> Univers madur: 2013.12

31 de desembre de 2013

Un nou any


Se li han quedat enganxats a l'ànima els retrets i els renecs no dits, i li estiren de les puntes dels llavis fins a l'abisme profund que l'arrossega.
Aleshores el somriure muda en rictus i no amaga ja la tristesa roent ni la ira somorta que el consumeix per dins.
Se li han quedat enganxats a l'ànima els petons i les abraçades no fetes, i li humitegen els ulls fins negar-los de llàgrimes incontenibles.
Aleshores el plor muda en esgarip i no amaga ja el dolor silent ni el desconsol que l'embarga i el supera.
Espera, raïm en mà, el so de les campanades que donaran la benvinguda al nou any, amb l'esperança que sigui millor.
Creu fermament que el nou any serà com el sol que surt entre la boira, foragitant fantasmes i dibuixant paissatges coneguts; confia que el nou any li guarirà l'ànima i l'eixugarà aquesta absurda tristor.

No sap que els canvis requereixen de la seva voluntat i de les seves accions.
No sap que no pot guardar-se retrets ni renecs, ni petons ni abraçades.  No sap que no pot només seure i esperar.
No ho sap, i espera.
Un nou any.

Fotografia:  Montserrat (30.12.2013)

24 de desembre de 2013

Nadal 2013


Dringadissa de cascavells
i cançons de bones noves.

Al cel, estels
       d'il·lusions i promeses
i a la Terra,
        infants desnonats.

Mudarem la fe en esperança
per fer realitat els somnis;
per construir un demà
de justícia, amor i Pau.

23 de desembre de 2013

Carta des de la dimensió desconeguda


Hola amics,

Us escric des de la dimensió desconeguda en què fa uns quants dies (ja no sé si pocs o molts) he estat abduïda.
Sí, ja sé que sona estrany.  De fet, jo sempre havia pensat que això de les abduccions i les altres dimensions era cosa de ciència-ficció pura i dura, però la realitat m'obliga a replantejar-me creences, pensaments i certeses.

Com sinó explicaríeu que els dies hagin deixat de tenir 24 hores per tenir-ne 4 o 5 a tot estirar?  Els matins muden en nit i els dilluns en divendres sense que hagi passat més que un curt lapse de temps.
Com sinó explicaríeu que aquest dia a dia accelerat pugui conviure amb una realitat tan retrògrada?  Avancem ràpid ràpid vers al passat.

No, no.  Sé que això no està passant.

En un tres i no res despertaré d'aquesta abducció i recuperaré la meva vida.
Els dies tornaran a tenir 24 hores, i els matins seran matins i les nits, nits.  La setmana se'm farà llarga mentre espero en candeletes l'arribada del dissabte, i els diumenges seran curulls d'instants plaents, passejades i terrasses.
El 2013 -gairebé 2014- tornarà a ser l'any en curs i desterraré al passat lleis injustes i drets perduts que en aquesta dimensió desconeguda volen tornar-se a imposar.

De moment, des d'aquesta dimensió desconeguda, un petonàs ben fort mentre espero retrobar-vos en la nostra realitat.

Fotografia: "Espacios superpuestos" de Eduard Resbier a "Licht und Zeit

17 de desembre de 2013

Postals de Nadal



Arriba el temps de les postals de Nadal, que a mi m'agraden molt.
Fa il·lusió rebre-les i saber que -ni que sigui un cop a l'any- algú ha pensat en tu prou com per comprar-la o dibuixar-la, escriure-hi alguna cosa, comprar el segell, i anar a correus o a la bústia de la cantonada per fer-te-la arribar.
Commou l'etern missatge i els desitjos de pau, amor i felicitat que envaeixen tots els cors i que durant un breu instant, o alguns dies, o potser amb sinceritat constant, compartim tots.

Aquest any pensava felicitar els Nadals amb uns versos de la Joana Raspall, però la primera postal que vaig rebre em va aixafar la intenció (arggggg!) perquè tenia justament el mateix poema i, és clar, tampoc és qüestió de respondre com qui retorna la postal.

Hi ha una postal, però, que m'ha fet somriure especialment (en realitat m'ha fet riure molt a mi i a tots els de casa).  És una postal d'unes cosines de la meva sogra que tenen 80 anys llargs i que pateixen perquè la meva sogra va perdent la memòria i això la preocupa.  Us en poso la frase "top ten":
No quiero que te preocupes por que se te olvida alguna cosa.
Fíjate en todos los del gobierno que llevan años robándonos y no se acuerdan.
Subtileses del llenguatge per dir que en realitat aquests lladres saben molt bé que ho són i sí que se'n recorden, però tant se'ls hi fot.
Santa innocència, o la clarividència de l'edat i el pas del temps.

Per cert, poso a continuació el poema de Nadal aixafa-guitarres (no dic noms però segur que algú se sentirà al·ludit), perquè és molt dolç i el vull compartir amb tots.


Poema de Nadal  (Joana Raspall)

Si aquesta nit sents una remor estranya
que, no saps com, t’obliga a mirar el cel,
i enyores gust de mel
i tens desig d’una pau que no enganya…
és que a través dels aires de la nit
t’arriba aquell ressò de l’Establia
de quan l’Infant naixia
i s’elevava un càntic d’infinit.

Si ja no saps sentir-te pastoret,
ni aturar-te a entendre el bell missatge,
almenys, tingues coratge
de seguir el teu camí amb el cor net.



14 de desembre de 2013

Creuant i descreuant carrers

Aquest matí, anant a mercat, he creuat d'esma el carrer Manso, tot i que fa ben bé 3 anys que el mercat provisional queda una mica més enllà i aquest lateral de Manso està tallat als vianants.
Cap problema, només l'he hagut de descreuar per recuperar la vorera bona, però això m'ha fet pensar que som animals de costums molt arrelats i que quan deixem de banda la nostra part racional aquests costums governen les nostres vides. 

Tinc un amic que sempre em diu que tecnològicament hem evolucionat molt més ràpid que en l'àmbit emocional i que ens pensem que som molt avançats però que psicològicament i humanament, en realitat no estem tan lluny dels nostres avantpassats. 
I deu tenir raó perquè, com sinó, s'expliquen certes actituds, gairebé ancestrals, de domini, violència i desigualtats entre sexes, entre classes, entre països, i a qualsevol nivell.  Ja no et dic si sents certs discursos involucionistes i retrògrads que em fan qüestionar si estem descreuant el carrer o si mai l'havíem arribat a creuar.

En fi, coses d'anar a mercat.

12 de desembre de 2013

Tristesa

 

      Tristesa és....

      descobrir que darrere una façana encissadora
      només hi ha el vent
      que s'escola per les finestres

      Tot façana
                        i buidor.


Fotografia del bloc No som a casa... som de viatge!.  Correspon al Hawa Mahal, conegut com el Palau dels Vents pel vent que circulava a través de la façana per mantenir fresc el palau.  Va ser construït només per a les dones del maharaja i la seva façana els permetia observar la vida del carrer sense ser vistes (preuades propietats).  Tot i que avui només se’n conserva poc més que la façana, continua sent el símbol de Jaipur.

 

6 de desembre de 2013

Presentació Paraula d'Espriu



Poesia i música s'adiuen molt, i en la presentació de Paraula d'Espriu, aquesta comunió va quedar palesa: les cançons interpretades van ser el camí conductor d'una gala amb textura poètica i objectiu solidari.

No penjo aquí la meva crònica perquè la podeu llegir al bloc de l'Associació de Relataires en Català amanida amb les fotografies de Ferran d'Armengol.

No us podeu perdre tampoc la crònica que, amb el títol, PARAULA D'ESPRIU - UN LLIBRE I UNA FESTA SOLIDÀRIA ha fet en Ferran al seu bloc Un capvespre a la Mediterrània.

Espero que les llegiu i gaudiu tant com ho vam fer nosaltres a la presentació.


1 de desembre de 2013