> Univers madur: TV3, la nostra, la seva o la de qui?

13 de febrer de 2014

TV3, la nostra, la seva o la de qui?


Sento parlar del conflicte de TV3 i em dol veure tants comentaris, gairebé obscens, sobre els seus treballadors.  I no penseu que és perquè em pugui sentir directament al·ludida, sinó perquè em sap greu, i molt, que entre treballadors estiguem més per la feina de tirar-nos pedres mútuament que no pas d’anar a una a defensar els nostres drets.
A veure...  De debò tots els funcionaris són uns dropos i es passen el dia esmorzant o d’assumptes propis?  És possible que tots els mestres ho siguin només per tenir més vacances i treballar menys hores?  No!  De treballadors mantes i incompetents deuen haver a totes les empreses (i és un tema que caldria resoldre segons cada cas); i treballadors ben pagats seria desitjable que també n’hi haguessin a totes les empreses. O realment la referència dels treballadors, on ens volem igualar, ha de ser sempre els que ho passen pitjor? No hauria de ser l’objectiu que tots els treballadors poguéssim treballar i cobrar com els més “privilegiats”?

És cert que els treballadors de TV3 són -o eren- treballadors ben pagats i amb bones condicions de treball (repeteixo: com tots ho hauríem de ser), però ja fa temps que la cosa no és ben bé així:  el 2011 els treballadors van acceptar abaixar-se un 5% el sou a canvi de mantenir la plantilla (al final s'ha fet un ERO però la rebaixa del 5% es manté igualment); el 2012 i 2013 han perdut el 7,14% per decret del PP i connivència de CiU (més d'una paga extra perquè s'aplica sobre tots els conceptes i no només sobre aquells de paga extra); s'ha ampliat la jornada laboral en el que suposa un 7,14% més de treball pel mateix sou, és a dir un 7,14% menys de sou per fer la mateixa feina; i han perdut gairebé tots els avantatges socials: ajuda familiar, fons social, fons de pensions i subvenció de menjador.  Si comencem a sumar, una rebaixa de gairebé el 20%, sense comptar la part social, variable segons cada empleat i l'ús que en fes.  Sí, res que no hagi afectat a altres treballadors públics o semipúblics.  Sí, ens podem considerar afortunats, però molt lluny de la rumorologia de la xarxa que ens assigna uns sous que no són certs i que a algú li ha convingut filtrar.  No entenc ben bé qui surt guanyant amb aquest desprestigi de TV3 i dels seus professionals.

Ara la direcció vol afegir una retallada del 13%.  No, no anem bé.
I tot i que crec que les condicions econòmiques són prou motiu per protestar -al cap i a la fi la gent s'acaba muntant la vida d'acord amb les seves perspectives de treball i sou, i unes retallades acumulades que poden arribar a significar un 40% forçosament et poden incloure en el grup que viu "per sobre de les seves possibilitats", no són pas l'únic motiu.

Des de la meva ignorància empresarial i la meva perspectiva -segurament esbiaixada-, em costa d'entendre la postura de la direcció i aquest posat de tibar la corda fins a encendre la situació.  No em sembla responsable ni elegant.  Fa uns anys la Mònica Terribas va venir a demanar als treballadors que s'abaixessin el sou, igual que va anar al Parlament a defensar el model de televisió pública  davant la reducció pressupostària; això -al marge de simpaties, discrepàncies i afinitats- la dotava d'una autoritat i una credibilitat que ara es troba a faltar.

No dubto que la crisi ens afecta a tots i que hi ha temes més prioritaris que altres, però... de debò l'única solució és empobrir els treballadors?
Puc creure que la televisió està sobredimensionada, però no han estat pas els treballadors els que l'han sobredimensionat, com tampoc han estat ells els que s'han posat el sou.  Ara, però, sí que són els treballadors els que estan sent criminalitzats per cobrar massa, per treballar poc, per ser crítics, per no ser-ho, ...
Puc assumir que hi ha una certa -o molta- ineficiència, però... rebaixar el sou dels treballadors solucionarà aquest problema?  Deixarem de ser ineficients per cobrar menys?  Potser hauríem de pensar com reconduir aquesta ineficiència.  Potser hauríem de plantejar-nos si cal fer més producció pròpia (el cost ja el tens) en lloc de donar la feina a productores externes.  O potser no; potser ja ens està bé mantenir el sector audiovisual privat com a estratègia dinamitzadora, però aleshores hem d'assumir -com empresa, com mitjà, com país- el cost d'aquesta decisió i no traslladar-ho als treballadors.
TV3 és, ens agradi o no, molt més que una tele convencional.  És una eina de cohesió social, un element integrador dels nouvinguts, un factor clau en la difusió dels nostres costums i la nostra llengua (recordo una mestra que em deia que sense el Shin-chan i el Doraemon molts dels seus alumnes no parlarien català), un dinamitzador de la industria del cinema, i, així podria continuar molt més.  Ara bé, això té un cost, i potser el que caldria és valorar aquest cost i diferenciar-lo del cost de funcionament normal d'una tele; potser aleshores no ens semblaria tan estratosfèric.

Us explico el meu punt de vista sobre TV3 perquè me la conec millor que altres sectors o empreses, però creieu-me si us dic que en general  aquest raonament és aplicable a totes les empreses que volen sortir de la "crisi" retallant sou i drets dels treballadors i culpabilitzant-los.  I també és aplicable a tots els treballadors que pateixen aquestes solucions i que són mirats de gairell mentre valorem fins a quin punt són mereixdors d'aquesta situació.

Potser sí que ja és hora de deixar-nos de queixar al cafè i fer palès el nostre malestar.  I potser és hora d'acceptar que aquestes queixes -les nostres i les d'altres sectors- poden destorbar el nostre dia a dia i que viure-les amb normalitat és una altra forma de donar suport a unes reivindicacions que, en qualsevol moment, poden ser les nostres.


 

4 comentaris :

  1. No dic que no tinguis raó, però convindràs amb mi que la plantilla de TV3 ésta molt inflada, i que de semovents pels passadissos n'hi ha uns quants. Amb la meitat de la plantilla es podria fer la mateixa programació, o fins i tot amb menys.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, ja fa temps que corre aquesta obsessió per les plantilles reduïdes, però jo no l'acabo de compartir. Ens entestem en fer les coses amb el mínim de gent, però ens estem enganyant i no ho dic només perquè calgui un mínim de personal per fer la feina amb un cert nivell de qualitat, sinó perquè reduïm les plantilles però no renunciem al servei i aleshores l'externalitzem, amb la qual cosa acabem pagant més car aquest servei (l'empresa que el presta també ha de guanyar el seu marge) o bé precaritzant les condicions dels treballadors subcontractats (que fan la mateixa feina per menys diners).

      Estic d'acord que pot haver un percentatge de treballadors que treballen per sota del que seria desitjable (tots en coneixem algun cas), però retallar el sou de tots no soluciona aquest problema. El que passa és que sempre és més fàcil prendre solucions salomòniques que afrontar el problema real i resoldre'l.

      Com diu la Gelen, mala peça al teler.

      Elimina
  2. tenim mala peça al teler i fa temps que hem començat a tirar cadascú pel seu costat.

    per cert, has vist aquest article ?
    hi ha comentaris força interessants


    ResponElimina
    Respostes
    1. Gelen, molt mala peça i pitjors sastres. no sé què farem.
      Me'n vaig a llegir l'article que apuntes.

      Elimina