> Univers madur: D'un temps que era el nostre

17 de maig de 2014

D'un temps que era el nostre

Diumenge passat vaig anar al quart concert dels Recitals Antològics que ha fet en Raimon al Palau de la Música.

Què puc dir?

Raimon és un símbol, una trajectòria, una història, una lluita, un crit i més de 55 anys de cançons i de públic fidel, com ha demostrat el ple absolut dels quatre concerts -tots amb les entrades exhaurides feia dies- i la mitjana d'edat dels assistents, que superava amb escreix la meva -i això que jo ja tinc una edat i que el Cor Jove hi participava i això la rebaixava molt.

El concert tenia, a més, l'atractiu afegit de la col·laboració del Cor Jove i el fet que en Roger tocava la guitarra.  Us puc assegurar que va ser ben curiós sentir Al vent i La cançó de les mans en versió coral, especialment Al vent que va adquirir una musicalitat que mai havia sospitat dels seus tres acords  ;-)

Raimon ha estat el trobador que em va descobrir, amb les seves cançons, poetes llunyans que difícilment haguessin estat populars.  Potser, sinó, no hagués conegut Joan Roís de Corella (Balada de la garsa i l'esmerla), Àusias March (Veles e vents han mos desigs complir), Anselm Turmeda (Elogi dels diners), Joan Timoneda (Só qui só) o Jaume Roig (L'espill).  Per cert, per si algú ho dubtava, que sentir-li recitar els 97 versos d'una tirada i sense cap vacil·lació, diu molt del bon estat del seu cap als seus gairebé 74 anys.
També ha estat cantat de poetes més propers, com ara Pere Quart (Una vaca amb un vedellet en braços) i Salvador Espriu (Petita cançó de la teva mort).

Assistir al recital era com endinsar-se en la memòria oblidada, recuperar certs passatges de la meva/nostra vida, rememorar instants i establir lligams que em/ens porten a altres instants.  Crec -i em sembla que ja ho he comentat d'altres situacions similars- que d'aquest viatge de remembrança, més que l'enyor em va fer mal l'evidència de la seva actualitat, en alguns casos perquè poc ha canviat la cosa i en altres perquè alguns semblen encaparrats en fer com si no haguessin canviat.

No vaig apuntar les cançons del concert, però faig memòria de les que recordo: Al meu país la plujaCucuts de rellotge, Quan jo vaig nàixerCom un punyHe passejat per València solA l’estiu quan són les nouPunxa de temps, Finestra a la Badia de Palma, Mentre s’acosta la nitHe mirat aquesta terraQuan creus que ja s'acaba, Si miraves l'aigua, Hauràs de fer com si , Soliloqui solipsista

I per acabar, l'entrega total a la veu dels clàssics: Jo vinc d'un silenci i Al vent

Aprofito per dir que em molesta i trobo absolutament obscè que el PP -hereu de tot allò a què havíem de dir no i que ens situava fora d'eixe món- parafrasegi ara Raimon i utilitzi els seus dubtes sobre la independència per enfortir el seu missatge antisobiranista, anticatalanista, anticonsultista i anti tot allò que es mogui diferent d'ells.
De la mateixa manera discrepo d'aquells que se senten traïts perquè no s'hagi declarat retudament independentista.  Tothom pot tenir els seus dubtes i les seves opinions, i les ha de poder expressar encara que no coincideixin amb les "oficials" o majoritàries o més populars.  Aquesta és la grandesa de la llibertat d'expressió i no voldria per res una Catalunya sense aquesta llibertat; seria massa similar a l'Espanya casposa i intolerant que tan poc m'agrada.

De totes formes, també he de dir, que la crispació i la divisió social que teòricament es viu a Catalunya per culpa del procés sobiranista, no les visc per res en el meu dia a dia tot i que em moc amb gent d'opinió molt diversa i sovint enfrontada.  Tot és que, a força de repetir-ho, aconsegueixin instaurar-la i aleshores tindran l'excusa per salvar-nos.
Però això ja serà un altre escrit.


2 comentaris :

  1. Som d'un país civilitzat, que parla o calla, però civilitzat, o gairebé

    ResponElimina
    Respostes
    1. aquesta és l'esperança, miquel, però a vegades quina por aquest gairebé

      Elimina