> Univers madur: Què val un mort? o quan tot és ràbia

25 de juliol de 2014

Què val un mort? o quan tot és ràbia

Fa ràbia veure que algunes morts fan més pena que altres o potser que, més enllà de la pena, tenen un ressò mediàtic més potent, com si fossin més greus, menys merescudes, més condemnables.

Ara que al destí li ha donat per jugar amb els avions i fer-los caure (a vegades amb míssils i a vegades sense); ara que recordem l'accident del tren de Galicia de fa un any, o la massacre a l'illa d'Utøya de fa tres anys; ara que les vacances d'estiu se'ns colen a les notícies en forma d'accidents de trànsit o per bretolades de turistes borratxos; em neix una ràbia sorda per totes aquelles morts repetitives, anònimes, inútils (totes les morts ho són) i que passen inadvertides, no perquè no les coneixem, sinó perquè entren en la llista de l'horror quotidià i ja no ens sorprèn, i encara ens indigna però aquesta perpetuïtat de la situació ens ha anestesiat el desconcert i la resposta.
 
Fa ràbia que faci ràbia aquest diferent tractament de la mort, perquè sembla que vulgui minimitzar les morts que són notícia i no és així; per aquells que pateixen la mort d'un ésser estimat -sigui company, familiar, amic o conegut- aquesta és absolutament cruel, injustificada i dolosa; però també ho és quan el mort és víctima d'una guerra perpètua.
 
Fa ràbia la gent que li fa ràbia les imatges d'esperança, o "els gestos de solidaritat quotidiana que ens vénen a dir que l'ésser humà encara és una cosa decent" perquè -diuen- esborren el que està passant en comptes de visibilitzar-ho i només serveixen "perquè aquí ens sentim bé en relació al que passa allà".  Quina superioritat moral!
 
Fa ràbia que quan condemnes una mort, haguem d'entrar en una espiral de retrets entre els que defensen un i altre bàndol: qui va començar? qui és més cruel? si l'un es fa la víctima o si l'altre ho ha patit tota la vida.  I què més dóna? Si els morts són morts a un i altre bàndol: homes, dones, nens i nenes; sovint víctimes d'una vida que no han escollit.  Si els que ordenen disparar ho fan des de casa seva; sovint a resguard de ser-ne ells també víctimes.
 
Fa ràbia quan t'hi voldries tornar i descobreixes que has entrat en el joc de jutjar si l'altre es mereix o no viure o morir.
 
Fa ràbia tanta ràbia, i tanta impotència, i no saber què fer, i pensar que potser sí que ets part del joc o del problema o -tant de bo- de la solució.
 
 

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada