va ser impossible seguir la lletra (que entenc que era la gràcia de les cançons) i això va implicar un cert trencament en el ritme de l'obra.  Amb tot, però, res que la desmereixi.

I sobre els actors, què dir?  Molt i molt bé.
Especialment un Pere Arquillué (Dr. Stockmann) intens i esplèndid que t'arrossega i lidera l'obra i fa un parlament impagable durant l'assemblea; i un Roger Casamajor (alcalde i germà de l'anterior) que li planta cara amb total autoritat i esdevé el retrat perfecte del polític autoritari disfressat de demòcrata.  També genials Miquel Gelabert (sogre) que destil·la mesquinesa, i Jordi Martínez (director del diari) inquietant i perillós des de la seva amabilitat.

Tota l'obra flueix i les dues hores llargues se'n fan curtes.  Ara bé, el punt àlgid és l'assemblea.  Impagable en tots els sentits.  Durant l'assemblea l'escenari es trasllada parcialment i abasta el públic, i et sents espectador i part de l'espectacle, ciutadà de l'assemblea, sotmès a la manipulació i enardit pels discursos, i no saps si marxar per fugir del desgavell o aixecar-te i prendre'n part per fer sentir també la teva veu.
Fantàstic -i tristíssim- reconèixer frases i arguments d'alguns polítics actuals i descobrir que no desentonen gens ni mica.

Si no m'equivoco, l'han prorrogat uns dies; així que si sou a temps: altament recomanable.

Si en voleu saber més, podeu consultar el dossier de l'obra, el programa de ma, i també fer un cop d'ull al tràiler de presentació:


Argument:
Thomas Stockmann és el metge d’un balneari en una petita ciutat noruega. Les seves investigacions li han fet descobrir que les aigües del balneari –que ell mateix ha fundat i que és bàsic per a l’economia i el prestigi de la ciutat– estan contaminades i són una amenaça contra la salut. Stockmann està convençut que cal tancar el balneari i realitzar costoses reformes per resoldre el problema. 
Al principi, les persones més properes admiren i elogien el seu descobriment, fins i tot el diari més progressista està disposat a publicar l’informe de l’estat de les aigües.  Però quan tothom s’adona que les reformes comporten grans despeses per a la ciutat i més impostos per als ciutadans, tothom es gira contra el doctor i, des de diferents àmbits, li suggereixen que sigui moderat i que no exageri la situació, que potser no cal tancar el balneari, que amb petites reformes ja es pot solucionar.  Un dels principals rivals és el seu germà Peter que és alhora l’alcalde i president del consell del balneari.
Com que finalment, aquells que el recolzaven han decidit no publicar l’informe i canviar-lo per un altre informe que ha redactat l’alcalde, el doctor decideix convocar una reunió popular per poder explicar la situació.  A la reunió, gairebé no el deixen parlar i Stockmann s’adona que la majoria s’equivoca i la minoria té raó.  Els assistents a l’acte, sota la manipulació de l’alcalde i d'Aslak (director del diari), acabaran considerant-lo un enemic del poble, una amenaça per a la ciutat i haurà de marxar de la reunió.
Tot plegat, té desastroses conseqüències per al doctor i la seva família: Stockmann és acomiadat del balneari, els seus pacients l’abandonen, la seva filla és acomiadada de la feina, l’amic Horster, amb qui havien de fugir a Amèrica, també és acomiadat, els veïns li trenquen els vidres de casa seva i el seu sogre li fa ofertes indignes. 
Finalment decideix no marxar, sinó sacrificar-se i lluitar per educar els habitants de la ciutat amb l’objectiu de convertir-los en persones lliurepensadores.

13 de febrer de 2014

TV3, la nostra, la seva o la de qui?


Sento parlar del conflicte de TV3 i em dol veure tants comentaris, gairebé obscens, sobre els seus treballadors.  I no penseu que és perquè em pugui sentir directament al·ludida, sinó perquè em sap greu, i molt, que entre treballadors estiguem més per la feina de tirar-nos pedres mútuament que no pas d’anar a una a defensar els nostres drets.
A veure...  De debò tots els funcionaris són uns dropos i es passen el dia esmorzant o d’assumptes propis?  És possible que tots els mestres ho siguin només per tenir més vacances i treballar menys hores?  No!  De treballadors mantes i incompetents deuen haver a totes les empreses (i és un tema que caldria resoldre segons cada cas); i treballadors ben pagats seria desitjable que també n’hi haguessin a totes les empreses. O realment la referència dels treballadors, on ens volem igualar, ha de ser sempre els que ho passen pitjor? No hauria de ser l’objectiu que tots els treballadors poguéssim treballar i cobrar com els més “privilegiats”?

És cert que els treballadors de TV3 són -o eren- treballadors ben pagats i amb bones condicions de treball (repeteixo: com tots ho hauríem de ser), però ja fa temps que la cosa no és ben bé així:  el 2011 els treballadors van acceptar abaixar-se un 5% el sou a canvi de mantenir la plantilla (al final s'ha fet un ERO però la rebaixa del 5% es manté igualment); el 2012 i 2013 han perdut el 7,14% per decret del PP i connivència de CiU (més d'una paga extra perquè s'aplica sobre tots els conceptes i no només sobre aquells de paga extra); s'ha ampliat la jornada laboral en el que suposa un 7,14% més de treball pel mateix sou, és a dir un 7,14% menys de sou per fer la mateixa feina; i han perdut gairebé tots els avantatges socials: ajuda familiar, fons social, fons de pensions i subvenció de menjador.  Si comencem a sumar, una rebaixa de gairebé el 20%, sense comptar la part social, variable segons cada empleat i l'ús que en fes.  Sí, res que no hagi afectat a altres treballadors públics o semipúblics.  Sí, ens podem considerar afortunats, però molt lluny de la rumorologia de la xarxa que ens assigna uns sous que no són certs i que a algú li ha convingut filtrar.  No entenc ben bé qui surt guanyant amb aquest desprestigi de TV3 i dels seus professionals.

Ara la direcció vol afegir una retallada del 13%.  No, no anem bé.
I tot i que crec que les condicions econòmiques són prou motiu per protestar -al cap i a la fi la gent s'acaba muntant la vida d'acord amb les seves perspectives de treball i sou, i unes retallades acumulades que poden arribar a significar un 40% forçosament et poden incloure en el grup que viu "per sobre de les seves possibilitats", no són pas l'únic motiu.

Des de la meva ignorància empresarial i la meva perspectiva -segurament esbiaixada-, em costa d'entendre la postura de la direcció i aquest posat de tibar la corda fins a encendre la situació.  No em sembla responsable ni elegant.  Fa uns anys la Mònica Terribas va venir a demanar als treballadors que s'abaixessin el sou, igual que va anar al Parlament a defensar el model de televisió pública  davant la reducció pressupostària; això -al marge de simpaties, discrepàncies i afinitats- la dotava d'una autoritat i una credibilitat que ara es troba a faltar.

No dubto que la crisi ens afecta a tots i que hi ha temes més prioritaris que altres, però... de debò l'única solució és empobrir els treballadors?
Puc creure que la televisió està sobredimensionada, però no han estat pas els treballadors els que l'han sobredimensionat, com tampoc han estat ells els que s'han posat el sou.  Ara, però, sí que són els treballadors els que estan sent criminalitzats per cobrar massa, per treballar poc, per ser crítics, per no ser-ho, ...
Puc assumir que hi ha una certa -o molta- ineficiència, però... rebaixar el sou dels treballadors solucionarà aquest problema?  Deixarem de ser ineficients per cobrar menys?  Potser hauríem de pensar com reconduir aquesta ineficiència.  Potser hauríem de plantejar-nos si cal fer més producció pròpia (el cost ja el tens) en lloc de donar la feina a productores externes.  O potser no; potser ja ens està bé mantenir el sector audiovisual privat com a estratègia dinamitzadora, però aleshores hem d'assumir -com empresa, com mitjà, com país- el cost d'aquesta decisió i no traslladar-ho als treballadors.
TV3 és, ens agradi o no, molt més que una tele convencional.  És una eina de cohesió social, un element integrador dels nouvinguts, un factor clau en la difusió dels nostres costums i la nostra llengua (recordo una mestra que em deia que sense el Shin-chan i el Doraemon molts dels seus alumnes no parlarien català), un dinamitzador de la industria del cinema, i, així podria continuar molt més.  Ara bé, això té un cost, i potser el que caldria és valorar aquest cost i diferenciar-lo del cost de funcionament normal d'una tele; potser aleshores no ens semblaria tan estratosfèric.

Us explico el meu punt de vista sobre TV3 perquè me la conec millor que altres sectors o empreses, però creieu-me si us dic que en general  aquest raonament és aplicable a totes les empreses que volen sortir de la "crisi" retallant sou i drets dels treballadors i culpabilitzant-los.  I també és aplicable a tots els treballadors que pateixen aquestes solucions i que són mirats de gairell mentre valorem fins a quin punt són mereixdors d'aquesta situació.

Potser sí que ja és hora de deixar-nos de queixar al cafè i fer palès el nostre malestar.  I potser és hora d'acceptar que aquestes queixes -les nostres i les d'altres sectors- poden destorbar el nostre dia a dia i que viure-les amb normalitat és una altra forma de donar suport a unes reivindicacions que, en qualsevol moment, poden ser les nostres.


 

7 de febrer de 2014

Qüestió de minuts


Ahir vaig sortir de casa 10 minuts més tard de l'habitual i em vaig quedar bocabadada per la diferència de llum.

El dia s'havia llevat i el sol pintava els núvols d'alegria i vermell malgrat que a peu de carrer les ombres encara lluitaven per dibuixar-se sota la llum dels fanals.

Anar a treballar va ser una mica més maco.
I us puc assegurar que aquests dies, en què a la feina vivim una certa crispació i una molta frustració, qualsevol pinzellada d'optimisme és benvinguda.